Comissió de Memòria Històrica El Poblet-Sagrada Familia

EL TERCER PASSATGE MÉS ANTIC DEL POBLET

Avui parlarem del tercer passatge més antic del Poblet, el Passatge Simón, o millor dit del passatge de Francesca Simón com ja de forma oficial se'l coneix avui dia. L'Ajuntament de Barcelona, en un informe emès amb data 27/03/2025, va reconèixer de forma oficial el nom de tres passatges del barri en què s'incloïa el nom de pila de les tres dones que van ser les propietàries dels terrenys sobre els quals es van obrir aquests passatges. Un va ser el de Francesca Simon i Ferrer. Finalment, es va fer justícia a aquestes tres senyores que van ser ignorades de la seva condició de dones durant més d'un segle.

El següent document municipal ens mostra l'aprovació i la publicació dels canvis de noms esmentats.

El nomenclàtor de Barcelona ens diu que el matrimoni format pels Srs. Agustín Comelles i Francesca Simón posseïen una propietat d'una superfície de 9 mujades més 10 mundines més 8 dècimes (1) de l'heretat de la Torre Vermella (2). Això seria l'equivalent a uns 47.130 m², és a dir pràcticament unes tres illes de l'Eixample, tenint en compte que la superfície d'una illa és d'uns 17.690 m² segons les dades del Pla Cerdà.

Si consultem diversos mapes de l'època per veure la ubicació del passatge, ens trobem amb el següent:

• Mapa de Llorenç Preses de l'any 1853: el passatge s'ubica entre dues parcel·les, una propietat de Francisco Comelles.

• Mapa de P. Moreno de l'any 1871: el passatge s'ubica entre les parcel·les 135, 136 i part de la 137, sense que constin els noms dels propietaris.

• Als mapes posteriors no consta el passatge.

Seguidament, mostrem el mapa de P. Moreno de l'any 1871, extret de l'Arxiu Històric del Poblenou, on es mostren amb separacions de color verd, les divisions administratives de l'època corresponents al Municipi de Sant Martí de Provençals, en color vermell la configuració actual del barri de la Sagrada Família, i en blau la zona que hem ampliat a sota, on podem apreciar les parcel·les que s'hi esmenten.

Ampliació amb els carrers actuals superposats al mapa, així com les parcel·les esmentades:

Com podem veure al mapa ampliat de P. Moreno de l'any 1871, no existia cap parcel·la amb una superfície tan gran, ni ajuntant les núm. 135, 136 i 137, d'on podem deduir que o bé pot ser un error del nomenclàtor a l'hora d'indicar la superfície dels terrenys, o bé falten dades que ens donin una explicació més plausible i exacta. D'altra banda, a l'arxiu municipal de Sant Martí s'ha trobat l'acta d'una sessió extraordinària del 22 de març de 1879 en què el consistori va aprovar la petició del Sr. Miguel Ferrer i Vilaret, per obrir un passatge amb el nom de Passatge Simón.

El matrimoni format per Agustín Comelles i Francesca Simón i Ferrer era propietaris dels terrenys des de 1867, on posteriorment s'obriria el passatge anys més tard. Sabem que la Sra. Francesca Simón va morir el 14 de gener de 1876, sent ja vídua. Disposem de la seva fitxa de defunció del Registre Civil de Barcelona, alhora que desconeixem la data de la mort del marit. D'altra banda, el Sr. Miguel Ferrer l'any 1879 sol·licita l'obertura del passatge amb el nom de Simón, és a dir 3 anys després de la mort de la Sra. Simón.

Tot això ens porta a diverses hipòtesis:

• La Sra. Simón de segon cognom era Ferrer, el que fa suposar que el Sr. Miguel Ferrer, era oncle o cosí d'ella, i que va voler homenatjar-la com a propietària.

• Al mapa de Llorenç Presas de l'any 1853, una de les parcel·les consta amb el nom de Franciso Comelles, que va poder ser oncle o pare del Sr. Agustín Comelles, de qui podia haver heretat la parcel·la.

• L'any 1879 quan se sol·licità l'obertura del passatge, potser aquest ja estava obert i tan sols es demanava que li posessin el nom de Simón. Això ho sabem perquè el 7 de gener de 1879, dos mesos abans de la sol·licitud d'obertura, el Sr. Juan Aballí va sol·licitar a l'Ajuntament permís per construir una casa en aquest passatge, segons consta als arxius municipals de Sant Martí de Provençals.

Com ja hem comentat, el dia 7 de gener de 1879, abans de l'obertura oficial, el Sr. Juan Aballí va sol·licitar a l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals el permís per construir una casa, però no constava el nom del passatge, sinó més aviat que aquest anava del C/Sardenya fins a C/Marina. El 1884 el Sr. Ramón Justribó i Ribé va sol·licitar un altre permís per construir i en aquest cas ja constava el nom del passatge.

