EL PASSATGE DE VILARET: UNA APROXIMACIÓ AL SEU ORIGEN

   Llarg i en diagonal. És aquesta la característica pròpia d’aquest passatge que de mar a muntanya va del carrer de València fins al carrer de Provença, i que va ser obert l’any 1876 en terrenys propietat del Sr. Miguel Ferrer i Vilaret (1823-1883). 

Font Arxiu Municipal Districte de Sant Martí (AMDSM),  expedient 0096_00_1876

En el llibre “Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona” (1), s’hi diu que el passatge rep el nom de la Sra. Antònia Vilaret i Ojeda (1803-1886), en qualitat de propietària d’una part dels terrenys que foren d’Antoni de Magarola i d’Ardena, però això no és ben bé així doncs segons consta en la sol·licitud d’obertura presentada, el 10 d’octubre de 1876 a l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals, la propietat era de son fill Miquel Ferrer i Vilaret.

  

Font Arxiu Municipal Districte de Sant Martí (AMDSM),  expedient 0096_00_1876

  En el plànol geomètric d’en Pedro Moreno de l’any 1871, que segueix més avall, i al que s’hi ha superposat el plànol d’en Cerdà, s’observa que el futur passatge s’acabaria obrint al llarg de la parcel·la 244, que en aquell moment era propietat de la vídua d’Antoni de Magarola, segons ho detalla el mateix Pedro Moreno (1819-1882), veritable especialista en planimetria cadastral i estadística territorial.

Superposició Trama Cerdà amb plànol P.Moreno. Font Arxiu Històric Poblenou (AHPN) i APROPAT

  D’altra banda, el 5 de juny de 1875 (2) el Sr. Miquel Ferrer i Vilaret va sol·licitar a l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals que li autoritzés a denominar el carrer núm. 43 (actual Castillejos) amb el seu nom, atès que ja havia urbanitzat els terrenys de la seva propietat d’acord amb el plànol que acompanyava la seva sol·licitud. A l’esmentat plànol s’hi pot observar també que el passatge encara no estava ni dibuixat i, en canvi, sí que hi constava a la part baixa de la dreta un anomenat “camino para los carruajes”, que acabaria coincidint amb el primer tram del futur passatge que comença pel carrer de València.

Font Arxiu Municipal Districte  de Sant Martí (AMDSM)

   Tots aquests antecedents reforcen la idea que el Sr. Ferrer, matalasser del c/ Sant Pere Més Baix, ja era abans del 1876 un propietari important de la zona, tant és així que l’any 1868 va atorgar testament (3) nomenant a sa mare “hereva universal usufructuària” de tots els seus béns, i que en morir l’any 1883, l’escriptura (4) del seu inventari d’herència tenia prop de 100 pàgines amb moltes propietats al terme de Sant Martí de Provençals.

  El que no hem aconseguit esbrinar és per què el passatge es va batejar amb el cognom de la seva mare, i en quin moment precís es va acordar així, atès que en casos d'altres passatges, com els de Gaiolà, Mariné o Maiol, el nom del passatge coincidia amb el primer cognom de la propietària o propietari del terreny.

  Un cop obert el passatge, la primera sol·licitud de construcció d’una casa és del 28 de gener de 1877 (5), i correspon al Sr. Vicente Jordan. La darrera és del  28 de setembre de 1896 (6), uns mesos abans de ser agregat Sant Martí de Provençals a Barcelona, i correspon al Sr. Juan Bertran. El Sr. Miguel Ferrer també hi construiria dins d’aquest període, segons hem trobat documentat, unes tres cases per a ser destinades a l’arrendament.

  Per entendre el traçat en diagonal del passatge, ens fixarem en el mapa cartogràfic de 1890 de Josep M. Serra, on s’observa com el Torrent de Milans desemboca en la confluència de l’antic camí d’Horta amb el Passatge (7).

