LA PLACETA DEL POBLET

  Amb aquest article volem tenir un record i agraïment per la nostra veïna la Marta Sarrà i Canals, qui va ser qui ens va parlar per primera vegada (1) de la placeta, tot explicant-nos el que per a ella va ser el rovell de l’ou del barri del Poblet. Estava situada a la cruïlla dels carrers de Sicília i València. Tot i que avui ja no la trobem com a tal, la seva existència queda recollida en el mapa de Barcelona elaborat per V. Martorell l’any 1933:  

Mapa de V. Martorell, 1933

 Per al veïnat aquell espai era molt més que una simple cruïlla de carrers. Era un punt de trobada espontani on els veïns coincidien, conversaven i feien vida de barri mentre anaven a buscar aigua a la font de dos brocs que hi havia al bell mig de la cruïlla (2).

La font ja apareix documentada l’any 1894. Amb el pas dels anys, va ser traslladada i actualment es conserva instal·lada a la vorera del carrer de Sicília, davant del número 274.

Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí                  Foto de l’autor

  

El carrer de València fins a l’any 1873 era denominat inicialment com a carrer K en el mapa de carrers d’aleshores Eixample de Sant Martí de Provençals. Les primeres iniciatives constructives van ser cases modestes, generalment de planta baixa i primer pis, típiques d’aquesta barriada de Sant Martí; amb el pas del temps van anar guanyant alçada.

  A partir de començaments del segle XX, el carrer es va anar transformant en una de les vies més importants del Poblet, amb una intensa activitat comercial i veïnal. S’hi van instal·lar botigues, petits tallers i diversos equipaments, entre els quals destacaven el ja desaparegut cinema Trianon/Triana (3) i la cooperativa de consum La Economia Obrera.

  Alguns establiments, en canvi, han aconseguit mantenir el seu nom i la seva activitat al mateix indret, encara que avui ocupin edificis de nova construcció, com és el cas de la Xarcuteria Simón (4) o la Ferreteria Domènech.

  El document que segueix correspon al permís sol·licitat l’any 1873 pel Sr. Pedro Gallemí per construir una casa «al carrer K, entre els carrers 38 (Sicília) i 39 (Sardenya)».

AMDSM, expedient 0374_00_1873

  El carrer de València també era conegut popularment com el carrer Major del Poblet. I no és difícil entendre perquè: la seva activitat comercial i el moviment constant de persones el van convertir en un dels principals eixos de la vida quotidiana del barri.

 Entre els anys 1924 i 1965, a més, hi circulava en tots dos sentits -entre altres línies- el tramvia de la línia 60, que unia la plaça de Catalunya amb el carrer de Rogent. La presència del tramvia va contribuir encara més a dinamitzar el carrer i a reforçar-ne el caràcter comercial.

Fons fotogràfic CMH

 A la fotografia podem observar, en primer pla, un tramvia de la citada línia 60 i, al darrere, la Ferreteria Domènech, un dels establiments que formen part de la memòria comercial del carrer de València.

  Per completar aquest exercici de memòria, cal fer un esment especial a les Germanes Tallardà, veïnes molt actives del passatge Gaiolà, que en el seu llibret (5) van deixar constància d’alguns dels comerços que, durant anys, van donar vida al carrer de València.

  Entre d’altres, hi trobem la caseta de xurros de l’Alcoiana, situada davant del cinema Triana; el Forn Mas; el colmado Cal Bigotis; la botiga Confecciones El Poblet; el Forn Blanc, i molts altres establiments que avui només perviuen en la memòria dels veïns.   Anuncis publicats al llibre «25 anys de Festa Major del Ptge. Gaiolà», 2001 

  La història de la placeta i del carrer de València no és només la història dels carrers, les cases o els comerços. És, sobretot, la història de les persones que hi van viure, treballar, comprar, conversar i fer barri.

  Gràcies a la memòria oral dels veïns que ens han ajudat a recuperar aquests records, i al treball de recerca fet als arxius municipals, podem reconstruir petits fragments d’un passat que, d’altra manera, correria el risc de desaparèixer.

  Perquè, una vegada més, aquest exercici de memòria ens confirma que El Poblet també té una història.