Plànols de la casa que va sol·licitar construir el Sr. Juan Aballí

Sol·licitud i aprovació de construcció del Sr. Ramón Justribó i Ribé

El passatge de Simón mai no va ser un carrer comercial i industrial com ho eren els seus dos precedents, el passatge de Gaiolà o el passatge Maiol, però sí que va tenir els seus tallers i negocis. Una bona prova són els permisos que es van sol·licitar als Ajuntaments de Sant Martí de Provençals primer, i a l'Ajuntament de Barcelona després, i que resumirem en els següents:

• El 27/5/1889 els Srs. Terruellas i Berdi van sol·licitar permís per poder construir unes muntures per al seu taller de pirotècnia.

• El 1898 el Sr. Francesc Isern va sol·licitar permís per realitzar el tancament del seu solar.

• El 1901 el Sr. Andrés Ferrer va sol·licitar permís per poder construir una casa de tres plantes a la cantonada de C/ Sardenya amb el Passatge Simon núm. 2.

• El 1920 el Sr. Juan Viñas també va sol·licitar instal·lar dos electromotors per a la fabricació d'estampats.

Amb tot això veiem que des del principi es van anar construint habitatges i es van instal·lar tallers i negocis que donaven vida al passatge.

L'any 1936 amb motiu de la Guerra Civil la Junta local de Defensa passiva va donar permís per a la construcció del refugi antiaeri, avui dia catalogat com a 0864, entre els carrers Sardenya, Rosselló i Passatge Simón. Va ser construït pel poble, finançat pel poble i per salvar la vida del poble, com gairebé tots els que hi va haver a Barcelona. Aquí tenim un plànol de tota la zona amb els diversos refugis, o entrades de refugis, que hi havia en aquella època.

Des de la casa de la cantonada entre C/ Sardenya, costat de muntanya, i el passatge, un ramal anava cap a C/ Rosselló amb una llargada de 27,26 m, i un altre cap a l'interior del passatge amb una llargada de 15,86 m. La seva profunditat màxima era de 9,20 m. En aquests moments no és accessible al públic, malgrat trobar-se en un bon estat de conservació. Part de la galeria està plena de fang i runes, i a l'interior s'han trobat estris, cubells i llaunes de ferro.

Aquí mostrem la placa que indica la ubicació d'aquest refugi, situada sobre la paret de l'inici del passatge:

A les següents fotografies mostrem 3 imatges de com és per dins aquest refugi.

Fotografies de l'Arxiu Municipal contemporani de Barcelona, realitzades el 1969 pels Serveis d'Arqueologia de Barcelona

A la meitat del passatge, com podem veure, tenim una petita placeta coneguda com els jardins d'Enriqueta Sèculi. Aquesta placeta es va obrir a conseqüència de la construcció de l’hotel Sercotel Rosellón, i coincideix amb la part posterior d’aquest. El dia 9 de març de 2007 els representants del Nomenclàtor de Barcelona van decidir posar-los el nom d'Enriqueta Sèculi, i el 5 de juny del 2010 van quedar inaugurats aquests jardins.

Enriqueta Sèculi i Bastida, va ser pedagoga, professora de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (3).

Entre els anys 1954 i 1972, va existir al núm. 20 d'aquest passatge una casa de banys i dutxes coneguda sota el nom de "La Bahía", regentada per la família Abán Carrasco. Pròximament, editarem un nou article dedicat únicament a explicar aquest negoci i la història de la família que el regentava.

Pau Martínez Dalmau

Març 2026

(1) Definició de mujada i les seves divisions, a la Wikipedia.

(2) Com a Torre Vermella es coneix una gran casa de Cerdanyola del Vallès propietat d'una família burgesa de Barcelona, encara que també pot fer referència a una casa amb façana construïda amb maons vermells. No sabem el motiu del nom, però com hem vist al mapa de 1871 ja s'esmenta el lloc com Torre o Casa Vermella.

(3) Enriqueta Sèculi Bastida, Wikipedia. O bé pel nomenclàtor en
https://w10.bcn.cat/APPS/nomenclator/frcontent.jsp?idioma=0

ELS GEGANTS A LA SAGRADA FAMÍLIA

El diumenge 25 de juny de 1905, coincidint amb el 53è aniversari d’Antoni Gaudí, mossèn Gil Parés celebrava missa a la cripta de la Sagrada Família. L’any 1906 va ser nomenat capellà-custodi de l’Oratori de Sant Josep i quan, el 1907 la cripta va ser elevada a la categoria de tinença, mossèn Gil Parés en va ser capellà-tinent. [1] L’any 1930 es constituí la parròquia de la Sagrada Família, independent de la de Sant Martí del Clot, [2] i el dia 29 de juny s’hi va celebrar la festa de Corpus amb una processó pel barri, en la qual la Custòdia sota tàlem va sortir precedida de la gran bandera catalana dissenyada per Gaudí amb aquest fi. [3] L’arribada del bisbe Irurita el mateix any, va desposseir mossèn Gil Parés del seu càrrec i el nou rector de la parròquia va ser mossèn Marià Bertran.

