Enredant per aquí i remenant per allà m’he trobat per casa el llibre “Barcelona 1888-1988 La construcció d’una ciutat”. Va ser publicat en fascicles setmanals pel Diari de Barcelona entre abril i desembre de 1988 y els seus autors van ser Jaume Fabre [i] i Josep Maria Huertas [ii], amb fotografies de Joan Guerrero [iii].
A
continuació transcriuré les set citacions que se’n fan sobre El Poblet. Per
tenir una referència comparativa, sobre el Poble Nou hi han unes seixanta, sobre
el barri de Gràcia més de vuitanta i la Sagrada Família en té divuit.
Dins del
capítol 5 “Els pobles que es va menjar Barcelona” es dedica un apartat
específic al Poblet, on es dona fe de l’existència de l’indret, el seu
creixement durant l’època d’annexió a Barcelona i l’empitjorament dels serveis
i l’increment dels impostos després de la incorporació a la ciutat:
“El
Poblet, un exemple
A
l’última dècada del segle passat (el XIX), als pobles del voltant de Barcelona
s’hi edificava, en conjunt, aproximadament el doble del que s’edificava a
l’Eixample i a la ciutat vella sumats. Un exemple il·lustratiu és el barri del
Poblet, a prop d’on ara s’aixeca la Sagrada Família: pertanyia al terme
municipal de Sant Martí de Provençals i a la vegada eren terrenys inclosos
dintre del Pla Cerdà. Tot just aprovat aquest, els propietaris de terrenys van
començar a construir trossos del carrer València, Mallorca, Nàpols, Sicília,
Sardenya i Marina. No s’hi construïen encara cases de pisos, sinó casetes per
obrers, de planta baixa, de les quals queda alguna mostra en passatges que han
respectat l’especulació i el pas del temps. Al carrer València, enter Nàpols i
Marina, hi va haver un creixement espectacular entre l’aprovació del pla Cerdà
i l’agregació dels terrenys a Barcelona. Eren a prop d’un nucli de creixement
barceloní -la dreta de l’Eixample- i construir-hi sortia molt més barat.
Finalment,
hi havia els problemes que creaven les diferències municipals per la
construcció de grans infraestructures. Barcelona tenia, doncs, raons per
defensar les agregacions, però els veïns també en tenien per oposar-s’hi. De
pobles amb govern propi passarien a ser suburbis deixats de la mà de Déu.
Pagarien mes impostos per estar més mal servits” (Pàg. 71)
A la pàgina
83, dins de la cronologia de l’any 1897 s’esmenta l’obertura del carrer
València com a signe de l’arribada de l’expansiu procés urbanístic de Barcelona:
“28 de
desembre: Obert al barri del Poblet el carrer València” (Pàg. 83)
El capítol 7
“L’exportació de les fàbriques”, descriu el procés d’expansió fabril pel
pla de Barcelona que es va donar després de la prohibició l’any 1846 de construir
noves fàbriques a la ciutat, encara emmurallada. En relació a Sant Martí
enumera el Poblet, aclarint que es correspon amb el que es coneix -el 1988- com
a barri de la Sagrada Família; en canvi els altres noms de barris que cita mantenen
el seu nom sense competir amb una nova denominació:
“A Sant
Martí la dispersió va ser més gran ... les fàbriques que s’hi implantaven van
crear nuclis urbans independents l’un de l’altre: el Clot, la Sagrera, el Fort
Pius -agregat a Barcelona el 1893-, el Poblet -l’actual barri de la Sagrada
Família- i el Camp de l’Arpa, entre els que han conservat el nom i una
personalitat pròpia” (Pàg. 104).
L’esmentat
procés de pèrdua de l’ús i coneixement del nom original del barri torna a ser
explicat en el capítol 12 “De la caritat als hospitals públics”, quan
explica els diferents hospitals que es van construir en les dècades de canvi de
segle (Hospital dels nens pobres, del Nen déu, de la Creu Roja i de Sant Pau) i
diu:
“L’altra
part de la ciutat que de fet formava part de l’Eixample dissenyat per Cerdà i
era poc edificada es trobava cap el que deien barri de Poblet i avui es coneix
més per barri de la Sagrada Família” (Pàg. 186).
Aquest
paràgraf ve complementat poc més tard pel següent mapa que situa establiments
hospitalaris, presons i de beneficència, i on podem observar la ubicació a prop
del Poblet. A continuació del mapa està el text que l’acompanya en el llibre.
