ELS GEGANTS A LA SAGRADA FAMÍLIA

 El diumenge 25 de juny de 1905, coincidint amb el 53è aniversari d’Antoni Gaudí, mossèn Gil Parés celebrava missa a la cripta de la Sagrada Família.  L’any 1906 va ser nomenat capellà-custodi de l’Oratori de Sant Josep i quan, el 1907 la cripta va ser elevada a la categoria de tinença, mossèn Gil Parés en va ser capellà-tinent. [1]  L’any 1930 es constituí la parròquia de la Sagrada Família, independent de la de Sant Martí del Clot, [2] i el dia 29 de juny s’hi va celebrar la festa de Corpus amb una processó pel barri, en la qual la Custòdia sota tàlem va sortir precedida de la gran bandera catalana dissenyada per Gaudí amb aquest fi. [3] L’arribada del bisbe Irurita el mateix any, va desposseir mossèn Gil Parés del seu càrrec i el nou rector de la parròquia va ser mossèn Marià Bertran.

De la devoció de Gaudí i de la seva participació en la processó del Corpus, en dona fe la fotografia de Josep Brangulí que el mostra portant un ciri a la mà com a membre del Cercle Artístic Sant Lluch, davant la catedral de Barcelona, el dijous 19 de juny de 1924. [4]  Després de la mort de Gaudí el 1926, la celebració de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 va impulsar l’acabament de les torres de la façana del Naixement entre 1929 i 1930. Gaudí només va veure acabada la torre de Sant Bernabé. [5]

1924  Gaudí davant la Catedral  1926 Les torres de la Sagrada Família Arxiu Mas


Tot i que la celebració de la festa de Corpus durant els anys de la Segona República va ser motiu de tensions entre Església i Estat, ja que la Constitució promulgada el 9 de desembre de 1931, establia que “Todas las confesiones podrán ejercer sus cultos privadamente. Las manifestaciones públicas del culto habrán de ser, en cada caso, autorizadas por el Gobierno.”[6], algunes fotografies dels anys 30 ens mostren aquesta celebració a la Sagrada Família, i també ens informen de la presència dels gegants de la Ciutat als actes. A la primera fotografia tenim un mur com a fons i l’estructura de suport dels vitralls que avui formen part de la nau central de l’església.[7]  En primer terme un grup de nens, possiblement del barri, i la colla de geganters, entre ells el reconegut músic Pau Orpí, amb el flabiol i el tamborí per fer ballar els gegants. Darrere tenim la parella de gegants de la Ciutat que va ser estrenada el 1922 per la festivitat del Corpus.[8]


   Els gegants a la Sagrada Família anys 30                             Vitralls actuals de la Sagrada Família

  

A la fotografia de la processó del Corpus de l’any 1932, de Josep Maria Sagarra i Plana[9], es veu, entre els fidels agenollats, un tàlem gaudinià, amb els pals coronats per formes florals[10],  precedit pels escolanets. De 1933, una foto de Joan Andreu Puig Ferran datada el divendres 26 de maig de 1933, mostra una processó que no és de Corpus.[11] Sí que ho són les dues que segueixen, de J. M. Sagarra i Plana, que mostren el pal·li i els fidels.[12] Finalment, la fotografia de Josep Brangulí Soler, datada el 1936, ens mostra també la processó de Corpus sortint del recinte del temple. Hi veiem al davant dos escolanets amb canelobres llargs i un altre amb la creu processional, després els fidels amb el ciri a la mà i els nens de primera comunió i al darrere un estendard. 

1932 Processó de Corpus a la Sagrada Família.       26 de maig 1933


Processó de Corpus a la Sagrada Família el 15 de juny de 1933

     1936  Processó de Corpus a la Sagrada Família. Arxiu Nacional de Catalunya

1890 Processó de Corpus de Lleonart   Museu Diocesà de Barcelona. Pia Almoina


A finals del s. XIX les principals parròquies de Barcelona tenien els seus propis gegants, com els de Santa Maria del Mar, els del Pi, els de la Casa de Caritat... De la festa de Corpus se’n va fer una joguina de figuretes de plom “la Processó de Lleonart”, que representava tots els estaments que desfilaven a la processó de la Catedral. Hi trobem els gegants de la Ciutat amb els capgrossos al davant i el ball de bastons darrere. A la dreta veiem la Custòdia, a la Cadira del rei Martí, portada sota tàlem. El 1902 el Centre Excursionista de Catalunya proposa fer una trobada de gegants, nans i feres, que se celebra el mes de setembre coincidint amb les festes de la Mercè. Es fa una gran concentració al Parc de la Ciutadella, amb premis a les diferents categories. Entre els nous dissenys de gegants en trobem uns de Puig i Cadafalch, que representen el conseller Fivaller i una noble dama medieval.[13] 

1902 Gegants de Puig i Cadafalch              1906 Llopart a l’Esquella de la Torratxa

 