De la devoció de Gaudí i de la seva participació en la processó del Corpus, en dona fe la fotografia de Josep Brangulí que el mostra portant un ciri a la mà com a membre del Cercle Artístic Sant Lluch, davant la catedral de Barcelona, el dijous 19 de juny de 1924. [4] Després de la mort de Gaudí el 1926, la celebració de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 va impulsar l’acabament de les torres de la façana del Naixement entre 1929 i 1930. Gaudí només va veure acabada la torre de Sant Bernabé. [5]

1924 Gaudí davant la Catedral 1926 Les torres de la Sagrada Família Arxiu Mas

Tot i que la celebració de la festa de Corpus durant els anys de la Segona República va ser motiu de tensions entre Església i Estat, ja que la Constitució promulgada el 9 de desembre de 1931, establia que “Todas las confesiones podrán ejercer sus cultos privadamente. Las manifestaciones públicas del culto habrán de ser, en cada caso, autorizadas por el Gobierno.”[6], algunes fotografies dels anys 30 ens mostren aquesta celebració a la Sagrada Família, i també ens informen de la presència dels gegants de la Ciutat als actes. A la primera fotografia tenim un mur com a fons i l’estructura de suport dels vitralls que avui formen part de la nau central de l’església.[7] En primer terme un grup de nens, possiblement del barri, i la colla de geganters, entre ells el reconegut músic Pau Orpí, amb el flabiol i el tamborí per fer ballar els gegants. Darrere tenim la parella de gegants de la Ciutat que va ser estrenada el 1922 per la festivitat del Corpus.[8]

Els gegants a la Sagrada Família anys 30 Vitralls actuals de la Sagrada Família

A la fotografia de la processó del Corpus de l’any 1932, de Josep Maria Sagarra i Plana[9], es veu, entre els fidels agenollats, un tàlem gaudinià, amb els pals coronats per formes florals[10], precedit pels escolanets. De 1933, una foto de Joan Andreu Puig Ferran datada el divendres 26 de maig de 1933, mostra una processó que no és de Corpus.[11] Sí que ho són les dues que segueixen, de J. M. Sagarra i Plana, que mostren el pal·li i els fidels.[12] Finalment, la fotografia de Josep Brangulí Soler, datada el 1936, ens mostra també la processó de Corpus sortint del recinte del temple. Hi veiem al davant dos escolanets amb canelobres llargs i un altre amb la creu processional, després els fidels amb el ciri a la mà i els nens de primera comunió i al darrere un estendard.

1932 Processó de Corpus a la Sagrada Família. 26 de maig 1933

Processó de Corpus a la Sagrada Família el 15 de juny de 1933

1936 Processó de Corpus a la Sagrada Família. Arxiu Nacional de Catalunya

1890 Processó de Corpus de Lleonart Museu Diocesà de Barcelona. Pia Almoina

A finals del s. XIX les principals parròquies de Barcelona tenien els seus propis gegants, com els de Santa Maria del Mar, els del Pi, els de la Casa de Caritat... De la festa de Corpus se’n va fer una joguina de figuretes de plom “la Processó de Lleonart”, que representava tots els estaments que desfilaven a la processó de la Catedral. Hi trobem els gegants de la Ciutat amb els capgrossos al davant i el ball de bastons darrere. A la dreta veiem la Custòdia, a la Cadira del rei Martí, portada sota tàlem. El 1902 el Centre Excursionista de Catalunya proposa fer una trobada de gegants, nans i feres, que se celebra el mes de setembre coincidint amb les festes de la Mercè. Es fa una gran concentració al Parc de la Ciutadella, amb premis a les diferents categories. Entre els nous dissenys de gegants en trobem uns de Puig i Cadafalch, que representen el conseller Fivaller i una noble dama medieval.[13]

1902 Gegants de Puig i Cadafalch 1906 Llopart a l’Esquella de la Torratxa

Les parròquies de les poblacions properes a Barcelona, agregades el 1897, que no tenien gegants propis per a la processó de Corpus, els demanaven a l’Ajuntament que els cedia de manera gratuïta.[14] Un dibuix de Joan Llopart publicat a La Esquella de la Torratxa, titulat "De barri en barri", ens mostra un gegant de la Ciutat anterior a 1910, la geganta de Puig i Cadafalch de 1902 i un funcionari municipal carregat amb una caixa d’instruments musicals on hi ha escrit “Banda” i una altra on posa “Guardia Municipal Montada”. Al text inferior llegim: "Ara corra á Sant Gervasi, ara ves al Poble Nou..¡ Qué'n vol, senyors, de paciencia aixó de las professons ![15]

Els gegants de la Ciutat, coneguts com l’Hereu i la Pubilla, desfilaven el dia de Corpus representant la Catedral de Barcelona i l’Ajuntament. Era l’inici de l’Octava, vuit dies de processons, de dijous a dijous. Avui dia, d’aquelles celebracions queda l’Ou com balla i la processó del diumenge. Durant la segona meitat del s. XIX, fora de comptades excepcions, el gegant representava sempre un noble o un rei medieval barbut. La geganta, en canvi, anava vestida a la moda del moment i era considerada un referent per a fer-se el vestit nou de la temporada. A principis del segle XX va triomfar vestir-los tots dos de manera similar, com a reis o amb robes medievals. La geganta va deixar de ser un referent de la moda, cosa que hauria estat difícil de mantenir, atès que la tendència en la moda femenina als anys 20 va ser escurçar la llargada de les faldilles. El gegant, com veurem, va acabar perdent la barba.