Mapa parcial cartogràfic 1890 d’ en Josep M. Serra. Font : institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya 

  L’antic camí d’Horta era un dels camins que travessava Sant Martí de Provençals, per a comunicar Barcelona amb el municipi independent d’Horta, annexionat a Barcelona l’any 1904 (8), i els solars i les cases que s’hi van construir al seu voltant s’hi alineaven d’una manera perpendicular o paral·lela, i això explica la raó per la qual el passatge Vilaret amb el seu traçat en diagonal busca la perpendicularitat amb el camí d’Horta.

  I pel que fa a la llargada d’aquest passatge que contrasta amb la dels passatges Mariné, Gaiolà, Conradí i Maiol, relatats anteriorment també en aquest mateix blog, potser respon més aviat a una acció aprofitadora del terreny consentida per la Comissió de l’Eixample que feia equilibris per a respectar el pla urbanístic dissenyat per Ildefons Cerdà.

  Un cop feta aquesta aproximació a l’origen del passatge, en un pròxim article ens centrarem en la seva evolució a partir de la memòria oral que hem pogut recollir conversant amb diferents veïns.

Josep Maria Sans i Aldomà 

Abril 2025

Notes

(1) Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona, 1996. Jesús Portavella. Ajuntament de Barcelona, 1997, pàg. 510

(2) Expedient 067_02_1875 (Miguel Ferrer). Arxiu Municipal Districte Sant Martí

(3) Arxiu Històric Protocols de Barcelona. AHPB, 1348/18, pàg. 1203

(4) Arxiu Històric Protocols de Barcelona. AHPB, 1348/67, pàg. 1667, 1760

(5)  Expedient 1063_00_1877 (Vicente Jordan). Arxiu Municipal Districte Sant Martí

(6)  Expedient 0102_00-1896 (Juan Bertran). Arxiu Municipal Districte Sant Martí

(7) Pere Cowley / Blog Pladebarcelona 2017

             http://pladebarcelona.cat/2017/06/29/milans/

(8) El Pou, 2011, Memòria dels Barris

https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2011/07/horta-es-converteix-en-poble-iannexio.html

PASSEGEM PEL POBLET

   El proper 12 d'abril posem en marxa una nova activitat:

  

   Amb aquesta passejada iniciem una primera ruta guiada que ens durà fins a la Placeta del Poblet, des d’on a partir de 1865 es va començar a urbanitzar un territori agrícola i despoblat fins aleshores.

  Un recorregut a peu d’uns 90 minuts que ens durà per la casa Pascual Amorós, la fàbrica Myrurgia, el passatge Gaiolà, la placeta del Poblet, la casa Planells, el local fundacional del CE Europa, l’edifici del Patronat Social Obreres del Poblet, amb final de nou al local de l’Ateneu.

 Hi esteu convidats. Feu la inscripció prèvia a:

    comissiomemoriapoblet@gmail.com

  CMH

UNA ALTRA PEDAGOGIA: LICEO MALLORCA 1954-57.

   Dins del nostre barri, al carrer Mallorca 460-462, en un primer pis, va haver-hi en la dècada dels anys 50 del segle passat una escola privada amb el nom de Liceo Mallorca.  

Imatge actual edifici antic Liceo Mallorca. Foto JL Campa

  Mostrarem a continuació part del contingut de dues llibretes de “Deberes” corresponents als anys 1954 i 1956 (1), que ens mostren els tipus d’ensenyament que s’hi donava als nois de l’època i el nivell d’aprenentatge que se’ls exigia. 

  Veiem primer imatges de la llibreta corresponent al curs 1954-55, d’un alumne de cinc anys, que es correspon actualment al nivell infantil (I-5). 

  La primera és d’un exercici d’aritmètica, altrament dit “Cuentas”, amb multiplicacions de 10 xifres per 2, i sumes i restes amb més de 10 dígits: 

 

  Un altre exercici era comptar; podia ser d’un en un, o com es veu en la imatge, de dos en dos: 

    Per aprendre “letras” et feien fer bàsicament còpies de text, la qual cosa s’aprofitava per a fer exaltacions pàtries i del règim:

  No només es feien còpies, també es demanava als alumnes -recordem que tenien cinc anys- escriure conceptes que havien de pensar, escollir i escriure: 

  La segona llibreta -només amb exercicis d’aritmètica- correspon al curs 1956-57, el curs en que els alumnes feien set anys, que en el sistema actual correspon a segon de Primària.