Josep M. Sans i Aldomà

Setembre de 2026

 

NOTES COMPLEMENTÀRIES

 (1) En record de la Marta Sarrà i Canals (1937-2024)

 https://el-poblet-historia.blogspot.com/2023/05/el-carrer-valencia-conversa-amb-marta.html

(2) Els barris de Barcelona, Ramon Alberch, 1999, pàgina 360

 (3) ELS CINEMES DEL NOSTRE BARRI. 

https://el-poblet-historia.blogspot.com/2024/03/els-cinemes-del-nostre-barri-cronica-de.html

(4) XARCUTERIA SIMÓN: 4 GENERACIONS I 125 ANYS D’HISTÒRIA AL POBLET https://el-poblet-historia.blogspot.com/search?q=xarcuteria

(5) Breu Història novel·lada del Passatge Gaiolà i el seu entorn, Eli i Rosa Gallardà, 1996, pàgina 30.

FILBO, LA BOTIGA DE LES NENES

 Ens hem assegut a xerrar una estona amb tres membres de la família Duran: La Pilar, la Dolors i l'Esperança. L’objectiu de la nostra trobada és parlar de la botiga FILBO, que estava al carrer de València 410, on ara es troba un club d’escacs. Però, ja que hi som, ens hem entretingut amb la història de la família i del barri.

Dolors, Pilar i Esperança Duran. Fotografia: Carmen Dobaño Pané

El pare i la mare eren de Terrassa. Ell era un metge molt actiu a Terrassa, però cap als anys cinquanta li van diagnosticar una greu malaltia i van decidir traslladar-se amb tota la família a Barcelona. El doctor Duran, el pare, també era metge de la Renfe i llavors va passar al Servei Sanitari de l’Estació de França i a més a més, va posar un consultori privat al carrer Marina, on es trobava el domicili privat. Aleshores ja tenien 13 fills, i sent a Barcelona va néixer la que seria la filla número catorze.

 Un cop instal·lats a Barcelona, l'any 1955, decideixen posar una botiga de teles. La mare era una dona molt activa i creativa, de fet quasi totes les filles han heretat aquestes virtuts, i va ser ella la que va tirar endavant el negoci. Les famílies, tant per part del pare com de la mare, no eren del gremi del tèxtil; malgrat això, en l'àmbit personal, la mare tenia molt bona relació amb famílies de fabricants i el pare era el metge de moltes d’aquestes.

 La mare, gràcies a les seves coneixences, va aconseguir que li venguessin retalls i així posar en marxa la botiga.  També van pensar que si posaven un negoci i algunes filles no volien anar a la Universitat, sempre tindrien feina. Pensaven en les nenes perquè els nois eren encara molt petits. La Pilar ens explica que quan va acabar el batxillerat el 1955 aproximadament, va començar a treballar a la tenda amb una altra germana, la Gemma. En poc temps a part de vendre les restes de partides i retalls, van anar incorporant altres productes, sobretot articles per a la llar.

 El local era de lloguer. Els li va traspassar una senyora que li havia posat per nom FILBO, nom que va agradar molt a la família. A l’època franquista, el nom no significava el que sembla ara. És a dir, que la pronunciació era amb l’accent a la “i” i ara diriem “Filbó”.

Fotografia família Duran

Amb el temps van anar ampliant l'oferta inicial de productes.  No era una merceria, hi havia peces de roba d'estovalles, cortines, tovalloles, davantals, draps de cuina i roba de llit, sobretot la de llençols de la Viuda Torrá, molt apreciats en aquella època. També venien peces de roba blanca: batista, organdí, popelín…

Fotografia família Duran

 El local no era gaire gran, hi havia un taulell molt llarg i un altre de petit en forma de ela. A la cantonada hi havia la caixa, sense cap mena de màquina calculadora, tot es comptava amb llapis i paper.  Els aparadors eren grans i a la façana van fer-ne uns d’estrets on s’exposaven els articles en uns plafons que a la nit els recollien. Al fons del local es trobava el despatx de la mare que donava a un petit pati.

 Igual que a la resta del país, a Filbo es van viure canvis importants… com quan va arribar el tergal, que va fer furor cap a la dècada dels seixanta i que va fer que s'hagués d’introduir gènere d’aquest material que, a poc a poc, va anar substituint el cotó.

 La Pilar i la Gemma es dedicaven, a més d’altres tasques, a dissenyar davantals que en acabat els donaven a cosir a una cosidora, que treballava a casa seva. Més endavant s’hi van afegir més senyores del barri que també cosien a casa seva per la botiga. Aquests davantals van tenir molt èxit, estaven molt ben fets i amb robes i dissenys de molt gust. De fet, totes les filles participaven de la vida de la botiga i cada una d’elles feia tasques en allò que li agradava més: dissenyar, fer aparadors, despatxar… A més de l'ajuda de les nenes tenien dues dependentes, una d’elles, andalusa, vivia al Carmel. L’horari era de dilluns a dissabte, de 9 h a 13:30 h i de 16 h a 19:30 h. La mare no despatxava, treballava al despatx controlant i organitzant el negoci.

