Propera xerrada: “J.M. AINAUD DE LASARTE, UN VEÍ COMPROMÈS”

Dimecres 27 de novembre de 19 a 20:30h 

Xerrada

J.M. AINAUD DE LASARTE, un veí compromès

En Josep M Ainaud de Lasarte (1925-2012) va viure molts anys al barri del Poblet-Sagrada Família, i la seva trajectòria vital, sempre intensa i compromesa, ha deixat empremta en molts dels àmbits en que s’hi implicà.

Per saber-ne una mica més de la seva personalitat comptarem amb 3 persones que el van conèixer de prop i recordarem també que a partir del 2015, la Biblioteca del barri porta el seu nom.

Els 4 ponents que ens acompanyaran per explicar alguns dels àmbits que es tractaran, són;

En Jordi Ainaud Escudero, nebot d’en Josep Maria, i docent a la UPF i a la UOC, que es centrarà en l’àmbit familiar.

En Josep Lluís Martín, doctor en Història per la UAB, i autor del llibre “J.M.Ainaud. Un humanista al servei de Catalunya “ (editat 2015), que es centrarà en l’àmbit polític-cultural.

Na Marina Comellas, secretària de la Junta Directiva de l’Associació de Veïnes i Veïns de la Sagrada Família, que es centrarà en l’àmbit veïnal.

N’ Angelina Cabré, directora de la Biblioteca Sagrada Família-Josep M.Ainaud de Lasarte, que ens recordarà com l’any 2015 el nom i el llegat d’en Josep Maria s’incorporà definitivament a la Biblioteca.

Activitat gratuïta i sense reserva prèvia, vine 15 minuts abans! Aforament limitat.

Organitza: Comissió Memòria Històrica Barri el Poblet

EL POBLET - BESTIARI

El que escric a continuació és un relat que sorgeix de buscar en la memòria de la meva infantesa, al carrer Nàpols, entre Còrsega i Rosselló. Així doncs, el que descric és una forma de vida ja desapareguda al barri i a la resta de la ciutat.

Els brams del ruquet, entre altres sorolls, em despertaven força sovint. Serra, martell i brams. Aquest era l'ordre. La fusteria, que es dedicava exclusivament a fer caixes de fusta per embalatges, estava davant de casa i el quasi inexistent tràfic d'automòbils permetia que els sons arribessin clars i nets. Parlo de la segona meitat del segle passat.

Era un petit local a peu de carrer. Al pis, just a dalt, s’estaven la mare i la filla; el pare, ja gran (o això en semblava a mi), sempre amb la boina i l’escuradents a la boca; i en Nicanor, el fill, a la fusteria treballant.

Tallar les fustes, confeccionar les caixes i les gàbies i llavors carregar-les a un carret, al capdavant del qual esperava, pacientment el ruquet, del que deien havia actuat al Liceu.

Jo, d’altra banda, vaig acabar sent, malgrat la diferència d’edat, contertulià, als vespres d'estiu, amb en Nicanor i els altres nens del carrer. Encara avui dia veig pel carrer de tant en tant a la seva germana. Al ruquet i als altres, ja no.

Hi havia també una euga que es parava davant de l’edifici i restava pacient a que aquell senyor vestit de blau i amb gorra (aleshores molta gent portava gorra) buidés el contingut de les galledes, la majoria de plàstic que, de diferents colors, esperaven sobre la vorera. A casa, sota la cuina econòmica, teníem la galleda protegida amb papers de diari, normalment El Noticiero Universal, on llençàvem les restes del menjar. Avui dia tot aniria al contenidor marró, tots els altres colors sobrarien. Al cubell només hi anaven restes de menjar: ossos, espines, closques d'ou, pinyols, pells de fruita…, res de plàstics. Els envasos de vidre es tornaven a la botiga corresponent, allà els netejaven per tornar a omplir-los. Aquella època era un autèntic paradís pels ecologistes d'avui en dia!

El senyor vestit de blau, que no era altre que l'escombriaire, buidava les galledes dins un carro i les tornava a deixar a la vorera. Més tard, els veïns anaven baixant sense pressa a recollir-les per tornar a iniciar el cicle.  