Les parròquies de les poblacions properes a Barcelona, agregades el 1897, que no tenien gegants propis per a la processó de Corpus, els demanaven a l’Ajuntament que els cedia de manera gratuïta.[14]   Un dibuix de Joan Llopart publicat a La Esquella de la Torratxa, titulat "De barri en barri", ens mostra un gegant de la Ciutat anterior a 1910, la geganta de Puig i Cadafalch de 1902 i un funcionari municipal carregat amb una caixa d’instruments musicals on hi ha escrit “Banda” i una altra on posa “Guardia Municipal Montada”.  Al text inferior llegim:  "Ara corra á Sant Gervasi, ara ves al Poble Nou..¡ Qué'n vol, senyors, de paciencia aixó de las professons ![15]  

Els gegants de la Ciutat, coneguts com l’Hereu i la Pubilla, desfilaven el dia de Corpus representant la Catedral de Barcelona i l’Ajuntament. Era l’inici de l’Octava, vuit dies de processons, de dijous a dijous. Avui dia, d’aquelles celebracions queda l’Ou com balla i la processó del diumenge. Durant la segona meitat del s. XIX, fora de comptades excepcions, el gegant representava sempre un noble o un rei medieval barbut. La geganta, en canvi, anava vestida a la moda del moment i era considerada un referent per a fer-se el vestit nou de la temporada. A principis del segle XX va triomfar vestir-los tots dos de manera similar, com a reis o amb robes medievals. La geganta va deixar de ser un referent de la moda, cosa que hauria estat difícil de mantenir, atès que la tendència en la moda femenina als anys 20 va ser escurçar la llargada de les faldilles.  El gegant, com veurem, va acabar perdent la barba. 

1910  Els gegants de  Lluís Labarta                   1917  Els gegants d’Adrià Gual

A la foto que reprodueix La Actualidad veiem els gegants dissenyats per l’artista Lluís Labarta el 1910.  A continuació, dues parelles de gegants de l’escenògraf Adrià Gual. La primera, més luxosa, de 1917 i la segona més senzilla de 1922. Aquesta última parella la veiem en una fotografia de 1923 del Fons Cuyàs desfilant pel Portal de l’Àngel acompanyats dels geganters.[16] 

Els gegants d’Adrià Gual desfilant pel Portal de l’Àngel el 1923

  Els gegants de l’escenògraf Josep Castells, de 1925, representaven uns luxosos reis bizantins.[17]  Els del pintor Francesc Labarta, estrenats per a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, representaven els Reis Catòlics i no van desfilar des del 1931, any de proclamació de la Segona República, fins al 1939, ja sota el règim franquista.[18] Aquests gegants han experimentat diverses modificacions fins al present, entre elles el canvi de nom en els anys 80, que va passar a ser el de Jaume I i el de Violant d’Hongria.[19]


   1925   Gegants de Josep Castells            1929  Gegants de Francesc Labarta

Els gegants i gegantons a l’Ateneu del Poblet-Sagrada Família i els seus capgrossos

Avui dia l’Ateneu del Poblet-Sagrada Família allotgen els personatges festius del barri. Des de 1988, els gegants de la Sagrada Família, la Pepa i en Pere, ella una peixatera i ell en Pedro Sanpablo, originari de Zamora i conegut com “l’home dels coloms”. Des de 2009  els més petits, els gegantons, en Miliu , en record del personatge radiofònic dels anys 30 i des de 2016 el Sant Jordi. Els acompanyen tres capgrossos des de 2002, en Kiku i en Drylus, el primer un nen d’origen africà i el segon el Drac del Park Güell [20], també des del 2016, el Bandoler del Poblet, que veiem dibuixat per Juanolo. [21] Per acabar-ho d’arrodonir, ens acompanya la gegantona Crespinella, construïda el 2002 per la Coordinadora de Geganters de Barcelona com a homenatge a Gaudí. El cap representa un dels pinacles de les dotze torres i a les mans i al vestit incorpora referències al mosaic de trencadís.

Rosa Capell González

Març 2026

Notes


[1] La tinença és  l’estructura eclesiàstica que depèn d’una parròquia principal, i que s’estableix en zones en creixement o allunyades, abans de constituir-se en parròquia.

[2] Vegis https://esglesia.barcelona/es/parroquies/sagrada-familia/.  Altres fonts esmenten la parròquia de Sant Martí de Provençals.

[4]https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercaavancada/detallunitat/ANC1-42-N-1379

[5] Domènech Sugrañes va ser l’arquitecte que va seguir el projecte de Gaudí en acabar les torres. Vegis:

[6] Vegis: Congreso de los Diputados. https://www.congreso.es › docu › 1931 › 1931_cd

[7] El disseny dels vitralls actuals és obra de Joan Vila Grau i han estat realitzats pel taller J.M.Bonet. Vegis: https://vitrallsbonet.com/obras/sagrada-familia/

[8] MOLANO ROYO, Juli  Els Matadors: un croquis al natural. La fotografia és propietat de Jaume Orpí Casas i està feta als anys 30. Sobre la saga dels Orpí i altres: http://www.amasquefa.com › Article_Final15

[9] Aquesta i una altra fotografia de la processó del Corpus a la Sagrada Família, celebrat el dijous 26 de maig,  van ser publicades a La Vanguardia el dissabte 28 de maig de l’any 1932.

[10] Entre les obres menors de Gaudí, els objectes i mobiliari litúrgic ens deixen mostres de coneguda originalitat, com el conopeu i el tintinacle, insígnies basilicals de la catedral de Mallorca, a més a més de custodies, baldaquins, làmpades, canelobres confessionaris, bancs i altres.  

