Un testimoni del passat industrial de les Glòries
La plaça de les Glòries ha
estat, si se'm permet l'expressió, un dels espais més «desgraciats» de
Barcelona. Des de la seva concepció, fa més de 160 anys, ha acumulat una llarga
història de bones intencions i despropòsits, de projectes inacabats, d'obres
deixades a mig fer i, fins i tot, d'enderrocs de construccions que ja s'havien
executat. (1)
Durant dècades, les Glòries han estat un espai
enmig del no-res, un gran buit urbà sense una identitat ciutadana definida. Més
que una plaça, ha estat un lloc de pas: de camins, de trens, de tramvies i de
vehicles. Una mena de frontera entre els barris del Fort Pienc, el Clot, el
Poblet i el Poblenou.
Font:
Arxiu Històric Fort Pienc. Mapa 1920
L'any 1860, Ildefons Cerdà va imaginar aquest indret, aleshores ocupat per terres de conreu de Sant Martí de Provençals, com un punt estratègic de la nova Barcelona. Hi havien de confluir tres de les grans vies que, segons el seu projecte, havien d'estructurar la ciutat: la Diagonal, la Gran Via i la Meridiana.
Tanmateix, mentre la plaça esperava durant dècades trobar la seva forma definitiva, al seu voltant es desenvolupava una intensa activitat industrial.
Entre les fàbriques que van marcar la història d'aquest sector de Sant Martí de Provençals destaquen l'Adoberia dels Riera (després coneguda com la Casa del Sucre) (2); Can Caubet, dedicada a la fabricació d'insecticides i avui desapareguda, i la Fàbrica de paraigües de Pío Rubert Laporta, que encara conserva part del seu patrimoni arquitectònic.
Font: seu
virtual del CadastreEls seus orígens, però, no estan vinculats a la fabricació de paraigües. El recinte industrial havia estat construït l'any 1894 per Ramon Marull, un empresari dedicat a la fabricació de teixits metàl·lics de diversos tipus i de garbells per a la molineria, uns productes que comercialitzava entre les nombroses farineres que aleshores funcionaven a Sant Martí de Provençals.
L'empresa de Marull es va dissoldre l'any
1919 i tres anys més tard, el 1922, les instal·lacions van ser adquirides per Pío
Rubert Laporta, fabricant de paraigües que ja disposava d'una fàbrica-botiga a
la ronda de Sant Antoni, número 66.
Amb aquest canvi de propietat, l'antic recinte industrial iniciava una nova etapa que acabaria donant-li el nom amb què seria conegut popularment: la Fàbrica dels Paraigües.
L’empresa va arribar a tenir tres fàbriques: la del c/ Dos de Maig, una altra a la Pobla de Claramunt, i una tercera a Santa Cruz de Tenerife, i les oficines centrals a la Ronda de Sant Antoni 66, tal com es detalla en la imatge que segueix a continuació.
Font:
Taller d’Història del Clot-Camp de l’Arpa Un edifici industrial que ha sobreviscut a les transformacions urbanes
Un dels elements més característics del conjunt és l'edifici amb façana al carrer del Dos de Maig, que destaca pel seu paredat (3) amb franges horitzontals de maó vist, un tret arquitectònic que li confereix una personalitat singular.
Font:
Taller d’Història del Clot-Camp de l’Arpa Malgrat
les profundes transformacions urbanístiques que ha experimentat l'entorn de les
Glòries, aquest edifici s'ha salvat de l'enderroc. L'any 2025 es va aprovar un
pla especial urbanístic que preveu destinar-lo a escola pública. D'aquesta
manera, un espai que durant dècades havia acollit activitat industrial podria
iniciar una nova vida al servei del barri, conservant una part de la seva
memòria arquitectònica.
La fàbrica, els Encants Vells
i el Rec Comtal
La ubicació de la fàbrica
també ens permet recuperar una part de la història urbana de les Glòries que
avui resulta difícil d'imaginar.
El recinte industrial compartia límit amb els
antics Encants Vells i es trobava al costat mateix del Rec Comtal (4), l'històric canal d'aigua que
durant segles havia tingut un paper fonamental en el desenvolupament agrícola i
industrial del pla de Barcelona.
