LA PLACETA DEL POBLET

  Amb aquest article volem tenir un record i agraïment per la nostra veïna la Marta Sarrà i Canals, qui va ser qui ens va parlar per primera vegada (1) de la placeta, tot explicant-nos el que per a ella va ser el rovell de l’ou del barri del Poblet. Estava situada a la cruïlla dels carrers de Sicília i València. Tot i que avui ja no la trobem com a tal, la seva existència queda recollida en el mapa de Barcelona elaborat per V. Martorell l’any 1933:  

Mapa de V. Martorell, 1933

 Per al veïnat aquell espai era molt més que una simple cruïlla de carrers. Era un punt de trobada espontani on els veïns coincidien, conversaven i feien vida de barri mentre anaven a buscar aigua a la font de dos brocs que hi havia al bell mig de la cruïlla (2).

La font ja apareix documentada l’any 1894. Amb el pas dels anys, va ser traslladada i actualment es conserva instal·lada a la vorera del carrer de Sicília, davant del número 274.

Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí                  Foto de l’autor

  

El carrer de València fins a l’any 1873 era denominat inicialment com a carrer K en el mapa de carrers d’aleshores Eixample de Sant Martí de Provençals. Les primeres iniciatives constructives van ser cases modestes, generalment de planta baixa i primer pis, típiques d’aquesta barriada de Sant Martí; amb el pas del temps van anar guanyant alçada.

  A partir de començaments del segle XX, el carrer es va anar transformant en una de les vies més importants del Poblet, amb una intensa activitat comercial i veïnal. S’hi van instal·lar botigues, petits tallers i diversos equipaments, entre els quals destacaven el ja desaparegut cinema Trianon/Triana (3) i la cooperativa de consum La Economia Obrera.

  Alguns establiments, en canvi, han aconseguit mantenir el seu nom i la seva activitat al mateix indret, encara que avui ocupin edificis de nova construcció, com és el cas de la Xarcuteria Simón (4) o la Ferreteria Domènech.

  El document que segueix correspon al permís sol·licitat l’any 1873 pel Sr. Pedro Gallemí per construir una casa «al carrer K, entre els carrers 38 (Sicília) i 39 (Sardenya)».

AMDSM, expedient 0374_00_1873

  El carrer de València també era conegut popularment com el carrer Major del Poblet. I no és difícil entendre perquè: la seva activitat comercial i el moviment constant de persones el van convertir en un dels principals eixos de la vida quotidiana del barri.

 Entre els anys 1924 i 1965, a més, hi circulava en tots dos sentits -entre altres línies- el tramvia de la línia 60, que unia la plaça de Catalunya amb el carrer de Rogent. La presència del tramvia va contribuir encara més a dinamitzar el carrer i a reforçar-ne el caràcter comercial.

Fons fotogràfic CMH

 A la fotografia podem observar, en primer pla, un tramvia de la citada línia 60 i, al darrere, la Ferreteria Domènech, un dels establiments que formen part de la memòria comercial del carrer de València.

  Per completar aquest exercici de memòria, cal fer un esment especial a les Germanes Tallardà, veïnes molt actives del passatge Gaiolà, que en el seu llibret (5) van deixar constància d’alguns dels comerços que, durant anys, van donar vida al carrer de València.

  Entre d’altres, hi trobem la caseta de xurros de l’Alcoiana, situada davant del cinema Triana; el Forn Mas; el colmado Cal Bigotis; la botiga Confecciones El Poblet; el Forn Blanc, i molts altres establiments que avui només perviuen en la memòria dels veïns.   Anuncis publicats al llibre «25 anys de Festa Major del Ptge. Gaiolà», 2001 

  La història de la placeta i del carrer de València no és només la història dels carrers, les cases o els comerços. És, sobretot, la història de les persones que hi van viure, treballar, comprar, conversar i fer barri.