Carro d’escombreries (font: Joan Vendrell i Campmany)

Un mica més avall, al cantó d’una bodega i al mateix costat de la vorera de casa nostra, hi teníem una carboneria (establiment dedicat a la venda d'aquest malèfic i contaminant mineral). A fi i efecte de fer honor a l’activitat que es duia a terme, allí tot era negre... En Guillermo sempre duia una camisa i uns pantalons sinó negres, blau molt fosc i amb ell si estava el gat que sí que era negre.

La família del Guillermo formada per la dona i la filla vivien a  l’habitatge  de l'interior de la botiga. Ell seia, normalment, amb un banquet a la porta llegint La Vanguardia tot esperant que arribessin els clients amb la intenció de comprar el necessari per abastir la cuina o els brasers, sense pensar ni per un moment en la capa d’ozó.

El gat (no recordo el nom) era poc sociable i anava amunt i avall sense estressar-se i deixant-nos amb el dubte permanent de saber si el negre era el seu color de naixement, o l’havia adquirit a força de dormir gairebé dins una mina.

La llet no calia anar-la a buscar a les muntanyes, estava a la vaqueria a tres minuts de casa, al carrer Rosselló entre Nàpols i Roger de Flor. Dins hi vivien uns animals anomenats vaques... Quilòmetre zero.  

A la família que se’n cuidava d’extreure el líquid element del seu recipient inicial en dèiem,  amb encert, els vaquers. Un matrimoni amb dos fills; el petit, que, així i tot, era més gran que jo, l'anomenaven “Vaquero” en castellà. Crec que perquè parlaven així. Puc donar fe que no li feia gens de gràcia. 

Ens enviaven des de casa amb una lletera per anar a cercar-ne un litre o el que fos. També compràvem allí els iogurts en un recipient de vidre, pel que sabíem venien tots de la mateixa vaca que es deia Danone. Mentre les dones xerraven, a la canalla ens deixaven entrar a l'estable. Allí, les vaques, ordenades en bateria i de cara a la menjadora, ens oferien els quarts del darrere i nosaltres ens entreteníem observant la batalla  inacabable de les seves cues amb les mosques. 

De gossos, en aquell tros de carrer en recordo només un o dos com a molt, segurament la gent no se sentia tan sola aleshores. De coloms n’hi havia, més o menys els mateixos que avui en dia. Gavines, alguna de despistada molt de tant en tant, el mar quedava lluny per les seves aspiracions. Evidentment... cotorres, zero.

Al ruquet, l’euga, el gat, les vaques i a tots els altres animals se'ls veia sempre tranquils i relaxats  i a nosaltres també. Diuen que el món va sempre cap endavant...

(De les rates, en parlarem en el següent article)

Jordi Verniol

Novembre 2024


BOMBES SOBRE EL POBLET 1937-1939

El llibre TOPOGRAFIA DE LA DESTRUCCIÓ[I] és un estudi detallat dels bombardeigs patits a la ciutat de Barcelona durant la guerra civil. En base als registres de l’Ajuntament sobre els danys causats per les bombes franquistes - la majoria fetes per l’aviació de la Itàlia feixista - el llibre inventaria fins a 92 dies de bombardeigs, situant-hi els llocs de la ciutat on van caure les bombes...

En base al detall citat, he procedit a extreure l’impacte de les bombes en el barri del Poblet, tot i que donada la continuïtat urbana he situat el límit de l’àrea en el Passeig de Sant Joan, incloent doncs la zona del camp del Grassot. A partir de les adreces dels edificis afectats per les bombes he utilitzat l’eina gràfica Instamaps[II] per a situar els impactes sobre el plànol -actual - de Barcelona.

En la zona considerada es van produir 7 episodis d’atacs.