Fotografia família Duran

 Mentre parlen les germanes Duran, ens passen pels ulls imatges d’aquella època, explicar-ho és reviure la memòria i, segons com, sentir el fred, la foscor dels carrers, els sorolls, les olors i els modestos aparadors que donaven una mica de llum a la ciutat i a la vida d’aquells anys.

 A mesura que avança la conversa, elles fan memòria d’alguns detalls més, com una modista que feia feines per la botiga i que es deia Llucieta i que vivia al carrer Sardenya entre València i Mallorca. Ho recorden bé, perquè la seva mare els va fer anar a casa de Llucieta a aprendre a cosir.

Les germanes Duran davant del local on es trobava la botiga. 
Fotografia: Carmen Dobaño Pané

Intentem concretar algunes dates amb les germanes Duran: creuen que la botiga va engegar als anys 1955-1956 i va funcionar fins a l’any 1971, quan va morir el pare. Llavors la mare tenia 63 anys i li van aconsellar que tanqués el negoci. La Pilar, la Dolors i la Gemma s’havien casat i l'Esperança encara era molt jove per fer-se càrrec.

 Cap d’elles ha oblidat com era el barri i ens parlen de les botigues que estaven a tocar de la seva: una cansaladeria al davant; la merceria al carrer València xamfrà amb Sardenya i al costat un forn modernista de fusta blanca; a tocar mateix de FILBO, la pesca salada, on hi havia una dependenta que sempre es feia mal tallant el bacallà i un senyor que recorden especialment perquè per esmorzar els preparava un llonguet amb tonyina, deliciós! I altres establiments: una fusteria, llegums cuits i allà mateix al carrer de València, la Caixa (La Caja de Pensiones para la Vejez y el Ahorro) on cada dia es feia l'ingrés dels diners de les vendes del dia i on un empleat de la Caixa apuntava a mà en una llibreta de “Debe y Haber”; també estava Radio Costa, la gran botiga d'electrodomèstics al carrer de Mallorca.

 Pel que fa a la clientela, majoritàriament eren dones, mestresses de casa que es cosien elles mateixes la roba. També joves solteres que compraven petits retalls, n’hi havia una que recorden amb molt d’afecte que sempre deia “A ver si encuentro un retalito para una blusita”.

 Les tres germanes es recorden a si mateixes com unes nenes molt servicials i educades amb les clientes “tot per a la clientela” i quan donaven el gènere sempre deien “sia servida!”

 Comenten que la botiga els va apropar a la Sagrada Família emocionalment, a més de seguir les obres amb molta atenció. També el barri del Poblet va ser important per a elles i és que tal com ens expliquen “nosaltres veníem de Terrassa i, a Barcelona, al carrer Marina on vivíem, no era gaire barri. El fet de pujar cada dia al carrer València on hi havia tant comerç i que la botiga fos un tema habitual de conversa, ens va marcar, va ser important”.

 Ens expliquen que per Sant Joan la canalla recollia mobles per a la foguera i els deixaven al xamfrà de Sardenya amb València i després els guardaven en un forat a terra que estava tancat amb una tapa, no poden concretar exactament on. Hem consultat el mapa editat per l’Ajuntament de Barcelona sobre refugis i confirma l'existència per la zona d’un refugi antiaeri (1). En aquella època, elles no tenien ni idea de què es tractava.

 Expliquen que tota la gent que tenia botiga, al matí quan arribaven, escombrava la vorera, elles ho feien al matí i a la tarda. 

 Un dia la seva mare els va dir: “Sabeu què?, a aquest barri li diuen El Poblet.”

 Els agraïm el temps i les explicacions que ens han dedicat per afegir una peça a la geografia desapareguda del barri.

Mercè Pallejà i Carmen Dobaño

Març de 2026

1- https://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona/refugis/ca/ 

“NOVEDADES PADILLA” UNA BOTIGA DE TOTA LA VIDA

  Al mig del barri del Poblet, fent cantonada entre els carrers Mallorca i Padilla, hi ha un establiment que forma part del paisatge quotidià i emocional del veïnat: “Novedades Padilla”. Des del segle passat, aquesta botiga ha estat molt més que un simple comerç de roba: ha estat punt de trobada, referència i memòria viva d’un barri que ha crescut i canviat al seu voltant.

Els seus grans aparadors, amplis i oberts a la mirada curiosa dels vianants, conviden a fer una pausa sense presses. Tan si hi passes de camí al mercat municipal com si hi entres expressament, és fàcil deixar-se captivar per la roba exposada, que es pot observar amb tranquil·litat des de fora o des dels aparadors dins, en un ambient familiar.