  Gràcies a la memòria oral dels veïns que ens han ajudat a recuperar aquests records, i al treball de recerca fet als arxius municipals, podem reconstruir petits fragments d’un passat que, d’altra manera, correria el risc de desaparèixer.

  Perquè, una vegada més, aquest exercici de memòria ens confirma que El Poblet també té una història.

Josep M. Sans i Aldomà

Setembre de 2026

 

NOTES COMPLEMENTÀRIES

 (1) En record de la Marta Sarrà i Canals (1937-2024)

 https://el-poblet-historia.blogspot.com/2023/05/el-carrer-valencia-conversa-amb-marta.html

(2) Els barris de Barcelona, Ramon Alberch, 1999, pàgina 360

 (3) ELS CINEMES DEL NOSTRE BARRI. 

https://el-poblet-historia.blogspot.com/2024/03/els-cinemes-del-nostre-barri-cronica-de.html

(4) XARCUTERIA SIMÓN: 4 GENERACIONS I 125 ANYS D’HISTÒRIA AL POBLET https://el-poblet-historia.blogspot.com/search?q=xarcuteria

(5) Breu Història novel·lada del Passatge Gaiolà i el seu entorn, Eli i Rosa Gallardà, 1996, pàgina 30.

EL TERCER PASSATGE MÉS ANTIC DEL POBLET

Avui parlarem del tercer passatge més antic del Poblet, el Passatge Simón, o millor dit del passatge de Francesca Simón com ja de forma oficial se'l coneix avui dia. L'Ajuntament de Barcelona, ​​en un informe emès amb data 27/03/2025, va reconèixer de forma oficial el nom de tres passatges del barri en què s'incloïa el nom de pila de les tres dones que van ser les propietàries dels terrenys sobre els quals es van obrir aquests passatges. Un va ser el de Francesca Simon i Ferrer. Finalment, es va fer justícia a aquestes tres senyores que van ser ignorades de la seva condició de dones durant més d'un segle. 

 El següent document municipal ens mostra l'aprovació i la publicació dels canvis de noms esmentats.

  El nomenclàtor de Barcelona ens diu que el matrimoni format pels Srs. Agustín Comelles i Francesca Simón posseïen una propietat d'una superfície de 9 mujades més 10 mundines més 8 dècimes (1) de l'heretat de la Torre Vermella (2). Això seria l'equivalent a uns 47.130 m², és a dir pràcticament unes tres illes de l'Eixample, tenint en compte que la superfície d'una illa és d'uns 17.690 m² segons les dades del Pla Cerdà.

  Si consultem diversos mapes de l'època per veure la ubicació del passatge, ens trobem amb el següent:

• Mapa de Llorenç Preses de l'any 1853: el passatge s'ubica entre dues parcel·les, una propietat de Francisco Comelles.

• Mapa de P. Moreno de l'any 1871: el passatge s'ubica entre les parcel·les 135, 136 i part de la 137, sense que constin els noms dels propietaris.

• Als mapes posteriors no consta el passatge.

 Seguidament, mostrem el mapa de P. Moreno de l'any 1871, extret de l'Arxiu Històric del Poblenou, on es mostren amb separacions de color verd, les divisions administratives de l'època corresponents al Municipi de Sant Martí de Provençals, en color vermell la configuració actual del barri de la Sagrada Família, i en blau la zona que hem ampliat a sota, on podem apreciar les parcel·les que s'hi esmenten.

  

  Ampliació amb els carrers actuals superposats al mapa, així com les parcel·les esmentades:

  Com podem veure al mapa ampliat de P. Moreno de l'any 1871, no existia cap parcel·la amb una superfície tan gran, ni ajuntant les núm. 135, 136 i 137, d'on podem deduir que o bé pot ser un error del nomenclàtor a l'hora d'indicar la superfície dels terrenys, o bé falten dades que ens donin una explicació més plausible i exacta. D'altra banda, a l'arxiu municipal de Sant Martí s'ha trobat l'acta d'una sessió extraordinària del 22 de març de 1879 en què el consistori va aprovar la petició del Sr. Miguel Ferrer i Vilaret, per obrir un passatge amb el nom de Passatge Simón.

