NOVA CONFERÈNCIA: RURALS, OBRERS, VEÏNALS. ELS PASSATGES D'EL POBLET

Dimecres 22 de novembre de 19:00h a 20:30h

Conferència Rurals, obrers, veïnals. Els passatges d’ El Poblet

A càrrec de Pere Cowley

El barri del Poblet forma part de la trama quadriculada de l’Eixample que Ildefons Cerdà va traçar a la dècada de 1850. A més, el barri està travessat per avingudes com la de Gaudí o la Diagonal.

Tot i això, a dins de moltes de les illes de cases hi trobem passatges. Sovint amb cases baixes, d’una sola planta. A vegades els passatges són atzucacs o tenen traçats estranys que trenquen amb la quadrícula de Cerdà. Fins i tot n’hi ha que estan tancats pels blocs de pisos del voltant, tot formant un nucli aïllat.

Quin és l’origen d’aquests passatges i per què n’hi ha tants en aquest tros de l’Eixample barceloní? Resseguint aquests passatges podrem descobrir una part de la història d’aquest barri, lluny de les avingudes amples i els grans monuments. Des del passatge Conradí al de León, del passatge Gaiolà al de Vilaret, del passatge Font al de Torres: és en els passatges a on s’hi amaguen molts dels vestigis del passat de la ciutat i que sovint han passat desapercebuts. Una història en petit format que ens parla del Poblet del passat però també del futur. 

 




Pere Cowley és llicenciat en Humanitats. Fa anys que es dedica a divulgar la història de Barcelona, com a blogaire i col·laborant amb associacions per a la defensa del patrimoni de la ciutat. El que va començar com un afició ha acabat sent una feina, sobretot com a guia en museus i organitzant cicles culturals i rutes per a centres cívics i entitats veïnals.

 

Activitat gratuïta i sense reserva prèvia, vine 10 minuts abans!

Organitza: Comissió Memòria Històrica Barri el Poblet (https://el-poblet-historia.blogspot.com) i Ateneu El Poblet


EL POBLET. UNA PRIMERA APROXIMACIÓ ALS SEUS ORÍGENS.

   Aprofundir en la recerca de la identitat del sector del POBLET com antiga barriada del que fou municipi independent de Sant Martí de Provençals és un dels objectius que es planteja la Comissió de Memòria Històrica [1], malgrat les dificultats per trobar-ne antecedents que hi ajudin.

L’únic document trobat de moment, i que cita el nom del POBLET, es va publicar al Anuario Estadístico de la Ciudad de Barcelona [2], i dóna compte de la divisió en 10 districtes municipals, aprovada amb caràcter interí en la sessió del consistori de Barcelona el 24  d’abril de 1897,  arran  de l’agregació a Barcelona de Sant Martí de Provençals i de 5 pobles més del Pla (Gràcia, Les Corts, Sant Gervasi, Sants i Sant Andreu).

En aquesta nova divisió es respectava en gran part el terme històric del municipi de Sant Martí de Provençals [3], que amb l’annexió passava a ser el districte 10è de la Barcelona engrandida, i el POBLET el barri núm. 3 de l’esmentat districte. 

    Font: Anuario Estadístico de la ciudad de Barcelona. Año I 1902

Amb aquesta decisió administrativa es pot interpretar que es volia posar en valor una denominació popular que s’arrossegava d’ençà 1865, quan seguint les directrius del pla Cerdà de 1859 es va començar  a urbanitzar aquest sector de Sant Martí, situat al sud-oest del seu terme municipal, i limítrof amb els municipis de Gràcia i Barcelona.

Sigui com sigui, la realitat és que a partir del 1900 el nom del POBLET es va fer servir  per a identificar associacions culturals, escolars, esportives, establiments comercials o programes de Festa Major, etc., com: Escuela Libre del Poblet (1906), Patronat Social Escolar Obreres del Poblet (1909), Casal Català d’Esquerres del Poblet (1932), Poblet Boxing Club (1931), C.D. Club Deportivo Poblet (1934) , Centre Excursionista Poblet (1934), Ateneu Obrero Popular del Poblet (1937), Festes Majors de barri, i més recentment:  Bodega del Poblet (1997),  Associació Joves del Poblet  (2014) , Ateneu El Poblet (2019), botiga Confecciones El Poblet,  Espai Cooperatiu El Poblet.

