El Pasaje de Coradino
passa a dir-se Passatge de Conradí a inicis dels anys vuitanta del segle XX. Si
recordem l'article anterior El Passatge i
els Coradinos del segle XIX, els noms de Coradino i de Conradino es disputaven
els textos impresos. Quan es catalanitzen els noms dels carrers, es podia haver
optat per la formula Coradí, més pròxima a Coradino, però es va implantar
Conradí. Agafem perspectiva en aquest
article sobre el naixement del nom en català en el segle XIII i fins arribar al
moment actual per a valorar aquesta opció.
Els documents més
antics on s'esmenta el nom de Conradí en català son les Cròniques. A totes dues el nom per a Conrad, ja sigui el rei Conrad
IV o Conrad Llança, és Corral,
mentre que per a Conradí és el diminutiu Coralí.
La de Bernat Desclot és la més antiga, també coneguda com Llibre del Rey en Pere d'Aragó e dels seus antecessors passats on
recull els fets entre el 1137 i el 1285[1],
va ser escrita entre 1285 i 1289. Els estudiosos diferencien tres parts: la
primera abans de Jaume I, la segona de Jaume I i la tercera referida a Pere III
i la conquesta de Sicília.[2] Els murals del carrer de Basea, a Barcelona,
són contemporanis a les gestes de Pere III.[3]
Pintures
murals del carrer de Basea, torneig i desfilada de cavallers, finals segle
XIII.
Entre 1325 i 1332,
Ramon Muntaner escriu la seva Crònica
mentre resideix a Xirivella (València) i narra des de la concepció de Jaume I
fins la coronació d'Alfons IV d'Aragó, el 1328. En el primer foli del còdex del
s. XIV de la Crònica de la Biblioteca
de l'Escorial, trobem una representació de l'autor assegut en l'acte d'iniciar
l'escriptura.[4]
Retrat de Ramon Muntaner
Primer
foli Còdex K-I- Biblioteca de l'Escorial
Fem esment de
l'existència d'un poema en occità contemporani a la campanya italiana de
Conradí, principis de 1268, quan el rei, encara no vençut, és esmentat com a Conrat, no pel diminutiu: es tracta
d'un sirventès escrit per Calega Panzan Ar
es sazos c'om si deu alegrar "Ara és el moment per a que cada home
s'alegri", un poema on ataca Carles d'Anjou i el clergat güelf, defensa
Conradí de Sicília i els gibel·lins i celebra els esforços d'Enric de Castella.
Conradí és esmentat com a Conrat. Les
estrofes IX i XI comencen amb el seu nom:
IX "L'aut
rei Conrat qi ven per castiar."
XI "Lo rei Conrat e sa gran baronia…"[5]
Altres textos del
segle XV manuscrits i impresos, d'origen provençal per la zona o per
l'impressor, mostren també l'opció Conrat
o Conratí: a Processos relacionats amb la Lleuda de
Cotlliure (1449-1454) d'Elisenda Gràcia Mont, estudi sobre el pagament de l'Impost Reial, trobem Conratí com a nom propi: llegim: "El Llibre de Provisions Verbals llista a
Gabriel Arbosí, Antoni Sucre, Conratí Montparrot,
Martí Olzina".[6]
En l'edició de
Barcelona del Flos Sanctorum Romançat,
de 1494 de Joan Rosenbach, trobem el nom de Conrad en diferents capítols,
sempre com a Conrat, p.e. en l'apartat de la Vida de Sant Domènec de Guzmán:
"Dementre que sanct Domingo se n'anà
en Bulunya, havia aquí un maestre qui havia nom Conrat, lo qual era alamany..." [7]
Sovint les
traduccions de l'italià respecten el nom original, com llegim en la primera
traducció en vers al català de La Divina
Comedia de Dante, obra d'Andreu Febrer i Callís (1429), en el Cant XX del
Purgatori: "Karles vench puys en
Ytalia star/ e victima Corradino
feu/ puy mes al cel Thomas per esmenar".[8]
El 1558 es publica a
València l'edició príncep de la Crònica
de Ramon Muntaner, i el 1562 a Barcelona, a totes dues s'esmenta Coralí.[9] El 1860 Antoni de Bofarull publica una edició
bilingüe, en català i en castellà, de la Crónica
Catalana de Ramón Muntaner, amb el text original i la traducció al
castellà. A totes les pàgines trobem el nom en català com a Coralí i en castellà com a Conradino.[10]
Consta que el 1851,
Adolf Blanch i Cortada, envia a Rubió i
Ors un poema titulat Venjança d'en
Corradí, un poema en dos romanços que li adreça de manera particular, amb
el que queda constància d'una nova versió del nom, Corradí.[11] El 1867 Tomàs Aguiló i Forteza és guardonat en
els Jocs Florals pel poema titulat Constança
d'Aragò 1284, dedicat a la Reina Constança de Sicília, llegim:
“Del rey Coradí
l'afronta
Hem pesat en la balansa:
Cap
per cap es la justícia,
Mort per mort
la lley demana.”[12] El 1872 el
poeta Joaquím Maria Bartrina publica al Diario de Reus el poema "Quan
sento que en català..." amb motiu del comiat a Frederic Soler, més
conegut com a Serafí Pitarra, i les representacions teatrals que la seva
companyia havia fet a Reus. En aquest poema es fa esment de Coradí. “...parlava en català aquell
que el guant va plegar que llençara Coradí.”[13] El 1879 Víctor Balaguer publica Noves Tragèdies, quatre obres curtes en
un sol acte, escrites en vers. En una d’elles Lo guant del degollat trobem Joan de Pròcida i els mariners
catalans a la platja de Palerm i s'esmenta Conradí.