[11] La fotografia “Processó de Corpus davant la Sagrada Família” es va poder veure a la sala KBr de la Fundació Mapfre, a l’exposició  Joan Andreu Puig i Ferran: la dècada convulsa (1929-1939), entre el 12 de juny i el 31 d’agost de 2025, però la data del Corpus el 1933 va ser el dia 15 de juny. Sobre l’autor, vegis: https://www.fundacionmapfre.org/arte-y-cultura/exposiciones/centro-fotografia-kbr/joan-andreu-puig-farran-la-decada-convulsa/

El 1933 el divendres Sant i l’aniversari de la proclamació de la 2º República van coincidir el divendres 14 d’abril.  A El Dia Gráfico del 13 d’abril l’apartat “SEMANA SANTA -Cultos religiosos y Monumentos que podran ser visitados estos dias” s’esmenten entre catedral, basíliques, esglésies i tinences, fins a 18 celebracions, algunes amb processó a l’interior del temple, altres no ho especifiquen. Respecte a la Sagrada Família és a l’apartat de visites a monuments. Potser per aquesta raó la fotografia mostra una processó de divendres Sant feta amb posterioritat.

[12] Aquestes fotografies del Corpus de 1933 també van ser publicades a La Vanguardia.

[13] CARBÓ i MARTORELL, Amadeu,  El Llibre dels Gegants de la Ciutat,  Ed. Ajuntament de Barcelona, 2011, pàg.54.

[14] CORDOMÍ, Xavier, GARRICH, Montserrat OCTAVES. La festa del Corpus als barris de Barcelona (1897-1965) Xavier Cordomí aporta documents que testimonien el trasllat dels gegants de la Ciutat a diferents processons de Corpus, com la de Sant Andreu del Palomar entre 1925 i 1930 1925 i 1930.  Es demanaven els gegants, o en alguns casos els feien construir, els llogaven o en compraven a empreses com El Ingenio, com en dona testimoni la història de Sant Andreu, vegis:

[15] Dibuix satíric de Joan Llopart i Tresserres en el nº del 16 de juny de 1906, La Esquella de la Torratxa

[16] CORDOMÍ, op.cit. mostra una fotografia dels mateixos gegants desfilant pel carrer Gran de Sant Andreu el 1928

[17] La fotografia és de Rodriguez. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Vegis CARBÓ op.cit. pàg.56-59.

[18] Segons A.CARBÓ i MARTORELL, op.cit, pàg. 118: “El nou règim polític no afavoria ni participava en actes de tipus religiós i per tant, es va trencar el costum de l’Ajuntament de Barcelona de col·laborar en l’organització del Corpus. La titularitat municipal dels gegants de la Ciutat va fer que fins al 1939 no tornessin a participar de les tradicionals processons, ja en època franquista”.

[19]  Sobre els canvis experimentats pels gegants de la Ciutat de Francesc Labarta fins l’actualitat  vegis de Amadeu Carbó Martorell Els noranta anys i les set vides dels Gegants de la Ciutat a :

[21] CORDOMÍ, Xavier, GEGANTS I CAPGROSSOS II, Dels barris de l’antiga Barcelona i de Ciutat. Il·lustrat per JuanolO (Juan Carlos Ortega Bolívar).  Ed. El Cep i la Nansa /Ajuntament de Barcelona, 2018.

 

 

Labels: , , , ,

FILBO, LA BOTIGA DE LES NENES

 Ens hem assegut a xerrar una estona amb tres membres de la família Duran: La Pilar, la Dolors i l'Esperança. L’objectiu de la nostra trobada és parlar de la botiga FILBO, que estava al carrer de València 410, on ara es troba un club d’escacs. Però, ja que hi som, ens hem entretingut amb la història de la família i del barri.

Dolors, Pilar i Esperança Duran. Fotografia: Carmen Dobaño Pané

El pare i la mare eren de Terrassa. Ell era un metge molt actiu a Terrassa, però cap als anys cinquanta li van diagnosticar una greu malaltia i van decidir traslladar-se amb tota la família a Barcelona. El doctor Duran, el pare, també era metge de la Renfe i llavors va passar al Servei Sanitari de l’Estació de França i a més a més, va posar un consultori privat al carrer Marina, on es trobava el domicili privat. Aleshores ja tenien 13 fills, i sent a Barcelona va néixer la que seria la filla número catorze.

 Un cop instal·lats a Barcelona, l'any 1955, decideixen posar una botiga de teles. La mare era una dona molt activa i creativa, de fet quasi totes les filles han heretat aquestes virtuts, i va ser ella la que va tirar endavant el negoci. Les famílies, tant per part del pare com de la mare, no eren del gremi del tèxtil; malgrat això, en l'àmbit personal, la mare tenia molt bona relació amb famílies de fabricants i el pare era el metge de moltes d’aquestes.