A tall d’exemple, s’adjunta algunes imatges relacionades amb els referents citats, com el Club Deportivo El Poblet, Centre Excursionista Poblet, i un programa de mà de la Festa Major  de 1944, on a més del Poblet, ja consta en primer terme la denominació actual com “barriada de la Sagrada Família”, que és la que s’ha anat imposant [4].

Font: La Vanguardia, 28 d'agost 1934, Pàg. 22

                    Font: Arxiu propi C.E. Poblet (1934)

            Font: Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona

Tornant a l’anteriorment citat Anuario Estadístico, val la pena comentar els límits que s’atribueixen al  barri del POBLET, que s’han marcat en vermell en el mapa que segueix de 1890, i que es concreten de la següent manera:

Punto de partida; el cruce de la acequia condal con la calle de Castillejos.  

Acequia Condal, margen derecha, hasta el antiguo límite de Barcelona; sigue el antiguo límite de Barcelona y de Gracia, hasta la Travesera; Travesera, número pares, hasta la calle de Castillejos; Calle de Castillejos, lado de los números impares, hasta encontrar la Acequia Condal, punto de partida

    Font: ICGC 1890 Mapa J.M. Serra

A l’interior del cercle en vermell del citat mapa de 1890, s’hi ha marcat una zona en verd, que inclou unes construccions preexistents al Pla Cerdà, i que en el mapa parcel·lari que segueix de Sant Martí de Provençals de 1853 [5] s’identifiquen  com les cases “d’en Mariné” i del “carrer d’en Peus” (parcel·les 186, 188 i 190), i citades per l’Enric H. March com el “Barri de Can Peus” [6].

Font: RACAB fragment mapa parcel·lari de Sant Martí de Provençals (1853) de Llorenç Presas

Font: RACAB  Llibre de propietaris annex a l’anterior  mapa parcel·lari de Sant Martí de Provençals de 1853.

El citat barri de Can Peus, situat entre els actuals carrers de Rosselló-Indústria i Sardenya-Nàpols, és anterior al futur barri que a partir de 1865 agafaria embranzida i començaria a créixer amb la urbanització de les parcel·les 197 a 213, situades a la part inferior esquerra del mapa de 1853, tot conformant un nucli inicial d’humils casetes de planta baixa i primer pis, que amb una aparença de “poble petit” va fer que propis i aliens bategessin aquest sector amb el nom popular de EL POBLET.

Josep M Sans i Aldomà

Octubre 2023

 


[1] https://el-poblet-historia.blogspot.com/2023/02/qui-som-i-que-fem.html

[2] http://hdl.handle.net/11703/94371

[3] AMDSM, llibre actes Ajuntament de Sant Martí, 27/gener/1883 pàgines 40 a 51

[4] L’abans Barcelona. La Sagrada Família i el Fort Pienc, pàg 84. Carles Salmurri.

[5] RACAB, Libro de la Cana de St. Martí de Provençals /1853/  Llorenç Presas

[6] https://enarchenhologos.blogspot.com/2014/03/els-barris-de-sant-marti-de-provencals.html

EL PASSATGE DE CONRADÍ I ELS CORADINOS DEL SEGLE XIX

Per l'article anterior sabem qui era Coradino i sabem que Víctor Balaguer va ser decisiu a l'hora de posar aquest nom al Carrer. Ara volem mostrar el reconeixement que el nom i el personatge de Coradino tenia en aquell moment. El primer referent imprès del nom de Coradino el trobem a la Historia General de España, del Padre Mariana, el 1601, on el nostre personatge és esmentat indistintament com a Corradino, Conradino o Coradino[1]. La segona referència és al llibre de Francesc de Montcada, publicat a Barcelona el 1623, Espedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos, on narra l'expedició de Roger de Flor i la Companyia Catalana a Constantinoble, basada en la Crònica de Ramon Muntaner. L'obra de Mariana es va reeditant i ampliant fins al s. XIX, i la de Montcada arriba a tenir més de deu edicions fins al 1860 i, encara avui, es reedita i ha donat peu a nombroses novel·les més o menys històriques.[2]

