Mitjà de comunicació de la Comissió de Memòria Històrica del Poblet
El proper dimecres dia 3 d’abril a les 19:00 h., tindrà lloc al nostre Ateneu la presentació del llibre Barris de la Sagrada Família i Fort Pienc desapareguts de l’historiador i periodista Carles Salmurri Trinxet. El llibre forma part de la col·lecció Catalunya desapareguda.
Ateneu el Poblet, carrer de Nàpols 268
(Activitat lliure i sense reserva prèvia. Aforament limitat.)
Merceria Elena (any 2024) Fotografia Laura
Ponce Alsedà
Ha
estat des de l’any 1944 un negoci familiar i amb el llegat de tres generacions
que han sabut anar canviant aspectes del negoci segons el que la societat
necessitava. Aquest negoci familiar que fa 80 anys que funciona, sempre ha
necessitat fer pinya amb la gent del barri i ha estat una relació de
retroalimentació que ha fet que encara avui en dia segueixi i que sigui un lloc
referent del nostre barri.
En
Jordi i la Cristina, tercera generació de la botiga ens expliquen:
Sóc
en Jordi Gimeno Benabarre net de la senyora Elena Peñarroya Borraz i del
senyor Reinaldo Gimeno Montolio i la meva parella es diu Cristina Morales
Álvarez; ara som nosaltres dos els que portem el negoci familiar. Us explicarem
la nostra història i l’experiència que hem tingut al llarg de tots aquests anys
a la merceria Elena.
La
senyora Elena era la meva àvia i va néixer a Alcañiz un poble de la província
de Terol; l’avi el senyor Reinaldo va néixer a Campos de Arenoso, poble de
l’Alt Millars, al País Valencià que va desaparèixer durant els anys 70
per a la construcció de l'embassament d’Arenoso.
Són
ells els qui obren la primera botiga al carrer Padilla 260 l’any 1944, on
anteriorment hi havia una botiga de fotografia anomenada Biarnés.
Més endavant compren al mateix carrer Padilla 262
una botiga que serà la que ara porta el nom de merceria Elena, que havia estat
una bodega.
Per
què van venir al barri?
En
principi no hi havia cap objectiu inicial per venir al barri però sí un interès
comercial ja que sabien que allà s’hi construiria en breu el mercat municipal,
tot i que només estava previst i no estava encara construït.
Quins
són els inicis d’aquesta botiga?
A
l’obrir la primera botiga hi ve a treballar la meva àvia la senyora Elena, i el
meu avi, el senyor Reinaldo va continuar treballant de sastre al poble fent de
la roba militar dels soldats de la guerra civil, pantalons, camises i vestits.
Amb els diners que van recollint compren la botiga que acabarà sent l’actual.
L’àvia
explicava que la primera merceria que van tenir estava plena de caixes buides,
així la gent pensava que hi havia més gènere del que hi havia realment. Sempre
hi va haver estratègia comercial. Però van anar fent camí treballant de valent
per fer anar el negoci endavant.
Els
avis van ser gent molt treballadora, “van picar molta pedra” i vivien a la
rebotiga. Explicaven que encara que la botiga estigués tancada la gent trucava
a la finestra i els demanaven qualsevol cosa. Ells
amatents, sortien i els hi venien allò que
calgués. Mai van tenir un no.
A la botiga s’hi venien vetes i fils, perfumeria, vestits de comunió, joguines i roba interior totalment clàssica i molt pràctica. Algunes d’aquestes coses encara les tenim avui en dia a la botiga perquè la gent encara ens ho demana.
Aparador de la botiga amb una nina anunciant vestits de comunió (anys 40-50). Fotografia cedida per la família Gimeno Morales
Els
avis també van acollir els seus nebots Ramón i Vicenç Gimeno Moliner quan els
seus pares van morir. També mentre eren jovenets van treballar a la merceria i
quan els avis van poder els hi van muntar una botiga a l’Hospitalet del
Llobregat al costat també del mercat de Collblanc.