[14]
El 1900 a la revista
catòlica La Creu del Montseny, Lluís
C.Viada i Lluch publica l'article Sant
Tomás de Aquino en la Divina Comedia de Dante Alighieri [15], on
llegim, referint-se a Carles d'Anjou: "...culpable,
segons Dant, de les morts de Corradí i
de Sant Tomás", text basat possiblement en l'esmentada traducció de
1429. El 1906 es publica a Barcelona la versió en català del llibre de Francesc
de Moncada Los almogàvers o siga
expedició de Catalans i aragonesos contra turcs i grecs, de Francesch de Moncada, comte d'Osona. Podem
llegir: "Carles......després d’haver
tallat el cap a Coradí..."[16] El 1907 es publica una edició en català de la Història Crítica civil i eclesiàstica de Catalunya d'Antoni de Bofarull,
on quan s'esmenta Conradí es fa com a Coradí.[17] El 1919, a Història Popular de Catalunya d'Alfons Roure, trobem la
il·lustració Conradí abans de la seva
mort, llença el guant demandant un venjador, de Joan d'Ivori, pseudònim de
Joan Vila i Pujol. El seu estil és d’una
gran simplicitat i basat en el contrast de línia i taca.[18]
1919,
Il·lustració de Joan d'Ivori per a la Història Popular de Catalunya d'Alfons
Roure.
Xocolates Riucord, va
publicar en els anys 30 l'àlbum Història
de Catalunya il·lustrat per Busquet, dins la sèrie "La Conquesta de Sicília" de la que mostrem el cromo nº 4, El guant d'en Conradí. El text diu així:
Conradí, fill de Conrad, antecessor de Manfred,
rei de Sicília....Al pujar al cadafal es va treure un guant i el llençà a la
multitud cridant: "Per al rei d'Aragó”.[19]
Anys 30, El guant de Conradí, cromo de l'àlbum Història de Catalunya de Xocolates
Riucord, per Busquet
Llegim Conradí a Història de Catalunya de Ferran
Soldevila publicada el 1934.[20] El 1971 Ferran Soldevila publica Les
quatre grans Cròniques i opta per
esmentar Conrad IV i Conrad Llança com a Corral
i Conradí com a Corradí.[21] El 1983 es publica el monogràfic L'expansió de Catalunya en la Mediterrània
coincidint amb el sisè centenari de Santa Maria del Mar (1383). En el text de
Josep Maria Salrach Creixement feudal i
expansió Mediterrània: una reflexió crítica, epígraf Sicília i Sardenya: el bon i el mal record, s'esmenta en el
mateix paràgraf Conradí i Corrado Lancia.[22] En el S.XX són nombroses les publicacions en català referents a Ramon
Muntaner i a la història de Catalunya, de les consultades, totes elles es
refereixen sempre a Conradí de Hohenstaufen, Conradí de Sicília o en alguns
casos a Conrad V. Conradí és doncs
l'opció que ens mostra per primera vegada Víctor Balaguer el 1879, la que ha
perviscut fins els nostres dies i més valorada, que facilita la coherència
entre nom i diminutiu. El resultat pondera les opcions alemanyes i occitanes, Conrad-Conradino amb la lletra "n" després de la "o",
per sobre de les italianes Corradino
i les ja vistes espanyoles, en castellà Coradino i en català Coradí, sense la
lletra "n" entre la
"o" i la "r". De ben segur que la Sra. Júlia, la
nostra veïna del Passatge de Mariné, tot i entendre per què li van posar, fa no
res, el nom de Conradí, es seguiria estimant més el de Coradino.[23]
Rosa
Capell González, 15 d'Octubre 2023
[1] Segons Coll i Alentorn, el nom de
Bernat Desclot amaga el del funcionari reial de la cort d'Aragó Bernat
Escrivà.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Bernat_Escrivà
[2] Vegis els diferents manuscrits i edicions a
https://ca.wikipedia.org/wiki/Cronica_de_Ramon_Muntaner.