 La mare, gràcies a les seves coneixences, va aconseguir que li venguessin retalls i així posar en marxa la botiga.  També van pensar que si posaven un negoci i algunes filles no volien anar a la Universitat, sempre tindrien feina. Pensaven en les nenes perquè els nois eren encara molt petits. La Pilar ens explica que quan va acabar el batxillerat el 1955 aproximadament, va començar a treballar a la tenda amb una altra germana, la Gemma. En poc temps a part de vendre les restes de partides i retalls, van anar incorporant altres productes, sobretot articles per a la llar.

 El local era de lloguer. Els li va traspassar una senyora que li havia posat per nom FILBO, nom que va agradar molt a la família. A l’època franquista, el nom no significava el que sembla ara. És a dir, que la pronunciació era amb l’accent a la “i” i ara diriem “Filbó”.

Fotografia família Duran

Amb el temps van anar ampliant l'oferta inicial de productes.  No era una merceria, hi havia peces de roba d'estovalles, cortines, tovalloles, davantals, draps de cuina i roba de llit, sobretot la de llençols de la Viuda Torrá, molt apreciats en aquella època. També venien peces de roba blanca: batista, organdí, popelín…

Fotografia família Duran

 El local no era gaire gran, hi havia un taulell molt llarg i un altre de petit en forma de ela. A la cantonada hi havia la caixa, sense cap mena de màquina calculadora, tot es comptava amb llapis i paper.  Els aparadors eren grans i a la façana van fer-ne uns d’estrets on s’exposaven els articles en uns plafons que a la nit els recollien. Al fons del local es trobava el despatx de la mare que donava a un petit pati.

 Igual que a la resta del país, a Filbo es van viure canvis importants… com quan va arribar el tergal, que va fer furor cap a la dècada dels seixanta i que va fer que s'hagués d’introduir gènere d’aquest material que, a poc a poc, va anar substituint el cotó.

 La Pilar i la Gemma es dedicaven, a més d’altres tasques, a dissenyar davantals que en acabat els donaven a cosir a una cosidora, que treballava a casa seva. Més endavant s’hi van afegir més senyores del barri que també cosien a casa seva per la botiga. Aquests davantals van tenir molt èxit, estaven molt ben fets i amb robes i dissenys de molt gust. De fet, totes les filles participaven de la vida de la botiga i cada una d’elles feia tasques en allò que li agradava més: dissenyar, fer aparadors, despatxar… A més de l'ajuda de les nenes tenien dues dependentes, una d’elles, andalusa, vivia al Carmel. L’horari era de dilluns a dissabte, de 9 h a 13:30 h i de 16 h a 19:30 h. La mare no despatxava, treballava al despatx controlant i organitzant el negoci.

Fotografia família Duran

 Mentre parlen les germanes Duran, ens passen pels ulls imatges d’aquella època, explicar-ho és reviure la memòria i, segons com, sentir el fred, la foscor dels carrers, els sorolls, les olors i els modestos aparadors que donaven una mica de llum a la ciutat i a la vida d’aquells anys.

 A mesura que avança la conversa, elles fan memòria d’alguns detalls més, com una modista que feia feines per la botiga i que es deia Llucieta i que vivia al carrer Sardenya entre València i Mallorca. Ho recorden bé, perquè la seva mare els va fer anar a casa de Llucieta a aprendre a cosir.

Les germanes Duran davant del local on es trobava la botiga. 
Fotografia: Carmen Dobaño Pané


Intentem concretar algunes dates amb les germanes Duran: creuen que la botiga va engegar als anys 1955-1956 i va funcionar fins a l’any 1971, quan va morir el pare. Llavors la mare tenia 63 anys i li van aconsellar que tanqués el negoci. La Pilar, la Dolors i la Gemma s’havien casat i l'Esperança encara era molt jove per fer-se càrrec.

 Cap d’elles ha oblidat com era el barri i ens parlen de les botigues que estaven a tocar de la seva: una cansaladeria al davant; la merceria al carrer València xamfrà amb Sardenya i al costat un forn modernista de fusta blanca; a tocar mateix de FILBO, la pesca salada, on hi havia una dependenta que sempre es feia mal tallant el bacallà i un senyor que recorden especialment perquè per esmorzar els preparava un llonguet amb tonyina, deliciós! I altres establiments: una fusteria, llegums cuits i allà mateix al carrer de València, la Caixa (La Caja de Pensiones para la Vejez y el Ahorro) on cada dia es feia l'ingrés dels diners de les vendes del dia i on un empleat de la Caixa apuntava a mà en una llibreta de “Debe y Haber”; també estava Radio Costa, la gran botiga d'electrodomèstics al carrer de Mallorca.

 Pel que fa a la clientela, majoritàriament eren dones, mestresses de casa que es cosien elles mateixes la roba. També joves solteres que compraven petits retalls, n’hi havia una que recorden amb molt d’afecte que sempre deia “A ver si encuentro un retalito para una blusita”.

 Les tres germanes es recorden a si mateixes com unes nenes molt servicials i educades amb les clientes “tot per a la clientela” i quan donaven el gènere sempre deien “sia servida!”

 Comenten que la botiga els va apropar a la Sagrada Família emocionalment, a més de seguir les obres amb molta atenció. També el barri del Poblet va ser important per a elles i és que tal com ens expliquen “nosaltres veníem de Terrassa i, a Barcelona, al carrer Marina on vivíem, no era gaire barri. El fet de pujar cada dia al carrer València on hi havia tant comerç i que la botiga fos un tema habitual de conversa, ens va marcar, va ser important”.