El primer es va produir el 13 de febrer de 1937, que va ser també el primer que es va donar en el conjunt de la ciutat, on va haver un total de 59 edificis afectats; 20 d’ells en l’entorn del Poblet/Camp del Grassot. Podem veure les ubicacions concretes en el següent mapa, que es concentren en la part alta del Passeig de Sant Joan (per sobre de la fàbrica Elizalde) i en el carrer Roger de Flor entre Còrsega i Pare Claret, amb els desperfectes més importants al passatge Alió 10 i a Roger de Flor 308:

1 Afectacions bombardeig 13-2-37

El 22 de juliol del 1937, de les sis bombes llençades pels rebels sobre la ciutat només una va afectar al barri, concretament al Passeig de Sant Joan 104, al costat del Palau Macaya, sense que es detallin els danys ocasionats. Entre l’atac de febrer i aquest, la ciutat patí 3 episodis més de bombes que afectaren a 62 ubicacions.

2 Afectacions bombardeig 22-7-37

Tot i els 16 dies d’atacs rebuts per Barcelona amb 547 impactes, el barri no va rebre cap de nou fins els dies 15 i 19 de gener de 1938. El dia 15 van caure 4 bombes a la zona del carrer Sant Quintí -números 40 a 46- i el 19 el nombre de projectils que van danyar el barri van ser 8, davant mateix de l’Elizalde sense arribar a afectar a aquesta fàbrica militaritzada. La ciutat va ser afectada per 77 bombes en total:

3 Afectacions bombardeig 15-1-38

4 Afectacions bombardeig 19-1-38

Abans de final del gener del 1938, el dia 30 en concret, una nova bomba va caure al Passeig de Sant Joan 165 sense causar desperfectes; entre els dies 29 i 30 van caure 133 bombes en total a la ciutat.

5 Afectacions bombardeig 30-1-38

Tres noves onades d’atacs es van produir el febrer i març, amb un total de 400 bombes comptabilitzades, en especial del 16 al 18 de març de 1938. Tot i que només dues van afectar a la zona considerada, en concret el dia 16 - una a prop de l’Elizalde de nou i l’altre a l’entorn de la caserna de cavalleria del carrer Lepant - “les xifres oficials de l'ajuntament de Barcelona van assenyalar 875 morts (d'ells, 118 nens), més de 1500 ferits, 48 edificis destruïts i 78 greument danyats. És considerat el primer bombardeig de saturació de la història i el segon que més morts va causar en la guerra espanyola en una sola de les incursions després del de Guernica[III]. 

6 Afectacions bombardeig 16-3-38

Fins a l’1 de gener de 1939 el Poblet/Camp d’en Grassot va quedar al marge dels continuats actes de bombardeig sobre la ciutat: 48 dies amb 535 impactes. El dia d’inici d’any van impactar 4 bombes, una d’elles de nou a prop de la caserna de Lepant.

7 Afectacions bombardeig 1-1-1939

L’exèrcit franquista va castigar la ciutat en els dies immediats abans del seu “alliberament” amb 5 últims episodis que van ocasionar 139 impactes. 

Resumint el conjunt de la guerra: 7 episodis de bombardeig van afectar al Poblet/Camp d’en Grassot, amb un total de 40 afectacions. En el global de la ciutat el nombre de bombardeigs va ser de 92 dies amb atacs, que van produir 1.962 impactes i 2.404 víctimes [IV].

Podem observar en la imatge conjunta que la concentració més gran de bombes es va donar en el Passeig de Sant Joan, entre Diagonal i Travessera, així com en la part alta del carrer Roger de Flor. 

Total Afectacions bombardeig Poblet

Per últim, incorporem des del llibre citat la imatge del conjunt de bombes llençades sobre la ciutat durant la guerra civil, on es pot observar que la Barceloneta i Ciutat Vella van ser amb diferència les zones amb més alta concentració:

Bombes sobre BCN 1937-1939. Op. Cit. Pàg. 224-225

 Tot i que els efectes sobre el Poblet i el Camp d’en Grassot es poden considerar com limitats en freqüència, extensió i danys causats, van formar part de “un crim de guerra ... la ciutat va ser duríssimament castigada, sobretot el centre, el port i la Barceloneta; les víctimes van ser civils. L’argument dels objectius militars va ser la mentida oficial que el franquisme va utilitzar per justificar el gran urbicidi de la guerra  a Catalunya[V]

Josep Lluís Campa Planas 

Octubre 2024 



[I] Arañó, Laia i Capdevila, Mireia. TOPOGRAFIA DE LA DESTRUCCIÓ. Els bombardeigs de Barcelona durant la guerra civil (1936-939). Ajuntament de Barcelona, desembre 201.