        

  El matrimoni format per Agustín Comelles i Francesca Simón i Ferrer era propietaris dels terrenys des de 1867, on posteriorment s'obriria el passatge anys més tard. Sabem que la Sra. Francesca Simón va morir el 14 de gener de 1876, sent ja vídua. Disposem de la seva fitxa de defunció del Registre Civil de Barcelona, alhora que desconeixem la data de la mort del marit. D'altra banda, el Sr. Miguel Ferrer l'any 1879 sol·licita l'obertura del passatge amb el nom de Simón, és a dir 3 anys després de la mort de la Sra. Simón. 

  Tot això ens porta a diverses hipòtesis:

• La Sra. Simón de segon cognom era Ferrer, el que fa suposar que el Sr. Miguel Ferrer, era oncle o cosí d'ella, i que va voler homenatjar-la com a propietària.

• Al mapa de Llorenç Presas de l'any 1853, una de les parcel·les consta amb el nom de Franciso Comelles, que va poder ser oncle o pare del Sr. Agustín Comelles, de qui podia haver heretat la parcel·la.

• L'any 1879 quan se sol·licità l'obertura del passatge, potser aquest ja estava obert i tan sols es demanava que li posessin el nom de Simón. Això ho sabem perquè el 7 de gener de 1879, dos mesos abans de la sol·licitud d'obertura, el Sr. Juan Aballí va sol·licitar a l'Ajuntament permís per construir una casa en aquest passatge, segons consta als arxius municipals de Sant Martí de Provençals.

Com ja hem comentat, el dia 7 de gener de 1879, abans de l'obertura oficial, el Sr. Juan Aballí va sol·licitar a l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals el permís per construir una casa, però no constava el nom del passatge, sinó més aviat que aquest anava del C/Sardenya fins a C/Marina. El 1884 el Sr. Ramón Justribó i Ribé va sol·licitar un altre permís per construir i en aquest cas ja constava el nom del passatge. 

Plànols de la casa que va sol·licitar construir el Sr. Juan Aballí

 

Sol·licitud i aprovació de construcció del Sr. Ramón Justribó i Ribé  

  El passatge de Simón mai no va ser un carrer comercial i industrial com ho eren els seus dos precedents, el passatge de Gaiolà o el passatge Maiol, però sí que va tenir els seus tallers i negocis. Una bona prova són els permisos que es van sol·licitar als Ajuntaments de Sant Martí de Provençals primer, i a l'Ajuntament de Barcelona després, i que resumirem en els següents:

• El 27/5/1889 els Srs. Terruellas i Berdi van sol·licitar permís per poder construir unes muntures per al seu taller de pirotècnia. 

• El 1898 el Sr. Francesc Isern va sol·licitar permís per realitzar el tancament del seu solar.

• El 1901 el Sr. Andrés Ferrer va sol·licitar permís per poder construir una casa de tres plantes a la cantonada de C/ Sardenya amb el Passatge Simon núm. 2.

• El 1920 el Sr. Juan Viñas també va sol·licitar instal·lar dos electromotors per a la fabricació d'estampats. 

  Amb tot això veiem que des del principi es van anar construint habitatges i es van instal·lar tallers i negocis que donaven vida al passatge.

  L'any 1936 amb motiu de la Guerra Civil la Junta local de Defensa passiva va donar permís per a la construcció del refugi antiaeri, avui dia catalogat com a 0864, entre els carrers Sardenya, Rosselló i Passatge Simón. Va ser construït pel poble, finançat pel poble i per salvar la vida del poble, com gairebé tots els que hi va haver a Barcelona. Aquí tenim un plànol de tota la zona amb els diversos refugis, o entrades de refugis, que hi havia en aquella època.

