El nostre barri té un record ben viu del “Bar DOVER Cafeteria Americana”, situat al carrer Còrsega nº 573, dins del bloc conegut com CLIP, i que actualment es diu Plateas. La Teresa i la Montse Mata Garriga ens expliquen la seva història començant per com i quan la seva família se'n va fer càrrec del bar.
Les germanes Mata Garriga
Els Orígens
El pare Joan Mata Marimón, nascut a Sant Joan de Mediona, treballava de cambrer al Bar París (C/ París nº 18) que encara avui està en funcionament. L'amo d'aquest bar era de Lliçà d'Amunt igual que la nostra mare, la Pepita Garriga Marquès, que quan baixava a Barcelona anava al citat bar i així és com es van conèixer els nostres pares.
L’any 1955 els pares es van casar i van arrendar el bar Dover, iniciant així el seu propi negoci. Ells no van canviar ni el nom ni l'aparença del bar que ja funcionava i que era molt emblemàtic i modern per l'època. El senyor Rodón, primer propietari, va decorar el bar a imatge del bar Kansas, que estava ubicat al Passeig de Gràcia nº 65. Era com entrar en un bar americà i precisament per això el va anomenar “Dover Cafeteria Americana”.
Escut del Dover i interior del bar als anys 50, Arxiu familiar
La família
Poc després d'arribar al barri neix la Teresa al mateix bar -on vivíem- perquè teniem una familiar que era llevadora i que va ajudar al part de la mare. Cinc anys després, la Montse ja va néixer en una clínica.
L’any 1967, quan la mare tenia 39 anys, la Teresa tenia 10 i la Montse 5, el pare es mor amb només 42 anys. Feia poc que els pares comentaven entre ells la possibilitat de deixar el negoci per canviar de feina però amb la mort del pare, a la mare l'únic que li queda per tirar endavant amb les dues filles petites és el bar Dover. Nosaltres érem tan petites quan el pare va morir que no tenim gaires records d'ell, sinó és pel que ens explicava la mare.
Sempre vam viure a la darrera botiga, que va ser casa nostra durant la infantesa i joventut, fins que ens vam casar; de fet ens va costar molt acostumar-nos a passar del bar a peu pla per anar a viure en pisos.
Els pares ens van dur a l'escola La Inmaculada d'Horta perquè volien una escola que estigués més a prop de la muntanya per a respirar millor. Hi anàvem -amb autocar- cada dia de la setmana i fins i tot dissabte al matí. Quan va morir el pare l'escola va insistir perquè continuéssim allà els estudis i així va ser.
El Dover ha estat a més decisiu per a nosaltres en un altre aspecte: ambdues ens vam casar amb uns xicots clients del bar.
Els pares a la barra. Anys 60. Fons familiar
El bar
Quan vivia el pare, el bar Dover s'obria tots el dies de la setmana; la mare en quedar vídua tancava els dimecres. L'horari era entre les set i vuit del matí fins les dotze o quarts d'una de la matinada quan marxava el darrer client. Amb tots aquests anys vam tenir fins a dos cambrers alhora per ajudar a servir al bar. Un d'ells fins i tot dormia a l'altell de la rebotiga. De cambrers n'hi havia de tota mena, però la fidelitat en aquells temps era més llarga i constant: abans ser cambrer era un ofici, ara tothom s'hi atreveix.
Els cambrers sovint posaven ordre si hi havia algun problema amb l'alcoholisme; això facilitava la feina a la mare al Dover, però també recorden amb agraïment que entre el sereno i el vigilant l’havien ajudat molt estant amatents a l'hora de tancar.
Els horaris quan vivia el pare eren diferents, ja que es repartien la feina: la mare era qui obria el bar al matí amb el cambrer i el pare era el que preparava les tapes; el vespre el tancava el pare.