Qui
són la segona generació?
Són
els meus pares, en Josep Gimeno Peñarroya i la Mª Àngels Benabarre Gelabert. Quan
els avis es jubilen marxen a viure en un pis al carrer Aragó-Lepant. Els
meus pares, la meva germana i jo ens quedem a viure a la rebotiga per tant, jo
també he viscut aquí com ho havien fet els meus avis.
Els
pares amb els anys comencen a fer una renovació important d’ampliació de la
botiga que és la imatge de l’actual l’espai que ocupa la merceria Elena. Amb
aquest canvi, els pares i els dos germans marxem a viure fora de la botiga.
Els
nostres pares van viure els millors anys del negoci perquè en aquesta generació
la gent es comença “a treure el ventre de pena” i comprava molt més. El negoci
anava molt bé i ells eren molt coneguts per la gent del barri. De fet van
continuar el negoci amb el mateix gènere que els avis, però van començar a
modernitzar la botiga canviant aparadors, ampliant la zona d’atenció als
clients i adaptant-se als nous temps pel que fa la venda.
Com
arriba la tercera generació?
A
la nostra família es considerava imprescindible que es continués el negoci de la merceria i jo començo a treballar-hi als 16 anys. La
Cristina la meva parella, tot i que estudia a la universitat i fa la carrera de
psicologia, per les tardes ve a treballar a la botiga per aprendre com funciona
el negoci i ajudar a continuar la tasca que havien fet les dues generacions
anteriors.
Quins
canvis heu fet vosaltres?
A
nosaltres també ens ha tocat tornar-nos a adaptar als nous temps i hem començat
ja fa uns anys a ampliar amb marques més conegudes, més modernes i de la
qualitat actual. També hem ampliat el negoci de puntes i blondes. Tampoc hem
oblidat el gènere més clàssic per la gent gran (calçotets blancs pels homes i
les calces blanques, calades i altes per les dones). Hem de dir que nosaltres
hem vist morir molts articles. Actualment encara en queden uns quants però ens
costa trobar-los, però si els trobem els tenim a la botiga, perquè això no
deixa de ser un referent per les persones que ens coneixen de sempre i
continuen venint a la botiga, tant si és per ells o pels pares que s’han fet
grans.
Ens
hem especialitzat en el canvi de cremalleres de roba i objectes molt específics
(tendes de campanya, motxilles, fundes d’instruments musicals...), la qual cosa
ha fet que se’ns conegui per tota Espanya. La veritat és que rebem molts
encàrrecs de fora del barri. La informació ha arribat tan lluny gràcies a les
noves tecnologies. Aquest fet ha estat un gran canvi. L’aprenentatge i
l’especialització en el món de la cremallera ens ha consolidat i que
sapiguem, només ho fem dues persones a tot l’Estat. Això ens dona molta feina,
cada dia ho faig ben d’hora abans d’obrir la botiga o bé quan tanquem.
Rètol de reparació de cremalleres (any 2024). Fotografia Laura Ponce Alsedà
Com
és la clientela actual?
Continua
sent la gent de tota la vida, en un principi i inicialment es veu poca gent
jove, però observem canvis sobretot quan les famílies tenen fills petits.
Aquests tornen a comprar al barri. La veritat és que tot canvia molt ràpid i no
hem fet un estudi del mercat.
Segur que heu conegut moltes botigues i botiguers del barri.
Sí, recordem
la botiga de camiseria i confecció masculina de tota la vida al carrer Padilla
264 que portava la senyora Carme i la segona
generació ja a càrrec del seu fill Carles, que va obrir el negoci amb el nom
del Nou-Nou, una botiga de roba de disseny per a dones.
Quan
desapareixen aquestes botigues sempre ens ha fet molta basarda. De fet la
imatge de les botigues del carrer ha canviat molt i segur que canviaran encara
més.