Al segle XIX n’apareix un referent musical, l’òpera de Giacomo Rossini Matilde di Shabran, Bellezza e Cuor di Ferro, representada a Madrid el 1825 i a Sevilla i Barcelona el 1827. [3] Estrenada el 1822 a Viena i a Florència com Il Corradino, a Espanya va ser coneguda com El Coradino. És un melodrama jocós, ambientat a Espanya a l’Edat Mitjana, que ens presenta el cavaller Corradino, que ha decidit retirar-se al seu castell tot rebutjant la humanitat, però coneix Matilde i el seu odi es converteix en amor, sentiment que ell desconeixia fins aquell moment. Aquesta òpera es va fer molt popular ja que les seves àries, cabalettes, duos, cant coral i simfonies es representaven sovint, independentment de l’òpera, en salons i cafès [4].

La seva popularitat la va fer un referent de la moda en relació a les patilles i al vestir. En el llibre publicat a Sevilla el 1828, El Paquete ó sea la ciencia paquetaria, un tractat d'estètica aplicada, llegim consells de vida i de moda : "...mas no por eso se apodere la tristeza de vuestros corazones, porque en tal caso deberéis acudir velociter al piano, la guitarra ó cualquier otro instrumento, tocareis y cantareis el Coradino … ó cualquier otra pieza que os adapte." [5]. També l'òpera posa de moda una manera de portar les patilles: "Patillas de Coradino: se advierte que hay otras llamadas Cervantinas....". A l'apartat "Modas femeninas" esmenta els "Zapatos de Coradino, punta cuadrada". En un article escrit a París el 1837 llegim "sobre las barbas a lo Coradino que se dejan ahora los elegantes transpirinaicos .." [6] Les patilles que veiem en el bust i en el retrat següents podrien ser d’estil Coradino.[7]

  "Patillas de Coradino", bust de G.Rossini, 1820-1827 / Retrat de Santiago Miranda, 1832-1836 / Merceria a la ciutat de València que conserva el nom de "paqueteria" (foto de l'autora, 2023)

La llegenda del guant de Coradino pren forma en l'imaginari popular i és present en moltes manifestacions artístiques. El 1843 s'estrena a Madrid l'obra de teatre El Guante de Coradino, de Carlos Garcia Doncel y Luis Valladares y Garriga, on llegim: "El guante que Coradino arrojó desde el cadalso fué entregado a D.Pedro de Aragón a quien lo dejaba como esposo de Constanza, hija de Manfredo, último vástago y heredero legítimo de la casa de Suavia. ... Alzólo en verdad el pueblo, y las Vísperas Sicilianas fueron el lento pero terrible castigo del suplicio de Coradino de la degollación de Augusta y de la sangre con que los franceses inundaron ..." [8] A Barcelona aquesta obra es va representar el 1845.[9]

El 1850 Pau Milà i Fontanals presenta a Madrid el quadre Los sicilianos ofrecen el guante de Coradino al rey Pedro III de Aragón, del que veiem un dibuix preparatori.[10] Després d'una breu estada a l'Escola Llotja, Pau Milà i Fontanals havia aconseguit la cobejada beca d’estudis per a l'Escola de Roma, on va residir entre 1834 i 1841, i va formar part del grup d’artistes anomenats Natzarens o puristes. Una nota de la Gaceta de Madrid, del mes de juny de 1850, informa del seu viatge a Madrid: "A estas horas debe haber llegado á Madrid nuestro aventajado pintor D. Pablo Milá y Fontanals, autor de los dos bellísimos cuadros que se hallan de manifiesto en la exposición de San Juan, y que representan los sicilianos presentando a D. Pedro de Aragón el guante de Coradino, y la educación de D. Jaime el Conquistador a cargo de los caballeros templarios......" [11].