 Ens expliquen que per Sant Joan la canalla recollia mobles per a la foguera i els deixaven al xamfrà de Sardenya amb València i després els guardaven en un forat a terra que estava tancat amb una tapa, no poden concretar exactament on. Hem consultat el mapa editat per l’Ajuntament de Barcelona sobre refugis i confirma l'existència per la zona d’un refugi antiaeri (1). En aquella època, elles no tenien ni idea de què es tractava.

 Expliquen que tota la gent que tenia botiga, al matí quan arribaven, escombrava la vorera, elles ho feien al matí i a la tarda. 

 Un dia la seva mare els va dir: “Sabeu què?, a aquest barri li diuen El Poblet.”

 Els agraïm el temps i les explicacions que ens han dedicat per afegir una peça a la geografia desapareguda del barri.

Mercè Pallejà i Carmen Dobaño

Març de 2026

1- https://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona/refugis/ca/ 

Labels: , ,

A LA MEVA AVIA NO LI QUEIA BÉ GAUDÍ

Com a complement de la informació de la xerrada de la pasada setmana, transcribim íntegre l'article de  la Natalia Abellán publicat al diari digital LÍNIA (1)


“A la meva àvia no li queia bé Gaudí perquè deia que feia pudor i tenia manies amb el menjar”

La construcció de la Sagrada Família a l’antic barri del Poblet. Foto: Arxiu Municipal de Barcelona

  Quan el gran mestre Antoni Gaudí va decidir alçar una construcció sense precedents al cor de l’antic barri del Poblet, els veïns que vivien aleshores a la zona no s’imaginaven la transformació radical que suposaria la basílica de la Sagrada Família. Ells són part de la història del temple i constitueixen una altra narrativa que sovint passa inadvertida: la de les famílies obreres que van ajudar a fer possible la seva edificació.

  Els abundants informes, fotografies i testimonis que es preserven ens han permès conèixer la relació propera que tenia Gaudí amb els residents del Poblet, llavors un barri humil del municipi de Sant Martí de Provençals delimitat pels actuals carrers Nàpols, Marina, Mallorca i València. “Gaudí era el padrí de noces dels meus pares i venia a dinar a casa un cop per setmana. La meva àvia deia que no li queia bé perquè feia pudor i tenia moltes manies amb el menjar. Ara, alguns experts afirmen que podria haver sigut vegetarià”, expressava Joan Cerc, actual veí de la Sagrada Família, en un acte celebrat fa pocs dies al barri.

  A finals del segle XIX i principis del XX va haver-hi una multitud de protagonistes anònims que van formar les primeres colles d’obrers per tirar endavant el que després seria una joia arquitectònica coneguda arreu del món. Un cas que exemplifica aquesta implicació del veïnat és el d’una altra àvia d’una veïna de la Sagrada Família que va fer de model al taller de Gaudí per donar forma a l’escultura d’un dels àngels trompeters del temple.

  En paral·lel a la construcció de la seva gran obra mestra, entre el 1908 i el 1909 Gaudí també va edificar les escoles provisionals de la Sagrada Família a dins del mateix recinte. Aquest edifici de parets i sostre reglats, actualment ubicat a la cantonada dels carrers Sardenya i Mallorca, es va aixecar per donar resposta a les necessitats de les famílies del barri. La construcció va servir tant per escolaritzar els fills dels treballadors de l’obra i altres infants del Poblet com per donar feina a moltes dones que residien als voltants. Una d’elles era Isabel Busquets, una veïna del barri que el 1965, amb 16 anys, va treballar a les escoles provisionals construïdes per Gaudí. “Em vaig aficionar als idiomes, perquè quan hi treballava sempre venien turistes anglesos i francesos a demanar indicacions”, recordava en el mateix acte veïnal.

Escultures amb els rostres dels veïns

  Precisament van ser aquestes històries personals les que van cridar l’atenció de l’escriptor, professor i expolític Alfred Bosch fa gairebé 20 anys, quan va començar a escriure el llibre El temple dels pobres, publicat el 2022. En el marc del centenari de la mort de Gaudí, la Comissió de Memòria Històrica El Poblet-Sagrada Família ha volgut homenatjar tant el mestre com el passat del barri. I per fer-ho, l’entitat va organitzar, fa pocs dies a l’Ateneu del Poblet, una conferència a càrrec del mateix Bosch, en la qual es van poder escoltar de primera mà testimonis com els recollits més amunt.

  “Jo no soc un expert en Gaudí. M’interessa sobretot la dimensió humana, per això el llibre s’allunya del valor artístic”, deia l’escriptor. La novel·la inclou tant elements ficticis com històrics per fer un viatge des que Gaudí s’instal·la per primer cop al Poblet l’any 1882 fins que, un cop l’arquitecte ja ha mort, esclata la Guerra Civil espanyola. 

  “La idea d’escriure el llibre em va sorgir mentre observava les escultures de les façanes del temple”, relatava Bosch. Encuriosit, va decidir buscar més informació al respecte i va descobrir que les figures humanes les va elaborar l’escultor Llorenç Matamala amb motlles fets a partir de models humans, els quals eren veïns i treballadors del barri del Poblet.