[II] Eina d’us públic facilitada per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. https://www.instamaps.cat/#/

[IV] http://btvdatalab.github.io/barcelona-800-dies-sota-bombes-/webDoc.html

[V] Op. Cit. Pàg. 225.

 

 

 

 

LA MEVA ÀVIA I LA FAÇANA DEL NAIXEMENT

Avui conversem amb la Montserrat Bru i Manobens, nascuda l’any 1954 en un punt molt proper a la desapareguda creu de la Celada (1), ubicada al turonet del carrer de la Marina amb Diagonal, que durant molt de temps era la fita que delimitava dos dels territoris de l’antic municipi independent de Sant Martí de Provençals.

Montserrat què en saps d’aquesta fita ?

Res en absolut, tot i que jo vaig néixer al carrer d’Aragó 423, entre Sardenya i Marina; a la meva  època l’única delimitació que tinc present venia marcada per la rasa a cel obert per on circulava el tren que provinent de l’estació de França s’enfilava per l’Avinguda Diagonal per a seguir carrer d’Aragó enllà.

Recordo ja tapada la dita rasa davant de casa meva, així com  la seva continuació a cel obert més enllà del Pg. de Gràcia. Van caldre uns quants anys d’obres  per a veure completat  el 1962 el cobriment total fins al c/ Urgell (2), mentre que el tram Glòries-Marina va continuar a cel obert  fins al 1990. 

Aquesta delimitació  us condicionava d’alguna manera ?

Doncs sí. Jo vivia al costat muntanya de la rasa, i el nostre dia a dia es desplegava, pel que fa a botigues i lleure, cap amunt, cap al Poblet.

Davant de casa meva hi havia una petita illa triangular (actualment zona enjardinada de la Plaça Pablo Neruda), on hi havia un carboner, un edifici i un solar buit on hi fèiem la foguera de Sant Joan.

A l’altre costat de la rasa ja hi havia l’Escola Ramon Llull, on hi vaig anar a cursar el parvulari dels 3 als 4 anys i l'ensenyança bàsica dels 5 als 9 anys.

A l’esquerra Escola Ramón Llull. Font Finestres de Memòria (2)

A la mateixa illa de cases que incloïa l’edifici on jo vivia, s’hi podien trobar el celler La Vid, colmados, una botiga d'olis i sabons, la farmàcia Taberner (encara existent), el dipòsit del Transportes Conejo, una Granja catalana, una bugaderia, el bar Neutral (encara en funcionament) (3) i el bar Negre, ja desaparegut, propietat dels senyors Negre-Oliva. La seva filla María Rosa era molt bona amiga de la meva germana. També hi havía una bodega al carrer Aragó on hi anàvem a comprar sifons.

La nostra vaqueria de confiança estava al Passatge Bofill, on sempre que hi anava em deixaven  estar una estona amb les vaques.

Cada dia a les 12 del migdia, l’escombriaire, amb el seu carro i a toc de trompeta, passava a recollir les escombraries que el veïnat guardava en una galleda de ferro folrada interiorment amb paper de diari. També recordo l'home que ens pujava la barra de gel per la nevera a l'espatlla damunt d'un sac d'arpillera.

Foto arxiu personal M. Bru (1956). Davant casa seva

Explica’ns el teu pas per l’Esbart Gaudí ?

L’oferta de lleure calia buscar-la al Poblet, i és per això que em vaig apuntar a l’Esbart dels 9 als 13 anys (1963-1967). Tinc molt bon record de les colles de dansaires, dels assajos al local de la Cooperativa La Economia Obrera (c/ València 383), i de les ballades que fèiem dins i fora del barri. Vàrem ballar la dansa de Gala de Campdevànol al Palau de la Música. Va ser una experiència meravellosa.