El pare a la cafetera i assegut als tamborets plegables de la barra. Arxiu familiar
Teníem una clientela molt variada, que incloïa militars que vivien a Padilla amb Avinguda Gaudí. A primera hora del matí es servien cafès, amb alguna beguda alcohòlica a dins. Després, la gent que treballava pels voltants o al passatge del CLIP venien a esmorzar, demanaven la beguda al bar i portaven l’entrepà de casa, tot i que nosaltres si que fèiem d’entrepans. Al migdia no oferíem menús, però servíem aperitius i tapes calentes, que feia el pare i que deien eren molt bones; de la mare recordem una salsa tipus Espinaler boníssima, però no li vam demanar la recepta i ara ens sap greu. Després de l’hora de dinar era el torn dels cafès i als vespres venien els joves a fer alguna beguda i a l’altell normalment hi anaven les ‘parelletes’. A darrera hora, al vespre, sempre hi havia gent que no tenia ningú a casa i s’allargava prenent alguna copa.
El dia amb més clientela era el Diumenge de Rams. La gent venia a fer unes tapes i una beguda; els nens i nenes podien jugar al carrer i aquell dia trèiem de casa fins la darrera cadira. El Dover s’omplia de gom a gom, perquè el bar estava entre les esglésies de la Sagrada Família i de l’Esperit Sant. També s’aplegava molta gent a amb l’aparició de la Televisió a veure els Festivals d’Eurovisió i els partits de futbol; allò semblava una festa. Al carrer Còrsega-Lepant quan s’instal·lava l’envelat de Festa Major era festa grossa al barri i al bar, amb balls i xocolatades.
Ball i xocolatada a l’envelat. Arxiu familiar
Com a clients coneguts podem esmentar a l’Antonio Franco -director molts anys de El Periódico- que vivia a una escala just al davant; l’actor Jordi Martínez, que treballava al Banco Exterior d’Espanya a la cantonada amb Padilla i venia a esmorzar cada dia; l’Olga Merino, periodista i escriptora que acudia amb la família, que vivia a l’escala del costat i el seu avi era client habitual.
Germanes Mata Garriga treballant al bar. Principis dels 80. Arxiu familiar
El barri
El record que tenim és que la mare i nosaltres mateixes vam rebre molta ajuda de l’entorn. Era un carrer del barri on et senties sempre acompanyat per gent coneguda. Una de les coses que la Montse recorda amb nostàlgia, és quan alguns clients una mica més grans que ella l’ajudaven amb els deures de matemàtiques o allò que fes falta. Era com un poble. Sempre jugavem al carrer i aquest va ser el nostre paradís infantil.
De fet, amb la Sra. Puig, de la botiga Juany situada a la cantonada amb Lepant on venien roba de casa i pijames, sempre vam tenir una molt bona relació que es manté encara avui en dia. Quan va morir el pare, la Montse es va quedar amb ells el dia de l’enterrament i fins i tot va marxar de vacances aquell any amb la família Puig. També hi havia relació amb la família Serrano, d’una botiga de queviures i pernils, situada on ara està El Senglar.
Altres botigues que recordem són en la mateixa vorera del carrer Còrsega la barberia Berbegal que encara funciona. Han desaparegut Novo Punt on venien roba i a dins de la rebotiga feien la confecció; la impremta i papereria Francis; una bodega on ara hi ha el comerç de roba Gaimu, una casa de mobles i el Banc Exterior de España. A la vorera del davant hi havia la Formatgeria Llop, un taller de cotxes, una altra botiga de queviures i a la cantonada amb Lepant el Restaurant Rodri. També el Bar Cepa, que van venir més tard al xamfrà oposat i encara continua obert.
Carrer Còrsega Lepant. Principis anys 60,s Arxiu familiar
El tancament
El bar es va tancar quan amb el pas del temps calia donar-li una volta i fer reformes importants que la mare amb 59 anys no s’hi va veure amb cor de fer; estava molt cansada i gastada de tant treballar. A més les filles vam voler estudiar per seguir endavant amb les nostres vides; una infermeria i l’altre biologia.
El dia el 15 de novembre del 1985 la família va plegar de treballar al Dover. Es van fer portes obertes i vam tenir una resposta molt bonica: va venir moltíssima gent per fer el comiat. Casualment o no, aquell dia el rellotge del bar es va aturar i no ha tornat a funcionar. Conservem el quadre de l’indi que teníem penjat al bar.
Rellotge i perfil de Manhattan. Arxiu familiar
Agraïm a la Teresa i la Montse per haver volgut compartir totes aquestes vivències i fotografies, que aporten fets i detalls a la memòria del nostre barri.
Laura Ponce Alseda i Josep Lluis Campa Planas
Abril 2024