Novedades Padilla no només ha vestit generacions d’homes i dones del barri, sinó que explica, silenciosament, la història quotidiana del Poblet a través dels seus teixits, colors i estacions.

Ens adrecem a la botiga per fer una entrevista a l’Albert Junyent Rodríguez i l’Eva Vallespí Junyent. Ells dos amb el parentiu de tiet i neboda.

Qui va començar el negoci “Novedades Padilla”?

L’Albert ens explica: El negoci es va començar l’any 1949 al barri del Clot als Encants Nous (Local de Vendes) amb els meus  pares, en Pedro Junyent Garriga i l’Eulàlia Rodríguez García que també eren els avis de l’Eva. Era una botiga de parades repartides en tres trossos.

A la botiga també hi treballaven a part dels meus pares, la mare de l’Eva, la Concepció Junyent Rodríguez que era la meva germana i jo mateix.

En un moment determinat amb l’expansió del mercat al barri obrim una nova botiga al carrer Padilla-Mallorca.

Foto cedida de la família Junyent Rodríguez. Entre els anys 50 i 60.

Al negoci sempre hi va haver a la venda els mateixos productes?

No, també s’havien venut mantes, llençols, roba de criatures, ... sobretot a la botiga dels Encants Nous. Ara però, estem especialitzats en roba interior, pijames, bates i roba d’exterior.

Aparador actual. Fotografia Laura Ponce Alsedà

Quantes generacions porteu en el negoci? Creieu que hi ha continuïtat?

  L’Eva ens diu: -nosaltres portem tres generacions. Els avis inicien el negoci, els dos fills el continuen i actualment la neta que sóc jo, juntament amb el tiet, som els que portem endavant la botiga.

  L’Albert puntualitza que els que porten el negoci actualment els dos són solters i en principi no hi ha continuïtat; però el futur del negoci diu l’Eva, ja es veurà.

Dibuix de la botiga cedit per la família Junyent Rodríguez. Entre anys 50 i 60

Aquesta botiga ha estat sempre al mateix lloc?

Després de patir les obres de la remodelació del mercat de la Sagrada Família l’any 1992 i amb l’enrenou de les obres, nosaltres tanquem la botiga perquè es construeixi un nou edifici de pisos. L’any 1994 tornem a obrir on tenim actualment la botiga, en els baixos d’aquest nou edifici.

Xamfrà Mallorca-Padilla botiga actual.  Fotografia Laura Ponce Alsedà

Qui ve a comprar a la botiga? Teniu fidelitat amb la gent del barri?

Sí,ve molta gent a comprar i tenir el mercat a prop ajuda perquè és un lloc de pas. També en tenir roba per la gent gran i de qualitat  especialitza la venda.

Hem notat en els darrers anys que amb les llars d’avis que s´han obert a l’altra illa de cases del Carrer Mallorca–Provença, Castillejos-Cartagena (Llars d’avis Les Acàcies i dues de Sanitas), les famílies venen a comprar roba pels familiars.

Fotografia Laura Ponce Alsedà

Quina pertinença teniu la vostra família al barri?

La família és originària del Poble Nou. Pel que fa al negoci, es funda al barri del Clot (als Encants Nous al carrer València-Cartagena-Dos de Maig-Aragó) i la segona botiga és l’actual al barri del Poblet-Sagrada Família (carrer Mallorca-Padilla). Ara la família ens hem traslladat al barri a prop de la botiga per raons pràctiques.

Quins són els records que en  guardeu?

Tenim un record molt gran del naixement de les botigues del carrer Padilla i del carrer Mallorca. Tots ens coneixíem moltíssim, perquè la majoria veníem de botigues dels Encants Nous (Local de Vendes) i d’altres botiguers que es van anar afegint.

Anècdotes que recordeu dels inicis dels botiguers del barri?

Els caps de setmana fèiem excursions, sovint al Prat de Llobregat. Hi anàvem amb bicicleta i en tenim moltes anècdotes. Tots érem molt joves. En aquestes excursions la majoria hi anàvem també amb antics comerciants dels Encants, això va afavorir la bona relació i tot el que ens unia ens enfortia. Van ser uns moments fantàstics i amb molts bons records.

Als Encants hi havia un senyor que construïa bicicletes i feia tàndems per encàrrec. Els meus pares anaven amb un tàndem lateral amb una cistella on em portaven a mi. La família dels Teixits Pinent (carrer Mallorca on ara hi ha el supermercat Coviran) es van fer construir un tàndem per pujar quatre persones i en arribar a Plaça Espanya es va partir per la meitat. Això era motiu que sempre recordàvem i ens feia riure.