Fotos arxiu personal M. Bru (1964) amb l’Esbart Gaudí

La Cooperativa era un veritable centre social que ocupava un local de 3 plantes. A la planta baixa hi havia la botiga de queviures; a la planta primera  la sala de jocs, la biblioteca, i el cafè; i a la segona s’hi ubicava la sala d’actes, escenari i camerinos. S’hi feia teatre, assajos de dansa amb pianista i altres activitats.

També hi havia un espai per una societat columbòfila del barri, que hi guardava els seus coloms .

I de la plaça Sagrada Família què ens pots explicar?

Era l’únic parc -un espai amb arbrat- del barri i el lloc de trobada veïnal. La pista de patinatge aplegava sempre la canalla per passar-hi un bona estona i per Rams, quan es beneïa la palma, no hi cabia ni una agulla. A la plaça si podien comprar palmes, palmons i guarniments de sucre i rams de llorer. Pels volts de Nadal, s'hi posaven unes quantes paradetes amb avets i figuretes pel pessebre.

Fotos arxiu personal M. Bru (Pl. Sagrada Família 1958)

Parlem una mica dels teus ascendents?

Els meus besavis, en Blas Ucheda -tinc entès que era pellaire- i la Josefa-Rosa Sebastià, eren nascuts al País Valencià, i quan van venir al Poblet van anar a viure a una casa (avui desapareguda) del Passatge Gaiolà (4) que feia xamfrà amb el carrer Sicília. Allí, l’any 1883 hi va néixer la meva àvia Rosa Ucheda Sebastià i també els seus sis germans.

La meva àvia Rosa, es va casar l’any 1906 amb en Josep Manobens, i va morir l’any 1977 amb 94 anys.

Què et sembla si ens expliques la relació de la teva àvia amb la façana del Naixement?

Quan la meva àvia va néixer, tot just feia una any que havien començat les obres del Temple, i no va ser fins l’any 1885 que es celebrà la primera missa a la cripta.

La Parròquia anava guanyant fidels i es posà en marxa l’Escola Parroquial on s’escolaritzava els fills dels obrers del temple i dels fidels dels voltants. La meva àvia de joveneta va ser una alumna d’aquesta escola, que li va permetre a Gaudí trobar els models on inspirar-se per esculpir les imatges de la façana del naixement del temple.

Concretament, la meva àvia va posar com a model de l'àngel que toca la trompeta i per l'escultura de la verge Maria a la Fugida a  Egipte. Em va explicar que durant el procés va estar muntada damunt d’un tauló de fusta i que a l’hora de treballar amb el ruquet-model tot va ser una mica més complicat (5).

Font Blog Sagrada Família 2018 (6)

Parlem de la teva mare

Ma mare tenia uns 16 anys quan va esclatar la guerra, i com en tantes famílies, la guerra i postguerra, vàren ser records silenciats.

Va treballar de joveneta a la Myrurgia (6), etiquetant ampolles de perfum,  fins que es va casar i va anar a viure al pis del c/ Aragó, on jo hi vaig néixer i viure fins el 1972.

Moltes gràcies, Montserrat, per compartir amb nosaltres aquests records teus, que sens dubte ens ajuden a trenar una mica més la història local del nostre barri.

Josep M Sans i Aldomà

Setembre 2024

 

Notes

(1) Josep Freixa i Giralt. Recull de dades per a una Història de Sant Martí de Provençals. Editorial: Foment Martinenc. Barcelona 1982. Pàg 70

(2) https://finestresdelamemoria.org/colleccio/el-soterrament-de-les-vies-del-carrer-arag

(3) https://beteve.cat/economia/bar-neutral-classic-sagrada-familia/

(4)  https://el-poblet-historia.blogspot.com/2024/02/el-passatge-de-gaiola-1871-linici.html

(5) Els models emprats per en Gaudi s’expliquen en el següent enllaç:   https://blog.sagradafamilia.org/divulgacio/models-reals-de-la-facana-del-naixement/

(6) Setmanari Línia Eixample núm 234, pàg 16, febrer 2023.