Algú
més de la família té botiga al barri?
Sí,
la família de la senyora Elena i el senyor Reinaldo han anat seguint el seu
camí; en conjunt hi ha tres botigues de la família que donen servei al barri.
La
meva germana quan va acabar la carrera de veterinària els pares van ajudar-la i
va muntar la botiga Amazoonia al carrer Padilla 262 al mateix
costat de la nostra. Avui en dia compartim les bosses de compra que donem als
clients on s’hi pot veure la informació de les dues botigues.
També
el germà del meu pare, en Reinaldo Gimeno Montolio, té la botiga de la Pastisseria
Bomboneria Lepant del carrer Mallorca 436 bis. També és un referent al
barri doncs diuen que se’n fan dels millors polvorons artesans de Barcelona.
Esteu
satisfets d’haver seguit aquest negoci familiar?
La
veritat és que sí; ens ha permès treballar junts i encara establir entre
nosaltres més complicitat. És una fórmula que ens ha funcionat i ha fet que
hàgim pogut crear una família amb dos fills, ara ja adolescents. De fet les
tres generacions hem fet el mateix. Nosaltres però, tot i que vivim al barri,
no hem viscut com família a la rebotiga.
Com
veieu la continuïtat del negoci?
D’entrada
no ho sabem, els nostres fills estan estudiant, un d’ells informàtica i l’altre
ADE. El que sí sabem és que no volem pressionar-los perquè estem convençuts que
han de fer el seu camí. Ara bé, com han fet les generacions anteriors, quan
arriben les vacances sobretot les de Nadal venen a ajudar i fer les vendes amb
nosaltres.
El tema de la continuïtat ja es veurà.
Clients a l’entrada de la botiga (anys 60-70). Fotografia cedida per la família Gimeno Morales
Bé,
Jordi i Cristina, moltes gràcies per la vostra informació i per compartir la
bonica història de la vostra família. També gràcies per continuar omplint
l’espai de comerç de la vostra botiga, amb l’esforç i compromís que heu
demostrat al llarg de les tres generacions.
Marisol Mampel Lamiel i Laura Ponce
Alsedà
Març, 2024
El dia 28 de febrer de 2024 és va dur a terme una xerrada sota el títol “Més d’un segle de cinemes al nostre barri. Del Trianón al Phenomena” a càrrec d’en Roberto Lahuerta. El ponent és investigador de la història dels cinemes de Barcelona, membre de l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris i autor d’un bon nombre de llibres sobre els cinemes a Barcelona.
S’inicià la sessió projectant el primer NO-DO de l’any 1943, il·lustrant així el documental que va ser d’obligada projecció durant tota la dictadura franquista, com una forma d’adoctrinament de la població.
Roberto Lahuerta durant la xerrada.
Fotografia Josep Mª Sans
En Roberto Lahuerta va fer un recorregut pels cinemes que havien existit al barri, ara denominat de la Sagrada Família, i de cadascun d’ells en va explicar l’origen i les posteriors transformacions fins arribar al seu tancament. Així van passar davant nostre noms com Trianón, Versalles, Máximo, Venus, Nuria, Niza, Nápoles (ara conegut com Phenomena).
Entre altres moltes històries, el ponent va
comentar el funcionament de la censura, com s’organitzaven els operadors dels
cinemes per tal de passar la mateixa pel·lícula a més d’una sala els mateixos
dies, o la forma d’anunciar les
pel·lícules mitjançant els programes de mà. Mentre anaven apareixent antics
cartells i entrades d’aquells temps, el ponent aprofitava per recordar els
films emblemàtics que anunciaven.
Totes les explicacions van estar recolzades per fotografies antigues dels cinemes, programes de mà, cartells, publicitats de la programació…
Fotografies de Carmen Dobaño i de Josep Mª Sans durant la conferència.