  

Des de la casa de la cantonada entre C/ Sardenya, costat de muntanya, i el passatge, un ramal anava cap a C/ Rosselló amb una llargada de 27,26 m, i un altre cap a l'interior del passatge amb una llargada de 15,86 m. La seva profunditat màxima era de 9,20 m. En aquests moments no és accessible al públic, malgrat trobar-se en un bon estat de conservació. Part de la galeria està plena de fang i runes, i a l'interior s'han trobat estris, cubells i llaunes de ferro.

  Aquí mostrem la placa que indica la ubicació d'aquest refugi, situada sobre la paret de l'inici del passatge:

  A les següents fotografies mostrem 3 imatges de com és per dins aquest refugi.

Fotografies de l'Arxiu Municipal contemporani de Barcelona, ​​realitzades el 1969 pels Serveis d'Arqueologia de Barcelona

    A la meitat del passatge, com podem veure, tenim una petita placeta coneguda com els jardins d'Enriqueta Sèculi. Aquesta placeta es va obrir a conseqüència de la construcció de l’hotel Sercotel Rosellón, i coincideix amb la part posterior d’aquest. El dia 9 de març de 2007 els representants del Nomenclàtor de Barcelona van decidir posar-los el nom d'Enriqueta Sèculi, i el 5 de juny del 2010 van quedar inaugurats aquests jardins. 

 Enriqueta Sèculi i Bastida, va ser pedagoga, professora de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (3).

 Entre els anys 1954 i 1972, va existir al núm. 20 d'aquest passatge una casa de banys i dutxes coneguda sota el nom de "La Bahía", regentada per la família Abán Carrasco. Pròximament, editarem un nou article dedicat únicament a explicar aquest negoci i la història de la família que el regentava.

Pau Martínez Dalmau

Març 2026

 

(1) Definició de mujada i les seves divisions, a la Wikipedia.

(2) Com a Torre Vermella es coneix una gran casa de Cerdanyola del Vallès propietat d'una família burgesa de Barcelona, ​​encara que també pot fer referència a una casa amb façana construïda amb maons vermells. No sabem el motiu del nom, però com hem vist al mapa de 1871 ja s'esmenta el lloc com Torre o Casa Vermella.

(3) Enriqueta Sèculi Bastida, Wikipedia. O bé pel nomenclàtor en 
https://w10.bcn.cat/APPS/nomenclator/frcontent.jsp?idioma=0  

CRÒNICA XERRADA "El POBLET, EL TEMPLE I EL MESTRE"

   Aquest dimecres 18 de febrer s’ha celebrat la conferència de l’escriptor Alfred Bosch, centrada en la seva novel·la El Temple dels Pobres i en la relació entre la construcció del Temple Expiatori de la Sagrada Família i els habitants del barri del Poblet.

Fotografia Josep Maria Sans

Bosch va explicar que el que més li havia interessat a l’hora d’escriure el llibre era partir d’un fet històric real, però sobretot aprofundir en la dimensió humana dels personatges i la seva història, alguns reals i d’altres ficticis. En aquest cas, posar el focus en les persones anònimes que vivien al barri del Poblet, les seves dificultats, les seves il·lusions i la manera com la construcció del temple va influir en les seves vides.

La conferència també va comptar amb la participació de  convidats, que van aportar una dimensió encara més propera i emotiva a l’acte. Van compartir anècdotes viscudes dels seus familiars amb Antoni Gaudí i amb mossèn Parés, especialment durant el període convuls de la Setmana Tràgica. També hi va intervenir una mestra que havia donat classes quan tenia 16 anys a I-3 a l’escola annexa a la Sagrada Família aportant el seu testimoni sobre la tasca educativa (mètode educatiu Montessori) vinculada al temple.