ELS MARINÉ I L'HOSPITAL DE LA SANTA CREU I DE SANT PAU.

 A principis de març del 2020, poc abans que la Covid marqués el nostre dia a dia, presentàvem a l'Ajuntament de Gràcia una instància per a rectificar el nom del  Passatge de Mariner: el nostre veí del nº 8, Fèlix Ribas, que hi vivia des que tenia 2 anys, en els anys 30,  deia que sempre havia estat escrit com a "Mariné".[1] Anirem enrere per a veure la situació amb perspectiva i al mateix temps descobrirem com la generositat dels germans Mariné Molins, fills del fundador del Passatge, va contribuir a la construcció de l'Hospital de Sant Pau amb el finançament del pavelló de Sant Manuel.  

El 8 de desembre de 1876, l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals reunit en ple acorda concedir la llicència per a obrir el nou passatge. El sol·licitant, Agustí Mariné Matas, "casado, del comercio" i que habita en el Passeig de Sant Joan, nº 131, 2ºn, accepta les condicions" ... para abrir un Pasaje en terreno de mi propiedad situado en el barrio de la Montaña y lindante con la Villa de Gracia". [2]

Un dels primers compradors de les parcel·les el 1879 va ser José Antonio Bernardo, conegut com a Bernat, de 36 anys "... fogonero de 2ª clase del Depósito del Arsenal de Cartagena" qui ve avalat per a la compra del terreny per les autoritats militars d’aquesta Armada. [3] El document notarial especifica els límits de la parcel·la: "Linda a Oriente con tierras que fueron del Hospital Provincial de la Santa Cruz y antes de Don Mariano Alegre, a Mediodía con los herederos de D.Ignacio Gayolà, a Poniente con Gerónimo Grassot, a Cierzo el propio señor estableciente D. Agustín Mariné, Gervasio Daura y Juan Jumells".[4] Reconeixem els noms de Gayolà i Grassot, noms que conserven els respectius passatges. Pel que fa a Mariano Alegre, es refereix a Mariano Alegre Aparici i de Amat, Baró de Castellet, casat amb Paula Duran i de Cerdà, els qui, al morir sense fills, deixaren la seva fortuna a l'Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu de Barcelona. [5] 

Agustí Mariné Matas era fill d’Agustí Mariné Iglesias i tenia dues germanes, Eulàlia i Maria, tots tres per testament de 1871 hereus de Francisco Palillo i Mariangela Mariné, els qui a la vegada ho van ser de Maria Mariné Mariné, vídua de Pau  Mariné el 1851[6], que havien rebut aquestes terres en cessió de Pablo Crosas "... hortelano de las huertas de la Puerta Nueva" el 1801.[7] El 1872 sol·licita suport per a tancar les aigües d'un fossar que porta problemes a la seva bòbila, al Torrent del Pecat[8]; el curs d'aquest torrent era el que ocupen ara el Carrer Torrent de les Flors i el Carrer de Bailèn per sota de Còrsega, costat Llobregat.[9] A. Mariné Matas es va casar amb Dolors Molins Vallhonrat i van tenir cinc fills: Agustí, Manuel, Pere, Dolors i Mercè Mariné Molins, hereus per testament de 1902 i per divisió d'herència el 1918, per ser la mare usufructuària.[10] El 1919 mor Manuel Mariné Molins, tenia un magatzem de cereals al Carrer de Granada nº 142 [11], carrer que portava el nom de Catalunya en aquells anys, un edifici modernista obra de l’arquitecte Claudi Duran Ventosa, construït entre 1915 i 1917.[12]

Magatzem de cereals de Manuel Mariné Molins

En l’actual Recinte Modernista de l'Hospital de Sant Pau, llegim aquest text: “Els germans Mariné Molins, Agustí, Pere, Dolors i Mercè, van finançar la construcció el 1923 del pavelló de Sant Manuel per honorar la memòria del seu germà, Manuel Mariné Molins, que els havia declarat hereus”. Per aquesta raó, el pavelló, construït per Pere Domènech i Roura, mostra en diversos llocs la lletra “M”.[13] En el pavelló hi trobem una escultura que representa Sant Manuel, obra d’Eusebi Arnau[14]. En els documents que es conserven es va establir com a condició el 1922 que es fes el més ràpid possible.