  Es poden veure divisions entre números de 8 xifres i divisors de 5, seguides de multiplicacions per comprovar la correcció de l'exercici:   

En un altre full podem veure un exercici de conversió d’unitats de longitud que implicava la utilització de decimals en els resultats. També es fa evident l’increment de dificultat en l’exercici de comptar respecte a dos cursos anteriors, ja que ara es fa un compte enrere de 5 en 5.

  

  Ja es treballaven els “quebrados”, les potències i conceptes geomètrics.

  Per últim, mostrem un full on es treballen els conceptes de números homogenis i heterogenis i la utilització de decimals en sumes, restes i multiplicacions.

  No he trobat informació disponible sobre la història del Liceo Mallorca (2). Només podem constatar que es va produir un canvi de nom del col·legi entre setembre i octubre de 1953 com podem veure en els rebuts dels dos mesos citats: el nom anterior era Colegio Academia Puig. En els citats rebuts podem veure que el cost de l’ensenyament era de 50 Ptes. i que es carregava mensualment un epígraf de 5 Ptes. addicionals per les vacances d’agost.  

 

  El Liceo Mallorca era una escola unitària on, en una sola aula, alumnes de diferents edats i nivells compartien espai, professor i explicacions. Òbviament, tot i que tenien alumnes dels dos sexes, seguint els criteris del règim nacionalcatòlic franquista, hi havia una estricta separació entre els nens i les nenes. De fet, el Liceo ocupava dos principals amb accés per escales diferents i tenien els patis contigus, però que no es comunicaven. L'única activitat conjunta que es permetien era la foto escolar: 

                        Foto curs 1957-58. 

  Tot l’anterior ens permet copsar la diferència -abismal- entre l’ensenyament en els anys cinquanta del segle passat i l’actualitat. Però és que han passat setanta anys i han canviat -per sort- l’ensenyament, el règim polític, el nivell de vida, la influència de l’església; és a dir, ha canviat la societat.

JL Campa  

Març 2025

(1) Les llibretes i la fotografia pertanyen al fons familiar

(2) En el BOE de 12 de febrer de 1981 encara consta un canvi de titularitat del Liceo Mallorca

ELS FANALS DE GAUDI NO SÓN D’EN GAUDÍ

  Continuant amb la sèrie d'Edificacions Singulars, avui presentem el segon lliurament d'aquesta sèrie i parlarem dels sis fanals existents actualment a l'Avinguda Gaudí. L’Avinguda Gaudí està situada en el barri del Poblet-Sagrada Família on el grup de memòria històrica de l’Ateneu del Poblet va fent aquest recull.

  Aquests fanals inicialment no van ser dissenyats per a ser col·locats a l’Avinguda Gaudí sinó per decorar i il·luminar una plaça que al llarg de la seva història ha rebut diversos noms i que avui en dia la coneixem com la plaça Cinc d'Oros, raó per la qual farem una breu exposició d'aquesta plaça on va ser abans de la seva ubicació actual. 

EDIFICACIONS SINGULARS – 2 – FANALS DE L'AV. GAUDI

DENOMINACIÓ: Fanals de l'Avinguda Gaudí.

UBICACIÓ: Sis punts de l'Avinguda Gaudí.

CATEGORIA: Monuments.

SOBRESURT: El conjunt en general.

EXPLICACIÓ:

  Aquests fanals, abans d'estar ubicats a l'Av. Gaudí, procedien d'una plaça emblemàtica de la ciutat de Barcelona, l'anomenada plaça Cinc d'Oros, per la qual cosa creiem que és interessant parlar primer d'aquesta plaça.

  La plaça Cinc d'Oros està ubicada a la cruïlla entre l'Av. Diagonal i el Passeig de Gràcia, i al llarg de la seva vida ha tingut diversos noms encara que des d'un principi va ser anomenada popularment amb el nom de Cinc d'Oros des del moment de la seva construcció, a causa de la forma que se li va donar a aquest espai, consistent en quatre illes rodones col·locades als extrems d'aquesta, més una major situada al mig de la plaça.  Tot plegat feia pensar en la carta de la baralla espanyola del cinc d'oros, com així va començar a ser anomenada pel poble barceloní.