1910 Els gegants de Lluís Labarta 1917 Els gegants d’Adrià Gual

A la foto que reprodueix La Actualidad veiem els gegants dissenyats per l’artista Lluís Labarta el 1910. A continuació, dues parelles de gegants de l’escenògraf Adrià Gual. La primera, més luxosa, de 1917 i la segona més senzilla de 1922. Aquesta última parella la veiem en una fotografia de 1923 del Fons Cuyàs desfilant pel Portal de l’Àngel acompanyats dels geganters.[16]

Els gegants d’Adrià Gual desfilant pel Portal de l’Àngel el 1923

Els gegants de l’escenògraf Josep Castells, de 1925, representaven uns luxosos reis bizantins.[17] Els del pintor Francesc Labarta, estrenats per a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, representaven els Reis Catòlics i no van desfilar des del 1931, any de proclamació de la Segona República, fins al 1939, ja sota el règim franquista.[18] Aquests gegants han experimentat diverses modificacions fins al present, entre elles el canvi de nom en els anys 80, que va passar a ser el de Jaume I i el de Violant d’Hongria.[19]

1925 Gegants de Josep Castells 1929 Gegants de Francesc Labarta

Els gegants i gegantons a l’Ateneu del Poblet-Sagrada Família i els seus capgrossos

Avui dia l’Ateneu del Poblet-Sagrada Família allotgen els personatges festius del barri. Des de 1988, els gegants de la Sagrada Família, la Pepa i en Pere, ella una peixatera i ell en Pedro Sanpablo, originari de Zamora i conegut com “l’home dels coloms”. Des de 2009 els més petits, els gegantons, en Miliu , en record del personatge radiofònic dels anys 30 i des de 2016 el Sant Jordi. Els acompanyen tres capgrossos des de 2002, en Kiku i en Drylus, el primer un nen d’origen africà i el segon el Drac del Park Güell [20], també des del 2016, el Bandoler del Poblet, que veiem dibuixat per Juanolo. [21] Per acabar-ho d’arrodonir, ens acompanya la gegantona Crespinella, construïda el 2002 per la Coordinadora de Geganters de Barcelona com a homenatge a Gaudí. El cap representa un dels pinacles de les dotze torres i a les mans i al vestit incorpora referències al mosaic de trencadís.

Rosa Capell González

Març 2026

Notes

[1] La tinença és l’estructura eclesiàstica que depèn d’una parròquia principal, i que s’estableix en zones en creixement o allunyades, abans de constituir-se en parròquia.

[2] Vegis https://esglesia.barcelona/es/parroquies/sagrada-familia/. Altres fonts esmenten la parròquia de Sant Martí de Provençals.

[3] Vegis: https://www.antonigaudi.org/mosen-gil-pares-i-vilasau-barcelona-1880-1936-294.html

[4]https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercaavancada/detallunitat/ANC1-42-N-1379

[5] Domènech Sugrañes va ser l’arquitecte que va seguir el projecte de Gaudí en acabar les torres. Vegis:

https://www.arquitecturacatalana.cat/es/autores/domenec-sugranes-gras

[6] Vegis: Congreso de los Diputados. https://www.congreso.es › docu › 1931 › 1931_cd

[7] El disseny dels vitralls actuals és obra de Joan Vila Grau i han estat realitzats pel taller J.M.Bonet. Vegis: https://vitrallsbonet.com/obras/sagrada-familia/

[8] MOLANO ROYO, Juli Els Matadors: un croquis al natural. La fotografia és propietat de Jaume Orpí Casas i està feta als anys 30. Sobre la saga dels Orpí i altres: http://www.amasquefa.com › Article_Final15

[9] Aquesta i una altra fotografia de la processó del Corpus a la Sagrada Família, celebrat el dijous 26 de maig, van ser publicades a La Vanguardia el dissabte 28 de maig de l’any 1932.

[10] Entre les obres menors de Gaudí, els objectes i mobiliari litúrgic ens deixen mostres de coneguda originalitat, com el conopeu i el tintinacle, insígnies basilicals de la catedral de Mallorca, a més a més de custodies, baldaquins, làmpades, canelobres confessionaris, bancs i altres.