      Esbós de Pau Milà i Fontanals per al quadre  Los sicilianos ofrecen el guante de Coradino al rey Pedro III de Aragón

Les dues versions del nom, Coradino i Conradino s'alternen en nombrosos textos, tant històrics com literaris. El 1853 Víctor Balaguer publica Bellezas de la Historia de Barcelona on descriu el desaparegut monestir dels franciscans i esmenta el nom de Coradino fins a quinze vegades i el de Conradino una de sola. [12] El 1854 s'estrena al Gran Teatre del Liceu de Barcelona l'òpera de Giuseppe Verdi I Vespri Sicilianni. Trobem Conradino el 1857 quan Garci Sánchez del Pinar publica la novel·la històrica La campana del terror o Las Visperas Sicilianas.[13] Llegim "el infortunado Coradino" el 1858 quan Gertrudis Gómez de Avellaneda publica Espatolino[14]. El 1859 Joaguin Guichot Parody publica El Adalid Almogavar, on esmenta Coradino.[15] Entre 1860 i 1863 Víctor Balaguer publica Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, on es refereix a Conradí com a Conradino i on podem veure nombroses il·lustracions,[16] una d'elles, de Vicente Urrabieta y Ortiz, ens mostra l'escena del llançament del guant.[17]

                            1862 Il·lustració de Vicente Urrabieta Ortiz  El guante de Conradino 

El 1863 s'estrena a Madrid el drama Venganza Catalana, d'Antonio García Gutierrez, inspirada en l'obra de F.de Montcada[18], que es representa a Barcelona el 1864.[19] El 1864, Rafael del Castillo, a Roger de Flor o Venganza de Catalanes alterna el nom de Coradino amb el de Conradino[20]. La cançó Despedida de dos amantes correspondidos, Coradino y Silvia: Canción Nueva, de vint-i-cinc estrofes, es publica el 1867, en quatre fulls, fet que demostra el seu èxit, ja que les cançons més conegudes són cantades per músics de carrer que venen els fulls amb el text. La il·lustració, una xilografia, és signada per Noguera. Veiem com el nom de Coradino no és ja un diminutiu, sinó que esdevé un nom propi.[21]


1867, il·lustració de Noguera, Despedida de dos amantes correspondidos, Coradino y Silvia

El 1876 a la Historia Crítica de Cataluña d'Antoni de Bofarull i Brocà, llegim Coradino. [22] El 1883 la Real Academia de la Lengua Española ratifica el nom de Coradino en boca d'Emilio Castelar en el discurs d'acceptació de Víctor Balaguer com a acadèmic. membre: "...ni como la idea maravillosa de D. Pedro III á recoger el guante de Coradino el Mártir lanzado desde las tablas de un cadalso al rostro de Anjou el Pirata". El discurs de Víctor Balaguer planteja les diferents llengües que es parlen a Espanya i la seva importància històrica i literària. [23]

Al llarg del segle XIX són nombrosos els textos d'història, articles i llibres de viatges, obres de teatre, novel·les i poemes on apareix el nom de Coradino, que en línies generals podríem dir que és més freqüent que el de Conradino. Hi ha autors que alternen els dos noms, en la mateixa obra o en obres diferents i també n’hi ha que són fidels sempre al mateix, ja sigui Coradino o Conradino. Ara bé, hi ha una constant al llarg del segle XIX i és que es manté la tradició del nom de Coradino en les reedicions del llibre de Francesc de Montcada Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos. De la mateixa manera, podem afirmar que la vinculació musical amb l'òpera de Rossini Il Corradino, i les modes sorgides de la seva popularització, donen una gran popularitat al nom de Coradino durant la primera meitat del s. XIX. Amb la cançó de Coradino y Silvia (1867) un nou Coradino adquireix veu pròpia. Fins aquí hem fet èmfasi en el seguiment del nom en els anys centrals del segle XIX. L’obra de teatre El guante de Coradino (1843), la pintura de Pau Milà i Fontanals (1850) i els tres escrits esmentats de Víctor Balaguer (1853-1866) entre d'altres. Tot això fa pensar que el passatge va rebre el nom de Coradino entre 1866, ja publicat el llibre de V.Balaguer Las calles de Barcelona (1865-66), i abans de la primera data que coneixem en què s'esmenta la Calle de Coradino [24] (1883?). Cent anys després, el Pasaje de Coradino passà a dir-se Passatge de Conradí, el nom amb què ara el coneixem.

En el tercer i últim article, coneixerem quan i com neix el nom de Conradí, en català.