Fa vertigen veure la gràfica on s’evidencia la davallada de sales de cinemes a Barcelona des de l’any 1975 fins el 2021:
Fotografia de Carmen Dobaño durant la
conferència.
A la xerrada van assistir-hi unes cent persones i en el torn obert de
paraules moltes d’elles van expressar els seus records personals o informacions
complementàries, tot evidenciant l’interès generat pel tema.
En definitiva, una xerrada que ens va fer mirar enrere, tot recordant el temps de postguerra, el llarg franquisme, i l’arribada de la democràcia. I amb els cinemes vàrem recordar la vida quotidiana i com el barri també s’articulava, en ocasions, al voltant d’una de les úniques diversions a les que es podia accedir.
Des de la Comissió de la Memòria Històrica del Poblet agraïm al
Roberto Lahuerta la seva predisposició i la seva aportació a la memòria del
nostre barri amb una xerrada tant interessant com la que ens va obsequiar.
Carmen Dobaño i Pau Martínez
Març 2024
Desde su origen, la sede de Pelikan estuvo en la ciudad de Hannover, en la Baja Sajonia alemana. Pelikan había sido fundada en 1838 en Alemania, dedicada a la fabricación de colores y tintas. En 1863 uno de sus empleados, Günther Wagner, químico, fue ascendido a director de la planta, haciéndose cargo del negocio en 1871. En esa época se registró el logo de la empresa que, después, con diversas variantes, perduró a lo largo de toda su existencia. El motivo central era el pelícano, que ya estaba presente en el escudo de la familia de Günther Wagner.
El
que sigue es una de las muchas versiones que tuvo a lo largo de la vida de la
empresa. Procede de un documento del año 1910 y muestra explícitamente la
leyenda sobre la generosidad del pelícano, que abre su propio cuerpo con el
pico para poder alimentar a sus hijos con lo que lleva en el buche:
Logo de Pelikan a inicios del siglo XX
Primeros anuncios de tintas Pelikan en la prensa de Cataluña
Las primeras instalaciones de Pelikan en España se remontan al año 1920. Se trataba de unos almacenes ubicados en el número 107 de la calle Nàpols, entre las de Casp y Ausiàs March. Mientras permaneció allí, se limitaban a comercializar productos importados desde la central de Hannover. Durante ese tiempo, Pelikan participó como expositora en la Exposición Internacional de Barcelona de 1929, dentro del pabellón alemán. Sobrevoló entonces Barcelona una avioneta publicitaria, propiedad de la marca. Nos disculpamos por la escasa calidad de la imagen.
 |
En el
año 1937 la casa central de Pelikan en Hannover decidió elaborar un folleto
ilustrativo de las actividades de la empresa en Barcelona. Las fotos que siguen
proceden de él; se tomaron el día 22 de diciembre de aquel mismo año.
Lo
más sorprendente de la mayoría de ellas es que, a pesar de haber sido hechas en
plena Guerra Civil, transmiten una sensación de normalidad; al menos, aparente.
Y dan, además, testimonio de que la actividad de la empresa continuó sin
interrupción durante todo el conflicto. Ésta era la portada de dicho folleto:
Folleto “Günther Wagner Productos Pelikan S.A. Barcelona. 1938”. Portada.
Su contenido nos permite hoy hacernos una idea bastante completa sobre cómo eran estas nuevas instalaciones de Pelikan. En primer lugar, la fachada. Se encontraba frente a los pabellones del Hospital de Sant Pau y tenía en su centro el acceso principal al edificio. La siguiente foto nos muestra la fachada del edificio:
La fachada de Sant Antoni
María
Para la entrada y salida de los operarios y de las mercancías existía un segundo acceso, situado en el extremo opuesto del edificio. En concreto, en el lado montaña del Passatge del Dos de Maig; en el número 23-25. Más o menos, a la misma distancia de las dos calles que lo limitan: Dos de Maig y de la Independència.