[11] La fotografia “Processó de Corpus davant la Sagrada Família” es va poder veure a la sala KBr de la Fundació Mapfre, a l’exposició Joan Andreu Puig i Ferran: la dècada convulsa (1929-1939), entre el 12 de juny i el 31 d’agost de 2025, però la data del Corpus el 1933 va ser el dia 15 de juny. Sobre l’autor, vegis: https://www.fundacionmapfre.org/arte-y-cultura/exposiciones/centro-fotografia-kbr/joan-andreu-puig-farran-la-decada-convulsa/

El 1933 el divendres Sant i l’aniversari de la proclamació de la 2º República van coincidir el divendres 14 d’abril. A El Dia Gráfico del 13 d’abril l’apartat “SEMANA SANTA -Cultos religiosos y Monumentos que podran ser visitados estos dias” s’esmenten entre catedral, basíliques, esglésies i tinences, fins a 18 celebracions, algunes amb processó a l’interior del temple, altres no ho especifiquen. Respecte a la Sagrada Família és a l’apartat de visites a monuments. Potser per aquesta raó la fotografia mostra una processó de divendres Sant feta amb posterioritat.

[12] Aquestes fotografies del Corpus de 1933 també van ser publicades a La Vanguardia.

[13] CARBÓ i MARTORELL, Amadeu, El Llibre dels Gegants de la Ciutat, Ed. Ajuntament de Barcelona, 2011, pàg.54.

[14] CORDOMÍ, Xavier, GARRICH, Montserrat OCTAVES. La festa del Corpus als barris de Barcelona (1897-1965) Xavier Cordomí aporta documents que testimonien el trasllat dels gegants de la Ciutat a diferents processons de Corpus, com la de Sant Andreu del Palomar entre 1925 i 1930 1925 i 1930. Es demanaven els gegants, o en alguns casos els feien construir, els llogaven o en compraven a empreses com El Ingenio, com en dona testimoni la història de Sant Andreu, vegis:

https://opinioandreuenca.blogspot.com/2015/06/corpus-sant-andreu-de-palomar-entre-la.html

[15] Dibuix satíric de Joan Llopart i Tresserres en el nº del 16 de juny de 1906, La Esquella de la Torratxa

[16] CORDOMÍ, op.cit. mostra una fotografia dels mateixos gegants desfilant pel carrer Gran de Sant Andreu el 1928

[17] La fotografia és de Rodriguez. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Vegis CARBÓ op.cit. pàg.56-59.

[18] Segons A.CARBÓ i MARTORELL, op.cit, pàg. 118: “El nou règim polític no afavoria ni participava en actes de tipus religiós i per tant, es va trencar el costum de l’Ajuntament de Barcelona de col·laborar en l’organització del Corpus. La titularitat municipal dels gegants de la Ciutat va fer que fins al 1939 no tornessin a participar de les tradicionals processons, ja en època franquista”.

[19] Sobre els canvis experimentats pels gegants de la Ciutat de Francesc Labarta fins l’actualitat vegis de Amadeu Carbó Martorell Els noranta anys i les set vides dels Gegants de la Ciutat a :

https://www.vilaweb.cat/noticies/gegants-ciutat-barcelona-90-anys/

[20] https://www.barcelona.cat/culturapopular/ca/ambits-festius/imatgeria-festiva/gegantons/capgrossos-de-la-sagrada-familia

[21] CORDOMÍ, Xavier, GEGANTS I CAPGROSSOS II, Dels barris de l’antiga Barcelona i de Ciutat. Il·lustrat per JuanolO (Juan Carlos Ortega Bolívar). Ed. El Cep i la Nansa /Ajuntament de Barcelona, 2018.

FILBO, LA BOTIGA DE LES NENES

Ens hem assegut a xerrar una estona amb tres membres de la família Duran: La Pilar, la Dolors i l'Esperança. L’objectiu de la nostra trobada és parlar de la botiga FILBO, que estava al carrer de València 410, on ara es troba un club d’escacs. Però, ja que hi som, ens hem entretingut amb la història de la família i del barri.

Dolors, Pilar i Esperança Duran. Fotografia: Carmen Dobaño Pané

El pare i la mare eren de Terrassa. Ell era un metge molt actiu a Terrassa, però cap als anys cinquanta li van diagnosticar una greu malaltia i van decidir traslladar-se amb tota la família a Barcelona. El doctor Duran, el pare, també era metge de la Renfe i llavors va passar al Servei Sanitari de l’Estació de França i a més a més, va posar un consultori privat al carrer Marina, on es trobava el domicili privat. Aleshores ja tenien 13 fills, i sent a Barcelona va néixer la que seria la filla número catorze.

Un cop instal·lats a Barcelona, l'any 1955, decideixen posar una botiga de teles. La mare era una dona molt activa i creativa, de fet quasi totes les filles han heretat aquestes virtuts, i va ser ella la que va tirar endavant el negoci. Les famílies, tant per part del pare com de la mare, no eren del gremi del tèxtil; malgrat això, en l'àmbit personal, la mare tenia molt bona relació amb famílies de fabricants i el pare era el metge de moltes d’aquestes.