[3] Alcoy i Pedrós, Rosa "Els
murals del carrer de Basea i la pintura del primer gòtic a Barcelona", La Barcelona Gòtica, Museu d'Història,
1999
[4] Primer foli del Còdex K-I-que es
conserva a la Biblioteca de l'Escorial.
[5] El poema de Calega Panzan (Gènova 1248 i 1313) el podem llegir sencer a:
https://trobadors.iec.cat
[6] Gràcia Mont, Elisenda Processos relacionats amb la Lleuda de
Cotlliure (1449-1454) Treball Final
de Màster, Universitat de Barcelona, setembre 2021. El text esmentat, a l'apartat "La continuïtat dels
processos en altres fonts" està a la pàgina 79.
[7] Càmara
i Sempere, Hèctor, Tesi Doctoral Edició Crítica dels dos incunables catalans
de la Legenda aurea de Jaobus de Voragine Universitat d'Alacant, 2013.
pàgina 612.
[8] Febrer i Callís, Andreu (Vic 1374-1441 Palerm) Vegis:
https://www.upf.edu/web/dante-traduccions/traduccions-catala. Per a consultar el manuscrit original de la
Biblioteca de l'Escorial, a l'Enciclopedia
Virtual Cervantes.
[9] Muntaner, Ramon (Peralada 1265- Eivissa 1336), La primera
edició de la Crònica de Muntaner es
fa a València el 1558, Vídua de Joan Mey Flandre. Es pot consultar el facsímil,
Ed. Base, Barcelona 2006. La segona edició es fa a Barcelona, Imp. Jaume Cortey,
1562.
[10] Bofarull i de Brocà,
Antonio de Crónica Catalana de Ramón Muntaner, Imprenta de Jaime Jepús,
Barcelona 1860. Podem consultar-la a
https://books.google.com>books>about Crónica...
[11] Consultar: Jorba, Manuel La "pàtria" d'Aribau
(1833-1859), I.E.C.Secció Històrico Arqueològica, pàg. 83, nota 227. Barcelona, 2013.
[12] Google books: llegim el poema de Tomás Aguiló
i Forteza, a Jochs Florals de Barcelona en 1867,
Llibreria Alvar Verdaguer. Pàg.
107 a 114.
[13] L'estudi de la seva poesia en català el devem
a Rosa Cabré a Cor Infinit i altres
poemes amb un pròleg de Joaquim Moles (Lleida 2012) .
[14] Víctor Balaguer havia escrit
Tragèdies el 1876. Noves Tragèdies, Imprenta de la
Renaixensa, Barcelona, 1879.
[15] Mossen Jacint Verdaguer era el director
literari del Setmanari Católich-Regionalista La Creu del Montseny. En aquest número, el 50, dedicat a Sant Tomás d'Aquino, Barcelona 4 de
maig de 1900, el periodista, poeta, escriptor i publicista Lluís C. Viada,
esmenta a Carles d'Anjou i situa el Sant
i a Corradí com a víctimes del francès.
El pare de Sant Tomàs estava emparentat amb l'emperador Frederic II.
[16] Francesc de Moncada Los almogàvers o siga expedició de Catalans i aragonesos contra turcs i
grecs, de " Francesch de Moncada, comte d'Osona", Ed. Biblioteca
Clàssica Catalana, Barcelona, 1906.
[17] Bofarull i de Brocà, Antoni de Historia
Crítica, Civil i Eclesiàstica de Catalunya. Ed. Biblioteca Clàssica
Catalana, Barcelona 1907.
[18] Roure, Alfons Història
Popular de Catalunya Ed. M.Mª de Cavanillas, Barcelona, 1919.
L'il·lustrador Joan d'Ivori o Joan Vila és conegut també per ser pare de
Francesc Vila Rufàs, més conegut com a "Cesc".
[19] Podria tractar-se de Jaume Busquets i Mollera
(Girona 1904-1968 Barcelona).
[20] Soldevila, Ferran, Història de Catalunya, Ed. Alpha,
Barcelona 1934, primer volum, pàg, 257-258.
[21] Soldevila, Ferran , pròleg
i notes de. Jaume I, Bernat Desclot, Ramón Muntaner,
Pere III,
Bib. Perenne. Editorial Selecta, Barcelona 1971,
[22] Salrach, Josep Maria, a Expansió de Catalunya en la Mediterrània
Any. XVII- Fundació Jaume I. Edigraf S.A., Barcelona 1983. pag.67
[23] Vegis la referència a la
Sra. Júlia en el primer dels articles publicats en aquest blog el maig del
2023.El passatge de Coradino/Conradí.