  Al principi no va estar dissenyada com una plaça sinó com una simple cruïlla entre dos carrers, encara que fossin més amples que la resta, raó per la qual el lloc mancava de nom concret, però en col·locar els illots en la forma en què es van col·locar, van donar peu perquè els barcelonins de l'època li donessin aquest singular nom. 

Dibuix realitzat per l'autor Pau Martínez Dalmau el gener del 2025

  L'any 1909 aquesta zona va ser remodelada per l'arquitecte municipal Pere Falqués, que va situar al voltant de la mateixa 6 fanals disposats al voltant d'una rotonda central, cosa que malgrat el nom oficial que la plaça pogués tenir, el poble la continuava coneixent com la plaça Cinc d'Oros. 

  Ja l'any 1957 aquests fanals es van eliminar perquè molestaven el pas dels vehicles per la plaça i aquests van restar als magatzems municipals esperant millors temps per a ells.  

Fotografia de la plaça a principis del segle XX, després de la remodelació del Sr. Falqués. Arxiu Municipal del districte de Gràcia

  El dia 23 de setembre del 2016, el govern municipal, presidit per l'alcaldessa Ada Colau, va canviar definitivament el nom d'aquesta plaça pel primitiu que el poble li havia donat, és a dir Plaça del Cinc d'Oros.

  L'Avinguda Gaudí va ser una via oberta a l'eixample barcelonina l'any 1927, per tal d'unir dues grans joies del modernisme de la ciutat com eren la Sagrada Família i l'entrada principal de l'Hospital de Sant Pau. Va ser traçada en diagonal amb el conjunt de carrers del Pla Cerdà.

  Va tenir diversos noms, però com en el cas de la plaça citada anteriorment, el poble la coneixia com a Avinguda Gaudí, fins que l'any 1962 se li va donar de forma oficial el nom que té avui dia. L'any 1980 l'Ajuntament de Barcelona es va plantejar una remodelació de la mateixa que eliminava la circulació de vehicles i li donava un caràcter de passeig amb seients, arbres i terrasses de bars i restaurants (3). Va ser en aquest context de remodelació de l'avinguda quan el consistori va decidir col·locar-hi els 6 fanals que havien romàs a la plaça Cinc d'Oros i que estaven emmagatzemats als dipòsits municipals, i els va distribuir per 6 punts d'aquesta avinguda.

  Parlem ara dels fanals. Com hem explicat a l'inici, van ser dissenyats per l'arquitecte municipal barceloní Pere Falqués Urpí l'any 1905, i consten de dues parts ben diferenciades, per una banda, una pilastra de pedra realitzada per l'escultor modernista Alfons Jujol i Bach, i de l'altra el forjat que sosté les lluminàries realitzades pel forjador aragonès Manuel Ballarín i Lancuentra. L'arquitecte Pere Falqués es caracteritzava perquè no signava els seus projectes i aquests són coneguts pel lloc que ocupa dins del consistori barceloní. (4)

Detalls del fanal sencer i dels forjats

  Els sis fanals són iguals excepte un d'ells, el situat al C/ Provença, que a la seva pilastra presenta alguns elements que els altres no tenen. A la part frontal té un medalló amb el bust d'Antoni Gaudí i una inscripció amb el seu nom i les seves dates de naixement i mort, indicant que aquesta Avinguda està dedicada a aquest insigne arquitecte català. A banda i banda d'aquesta pilastra es troben dues fonts amb aigua corrent i la seva corresponent aixeta.

                                                Detalls d'aquests tres elements esmentats

  La remodelació de l'Avinguda Gaudí es va dur a terme l'any 1985 per l'arquitecte Màrius Quintana, i ell va ser qui va decidir posar aquest medalló d'Antoni Gaudí, així com les dues fontetes. Aquest arquitecte també va dissenyar la font que tanca l'Avinguda davant de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

PLÀNOL DE SITUACIÓ:    

Pau Martínez Dalmau

Gener del 2025

Nota: Totes les fotografies dels fanals han estat realitzades per l'autor d'aquest article, Pau Martínez Dalmau, el gener del 2025.