La mare, gràcies a les seves coneixences, va aconseguir que li venguessin retalls i així posar en marxa la botiga. També van pensar que si posaven un negoci i algunes filles no volien anar a la Universitat, sempre tindrien feina. Pensaven en les nenes perquè els nois eren encara molt petits. La Pilar ens explica que quan va acabar el batxillerat el 1955 aproximadament, va començar a treballar a la tenda amb una altra germana, la Gemma. En poc temps a part de vendre les restes de partides i retalls, van anar incorporant altres productes, sobretot articles per a la llar.

El local era de lloguer. Els li va traspassar una senyora que li havia posat per nom FILBO, nom que va agradar molt a la família. A l’època franquista, el nom no significava el que sembla ara. És a dir, que la pronunciació era amb l’accent a la “i” i ara diriem “Filbó”.

Fotografia família Duran

Amb el temps van anar ampliant l'oferta inicial de productes. No era una merceria, hi havia peces de roba d'estovalles, cortines, tovalloles, davantals, draps de cuina i roba de llit, sobretot la de llençols de la Viuda Torrá, molt apreciats en aquella època. També venien peces de roba blanca: batista, organdí, popelín…

Fotografia família Duran

El local no era gaire gran, hi havia un taulell molt llarg i un altre de petit en forma de ela. A la cantonada hi havia la caixa, sense cap mena de màquina calculadora, tot es comptava amb llapis i paper. Els aparadors eren grans i a la façana van fer-ne uns d’estrets on s’exposaven els articles en uns plafons que a la nit els recollien. Al fons del local es trobava el despatx de la mare que donava a un petit pati.

Igual que a la resta del país, a Filbo es van viure canvis importants… com quan va arribar el tergal, que va fer furor cap a la dècada dels seixanta i que va fer que s'hagués d’introduir gènere d’aquest material que, a poc a poc, va anar substituint el cotó.

La Pilar i la Gemma es dedicaven, a més d’altres tasques, a dissenyar davantals que en acabat els donaven a cosir a una cosidora, que treballava a casa seva. Més endavant s’hi van afegir més senyores del barri que també cosien a casa seva per la botiga. Aquests davantals van tenir molt èxit, estaven molt ben fets i amb robes i dissenys de molt gust. De fet, totes les filles participaven de la vida de la botiga i cada una d’elles feia tasques en allò que li agradava més: dissenyar, fer aparadors, despatxar… A més de l'ajuda de les nenes tenien dues dependentes, una d’elles, andalusa, vivia al Carmel. L’horari era de dilluns a dissabte, de 9 h a 13:30 h i de 16 h a 19:30 h. La mare no despatxava, treballava al despatx controlant i organitzant el negoci.

Fotografia família Duran

Mentre parlen les germanes Duran, ens passen pels ulls imatges d’aquella època, explicar-ho és reviure la memòria i, segons com, sentir el fred, la foscor dels carrers, els sorolls, les olors i els modestos aparadors que donaven una mica de llum a la ciutat i a la vida d’aquells anys.

A mesura que avança la conversa, elles fan memòria d’alguns detalls més, com una modista que feia feines per la botiga i que es deia Llucieta i que vivia al carrer Sardenya entre València i Mallorca. Ho recorden bé, perquè la seva mare els va fer anar a casa de Llucieta a aprendre a cosir.

Les germanes Duran davant del local on es trobava la botiga.
Fotografia: Carmen Dobaño Pané

Intentem concretar algunes dates amb les germanes Duran: creuen que la botiga va engegar als anys 1955-1956 i va funcionar fins a l’any 1971, quan va morir el pare. Llavors la mare tenia 63 anys i li van aconsellar que tanqués el negoci. La Pilar, la Dolors i la Gemma s’havien casat i l'Esperança encara era molt jove per fer-se càrrec.

Cap d’elles ha oblidat com era el barri i ens parlen de les botigues que estaven a tocar de la seva: una cansaladeria al davant; la merceria al carrer València xamfrà amb Sardenya i al costat un forn modernista de fusta blanca; a tocar mateix de FILBO, la pesca salada, on hi havia una dependenta que sempre es feia mal tallant el bacallà i un senyor que recorden especialment perquè per esmorzar els preparava un llonguet amb tonyina, deliciós! I altres establiments: una fusteria, llegums cuits i allà mateix al carrer de València, la Caixa (La Caja de Pensiones para la Vejez y el Ahorro) on cada dia es feia l'ingrés dels diners de les vendes del dia i on un empleat de la Caixa apuntava a mà en una llibreta de “Debe y Haber”; també estava Radio Costa, la gran botiga d'electrodomèstics al carrer de Mallorca.

Pel que fa a la clientela, majoritàriament eren dones, mestresses de casa que es cosien elles mateixes la roba. També joves solteres que compraven petits retalls, n’hi havia una que recorden amb molt d’afecte que sempre deia “A ver si encuentro un retalito para una blusita”.

Les tres germanes es recorden a si mateixes com unes nenes molt servicials i educades amb les clientes “tot per a la clientela” i quan donaven el gènere sempre deien “sia servida!”