Rosa Capell

Octubre 2023

Notes:

[1] Padre Juan de Mariana, jesuita,   Historia General de España, por Pedro Rodríguez, Toledo, 1601

[2] Francisco de Moncada y Moncada Espedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos, Imp. de Lorenzo Deu de Barcelona, 1623

[3]    Amb el mateix argument s'havia estrenat el 1817 a Barcelona l'òpera en un acte Il Trionfo delle Belle ossia Il Corradino  del músic italià Stefano Pavesi, estrenada primer a Venècia el 1809. 

[4]  Per a informació i audicions:   https://infernemland.blog/2012/08/13/pesaro-2012-matilde-di-shabran-florez-peretyatko-orfila-goryachovamariotti/  També: https://www.abc.es/play/television/programas/rossini-matilde-di-shabran-pesaro-1985.

[5] El Paquete ó sea la ciencia paquetaria, autor: D.A.G.D.L.R.  Imprenta de D. Mariano Caro, Sevilla 1828.

[6] Clemente Díaz,  El Siglo XIX, publicació quinzenal entre 1837 i 1838, Volum I, pàg.108-111.

[7] Totes dues obres formen part de la col·lecció del Museu del Prado, el bust de Gioacchino Rossini, (1820-1827), de l'escultor José Álvarez Cubero, i el retrat a l'oli de Santigo Miranda  (entre 1832 i 1836) per Antonio Maria Esquivel.

[8] Carlos Garcia Doncel y Luis Valladares y Garriga El Guante de Coradino,  Ed. La Imprenta Nacional, Madrid 1844. 

[9] Al Periódico Universal, literario y pintoresco El Fénix del Diumenge 19 d'octubre de 1845, nº 3, Tomo 1,  Imp. de Benito Monfort, Valencia 1846, llegim la crítica de J.uan Antonio Almela a la secció "Revista Teatral", p.36

[10] Esbós que es conserva en la Reial Academia Catalana de Sant Jordi, Barcelona.

[11] Gaceta de Madrid, nº 5801, Martes 18 de Junio de 1850. En la Imprenta Nacional.

[12] Víctor Balaguer Bellezas de la Historia de Cataluña Imp. Narciso Ramirez, Barcelona 1853

[13] Garci Sánchez del Pinar,  La campana del terror o Las Visperas Sicilianas, editat per Manini Hermanos, Madrid, 1857

[14] Gertrudis Gómez de Avellaneda Espatolino, Imprenta de Luis García, Editor, Madrid,1858.

[15] Guido Artal El Adalid Almogavar Imprenta del Guía del Comercio, Cádiz 1859

[16] Víctor Balaguer, Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, obra en cinc volums,  a Barcelona per Salvador Manero entre 1860 i 1863

[17] La documentació sobre la vida de la família Urrabieta la podem trobar a: https//juanmalcala.es.  Vicente Urrabieta Ortiz, vecino de Getafe.

[18]  Antonio Garcia Gutierrez. José Rodríguez Venganza Catalana Drama en cuatro actos. Imprenta de José Rodríguez Calvario, 1863

[19] El Metrónomo, año II, nº 67, Barcelona 27 de abril 1864. Inprenta de la Viuda de H.de Gaspar

[20] D.Rafael del Castillo, Roger de Flor o Venganza de Catalanes,  Sociedad Editorial La Maravilla, a  Barcelona per Luis Tasso, 1864

[21]  Despedida de dos amantes correspondidos, Coradino y Silvia: Canción Nueva. Imprenta de F. Vallés, Calle del Pino, Barcelona.

[22]  Antonio de Bofarull y de Brocà, Historia Crítica de Cataluña Ed. Juan Aleu i Fugarull,  Barcelona, nou volums entre 1876 i 1878.

[23]  Víctor Balaguer y Emilio Castelar   Discursos leídos ante la Real Academia Española en la recepción pública del Excmo. Sr. D. Víctor Balaguer el domingo 25 de febrero de 1883, (Madrid : Imp. y Fundición de Manuel Tello). pàg.103 i pàg.116. 

[24]   Vegis l'article  El passatge de Coradino -Conradí publicat a aquest blog el Maig de 2023 :  el-poblet-historia-blogspot.com