“El quadre adjunt mostra com, en uns primers temps, la beneficència-sanitat disposava de recintes a Ciutat Vella, fins que necessitats urbanes i sanitàries els van dur cap a l’Eixample, les Corts i el Poblet, principalment” (Pàg. 191)
El
capítol 14 -sobre el tema “L’eix dels negocis: del mar al Tibidabo”-
conté un apartat dedicat al Poblet on es qualifiquen els habitatges existents
com d’obrers i quan encara la Sagrada Família no estava prou construïda per a
poder assolir donar nom al barri.
“El
barri del Poblet, a Sant Martí
L’ajuntament
de Sant Martí va començar a obrir trossos de la Diagonal a la banda més pròxima
a Barcelona on hi havia el barri de cases obreres del Poblet i començava a
aixecar-se la Sagrada Família. El tros entre Sardenya i Sicília -és a dir,
pràcticament fins al límit amb Barcelona- va ser obert el 1888 ... A Barcelona
li pertanyia, de fet, un tros petit de la Diagonal (aproximadament entre Girona
i Sicília, cinc mançanes) i el va anar obrint els últims anys del segle passat
i primers d’aquest (S. XX) quan ja no hi havia fronteres municipals” (Pàg. 217).
L’última menció del Poblet es fa en el
capítol 20 “El retorn dels propietaris” que descriu la situació després
de l’ocupació de Barcelona per l’exèrcit franquista. La cita s’inclou dins d’un
paràgraf extret de l’obra “La caiguda de Barcelona” escrita per
Estanislau Torres[iv] on
s’explica que el Poblet no va ser ocupat el 26 de gener de 1939 sinó al dia
següent.
“Les
tropes nacionals van entrar a Barcelona pels carrers i avingudes situats a la
part oest i sud. Algunes barriades -Poblet, el Clot, Sant Andreu- no van ser
ocupades fins l’endemà al matí” (Pàg. 315).
Podem
concloure de les citacions trobades que el nom el Poblet va ser d’us normal per
a referir-se al conjunt de cases al voltant del creuament dels carrers València
i Nàpols, que era una barriada petita i els seus veïns eren de classe obrera. L’annexió
a Barcelona va comportar un canvi urbanístic i social a mida que l’Eixample va
envoltar la barriada inicial. Per últim, l’aparició de un element singular tant
rellevant com la Sagrada Família, va significar la pèrdua d’us del nom, fins i
tot entre els seus habitants.
Josep Luís
Campa
Febrer, 2024
[i] Jaume Fabre i Fornaguera (Barcelona, 1948) és un periodista i
historiador català. Exerceix el periodisme en la premsa escrita. Ha publicat
més de mig centenar de llibres d'història urbana, de la vida quotidiana i de
les institucions, i estudis sobre comunicació, la meitat d'ells, en
col·laboració amb el periodista Josep Maria Huertas Claveria. La seva obra
conjunta Tots els barris de Barcelona és un llibre de referència en l'àmbit de
la historiografia dels barris de Barcelona.
[ii] Josep Maria Huertas Claveria (Barcelona, 1939-2007) fou un escriptor i
periodista català en llengua catalana i castellana ... Es calcula que escrigué
o col·laborà en la redacció de 105 llibres i més de 5.745 articles. Considerat
un dels referents contemporanis del periodisme català, Huertas practicà un
periodisme social, de proximitat i servei, fortament vinculat als moviments
socials i als problemes dels barris de Barcelona. Per aquest motiu és
considerat un dels més importants cronistes contemporanis de la ciutat.
[iii] Joan Guerrero (Tarifa, 1940) és un fotoperiodista espanyol. És
considerat un dels millors representants de la fotografia social del país ...
L'any 2009 va ser guardonat amb la Medalla d'Or al Mèrit Artístic per
l'Ajuntament de Barcelona.
[iv] Estanislau Torres i Mestres (Barcelona, 1926-2021) va ser un escriptor
català. Va publicar el seu primer llibre l'any 1959. El seu estil es
caracteritza per un llenguatge planer, però en correcte català. Abunden els
diàlegs i els períodes breus. Temàticament, s'ha centrat en la Guerra Civil
espanyola, que va viure directament ... El 1999 li va ser concedida la Creu de
Sant Jordi.
Nota: totes aquestes referències estan
extretes de la wikipedia en català