(1) Revista Paseo de Gracia, apartat història, del 4 de novembre de 2014 l'autor del qual és Edu Garcia. www.paseodegracia.com 

(2) Memòria Democràtica del 22 d'abril del 2017 sota el nom de Plaça Cinc d'Ors, publicació de l'Ajuntament de Barcelona.

(3) ¿Por qué se creó la avenida rompiendo las cuadrículas del Eixample barcelonés? Autor: Jesús Fraiz Ordóñez. Publicat el 26 d´abril de 2022 al diari La Vanguardia.

(4) Un arquitecto que no firmaba sus proyectos, Pere Falqués y sus firmones. Autor: Joan Molet  i Petit. Universitat de Barcelona UB. Publicat en Matèria Revista internacional d´Art nº 8 (2014), del 5 de març de 2015.t

UNA HISTÒRIA DE LLUITA PER L'ESCOLA PÚBLICA: EL CEPEPC

  El proper dimecres dia 12 a les 18:30 hores es farà a l'Ateneu del Poblet la presentació del llibre El CEPEPC des de dins, que recull una història poc coneguda i poc documentada d’unes escoles privades nascudes per iniciativa de mestres i famílies audaces a finals dels cinquanta i en les dècades dels seixanta i setanta del segle passat.

  Una història de resistència activa al franquisme, de renovació pedagògica en ple nacionalcatolicisme i una història d'èxit col.lectiu perquè va aconseguir el seu objectiu: formar part de l’Escola Pública de Catalunya, aportant el seu bagatge que bevia de la tradició pedagògica del país del primer terç del segle xx.

  Hi participaran tant autors del llibre com mestres, families i alumnes de les escoles del colectiu ubicades al nostre barri

  Hi esteu tots convidats 

 

Març 2025 

PROP D'UN SEGLE DEL COLMADO SARDA

  Avui entrevistem a la Marta Izquierdo Sardà, gerent del Colmado Sardà ubicat al c/ Marina 237, xamfrà amb c/ València, qui ens explicarà una miqueta la història d'aquest comerç del qual ella és la quarta generació de la família que va fundar aquest establiment. 

Fotografia de Marta Izquierdo

  A més de mantenir una entrevista amb ella, ens ha proporcionat una pàgina web del seu negoci, del qual hem pogut treure molta informació i les fotografies que il·lustren aquest article.

 (https://www.calsarda.com/es/)

  El negoci va començar l'any 1930, per mitjà del seu fundador el Sr. Jaume Sardà Fontoba i la seva esposa Flora Güell Subirà. Al C/ Marina 240 -justament davant de l'emplaçament actual- concretament, on havien obert una lleteria i feien mantegats.  El negoci va anar bé i aviat es van passar al seu emplaçament actual molt més gran, on van muntar una bacallaneria a més de la venda de fruites, verdures, ous i queviures, fins a l'any 1958 en què es va convertir en “colmado” de la mà del fill dels fundadors, Jaume Sardà Güell. Els anys de la postguerra van aconseguir una llicència per fer cafè torrefacte, que duien a terme en un local del passatge Bofill, aromatitzant el barri amb agradable olor del cafè acabat de torrar; utilitzaven cafès del Brasil i Colòmbia i aquest producte el venien sota el nom de Cafè Sardà.  

El Cafè Sardà d'elaboració pròpia.

Fotografia de finals dels anys trenta o principis dels quaranta, on es pot veure a la Sra. Flora Güell, amb el número 1, a la Sra. Antonia Sardà, amb el número 2, i al Sr. Jaume Sardà Güell, amb el número 3

  Vegem un petit gràfic on es poden apreciar les quatre generacions de la família que han portat el negoci des de la seva fundació:

  Un cop en mans de Jaume Sardà Güell, aquest va dur a terme una reforma al local per convertir-lo en el “colmado” del barri, i van deixar de vendre verdures i bacallà per centrar-se en la venda del cafè i queviures de qualitat i proximitat com galetes, torrons i fruits secs a granel. La filla de Jaume Sardà, Maria Sardà Sardà es va incorporar al negoci convertint-se en una referència per als clients coneixent-los a tots pels seus noms, gustos i preferències.