Fotografia cedida per la família Junyent Rodríguez. Entre els anys 50 i 60.

De quines botigues en teniu un bon record?

Recordem la botiga de Radio Costa que fou molt important perquè es feien els llistats de casament de tot el barri i tenien de tot. L’amo es va casar amb la filla dels forners, la Lina del Forn Modern, la botiga del davant nostre al carrer Padilla, on la mestressa es deia Patro.

De la parada dels Borbon dels Encants Nous de robes i teles (teixits) anàvem a esquiar plegats.

Calzados Gima. Al carrer Padilla entre C/Provença i C/Rosselló hi havia una botiga de calçats i sabatilles, també tenien calçats per nens i nenes.

A la botiga Xènia de joguines hi havien tingut també faixes C/Provença (actual lloc de tapes Los Andares).

La papereria Vicenta (C/Provença-Padilla on ara hi ha la botiga Àtma de flors).

La Drogueria Perfumeria Eulàlia i Josep (C/Provença era un tros on ara hi ha la botiga de roba Moliner).

 La Corseteria José (C/Provença-Padilla on ara hi ha una agència de viatges i una altra de fer les ungles).

 Els Magatzems Mateu. (C/València- Cartagena) on venien tot tipus d’atuells pels nounats: cotxets, llits, trones, canviadors, roba, xumets, biberons,joguines...

Els Géneros de punto Montserrat (C/ Padilla entre C/Provença i C/Rosselló)

La botiga Mari-Carlos de joguines.(C/ Padilla entre C/ Mallorca i C/ Provença)

Darreres curiositats

Un record especial és que a la vorera del davant de la nostra botiga quan vam arribar hi havia l’ara coneguda  empresa Gallina Blanca. Allà en aquest espai hi feien “els polvos” pel caldo. Aquella època recordo que encara anaven amb carro de cavalls.

L’Albert fa memòria també i diu que es deia que on ara hi ha l’entrada del mercat al carrer Mallorca, durant la guerra civil hi havia un local on feien armament.

L’Albert i l’Eva busquen en un calaix de la botiga i ens fan a les mans el fulletó de doble cara de MARKET Fora estocs. EIX SAGRADA FAMÍLIA, on figuren les botigues del barri que hi participen avui en dia on hi han les activitats i les trobades que es fan. (1). Els hi donem un fort agraïment per aquesta donació que farem arribar al GMH.

 Albert i Eva, moltes gràcies per la vostra generositat, per les fotografies i per tota la informació que ens heu donat. Ha estat un bon recull dels vostres inicis al barri del Poblet -Sagrada Família i del treball que continueu fent  cada dia al barri. També heu fet un bon recull de memòria històrica recordant moltes botigues que avui en dia ja no hi són, però que van ser importants en el seu moment per la vida social i comercial del nostre barri.

Febrer 2026

Marisol Mampel  i Laura Ponce Alsedà

 

1-https://www.eixsagradafamilia.com/cat/activitat/market-fora-estocs 

IL·LUMINACIÓ ROBERT LA ROSA: 75 ANYS DONANT SERVEI AL POBLET

Hem tingut l’oportunitat d'entrevistar al Sr. Robert La Rosa García, propietari i gerent del comerç d'il·luminació Robert La-Rosa, situat al c/ Sicília núm. 211-213 de Barcelona. 

Fotografia del Sr. La Rosa, proporcionada per ell mateix

Encara que el fundador d'aquesta empresa va ser el pare del Sr. La Rosa, podríem dir que hi van participar tres generacions, ja que l'avi del Sr. La Rosa va participar juntament amb el seu pare en la creació d'aquest negoci. Per veure'l amb més claredat exposem un petit arbre genealògic de la família.

Tot va començar quan el Sr. La Rosa Sampedro, que era l'expert comptable d'una empresa del mateix ram, va veure l'oportunitat de poder dedicar-se a les estones lliures, preferentment les tardes, a la venda d'aquest tipus de materials elèctrics, incorporant el seu pare Manuel al negoci. Corria l'any 1950. La seva base logística era el seu domicili particular situat al carrer Aragó 367 de Barcelona. Adjuntem una targeta de visita del Sr. La Rosa d'aquella època, i també una fotografia, que té més de 70 anys, on podem veure'l treballant al seu domicili abans de l'obertura de la botiga del carrer Sicília núm. 270.  