  Segons s’ha conegut més tard, l’arquitecte convidava alguns veïns al taller i Matamala els empastifava de guix per obtenir un motlle que donaria com a resultat una escultura. N’és un exemple, segons deia Bosch, un taverner del Poblet que va cridar l’atenció de Gaudí per les seves faccions particulars, amb uns rínxols i uns ossos molt marcats. Un cop li van fer el motlle de guix, Gaudí i Matamala es van adonar que el taverner tenia sis dits en un dels peus. És per això que actualment es pot veure un soldat romà representant La mort dels sants innocents amb sis dits al peu. “A les façanes hi ha multitud d’històries humanes”, afegia Bosch. 

L’escriptor Alfred Bosch durant la conferència ‘El Poblet, el temple i el mestre Gaudí’ a l’Ateneu del Poblet. Foto: Línia

Els “miracles” de la jornada laboral

  Les cares que van servir per narrar els passatges de la vida de Jesús al voltant del temple no eren les de les elits barcelonines de l’època. Aquesta mateixa qüestió és la que va inspirar el nom del llibre de Bosch, El temple dels pobres, que situa els orígens de la basílica en un context social i econòmic específic.

  Gaudí va trepitjar per primer cop el Poblet l’any 1882. En aquella època, el barri formava part del municipi independent de Sant Martí de Provençals, que no es va agregar a Barcelona fins al 1897. “Es va decidir construir el temple fora de Barcelona perquè era molt més barat”, recalcava Bosch. L’autor apuntava que cal imaginar-se el Poblet d’aleshores com un entramat de cases baixes i barraques habitades per famílies humils, la majoria immigrants del País Valencià i de l’Aragó. Mentre molts contemporanis de Gaudí titllaven el seu projecte de “bogeria” o “d’extravagància”, els veïns del Poblet hi van veure una oportunitat per treballar-hi i poder mantenir les seves famílies. “Aquesta meravella és de la gent que la va aixecar”, reivindicava l’autor del llibre.

  I ho van fer amb “sang, suor i llàgrimes”, segons Bosch, ja que les condicions de treball en aquella època eren “pèssimes”. Durant el procés d’investigació per escriure la novel·la, l’escriptor va tenir moltes dificultats per trobar arxius que parlessin dels nombrosos accidents laborals que succeïen en aquells temps. Fins que es va adonar que, en una societat fortament marcada pel cristianisme, el terme que utilitzaven per referir-se a aquests incidents era “miracle”. “Per exemple, quan queia un obrer des de dalt d’una torre, si no moria i només es quedava tetraplègic, parlaven d’un miracle”, citava Bosch. En aquest sentit, els treballadors del temple de Gaudí tendien a “donar la volta” al que en realitat eren unes condicions de treball molt precàries.

Conviure amb un edifici en obres

  El finançament de les obres tampoc era com ara, que prové principalment dels ingressos generats per les entrades dels visitants i d’altres activitats organitzades per la Fundació Sagrada Família. Originalment, el ritme de construcció de la basílica estava condicionat pel volum d’almoines i donacions dels fidels, ja que la Sagrada Família va néixer com a temple expiatori per compensar els pecats. “Quan va morir Gaudí van caure en picat les recaptacions, perquè ja no hi havia aquesta figura magnètica”, destacava Bosch. Va ser aleshores quan els veïns del Poblet, on cada vegada es veia el Pla Cerdà de manera més definida, van passar a conviure amb un edifici en obres i amb una construcció “ruïnosa”.

  Al llarg de les dècades, el temple va ser testimoni clau dels canvis que transformaven el Poblet. Ara, en ple Any Gaudí, les obres avancen i, després de la instal·lació, la setmana passada, de la peça més alta, la basílica ja ha aconseguit arribar als 172,5 metres d’alçada, tal com havia somiat Gaudí des d’un inici. Tanmateix, els nets dels que treballaven amb el mestre al principi ja no viuen al barri, i al temple l’envolta un bullici de turistes, supermercats 24 hores i les obres d’una gran plaça que en un futur ha de rodejar la Sagrada Família. “Jo entenc que ara els veïns siguin crítics, no com quan es va posar la primera pedra”, concloïa Bosch.

 (1) https://liniaxarxa.cat/a-fons/a-la-meva-avia-no-li-queia-be-gaudi-perque-deia-que-feia-pudor-i-tenia-manies-amb-el-menjar/

Labels:

CRÒNICA XERRADA "El POBLET, EL TEMPLE I EL MESTRE"

   Aquest dimecres 18 de febrer s’ha celebrat la conferència de l’escriptor Alfred Bosch, centrada en la seva novel·la El Temple dels Pobres i en la relació entre la construcció del Temple Expiatori de la Sagrada Família i els habitants del barri del Poblet.

Fotografia Josep Maria Sans

Bosch va explicar que el que més li havia interessat a l’hora d’escriure el llibre era partir d’un fet històric real, però sobretot aprofundir en la dimensió humana dels personatges i la seva història, alguns reals i d’altres ficticis. En aquest cas, posar el focus en les persones anònimes que vivien al barri del Poblet, les seves dificultats, les seves il·lusions i la manera com la construcció del temple va influir en les seves vides.