Fotografíes Domènec Anguera Vidal

Per la seva banda, l’Alfred Bosch també va compartir diverses anècdotes i descobertes que havia fet durant el procés de documentació de la novel·la. Va explicar que la recerca i l’escriptura del llibre van ser un projecte de llarg recorregut, que es va allargar durant quinze anys, un període en què va anar aprofundint en els fets històrics i en les històries personals que finalment han donat forma a l’obra. 

 Fotografia Domènec Anguera Vidal

Va destacar que més enllà de la grandiositat arquitectònica del temple, el que realment dona sentit a la història són les experiències i els sentiments dels seus protagonistes, sobretot els nens i nenes. Amb molta insistència va recordar que el monument de la Sagrada Família no ha de ser dels turistes sinó que és -i cal que sigui- patrimoni dels habitants del barri del Poblet.

La conferència va comptar amb una gran assistència del públic, fet que va demostrar l’interès que va despertar tant la novel·la com la història del barri i del temple. Hi va haver nombrosos agraïments als participants i als assistents per la seva implicació i interès.

Fotografia Domènec Anguera Vidal

  L’acte es va cloure amb una signatura de llibres per part de l’Alfred Bosch, que va poder saludar personalment els lectors i compartir les últimes paraules amb ells.

Febrer 2026

Comissió de Memòria Històrica El Poblet-Sagrada Família

DE FONT A PAULA FONT, 133 ANYS DESPRÉS

 El març del 2025 el Ple del Consell Municipal del Districte de l’Eixample va emetre el seu informe (1) preceptiu favorable al canvi de la denominació del Passatge Font cinc anys després d’haver rebut la petició veïnal, que avantposava el nom de Paula al cognom de Font, per tal de fer realitat allò que deia i diu el nomenclàtor municipal (2):

Paula Font i Cuyàs (Barcelona, 1789-1870). Propietària de quatre mujades (3) d'una finca situada en el lloc anomenat joc de la rutlla. Era casada amb Joan Forasté i Moragas. En feu llegat dels terrenys a Paula Font i Casas, Joaquim Plans i Font, Francesc d’Assis Font i Bellsolà i Esperança Casas i Font. 

 

                                              Nova placa col·locada el 16.09.2025 (4)

    Amb aquest article volem fer una aproximació a la història inicial del citat passatge que es va obrir a finals del segle XIX en terrenys del Sr. Juan Foraster, que n’era el propietari l’any 1853, segons consta en el mapa parcel·lari del Sr. Llorenç Presas (5) d’aquell any.

  En morir el Sr. Foraster, la seva parcel·la de 4 mujades va quedar incorporada a nom de la seva vídua, amb el núm. 127, en el mapa del 1871 (6) de l’agrimensor Pedro Moreno, tal com es detalla en els fragments del mapa i llistat de propietaris que segueix a continuació:

Font AHPN / fragment mapa Pedro Moreno 1871, superposat sobre la trama Cerdà

 

Font: fragment llistat propietaris Mapa Pedro Moreno de 1871 (6)

   A l’esmentat mapa es pot observar la parcel·la 127 superposada sobre la quadrícula d’en Cerdà, que inclou el traçat vertical del passatge actual que comunica el carrer de Mallorca amb el carrer de València.

   La Sra. Font i Cuyàs, va morir l’any 1870, i en el seu testament va llegar els seus béns a nebodes i nebots, entre els quals hi havia la Sra. Paula Font i Casas, artífex junt amb el seu marit Tomàs Soler de tot el procés administratiu (1887-1892) endegat amb l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals per urbanitzar el solar delimitat pels carrers Mallorca-Sardenya-València-Marina que inclouria el futur passatge.

És la mateixa Sra. Font i Casas que l’any 1881 (7) havia venut una porció de terreny de 832 m² del llegat que havia rebut, al Sr. Josep Maria Bocabella (8), que amb aquesta adquisició completava la totalitat del solar que necessitava per a la construcció del futur temple expiatori.