 

Fotografia i targeta de visita proporcionades pel Sr. La Rosa

L'any 1957, amb l'ajut econòmic de l'industrial de Caldes de Montbui, el Sr. José Miró Badia (sogre del Sr. La Rosa Sampedro), obren el seu primer punt de venda al públic al carrer Sicília 290, que serà ampliat l'any 1964 amb un magatzem a l'edifici del costat, el número 288 del mateix carrer. Anys més tard, el 1971, adquireixen un nou local al Passatge Maiol núm. 5 dedicat a la distribució de bombetes.

  

Antic rètol del negoci quan aquest estava ubicat als baixos de Sicília 290. Rètol situat al despatx del Sr. La Rosa, i fotografia realitzada per l'autor Pau Martínez

L'any 1974 el Sr. La Rosa Sampedro va morir, i la seva dona i el seu fill Robert La Rosa Garcia es van fer càrrec del negoci. Cinc anys més tard van remodelar el magatzem i van incorporar la secció d'il·luminació i després van informatitzar el negoci. L'any 1989 van inaugurar a la vorera del davant, concretament a Sicília núm. 215, un nou espai dedicat a la il·luminació de disseny.

L'any 1993 es va construir un nou edifici a Sicília 213, i el Sr. La Rosa va decidir unificar totes les botigues i reunir-les als baixos d'aquest edifici, encara que el 1997 també van adquirir el número 211 del mateix carrer. En aquests moments disposen de gairebé 400 m², amb àmplies exposicions d'il·luminació i material elèctric, així com amb professionals assessors especialitzats.

Al següent mapa podem ubicar els diversos llocs on aquesta empresa ha tingut i té locals dins del carrer Sicília. 

Seguidament exposem alguns documents proporcionats pel Sr. La Rosa, que corresponen a un full d’anunci del negoci, així com una factura emesa a un client de l'any 1959, on podem observar els preus en pessetes de diferents productes elèctrics i també els importants descomptes que s’aplicaven.

Aquí tenim la façana principal de l'actual comerç de Robert La Rosa, situat com ja hem dit al C/ Sicília núm. 211-213 de Barcelona. Com podem veure, el comerç no tan sols són els baixos i dalts de la finca núm. 213, sinó també part dels baixos del núm. 211.

Fotografia de Pau Martínez

L'elaboració d'aquest petit article ha estat possible gràcies a les indicacions del Sr. La Rosa. Si és del vostre interès es pot visitar la seva pàgina web: https://robertlarosa.com/content/6-historia 

Pau Martínez Dalmau / Agustí Serra

Juny 2025

PROP D'UN SEGLE DEL COLMADO SARDA

  Avui entrevistem a la Marta Izquierdo Sardà, gerent del Colmado Sardà ubicat al c/ Marina 237, xamfrà amb c/ València, qui ens explicarà una miqueta la història d'aquest comerç del qual ella és la quarta generació de la família que va fundar aquest establiment. 

Fotografia de Marta Izquierdo

  A més de mantenir una entrevista amb ella, ens ha proporcionat una pàgina web del seu negoci, del qual hem pogut treure molta informació i les fotografies que il·lustren aquest article.

 (https://www.calsarda.com/es/)

  El negoci va començar l'any 1930, per mitjà del seu fundador el Sr. Jaume Sardà Fontoba i la seva esposa Flora Güell Subirà. Al C/ Marina 240 -justament davant de l'emplaçament actual- concretament, on havien obert una lleteria i feien mantegats.  El negoci va anar bé i aviat es van passar al seu emplaçament actual molt més gran, on van muntar una bacallaneria a més de la venda de fruites, verdures, ous i queviures, fins a l'any 1958 en què es va convertir en “colmado” de la mà del fill dels fundadors, Jaume Sardà Güell. Els anys de la postguerra van aconseguir una llicència per fer cafè torrefacte, que duien a terme en un local del passatge Bofill, aromatitzant el barri amb agradable olor del cafè acabat de torrar; utilitzaven cafès del Brasil i Colòmbia i aquest producte el venien sota el nom de Cafè Sardà.  

El Cafè Sardà d'elaboració pròpia.

Fotografia de finals dels anys trenta o principis dels quaranta, on es pot veure a la Sra. Flora Güell, amb el número 1, a la Sra. Antonia Sardà, amb el número 2, i al Sr. Jaume Sardà Güell, amb el número 3

  Vegem un petit gràfic on es poden apreciar les quatre generacions de la família que han portat el negoci des de la seva fundació:

  Un cop en mans de Jaume Sardà Güell, aquest va dur a terme una reforma al local per convertir-lo en el “colmado” del barri, i van deixar de vendre verdures i bacallà per centrar-se en la venda del cafè i queviures de qualitat i proximitat com galetes, torrons i fruits secs a granel. La filla de Jaume Sardà, Maria Sardà Sardà es va incorporar al negoci convertint-se en una referència per als clients coneixent-los a tots pels seus noms, gustos i preferències.

