Ens hem assegut a xerrar una estona amb tres membres de la família Duran: La Pilar, la Dolors i l'Esperança. L’objectiu de la nostra trobada és parlar de la botiga FILBO, que estava al carrer de València 410, on ara es troba un club d’escacs. Però, ja que hi som, ens hem entretingut amb la història de la família i del barri.
Dolors, Pilar i Esperança Duran. Fotografia: Carmen Dobaño PanéEl pare i la mare eren de Terrassa. Ell era un metge molt actiu a Terrassa, però cap als anys cinquanta li van diagnosticar una greu malaltia i van decidir traslladar-se amb tota la família a Barcelona. El doctor Duran, el pare, també era metge de la Renfe i llavors va passar al Servei Sanitari de l’Estació de França i a més a més, va posar un consultori privat al carrer Marina, on es trobava el domicili privat. Aleshores ja tenien 13 fills, i sent a Barcelona va néixer la que seria la filla número catorze.
Un cop instal·lats a Barcelona, l'any 1955, decideixen posar una botiga de teles. La mare era una dona molt activa i creativa, de fet quasi totes les filles han heretat aquestes virtuts, i va ser ella la que va tirar endavant el negoci. Les famílies, tant per part del pare com de la mare, no eren del gremi del tèxtil; malgrat això, en l'àmbit personal, la mare tenia molt bona relació amb famílies de fabricants i el pare era el metge de moltes d’aquestes.
La mare, gràcies a les seves coneixences, va aconseguir que li venguessin retalls i així posar en marxa la botiga. També van pensar que si posaven un negoci i algunes filles no volien anar a la Universitat, sempre tindrien feina. Pensaven en les nenes perquè els nois eren encara molt petits. La Pilar ens explica que quan va acabar el batxillerat el 1955 aproximadament, va començar a treballar a la tenda amb una altra germana, la Gemma. En poc temps a part de vendre les restes de partides i retalls, van anar incorporant altres productes, sobretot articles per a la llar.
El local era de lloguer. Els li va traspassar una senyora que li havia posat per nom FILBO, nom que va agradar molt a la família. A l’època franquista, el nom no significava el que sembla ara. És a dir, que la pronunciació era amb l’accent a la “i” i ara diriem “Filbó”.
Fotografia família DuranAmb el temps van anar ampliant l'oferta inicial de productes. No era una merceria, hi havia peces de roba d'estovalles, cortines, tovalloles, davantals, draps de cuina i roba de llit, sobretot la de llençols de la Viuda Torrá, molt apreciats en aquella època. També venien peces de roba blanca: batista, organdí, popelín…
El local no era gaire gran, hi havia un taulell molt llarg i un altre de petit en forma de ela. A la cantonada hi havia la caixa, sense cap mena de màquina calculadora, tot es comptava amb llapis i paper. Els aparadors eren grans i a la façana van fer-ne uns d’estrets on s’exposaven els articles en uns plafons que a la nit els recollien. Al fons del local es trobava el despatx de la mare que donava a un petit pati.
Igual que a la resta del país, a Filbo es van viure canvis importants… com quan va arribar el tergal, que va fer furor cap a la dècada dels seixanta i que va fer que s'hagués d’introduir gènere d’aquest material que, a poc a poc, va anar substituint el cotó.
La Pilar i la Gemma es dedicaven, a més d’altres tasques, a dissenyar davantals que en acabat els donaven a cosir a una cosidora, que treballava a casa seva. Més endavant s’hi van afegir més senyores del barri que també cosien a casa seva per la botiga. Aquests davantals van tenir molt èxit, estaven molt ben fets i amb robes i dissenys de molt gust. De fet, totes les filles participaven de la vida de la botiga i cada una d’elles feia tasques en allò que li agradava més: dissenyar, fer aparadors, despatxar… A més de l'ajuda de les nenes tenien dues dependentes, una d’elles, andalusa, vivia al Carmel. L’horari era de dilluns a dissabte, de 9 h a 13:30 h i de 16 h a 19:30 h. La mare no despatxava, treballava al despatx controlant i organitzant el negoci.