Font: Arxiu de Protocols de Barcelona (6)

 El 22 desembre de 1887, Paula Font i Casas va comunicar a l’Ajuntament de Sant Martí el següent (9):

“que es propietaria de una porción de terreno edificable comprendido entre las calles de Mallorca y de Valencia lindante en toda su extensión con el camino o torrente llamado d’en Pipino o de Mirambé. Que asimismo se halla ser propietaria de la mitad del terreno no viable ocupado por las calles de Marina, Mallorca y Valencia en toda la extensión que en los adjuntos planos se señala: que deseando urbanizar los solares que dan fachada a las respectivas calles de Mallorca y Valencia contiguos al citado camino o torrente, y atendido a que este debe desaparecer según el plano oficial de Ensanche de Barcelona.

SUPLICA A V.E. que: previa las mediciones y valoraciones por quien corresponda se sirvan acordar a favor de la recurrente Doña Paula Font la cesión del todo o de la mitad del referido camino mediante la compensación hecha con terreno viable del que la misma posee en las nombradas calles de Marina, Mallorca y Valencia”.

 En data 8 de novembre de 1888 l’Ajuntament de Sant Martí comunica a la Sra. Font el plec de condicions suggerides per l’Arquitecte Municipal -el Sr. Pere Falqués- favorable a estudiar la petició rebuda i detallada en el plànol que segueix a continuació:

Font AMDSM (9)

Però no va ser fins al 19 de juny de 1891 (10), i a requeriment de la Sra. Paula Font i Casas, que l’Ajuntament de Sant Martí va accedir finalment a concretar els terrenys que volia a canvi del terreny ocupat pel Torrent d’en Pipino, tal com es detalla en el plànol que segueix a continuació:

Font AMDSM (8)

 Malgrat aquesta concreció, a la Sra. Font Casas li va caldre encara afegir  650 ptes. a la permuta acordada, per a escripturar definitivament el 25 d’abril de 1892 (11), el sobrant de via pública generat pel Torrent d’en Pipino demanat l’any 1887.

 No hem trobat cap informació que ens permeti saber en quin moment exacte es va autoritzar l’obertura del passatge, però sí que tenim documentada l’acta (12) de l’acord municipal de l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals que en la seva sessió extraordinària del 17 de març del 1893, deia textualment entre altres, el següent: 

“De conformidad con lo propuesto por la Comisión Segunda se acordó designar con el nombre de “Pasage de Font” el pasage sin nombre que existe entre las calles de Valencia y Mallorca en terrenos de Doña Paula Font”

  D’altra banda, atenent el fragment del mapa de Josep M. Serra de la imatge següent, s’hi observa que l'any 1890, el passatge encara no hi constava. Amb la qual cosa una primera aproximació seria afirmar que es va obrir -sense nom- abans del 1893, tot emulant la traça del torrent de Delemús (13), també denominat torrent d’en Pipino, que anava del carrer de Mallorca al carrer de València, i que havia vist interromput el seu curs arran de les obres de construcció del Temple a partir del 1882.

1890. Fragment del Mapa de Barcelona i Rodalies de JM Serra

   Cal dir que en la recerca feta sobre la sol·licitud de permisos de construcció de cases a l’esmentat passatge, el més antic trobat i concedit, correspon al Sr. Pablo Tugas (14) per construir l’any 1897 una casa de 220 m² de planta baixa i primer pis, que possiblement correspon al núm. 15 del passatge i que sortosament encara resta dempeus.

  Foto JM Sans,2026   font Arxiu Municipal Districte Sant Martí (AMDSM)

  

Pensem que la urbanització del passatge va començar abans, atès que el 1894, l’Ajuntament de Sant Martí va autoritzar (15) a la Companyia d’aigües de Barcelona de soterrar una canonada de 120 m de longitud al llarg del passatge, la qual cosa segur que va esperonar la construcció inicial de cases amb locals i habitatges.