  Fa uns 10 anys la filla de la Maria, la Marta Izquierdo, es va incorporar al negoci i avui dia és la que regenta la botiga, tal com hem esmentat a l'inici. Marta, besneta del fundador del negoci, el 2016 va impulsar una nova reforma per adaptar-se als canvis del barri, incorporant nous productes de gourmet i deixant de banda aquells altres de gran consum que es poden trobar en qualsevol supermercat.

  Curiosament, encara que el negoci sempre ha estat regentat pels membres masculins de la família, en realitat sempre ha estat atès per les dones d'aquesta, fins que Marta Izquierdo Sardà s'ha fet càrrec del negoci i la titularitat del qual ha passat de mans de l'avi Jaume Sardà Güell a les de la néta Marta Izquierdo Sardà.

  Vegem algunes fotografies familiars i del comerç:

A l’esquerra Maria Sardà, i a la dreta Antonia Sardà, totes dues portant el negoci    

Imatges de l'interior de la botiga amb la Sra. Maria Sardà

Façana actual del comerç

  L'any 2023 el comerç va rebre la visita del programa de RTVE “Ahora o nunca” presentat per la famosa Judit Mascó, per tal de donar a conèixer la botiga i els productes que es venen als espectadors del canal televisiu.

                 

Fotografia de Marta Izquierdo amb Judit Mascó i una empleada de la botiga  

  Marta Izquierdo ens diu que el barri ha canviat molt en els darrers temps, recorda quan era nena les llargues cues de clients a la seva botiga per comprar oli, llet i cafè. Per a ella, el barri era molt comercial i s'ha anat degradant el comerç amb l'obertura dels supermercats. Recorda quan va tancar el comerç de bosses Llosa del barri, i després van començar a tancar-ne molts altres fins al punt que el comerç de barri ha quedat molt disminuït.

Pau Martínez Dalmau. 

Febrer 2025

BREU HISTÒRIA DEL PASSATGE DE MAIOL

Encapçala aquest article la foto de la placa centenària que fins al juliol d’enguany anunciava el nom del passatge al vianant que entrava des del carrer de València, i que lluïa enganxada a la paret de l’edifici del núm. 2, construït l’any 1887 (1), i enderrocat recentment. 

El Sr. Pere Mayol Pujolà (1819-1888) sol·licità a l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals l’obertura del passatge l’1 de gener de 1875 (2)  en terrenys de la seva propietat heretats de son pare Pere Mayol Babot (1775-1845). El resultat foren 25 parcel·les de 120 a 200 m² que  varen ser adquirides per diferents propietaris per a construir-hi cases  d’una a quatre plantes d’alçada destinades a habitatges i locals de lloguer, algunes de les quals -per sort- encara romanen dempeus, tal com es pot veure en les fotos que segueixen. 

     Vista des de c/ València                                      Vista des de c/ Mallorca 
                                                                  Fotos J.M.Sans                                            

La urbanització definitiva del passatge potser no es va completar definitivament fins al 1925, i a partir del 1945 el teixit veïnal, comercial, i artesanal seguia possiblement el mateix patró que el d’abans de la insurrecció franquista del 1936. Els locals de les plantes baixes oferien tota mena d’activitats: pintor (Domingo), rellotger, fuster (Marimón), marbrista (El Renzu), impressor, tintorer, sabater (Sr. Càndido), torrador de cafè, pellaires, taller mecànic, lleteria (Sra. M.Teresa), “colmado de la Pepita”, taller de modelista/maquetista, verdulaire, la botiga de l’Isidre que llogava rentadores de roba i les portava a domicili. 

Ens centrarem, però, en els  números  20 i  25  del passatge, on hi varen néixer i viure les famílies Collelldemont i Cañameras respectivament (3) qui són les que ens han donat  la informació del paràgraf anterior i la que seguirà a continuació. 

L'any 1925 el Sr. Joan Cañameras (natural de Terrassa) va inaugurar al local de la Plaça Sagrada Família núm. 20, que formava part de l’edifici del Ptge. Maiol núm. 25, la botiga Confecciones “El Barato de Tarrasa”. L’any 1929 se’n va fer càrrec el seu germà Àngel, i posteriorment les seves filles Montserrat i Maite, que van mantenir l’activitat fins al 2006. 