Comenten que la botiga els va apropar a la Sagrada Família emocionalment, a més de seguir les obres amb molta atenció. També el barri del Poblet va ser important per a elles i és que tal com ens expliquen “nosaltres veníem de Terrassa i, a Barcelona, al carrer Marina on vivíem, no era gaire barri. El fet de pujar cada dia al carrer València on hi havia tant comerç i que la botiga fos un tema habitual de conversa, ens va marcar, va ser important”.

Ens expliquen que per Sant Joan la canalla recollia mobles per a la foguera i els deixaven al xamfrà de Sardenya amb València i després els guardaven en un forat a terra que estava tancat amb una tapa, no poden concretar exactament on. Hem consultat el mapa editat per l’Ajuntament de Barcelona sobre refugis i confirma l'existència per la zona d’un refugi antiaeri (1). En aquella època, elles no tenien ni idea de què es tractava.

Expliquen que tota la gent que tenia botiga, al matí quan arribaven, escombrava la vorera, elles ho feien al matí i a la tarda.

Un dia la seva mare els va dir: “Sabeu què?, a aquest barri li diuen El Poblet.”

Els agraïm el temps i les explicacions que ens han dedicat per afegir una peça a la geografia desapareguda del barri.

Mercè Pallejà i Carmen Dobaño

Març de 2026

1- https://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona/refugis/ca/

A LA MEVA AVIA NO LI QUEIA BÉ GAUDÍ

Com a complement de la informació de la xerrada de la pasada setmana, transcribim íntegre l'article de la Natalia Abellán publicat al diari digital LÍNIA (1)

“A la meva àvia no li queia bé Gaudí perquè deia que feia pudor i tenia manies amb el menjar”

La construcció de la Sagrada Família a l’antic barri del Poblet. Foto: Arxiu Municipal de Barcelona

Quan el gran mestre Antoni Gaudí va decidir alçar una construcció sense precedents al cor de l’antic barri del Poblet, els veïns que vivien aleshores a la zona no s’imaginaven la transformació radical que suposaria la basílica de la Sagrada Família. Ells són part de la història del temple i constitueixen una altra narrativa que sovint passa inadvertida: la de les famílies obreres que van ajudar a fer possible la seva edificació.

Els abundants informes, fotografies i testimonis que es preserven ens han permès conèixer la relació propera que tenia Gaudí amb els residents del Poblet, llavors un barri humil del municipi de Sant Martí de Provençals delimitat pels actuals carrers Nàpols, Marina, Mallorca i València. “Gaudí era el padrí de noces dels meus pares i venia a dinar a casa un cop per setmana. La meva àvia deia que no li queia bé perquè feia pudor i tenia moltes manies amb el menjar. Ara, alguns experts afirmen que podria haver sigut vegetarià”, expressava Joan Cerc, actual veí de la Sagrada Família, en un acte celebrat fa pocs dies al barri.

A finals del segle XIX i principis del XX va haver-hi una multitud de protagonistes anònims que van formar les primeres colles d’obrers per tirar endavant el que després seria una joia arquitectònica coneguda arreu del món. Un cas que exemplifica aquesta implicació del veïnat és el d’una altra àvia d’una veïna de la Sagrada Família que va fer de model al taller de Gaudí per donar forma a l’escultura d’un dels àngels trompeters del temple.

En paral·lel a la construcció de la seva gran obra mestra, entre el 1908 i el 1909 Gaudí també va edificar les escoles provisionals de la Sagrada Família a dins del mateix recinte. Aquest edifici de parets i sostre reglats, actualment ubicat a la cantonada dels carrers Sardenya i Mallorca, es va aixecar per donar resposta a les necessitats de les famílies del barri. La construcció va servir tant per escolaritzar els fills dels treballadors de l’obra i altres infants del Poblet com per donar feina a moltes dones que residien als voltants. Una d’elles era Isabel Busquets, una veïna del barri que el 1965, amb 16 anys, va treballar a les escoles provisionals construïdes per Gaudí. “Em vaig aficionar als idiomes, perquè quan hi treballava sempre venien turistes anglesos i francesos a demanar indicacions”, recordava en el mateix acte veïnal.

Escultures amb els rostres dels veïns

Precisament van ser aquestes històries personals les que van cridar l’atenció de l’escriptor, professor i expolític Alfred Bosch fa gairebé 20 anys, quan va començar a escriure el llibre El temple dels pobres, publicat el 2022. En el marc del centenari de la mort de Gaudí, la Comissió de Memòria Històrica El Poblet-Sagrada Família ha volgut homenatjar tant el mestre com el passat del barri. I per fer-ho, l’entitat va organitzar, fa pocs dies a l’Ateneu del Poblet, una conferència a càrrec del mateix Bosch, en la qual es van poder escoltar de primera mà testimonis com els recollits més amunt.