  La situació actual és una altra: són pocs els locals amb activitat comercial o industrial, i molts habitatges allotgen turistes. Es tracta d’un exemple més de la gentrificació que pateix el nostre barri, i en el cas d’aquest passatge cal afegir-hi que està afectat pel futur incert vinculat amb el projecte de l’escalinata de la façana de la Glòria. 

Gener 2026 vista del Passatge. Foto J.M.Sans

Amb aquesta aproximació hem intentat recuperar l’origen d’un altre passatge del Poblet, que ens ha de permetre animar als nostres lectors a fer-nos arribar informacions complementàries que ens ajudaran a engruixir la memòria històrica relacionada amb el nostre patrimoni local.

Josep M Sans i Aldomà

Gener 2026

 

Notes:

(1) La Gaseta Municipal de l’Ajuntament de Barcelona de 27 de març de 2025 publica anunci informe preceptiu favorable al canvi de denominació emès pel Ple del Consell Municipal del Districte de l’Eixample.

(2) Jesús Portavella. Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona. 1996.

(3) 4 mujades de terra equivalen aproximadament a 20.000 m². Una illa de l’Eixample Cerdà en té uns 10.000.

(4)   https://ajuntament.barcelona.cat/premsa/2025/09/16/leixample-rebateja-amb-el-nom-de-pila-ocultat-pel-fet-de-ser-dones-tres-passatges-del-barri-de-la-sagrada-familia/

(5) Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). Mapa de Llorens Presas de Sant Martí de Provençals del 1853.

(6) Arxiu Municipal Districte de Sant Martí (AMDSM). Mapa parcel·lari SMP de Pedro Moreno. Expedient 022/1871

(7) Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Francesc Planas. Protocol 1881. Novembre.

(8) https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_Bocabella_i_VerdaguerArxiu

(9) Arxiu Municipal Districte de Sant Martí (AMDSM). Expedient 1131_00_1887

(10)  Arxiu Municipal Districte de Sant Martí (AMDSM). Expedient 1516_00_1891

(11)  Arxiu Municipal Districte de Sant Martí (AMDSM). Expedient 1532_00_1892

(12)  Arxiu Municipal Districte de Sant Martí (AMDSM). Llibre d’actes de l’Ajuntament de SMP de 1893, pàg. 91. 

(13)  Blog Pere Cowley 2017

 https://www.pladebarcelona.cat/2017/05/05/delemus/

(14)  Arxiu Municipal Districte de Sant Martí (ADSM), Expedient 0151_00_1897

(15)  Arxiu Municipal Districte de Sant Martí (AMDSM). Expedient 1588_00_1894

ORIENTACIÓ DELS CARRERS DE L’EIXAMPLE

L’objecte d’aquest article és explicar com és l'orientació dels carrers de l’eixample de Barcelona, i per tant els del nostre barri. 

  La ciutat de Barcelona, que segons el sistema de coordenades mundial WGS 84 (1) està situada a les coordenades 41º22’33’’N i 2º09’32’’E, disposa d'un parell de carrers molt significatius situats a una posició geogràfica perfecta. Aquests dos carrers tenen a més el nom més adequat per a aquest fi, i són els dos següents: 

Paral·lel: Pren el nom per tenir la mateixa direcció que els paral·lels terrestres, el que significa que va exactament d'est a oest si seguim el sentit de la numeració del carrer.

Meridiana: Pren el nom per tenir la mateixa direcció que els meridians terrestres, el que significa que va exactament de sud a nord si seguim el sentit de la numeració del carrer.

  Aquestes dues vies, encara que no ho fan avui dia, s’havien d’unir en un punt concret ubicat a la famosa Torre del Rellotge del moll de pescadors del port de Barcelona (2).