Arxiu personal família Cañameras

A partir del 1950 la botiga es va renovar i va passar a denominar-se “Almacenes La Sagrada Familia”, sense alterar el bon servei a la clientela habitual. 

Arxiu personal família Cañameras, on s’hi veu d’esquerra a dreta, la Montserrat Cañameras, la Pilarín del Ptge. Maiol 20, i la M. Teresa Gleisman de la lleteria del Ptge. Maiol 23.

Per aquesta botiga hi va passar més d’una vegada el futbolista del Barça Cisco Betancourt  (1913-1998) (4), durant la seva etapa en que combinava la feina d’entrenador d’alguns equips de futbol locals amb la de representant d’una empresa tèxtil, alhora que era també veí del passatge.

A la planta principal del núm. 25 s’hi va instal·lar a partir del 1925  l’Acadèmia "Bertràn-Montaner", que acollia -en classes separades -nens i nenes del Poblet, i que va tenir molt bona acollida entre el veïnat que s’ho podia pagar.  

Arxiu personal família Collelldemont, on hi apareix en Joaquim (nascut 1918)

L’Acadèmia participava activament en la vida social del barri, com en la Festa Major del Passatge, o en la processó que per Sant Pere organitzava la Parròquia Sagrada Família. 

Foto arxiu personal família Cañameras (1950), on hi apareix la Maite assenyalada en vermell.

El Sr. Jaume Bertràn va morir l’any 1949, i després d’un període de transició, l’Acadèmia va passar a denominar-se PLUS ULTRA -nom molt del gust del règim-, tot continuant la seva activitat pedagògica fins al tancament definitiu l’any 1970. 

Arxiu personal família Cañameras (1954) on hi apareix la Maite en el pati de l’Acadèmia Plus Ultra.

La família Collelldemont vivia a l’edifici núm. 20 del passatge on -igual que la família Cañameras del núm. 25- tenien una visió molt privilegiada de la plaça Sagrada Família i del Temple a tocar. 

         Arxiu personal família Collelldemont, on hi apareix el grup familiar al balcó de la 2a planta 

En les fotos que segueixen es pot observar el canvi que va experimentar la plaça Sagrada Família del 1928 (camp de futbol) a l’enjardinament del 1932.

La dita plaça fins al 1931 es va anomenar “plaza del General Barrera” en honor del General Barrera que en aquell moment era el “Capitán General de Cataluña”;  i abans del seu enjardinament, al voltant del 1901, va ser un camp de futbol, on hi va jugar primer el RCD Español, i al voltant del 1910, els seus primers partits el CE Europa, fundat no gaire lluny, al carrer Sicília 290 (6).

                            1928. Font Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) 

1932. Font Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB)

Per acabar, volem esmentar la presència (1973-2016) de l’Esbart Gaudí al núm. 3 del Passatge, que enguany compleix 75 anys d’existència; de cinc Agrupacions locals del PSUC al nùm 6 (1977-1995);  també L’Ateneu Popular del Poblet fundat l’any 1915 i desaparegut possiblement a finals del 1939 (6), i de la Cooperativa El Rusc, de la qual a hores d’ara no hem aconseguit més dades.

Aquesta breu història pretén retre homenatge als descendents de les primeres famílies que van donar vida a aquest passatge, i que actualment també estan patint el canvi d’usos i de veïnatge -com d’altres indrets del nostre barri de la ciutat.

Tanquem aquest article tot desitjant la restitució de la placa centenària del nom del passatge que és un testimoni d’un passat de la nostra història local que hem de preservar i difondre.

 Josep M Sans i Aldomà

Desembre 2024

Notes

(1) 1877 Sol.licitud d’Ignacio Perelló I Miguel Mariné per edificar l’edifici del núm 2 del passatge.

Expedient 1223_00-1877. Arxiu Municipal de Sant Martí (AMDSM)

(2) 1875 Sol.licitud d’obertura del passatge.  Expedient / dossier 0858_02_1875. Arxiu Municipal de Sant Martí (AMDSM)

(3) El nostre agraïment a la Maite Cañameras; als germans Lluís, Maite i Quimet  Collelldemont, i a la Felicitat Villanueva. 

(4) https://www.lavanguardia.com/encatala/20230414/8894196/ballador-i-malabarista.html

(5) https://es.wikipedia.org/wiki/Plaza_de_la_Sagrada_Familia

(6) Ramon Arnabat I Xavier Ferré, Ateneus Cultura I llibertat, 2015,  Annex pàg.45. Anglès. Federació d’Ateneus de Catalunya.