La conferència també va comptar amb la participació de  convidats, que van aportar una dimensió encara més propera i emotiva a l’acte. Van compartir anècdotes viscudes dels seus familiars amb Antoni Gaudí i amb mossèn Parés, especialment durant el període convuls de la Setmana Tràgica. També hi va intervenir una mestra que havia donat classes quan tenia 16 anys a I-3 a l’escola annexa a la Sagrada Família aportant el seu testimoni sobre la tasca educativa (mètode educatiu Montessori) vinculada al temple.

Fotografíes Domènec Anguera Vidal

Per la seva banda, l’Alfred Bosch també va compartir diverses anècdotes i descobertes que havia fet durant el procés de documentació de la novel·la. Va explicar que la recerca i l’escriptura del llibre van ser un projecte de llarg recorregut, que es va allargar durant quinze anys, un període en què va anar aprofundint en els fets històrics i en les històries personals que finalment han donat forma a l’obra. 


 Fotografia Domènec Anguera Vidal

Va destacar que més enllà de la grandiositat arquitectònica del temple, el que realment dona sentit a la història són les experiències i els sentiments dels seus protagonistes, sobretot els nens i nenes. Amb molta insistència va recordar que el monument de la Sagrada Família no ha de ser dels turistes sinó que és -i cal que sigui- patrimoni dels habitants del barri del Poblet.

La conferència va comptar amb una gran assistència del públic, fet que va demostrar l’interès que va despertar tant la novel·la com la història del barri i del temple. Hi va haver nombrosos agraïments als participants i als assistents per la seva implicació i interès.

Fotografia Domènec Anguera Vidal

  L’acte es va cloure amb una signatura de llibres per part de l’Alfred Bosch, que va poder saludar personalment els lectors i compartir les últimes paraules amb ells.

Febrer 2026

Comissió de Memòria Històrica El Poblet-Sagrada Família

Labels: , , , , , ,

“NOVEDADES PADILLA” UNA BOTIGA DE TOTA LA VIDA

  Al mig del barri del Poblet, fent cantonada entre els carrers Mallorca i Padilla, hi ha un establiment que forma part del paisatge quotidià i emocional del veïnat: “Novedades Padilla”. Des del segle passat, aquesta botiga ha estat molt més que un simple comerç de roba: ha estat punt de trobada, referència i memòria viva d’un barri que ha crescut i canviat al seu voltant.

Els seus grans aparadors, amplis i oberts a la mirada curiosa dels vianants, conviden a fer una pausa sense presses. Tan si hi passes de camí al mercat municipal com si hi entres expressament, és fàcil deixar-se captivar per la roba exposada, que es pot observar amb tranquil·litat des de fora o des dels aparadors dins, en un ambient familiar.

Novedades Padilla no només ha vestit generacions d’homes i dones del barri, sinó que explica, silenciosament, la història quotidiana del Poblet a través dels seus teixits, colors i estacions.

Ens adrecem a la botiga per fer una entrevista a l’Albert Junyent Rodríguez i l’Eva Vallespí Junyent. Ells dos amb el parentiu de tiet i neboda.

Qui va començar el negoci “Novedades Padilla”?

L’Albert ens explica: El negoci es va començar l’any 1949 al barri del Clot als Encants Nous (Local de Vendes) amb els meus  pares, en Pedro Junyent Garriga i l’Eulàlia Rodríguez García que també eren els avis de l’Eva. Era una botiga de parades repartides en tres trossos.

A la botiga també hi treballaven a part dels meus pares, la mare de l’Eva, la Concepció Junyent Rodríguez que era la meva germana i jo mateix.

En un moment determinat amb l’expansió del mercat al barri obrim una nova botiga al carrer Padilla-Mallorca.

Foto cedida de la família Junyent Rodríguez. Entre els anys 50 i 60.

Al negoci sempre hi va haver a la venda els mateixos productes?

No, també s’havien venut mantes, llençols, roba de criatures, ... sobretot a la botiga dels Encants Nous. Ara però, estem especialitzats en roba interior, pijames, bates i roba d’exterior.

Aparador actual. Fotografia Laura Ponce Alsedà

Quantes generacions porteu en el negoci? Creieu que hi ha continuïtat?

  L’Eva ens diu: -nosaltres portem tres generacions. Els avis inicien el negoci, els dos fills el continuen i actualment la neta que sóc jo, juntament amb el tiet, som els que portem endavant la botiga.

  L’Albert puntualitza que els que porten el negoci actualment els dos són solters i en principi no hi ha continuïtat; però el futur del negoci diu l’Eva, ja es veurà.

Dibuix de la botiga cedit per la família Junyent Rodríguez. Entre anys 50 i 60

Aquesta botiga ha estat sempre al mateix lloc?

Després de patir les obres de la remodelació del mercat de la Sagrada Família l’any 1992 i amb l’enrenou de les obres, nosaltres tanquem la botiga perquè es construeixi un nou edifici de pisos. L’any 1994 tornem a obrir on tenim actualment la botiga, en els baixos d’aquest nou edifici.