En la
foto siguiente aparece el vehículo de reparto -un triciclo motorizado- que
solían tener estacionado en el pequeño patio que existía, contiguo a esta entrada; curiosamente,
en ese día tenía una rueda pinchada. A la izquierda había una pequeña vivienda
en la que se alojaba el guarda -un empleado de la fábrica- con su
familia. Este triciclo se debió ‘jubilar’
a inicios de la década de los cincuenta, haciéndose desde entonces el
reparto por Barcelona con una furgoneta DKW de un llamativo color amarillo.
Patio posterior del edificio Pelikan.
Departamento de empaquetado y expedición.
En la que sigue, se observa el departamento de llenado de frascos de tinta. Hacia 1960, y por alguna causa que ignoramos, una de las calderas utilizadas para la fabricación de tintas salió disparada, dejando un agujero en el tejado de proporciones considerables.
Almacén de tintas y llenado de frascos.
Siguen ahora dos vistas de las oficinas de administración y contabilidad:
Oficinas administrativas de Pelikan.
A
continuación podremos ver a la Dirección de la empresa en su despacho. El
personaje de la foto de la pared del fondo era el que, en los años de la guerra
civil, ocupó el cargo de presidente del Consejo de Administración de Pelikan.
Se trata de Faustino Ballvé Pallisé, nacido en 1887 en Barcelona, en donde se licenció y doctoró en Derecho. Trabajó también para diversas empresas industriales, como profesional libre y como traductor. Había sido afiliado de la Agrupación Socialista de Barcelona. En la época de esta foto, era dirigente de Izquierda Republicana, cuyo presidente era Manuel Azaña. Fue elegido diputado por Barcelona en las elecciones de 1936. Al término de la Guerra Civil, se exilió; primero a Francia, y luego a México, en donde dio clases en la Universidad Nacional Autónoma y publicó libros sobre economía, falleciendo en el año 1958 [1].
Despacho de la Dirección de Pelikan. Diciembre de 1937 y ampliación de la foto de la pared
Siguen ahora algunas fotos del mismo edificio, tomadas durante las décadas posteriores a la guerra civil. La primera de ellas, en un día de nevada hacia el año 1945, desde la terraza del edificio Pelikan, con el mencionado telón de fondo del Hospital. Llama la atención, al compararla con la foto de la fachada en el año 1937, la sustitución del logo y la diferente línea de la fachada superior del edificio.
Pelikan, tras una nevada en Barcelona. Hacia 1945. Fuente
familiar.
Foto de grupo de la plantilla de Pelikan al completo. Hacia 1950. Fuente familiar.
Para concluir, algunos apuntes de carácter misceláneo sobre aspectos diversos relacionados con la actividad de Pelikan.
PAPELES
SECANTE
Durante
muchos años, una de las herramientas de ‘marketing’
más habituales en Pelikan fue una
colección de papeles secantes con temáticas, en general, infantiles. El que
sigue aparece, como objeto decorativo, colgado en la pared del fondo de la
segunda de las anteriores fotos de las oficinas administrativas.
Papel secante creado por Pelikan en Hannover
En España, la serie más conocida tenía por tema central a los ‘gnomos --o enanos-- del bosque’. Llegó a ser muy popular y es, aún hoy, objeto de coleccionismo. Un ejemplo:
Secante Pelikan para tinta estilográfica
PELIKAN Y EL ZOO DE BARCELONA
El
primer episodio tuvo lugar en Julio del año 1954, y se quedó en apenas un
intento de conseguir la donación de un elefante procedente del zoológico de
Hamburgo, del que conservamos la correspondencia que se cruzó entre nuestro
padre, Emilio Piñero y el alcalde de Hamburgo, Kurt Sieveking. En una carta
dirigida por aquél a éste último, le sugería que dicha ciudad regalase un elefante
–cuanto más joven, mejor, decía- a la de Barcelona, argumentando con la ‘tristeza de
los niños barceloneses por el reciente fallecimiento de dos elefantes en
nuestro Zoo’. El 28 de septiembre de ese mismo año recibió respuesta del
alcalde, declinando la donación del elefante, con el argumento de que “un elefante, y en especial su transporte
hasta Barcelona, es tan caro, que excede ampliamente las posibilidades de la
ciudad de Hamburgo”.