  Fa uns 10 anys la filla de la Maria, la Marta Izquierdo, es va incorporar al negoci i avui dia és la que regenta la botiga, tal com hem esmentat a l'inici. Marta, besneta del fundador del negoci, el 2016 va impulsar una nova reforma per adaptar-se als canvis del barri, incorporant nous productes de gourmet i deixant de banda aquells altres de gran consum que es poden trobar en qualsevol supermercat.

  Curiosament, encara que el negoci sempre ha estat regentat pels membres masculins de la família, en realitat sempre ha estat atès per les dones d'aquesta, fins que Marta Izquierdo Sardà s'ha fet càrrec del negoci i la titularitat del qual ha passat de mans de l'avi Jaume Sardà Güell a les de la néta Marta Izquierdo Sardà.

  Vegem algunes fotografies familiars i del comerç:

A l’esquerra Maria Sardà, i a la dreta Antonia Sardà, totes dues portant el negoci    

Imatges de l'interior de la botiga amb la Sra. Maria Sardà

Façana actual del comerç

  L'any 2023 el comerç va rebre la visita del programa de RTVE “Ahora o nunca” presentat per la famosa Judit Mascó, per tal de donar a conèixer la botiga i els productes que es venen als espectadors del canal televisiu.

                 

Fotografia de Marta Izquierdo amb Judit Mascó i una empleada de la botiga  

  Marta Izquierdo ens diu que el barri ha canviat molt en els darrers temps, recorda quan era nena les llargues cues de clients a la seva botiga per comprar oli, llet i cafè. Per a ella, el barri era molt comercial i s'ha anat degradant el comerç amb l'obertura dels supermercats. Recorda quan va tancar el comerç de bosses Llosa del barri, i després van començar a tancar-ne molts altres fins al punt que el comerç de barri ha quedat molt disminuït.

Pau Martínez Dalmau. 

Febrer 2025

REFUGIS ANTIAERIS A BARCELONA. CRÒNICA DE LA XERRADA

El passat dimecres es va dur a terme una xerrada sota el títol de “Refugis antiaeris. La seva construcció a Barcelona ciutat i al Poblet-Sagrada Família (1937-1939)” a càrrec d’en Josep Maria Contel. El conferenciant és historiador local, fotògraf i cofundador i president del Taller d’Història de Gràcia. També és estudiós de la construcció de refugis antiaeris. Ha publicat diversos llibres i va rebre l’any 2020 la “Medalla d’Honor de Barcelona” per la seva defensa de la recuperació de la memòria col·lectiva. 

Fotografia Josep Maria Sans

Per iniciar la sessió, en Josep Maria Contel, en poques paraules, posa als assistents en situació. Explica com els bombardejos van agafar a la gent de la ciutat per sorpresa, perquè sempre es pensaven que el front era lluny, com a mínim a 300 km de Barcelona. Quan comencen els bombardejos es produeix una reacció per part de la societat civil a aquesta agressió i la gent del carrer comença a organitzar la defensa passiva i el primer que es planteja és com aixoplugar-se de les bombes, siguin aèries o terrestres.

Llavors es convoca als veïns de cada zona per tal de coordinar-se per a la construcció de refugis. S’institueix una Comissió dirigida per una Junta que establirà un Reglament amb, entre altres qüestions, determinar les obligacions dels veïns, com ara: el pagament de 2 ptes. setmanals per família o la crida a dur a terme treball voluntari per part dels homes d’entre 16 a 30 anys. De la mateixa manera també s'estipula els drets sobre la utilització dels refugis.

Aquests refugis eren veïnals i només estaven pensats per a aquelles persones que fossin sòcies. Per això es distribuïen, entre els veïns, carnets acreditats per cada Junta. Això no volia dir que no es deixés entrar un veí de la zona que no portés carnet, però quan sortia se'l feia abonar la quantitat corresponent als associats, amb excepcions per aquelles persones sense recursos. Cal remarcar que aquests eren refugis “privats”.