“Jo no soc un expert en Gaudí. M’interessa sobretot la dimensió humana, per això el llibre s’allunya del valor artístic”, deia l’escriptor. La novel·la inclou tant elements ficticis com històrics per fer un viatge des que Gaudí s’instal·la per primer cop al Poblet l’any 1882 fins que, un cop l’arquitecte ja ha mort, esclata la Guerra Civil espanyola.

“La idea d’escriure el llibre em va sorgir mentre observava les escultures de les façanes del temple”, relatava Bosch. Encuriosit, va decidir buscar més informació al respecte i va descobrir que les figures humanes les va elaborar l’escultor Llorenç Matamala amb motlles fets a partir de models humans, els quals eren veïns i treballadors del barri del Poblet.

Segons s’ha conegut més tard, l’arquitecte convidava alguns veïns al taller i Matamala els empastifava de guix per obtenir un motlle que donaria com a resultat una escultura. N’és un exemple, segons deia Bosch, un taverner del Poblet que va cridar l’atenció de Gaudí per les seves faccions particulars, amb uns rínxols i uns ossos molt marcats. Un cop li van fer el motlle de guix, Gaudí i Matamala es van adonar que el taverner tenia sis dits en un dels peus. És per això que actualment es pot veure un soldat romà representant La mort dels sants innocents amb sis dits al peu. “A les façanes hi ha multitud d’històries humanes”, afegia Bosch.

L’escriptor Alfred Bosch durant la conferència ‘El Poblet, el temple i el mestre Gaudí’ a l’Ateneu del Poblet. Foto: Línia

Els “miracles” de la jornada laboral

Les cares que van servir per narrar els passatges de la vida de Jesús al voltant del temple no eren les de les elits barcelonines de l’època. Aquesta mateixa qüestió és la que va inspirar el nom del llibre de Bosch, El temple dels pobres, que situa els orígens de la basílica en un context social i econòmic específic.

Gaudí va trepitjar per primer cop el Poblet l’any 1882. En aquella època, el barri formava part del municipi independent de Sant Martí de Provençals, que no es va agregar a Barcelona fins al 1897. “Es va decidir construir el temple fora de Barcelona perquè era molt més barat”, recalcava Bosch. L’autor apuntava que cal imaginar-se el Poblet d’aleshores com un entramat de cases baixes i barraques habitades per famílies humils, la majoria immigrants del País Valencià i de l’Aragó. Mentre molts contemporanis de Gaudí titllaven el seu projecte de “bogeria” o “d’extravagància”, els veïns del Poblet hi van veure una oportunitat per treballar-hi i poder mantenir les seves famílies. “Aquesta meravella és de la gent que la va aixecar”, reivindicava l’autor del llibre.

I ho van fer amb “sang, suor i llàgrimes”, segons Bosch, ja que les condicions de treball en aquella època eren “pèssimes”. Durant el procés d’investigació per escriure la novel·la, l’escriptor va tenir moltes dificultats per trobar arxius que parlessin dels nombrosos accidents laborals que succeïen en aquells temps. Fins que es va adonar que, en una societat fortament marcada pel cristianisme, el terme que utilitzaven per referir-se a aquests incidents era “miracle”. “Per exemple, quan queia un obrer des de dalt d’una torre, si no moria i només es quedava tetraplègic, parlaven d’un miracle”, citava Bosch. En aquest sentit, els treballadors del temple de Gaudí tendien a “donar la volta” al que en realitat eren unes condicions de treball molt precàries.

Conviure amb un edifici en obres

El finançament de les obres tampoc era com ara, que prové principalment dels ingressos generats per les entrades dels visitants i d’altres activitats organitzades per la Fundació Sagrada Família. Originalment, el ritme de construcció de la basílica estava condicionat pel volum d’almoines i donacions dels fidels, ja que la Sagrada Família va néixer com a temple expiatori per compensar els pecats. “Quan va morir Gaudí van caure en picat les recaptacions, perquè ja no hi havia aquesta figura magnètica”, destacava Bosch. Va ser aleshores quan els veïns del Poblet, on cada vegada es veia el Pla Cerdà de manera més definida, van passar a conviure amb un edifici en obres i amb una construcció “ruïnosa”.

Al llarg de les dècades, el temple va ser testimoni clau dels canvis que transformaven el Poblet. Ara, en ple Any Gaudí, les obres avancen i, després de la instal·lació, la setmana passada, de la peça més alta, la basílica ja ha aconseguit arribar als 172,5 metres d’alçada, tal com havia somiat Gaudí des d’un inici. Tanmateix, els nets dels que treballaven amb el mestre al principi ja no viuen al barri, i al temple l’envolta un bullici de turistes, supermercats 24 hores i les obres d’una gran plaça que en un futur ha de rodejar la Sagrada Família. “Jo entenc que ara els veïns siguin crítics, no com quan es va posar la primera pedra”, concloïa Bosch.

(1) https://liniaxarxa.cat/a-fons/a-la-meva-avia-no-li-queia-be-gaudi-perque-deia-que-feia-pudor-i-tenia-manies-amb-el-menjar/