Xamfrà Mallorca-Padilla botiga actual.  Fotografia Laura Ponce Alsedà

Qui ve a comprar a la botiga? Teniu fidelitat amb la gent del barri?

Sí,ve molta gent a comprar i tenir el mercat a prop ajuda perquè és un lloc de pas. També en tenir roba per la gent gran i de qualitat  especialitza la venda.

Hem notat en els darrers anys que amb les llars d’avis que s´han obert a l’altra illa de cases del Carrer Mallorca–Provença, Castillejos-Cartagena (Llars d’avis Les Acàcies i dues de Sanitas), les famílies venen a comprar roba pels familiars.

Fotografia Laura Ponce Alsedà

Quina pertinença teniu la vostra família al barri?

La família és originària del Poble Nou. Pel que fa al negoci, es funda al barri del Clot (als Encants Nous al carrer València-Cartagena-Dos de Maig-Aragó) i la segona botiga és l’actual al barri del Poblet-Sagrada Família (carrer Mallorca-Padilla). Ara la família ens hem traslladat al barri a prop de la botiga per raons pràctiques.

Quins són els records que en  guardeu?

Tenim un record molt gran del naixement de les botigues del carrer Padilla i del carrer Mallorca. Tots ens coneixíem moltíssim, perquè la majoria veníem de botigues dels Encants Nous (Local de Vendes) i d’altres botiguers que es van anar afegint.

Anècdotes que recordeu dels inicis dels botiguers del barri?

Els caps de setmana fèiem excursions, sovint al Prat de Llobregat. Hi anàvem amb bicicleta i en tenim moltes anècdotes. Tots érem molt joves. En aquestes excursions la majoria hi anàvem també amb antics comerciants dels Encants, això va afavorir la bona relació i tot el que ens unia ens enfortia. Van ser uns moments fantàstics i amb molts bons records.

Als Encants hi havia un senyor que construïa bicicletes i feia tàndems per encàrrec. Els meus pares anaven amb un tàndem lateral amb una cistella on em portaven a mi. La família dels Teixits Pinent (carrer Mallorca on ara hi ha el supermercat Coviran) es van fer construir un tàndem per pujar quatre persones i en arribar a Plaça Espanya es va partir per la meitat. Això era motiu que sempre recordàvem i ens feia riure.

Fotografia cedida per la família Junyent Rodríguez. Entre els anys 50 i 60.

De quines botigues en teniu un bon record?

Recordem la botiga de Radio Costa que fou molt important perquè es feien els llistats de casament de tot el barri i tenien de tot. L’amo es va casar amb la filla dels forners, la Lina del Forn Modern, la botiga del davant nostre al carrer Padilla, on la mestressa es deia Patro.

De la parada dels Borbon dels Encants Nous de robes i teles (teixits) anàvem a esquiar plegats.

Calzados Gima. Al carrer Padilla entre C/Provença i C/Rosselló hi havia una botiga de calçats i sabatilles, també tenien calçats per nens i nenes.

A la botiga Xènia de joguines hi havien tingut també faixes C/Provença (actual lloc de tapes Los Andares).

La papereria Vicenta (C/Provença-Padilla on ara hi ha la botiga Àtma de flors).

La Drogueria Perfumeria Eulàlia i Josep (C/Provença era un tros on ara hi ha la botiga de roba Moliner).

 La Corseteria José (C/Provença-Padilla on ara hi ha una agència de viatges i una altra de fer les ungles).

 Els Magatzems Mateu. (C/València- Cartagena) on venien tot tipus d’atuells pels nounats: cotxets, llits, trones, canviadors, roba, xumets, biberons,joguines...

Els Géneros de punto Montserrat (C/ Padilla entre C/Provença i C/Rosselló)

La botiga Mari-Carlos de joguines.(C/ Padilla entre C/ Mallorca i C/ Provença)

Darreres curiositats

Un record especial és que a la vorera del davant de la nostra botiga quan vam arribar hi havia l’ara coneguda  empresa Gallina Blanca. Allà en aquest espai hi feien “els polvos” pel caldo. Aquella època recordo que encara anaven amb carro de cavalls.

L’Albert fa memòria també i diu que es deia que on ara hi ha l’entrada del mercat al carrer Mallorca, durant la guerra civil hi havia un local on feien armament.

L’Albert i l’Eva busquen en un calaix de la botiga i ens fan a les mans el fulletó de doble cara de MARKET Fora estocs. EIX SAGRADA FAMÍLIA, on figuren les botigues del barri que hi participen avui en dia on hi han les activitats i les trobades que es fan. (1). Els hi donem un fort agraïment per aquesta donació que farem arribar al GMH.

 Albert i Eva, moltes gràcies per la vostra generositat, per les fotografies i per tota la informació que ens heu donat. Ha estat un bon recull dels vostres inicis al barri del Poblet -Sagrada Família i del treball que continueu fent  cada dia al barri. També heu fet un bon recull de memòria històrica recordant moltes botigues que avui en dia ja no hi són, però que van ser importants en el seu moment per la vida social i comercial del nostre barri.

Febrer 2026

Marisol Mampel  i Laura Ponce Alsedà

 

1-https://www.eixsagradafamilia.com/cat/activitat/market-fora-estocs 

Labels: , , ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)