  A mesura que s’anava avançant es va establir un reglament per mantenir l’ordre i la higiene dins els refugis.

  A Barcelona es van construir 1.400 refugis. D'aquests alguns els va fer l’Ajuntament, classificats en dos tipus: de claveguera o col·lector i col·lectiu; i altres eren veïnals que podien ser: familiars (eren molt petits) o d’organització veïnal. A més hi havia els refugis atípics: a les fàbriques, edificis, al metro, a les entitats, consolats… 

Fotografia: Carmen Dobaño

En el transcurs de la xerrada el conferenciant ha projectat imatges de tota mena de refugis i ha anat il·lustrant les seves explicacions amb fotografies. Ha explicat la complexitat que suposa resumir com eren els refugis a causa del fet que la tipologia era molt diversa. Així, sabem que hi havia de diferents amplituds, fondària, amplada, llargada… I pel que fa als materials: maons, ciment, parets foradades… I si pensem en els bancs per seure doncs en trobem d’encastats, de fusta, de maons, d’obra… també hem pogut veure models de pous de respiració, de lavabos, de latrines, de cisternes, de zones d'infermeria, de farmaciola, etc., etc. 

Tot molt interessant, ja que ell, com a estudiós ha pogut entrar en molts dels refugis de la ciutat i documentar-los. És important constatar que, com és lògic, no hi ha pràcticament cap fotografia de l’interior dels refugis durant la guerra, així doncs les que se'ns mostra són actuals, però així i tot ens proporcionen una idea molt propera a com eren en aquella època. Sí que s’han trobat algunes fotografies familiars d'entrades a algun refugi. Per això que és cabdal regirar entre les fotos familiars antigues per a poder trobar petis detalls que serveixen per a la localització de fites històriques.

Durant la xerrada l'orador ha projectat diversos planells de refugis que han ofert una idea molt concreta de la seriositat dels projectes i de l'exactitud dels treballs efectuats.  

Fotografia Josep Maria Sans

Al mateix temps, mentre donava tota mena de detalls i explicacions, afegia algun comentari curiós com per exemple que s’agafaven elements de “desconstrucció” d’alguns edificis per construir els refugis, per tant, hi havia un total aprofitament dels materials.  

En acabar la guerra els refugis no es toquen, ja que pensen que potser s’hauran de tornar a utilitzar, però cap als anys 60 es decideix de començar a destruir-los. Al arribar als anys 70 s'inicia la construcció de pàrquings i altres elements que faran desaparèixer la majoria d’ells.

El conferenciant s’atura en el refugi del Palau de la Generalitat, ja que s’estava al corrent de l'existència del refugi dins l’edifici però no fora. Es va descobrir sota la Plaça Garriga i Bachs. Mostra fotografies de quan es va baixar a inspeccionar, malgrat l'interès, sembla que la seva rehabilitació és força difícil. 

En Josep Maria Contel ja va advertir des de bon començament que faria dues conferències, una, la relatada fins ara i una altra, centrada als refugis del barri de El Poblet-Sagrada Família. En aquesta segona part ha anat revisant una llista de refugis localitzats al barri, fent especial esment al denominat “Roger de Flor-Aragó” i que es correspon al que està situat al Passeig de Sant Joan, València, Nàpols. També ens mostrà el document gràfic del mateix: noms de les cases a dins els refugis, escales, infermeria, planells, galeries, bancs, etc., així com al refugi situat al Passatge Simó (Sardenya, entre Rosselló i Provença). 

A mesura que anomenava cada un dels refugis de El Poblet ha informat sobre l’estat en què es trobava d’acord amb les informacions que ha pogut obtenir de cadascun d’ells.

Ha estat una xerrada molt interessant i il·lustrativa i que ha obert una porta del nostre passat. Un passat que tenim sota els peus i que trepitjarem ara amb més consciència. Un passat que ens fa entendre la vida dels nostres conciutadans i també de molts familiars durant la guerra i ens ajuda a mantenir la memòria per anar un pas més enllà.

Carmen Dobaño Pané

Febrer 2025