Mentre parlen les germanes Duran, ens passen pels ulls imatges d’aquella època, explicar-ho és reviure la memòria i, segons com, sentir el fred, la foscor dels carrers, els sorolls, les olors i els modestos aparadors que donaven una mica de llum a la ciutat i a la vida d’aquells anys.
A mesura que avança la conversa, elles fan memòria d’alguns detalls més, com una modista que feia feines per la botiga i que es deia Llucieta i que vivia al carrer Sardenya entre València i Mallorca. Ho recorden bé, perquè la seva mare els va fer anar a casa de Llucieta a aprendre a cosir.
Les germanes Duran davant del local on es trobava la botiga. Fotografia: Carmen Dobaño Pané
Intentem concretar algunes dates amb les germanes Duran: creuen que la botiga va engegar als anys 1955-1956 i va funcionar fins a l’any 1971, quan va morir el pare. Llavors la mare tenia 63 anys i li van aconsellar que tanqués el negoci. La Pilar, la Dolors i la Gemma s’havien casat i l'Esperança encara era molt jove per fer-se càrrec.
Cap d’elles ha oblidat com era el barri i ens parlen de les botigues que estaven a tocar de la seva: una cansaladeria al davant; la merceria al carrer València xamfrà amb Sardenya i al costat un forn modernista de fusta blanca; a tocar mateix de FILBO, la pesca salada, on hi havia una dependenta que sempre es feia mal tallant el bacallà i un senyor que recorden especialment perquè per esmorzar els preparava un llonguet amb tonyina, deliciós! I altres establiments: una fusteria, llegums cuits i allà mateix al carrer de València, la Caixa (La Caja de Pensiones para la Vejez y el Ahorro) on cada dia es feia l'ingrés dels diners de les vendes del dia i on un empleat de la Caixa apuntava a mà en una llibreta de “Debe y Haber”; també estava Radio Costa, la gran botiga d'electrodomèstics al carrer de Mallorca.
Pel que fa a la clientela, majoritàriament eren dones, mestresses de casa que es cosien elles mateixes la roba. També joves solteres que compraven petits retalls, n’hi havia una que recorden amb molt d’afecte que sempre deia “A ver si encuentro un retalito para una blusita”.
Les tres germanes es recorden a si mateixes com unes nenes molt servicials i educades amb les clientes “tot per a la clientela” i quan donaven el gènere sempre deien “sia servida!”
Comenten que la botiga els va apropar a la Sagrada Família emocionalment, a més de seguir les obres amb molta atenció. També el barri del Poblet va ser important per a elles i és que tal com ens expliquen “nosaltres veníem de Terrassa i, a Barcelona, al carrer Marina on vivíem, no era gaire barri. El fet de pujar cada dia al carrer València on hi havia tant comerç i que la botiga fos un tema habitual de conversa, ens va marcar, va ser important”.
Ens expliquen que per Sant Joan la canalla recollia mobles per a la foguera i els deixaven al xamfrà de Sardenya amb València i després els guardaven en un forat a terra que estava tancat amb una tapa, no poden concretar exactament on. Hem consultat el mapa editat per l’Ajuntament de Barcelona sobre refugis i confirma l'existència per la zona d’un refugi antiaeri (1). En aquella època, elles no tenien ni idea de què es tractava.
Expliquen que tota la gent que tenia botiga, al matí quan arribaven, escombrava la vorera, elles ho feien al matí i a la tarda.
Un dia la seva mare els va dir: “Sabeu què?, a aquest barri li diuen El Poblet.”
Els agraïm el temps i les explicacions que ens han dedicat per afegir una peça a la geografia desapareguda del barri.
Mercè Pallejà i Carmen Dobaño
Març de 2026
1- https://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona/refugis/ca/