  Si totes aquestes dades les prenem com a referència, amb elles podem elaborar un plànol amb uns eixos de coordenades on el punt zero seria la famosa torre del rellotge, el seu eix d’abscisses seria el Paral·lel i la seva prolongació, i l'eix de coordenades seria la Meridiana i la seva prolongació, tal com mostrem al següent gràfic:

 

Elaboració pròpia

  Un cop identificats aquests dos carrers com a base, podem saber les orientacions dels carrers de l'eixample, ja que tots són paral·lels i perpendiculars entre si. Els que van en direcció Besòs-Llobregat tenen una desviació en relació amb la que hem pres com a eix d'abscisses, és a dir al paral·lel terrestre, d’uns 45° en direcció sud-oest, i amb els que van en direcció mar-muntanya d'uns 45 graus en direcció nord-oest.

  Això és tan fàcil d'esbrinar com agafar un transportador d'angles i simplement sobre un plànol de la ciutat veure aquesta desviació en graus, tal com indiquem al següent gràfic:

Elaboració pròpia

  Aquesta orientació ja va estar prevista així al Pla d'Ildefons Cerdà, ja que uns carrers anaven paral·lels a la línia de la costa i les altres en perpendiculars als anteriors, de manera que els vèrtexs dels quadrats que representaven les illes de cases coincidissin amb els punts cardinals (3) – veure gràfic següent- perquè així totes les seves façanes tinguessin llum solar directa en algun moment del dia.

Elaboració pròpia

   Una altra dada que ens indica aquesta direcció dels carrers de l'Eixample, són els edificis dels pavellons dins del Recinte Modernista de l'Hospital de Sant Pau, que per expressa decisió del seu arquitecte Lluís Domènech i Montaner va voler que estiguessin orientats en direcció est-oest, de forma contrària a com Ildefons Cerdà havia projectat l'Eixample de Barcelona (4). No cal dir que Domènech i Montaner era contrari al pla d'Ildefons Cerdà. En la següent imatge podem apreciar l'orientació diferent dels pavellons del Recinte de Sant Pau en relació amb els carrers de l'Eixample:

Font: Google Maps

    

Al nostre barri, l'Avinguda Gaudí també va en direcció Sud-Nord, ja que el seu traçat uniria els punts sud i els punts nord de les illes que travessen. 

  Pel que fa a l'Avinguda Diagonal, la desviació amb relació a l'hipotètic eix d’abscisses, és a dir al paral·lel terrestre, seria d'uns 20º en sentit S.O., en el mateix sentit que la numeració del carrer, encara que és difícil assegurar aquesta dada, ja que no consta a cap document, però una mesura aproximada duta a terme amb un transportador d'angles ens dona aquest valor.

   Els sentits dels carrers de l'eixample els podem resumir en el següent quadre:

Carrers	Sentits (a)	Graus en relació a l'eix d’abscisses
Av. Meridiana i Av. Gaudí.	sud-nord	90º
Av. Paral·lel.	oest-est	0º
Carrers de mar a muntanya	S.E.-N.O.	45º
Carrers de Llobregat a Besòs	S.O.-N.E.	-       45º
Av. Diagonal	N.E.-S.O.	-       20º

 (a)  Sempre en sentit de la numeració dels carrers.

Pau Martínez Dalmau

Juliol 2025

 

 Notes:

1)   https://ca.wikipedia.org/wiki/WGS84

2)   La razón (geográfica) que da nombre al Paralelo y a la Meridiana  de BCN. Autor: David León Himelfarb. Publicat en BARCELONA SECRETA el 22 de Març de 2023.

3)   El Plan Cerdà escrit en castellà, a l´apartat El Plan Cerdà, i més concretament al punt “Geometría del Ensanche”. Ampli article editat a la Wikipedia

https://es.wikipedia.org/wiki/Plan_Cerd%C3%A1

4)   L'higienisme al projecte de Domènech i Montaner. Miquel Terreu. 17 d´abril de 2020. Blog d’història del Hospital de Sant Pau.

https://desantacreuasantpau.blogspot.com/search/label/Pavellons%20de%20malalts