Dos
años más tarde, en 1956, Pelikan hizo una donación de dos pelícanos al Zoo de
Barcelona – de las variedades ‘rosa’ y ‘moño rizado’-, que construyó un
recinto o estanque para alojarlos, instalándose una placa en la que se hacía
constar la procedencia de la donación.
DISEÑO Y PLUMAS ESTILOGRÁFICAS
Desde
sus inicios, Pelikan prestó una gran relevancia al diseño; tanto de los
elementos identificadores de la marca como de los productos y de sus envases.
En este terreno destacaron siempre las plumas estilográficas, que fueron
presentadas en España en 1929, en el marco de la Exposición Internacional a la que ya nos hemos
referido. Pelikan compró en 1927 la patente del llenado por émbolo, que
permitía un manejo ‘limpio’ de estos
instrumentos de escritura, y lo introdujo en el mercado en 1929. El primer modelo
fue el Pelikan 100.
Pluma estilográfica Pelikan 100
PELIKAN Y EL TRANSPORTE PÚBLICO
Pelikan
utilizó también los medios de transporte público como soporte publicitario como
podemos ver en la siguiente foto:
Trabajos de desinfección de un trolebús tipo A con propaganda Pelikan. Hacia 1949. Fuente: Arxiu Municipal de Barcelona
CELEBRACIÓN
Pelikan
tuvo su época dorada durante las décadas de los cincuenta y sesenta, coincidiendo con el tramo central de la dictadura. Las
relaciones laborales tenían entonces un marcado tinte paternalista, y no eran
raras las celebraciones en las que participaba todo el personal de la empresa o
la mayor parte de él. Un ejemplo de ello es este banquete con la plantilla de
Pelikan, celebrado en torno al año 1960 en el Hotel Falcon, que estaba situado
en la parte baja de la Rambla, frente al monumento a Serafí Pitarra.
Banquete. Hotel Falcon. Hacia 1960
La fábrica Pelikan abandonó su sede de Sant Antoni Maria Claret, alejándose definitivamente de Barcelona y de las inmediaciones del barrio de la Sagrada Familia en el año 1969, dentro de una ola de traslados de industrias ubicadas en el perímetro de la ciudad de Barcelona. Se instaló entonces en Mollet del Vallès, en donde continuó hasta el fin de su actividad industrial, décadas más tarde. En el lugar que ocupaba hay hoy un edificio de viviendas, con un supermercado Bonpreu en su planta baja.
Sant Antoni Maria Claret,
264, hoy.
Fuente: Google Maps
Si buscamos al responsable principal del declive de Pelikan, probablemente lo encontraremos en un invento aparentemente tan inofensivo como el del bolígrafo, cuya popularización hizo que en 1980 el consumo de tinta fuese sólo alrededor de un 5% del que existía dos décadas atrás.
Rafael
y María Teresa Piñero Prat
Marzo
de 2024
ACLARACIÓN FINAL
La relación de nuestra familia con
Pelikan fue muy intensa durante décadas. Siete de sus miembros trabajaron allí
entre 1928 y 1980; entre ellos, el padre de los que firmamos esta reseña.
Por este motivo, con el paso del tiempo
hemos ido reuniendo objetos, recuerdos e informaciones muy variadas sobre esta
empresa.
A partir de ellas hemos preparado el
trabajo anterior.
[1] Todos los datos de la biografía
de Faustino Ballvé proceden del website
de la Fundación Pablo Iglesias: https://fpabloiglesias.es/entrada-db/2188_ballve-pallise-faustino/