Font:
Taller d’Història El Clot-Camp de l’Arpa
Fins
als anys trenta del segle XX, el Rec Comtal discorria a cel obert pel costat de
la fàbrica. Amb l'avanç de la urbanització i per motius de seguretat, aquest
tram es va anar cobrint: primer amb taulons de fusta i, posteriorment, amb
terra.
El pas del temps va acabar esborrant de la
superfície aquell antic paisatge d'aigua i fàbriques.
Mercè Serós i una campanya publicitària singular
La història de la fàbrica també té un vessant curiós que ens acosta al món de l'espectacle i de la publicitat dels anys trenta.
L'any 1933, la popular cupletista Mercè Serós va protagonitzar una campanya publicitària radiofònica per a la marca de paraigües, enregistrada per a Ràdio Barcelona (5).
Mercè Serós (Saragossa, 1900 – Barcelona, 1970) (6) havia arribat de petita a Barcelona amb la seva família. Va començar la seva trajectòria artística interpretant cançons populars catalanes, però aviat es va orientar cap al cuplet, un gènere en què assoliria una gran popularitat.
La seva fama la va convertir en una de les grans rivals de Raquel Meller, també aragonesa, tant als escenaris com, segons les cròniques de l'època, en l'àmbit personal.
La Guerra Civil i els darrers anys de la fàbrica
Quan va esclatar la guerra, l’any 1936, a la fàbrica hi treballaven unes 270 persones (7), gairebé totes del Poblet o del Clot. Al cap de poc temps va ser col·lectivitzada i les seves instal·lacions es va destinar a la producció d'armes.
En Pío Rubert va morir el 1938 als 67 anys en plena Guerra Civil i l’accionariat va passar a mans del seu nebot Pelayo Rubert (†1988), que s’acabaria casant més endavant amb la citada Mercè Serós.
En acabar la guerra la fàbrica va ser retornada als seus propietaris i va reprendre la seva activitat fundacional.
El 1961 es va aprovar definitivament el Plan parcial de ordenación de las plazas de las Glorias y de la Hispanidad y sus zonas de influencia, que afectava de ple la fàbrica, per la qual cosa els hereus de Pío Rubert hi formularen al·legacions, concretades en un Estudio para su readaptación como industria preferente al Plan Parcial de ordenación de la plaza de las Glorias, que pretenia conservar la integritat de la finca, però la proposta va ser rebutjada per l'Ajuntament de Barcelona. En aquesta dècada, després del tancament de les fàbriques de Santa Cruz de Tenerife i la Pobla de Claramunt, l'empresa canviaria de nom a La Bremshey Española, i més recentment, a Manufacturas Clima (8).
Recuperar la memòria d'un paisatge industrial desaparegut
Avui, quan contemplem la transformació de la plaça de les Glòries, costa imaginar que aquest espai havia estat envoltat de fàbriques, tallers, magatzems i centenars de treballadors que cada dia hi desenvolupaven la seva activitat.
La fàbrica de paraigües de Pío Rubert Laporta és un testimoni d'aquella Barcelona industrial que va créixer sobre els antics terrenys de Sant Martí de Provençals i que, amb el pas dels anys, ha anat desapareixent sota les successives transformacions urbanístiques.
La preservació de l'edifici i la seva futura reutilització com a equipament públic representen una oportunitat per donar-li una nova funció sense perdre el fil de la seva història.
Perquè recuperar la memòria d'un barri no consisteix només a recordar els grans esdeveniments, sinó també a reivindicar els espais quotidians on generacions de persones van treballar, viure i contribuir a construir la ciutat que avui coneixem.
Josep M Sans i Aldomà
Octubre 2026
Notes complementàries
(1) Gisela Boronat-Xavier Lago- Joan Mayoral, Glòries: cruïlla de camins, Arxiu Històric fort Pienc, 2008
(2) https://el-poblet-historia.blogspot.com/search?q=astrid
(3) https://lafeixapedraseca.com/construccions-amb-pedra-seca/
(4) https://ca.wikipedia.org/wiki/Rec_Comtal
(5) https://www.youtube.com/watch?v=_ec0q8Tuw-E
(6) https://zona-sec.cat/2022/09/04/mercedes-seros-la-nina-de-porcellana/
(7) https://www.elclotenc.com/la-fabrica-de-paraigues-del-carrer-del-dos-de-maig/
(8) https://beteve.cat/economia/manufacturas-clima-100-anys-paraigues/