Pavelló de Sant Manuel i escultura de Sant Manuel d'Eusebi Arnau, Hospital de Sant Pau.

Un dels germans, Agustí, consta el 1892 com a practicant de farmàcia a l’Hospital de la Santa Creu.[15] En la inauguració del curs acadèmic 1896-1897 rep el premi de la Facultat de Farmàcia en la secció Farmàcia pràctica i el Premi Extraordinari.[16] El 1901 presenta la tesi Estudio de las adulteraciones del vino y en especial del enyesado. [17] Agustí Mariné Molins ostentava el 1925 i 1926 els càrrecs de Regidor de l’Ajuntament de Barcelona i d'Administrador de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau.[18] Es conserven escrits en els que sol·licita l’ajut de l’Ajuntament per a continuar les obres de construcció de l'Hospital.[19]  Un altre dels germans, Pere, mor el 1925 i es celebra una missa en sufragi per la seva ànima.[20] El mateix any, una de les germanes, Dolors Mariné Molins, major d'edat, soltera i "que manifiesta no tener profesión especial" mantenia el domini del nº 8 del Passatge de Mariné.[21] 

El gener de 1930 el rei Alfons XIII clausura l’Exposició Internacional de Barcelona i lliura els premis.[22] El mateix mes s’inaugura oficialment l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, tot i que portava anys funcionant. A l’Arxiu Històric de l’Hospital de Sant Pau podem trobar moltes fotografies d’aquest acte, i en algunes d’elles veiem Agustí Mariné Molins assenyalat amb el número 4.[23] 

Agustí Mariné Molins, al costat del Rei Alfons XIII, assenyalat amb el nº 4

1930 Agustí Mariné Molins, el número 4 de la fotografia.

A la Gaseta Municipal de Barcelona de 1933 trobem Agustí Mariné Molins com a hereu de la seva germana Dolors, en un tràmit relatiu a les pensions que l'Ajuntament havia de pagar "... pel cens amb domini mitjà que grava la finca propietat d'aquesta ciutat coneguda per Revenedoria Central "[24]. Revenedoria Central és el nom que va portar el Mercat de l'Abaceria de Gràcia fins aquest mateix any de 1933, en que va tornar a anomenar-se Mercat de la Revolució[25]. Retrobem Agustí Mariné Molins a principis de 1936, quan presenta una instància per a edificar al voltant del torrent de Delemús, en el Carrer de l'Encarnació, com veiem en el plànol. [26] 

1936 Plànol d’Agustí Mariné Molins per a edificar en el Carrer de l’Encarnació.

Els anys 1961 i 1968 a la Gaceta Municipal de Barcelona trobem els noms de Dolores Mariné Alemany i Agustín Mariné Cunill, tieta i nebot respectivament, vinculats amb terrenys del "Torrente de Mariné" i el "Torrente de Delemús".[27] Aquest últim Mariné, nascut el 1937, es reconeix ell mateix com a procedent d'una família de pagesos del Pla de Barcelona en el llibre de 2015 Dues Sacsejades. El Big Bang i el document Q,  on conversa amb el capellà Josep Maria Ballarín,[28] i on el seu primer cognom està escrit amb una R final: Agustí Mariner, afegint així una segona personalitat a la seva dilatada vida empresarial i d'investigació, on el cognom ha estat escrit sempre Mariné.   

A dia d'avui el Passatge obert el 1877 per Agustí Mariné Matas, entre els carrers de Còrsega, Rosselló, Nàpols i Sicília, porta el nom de Passatge de Mariner, al barri del Camp d'en Grassot i acull l'Espai Social Torrent d'en Mariner.

Espai Social Torrent d’en Mariner al Passatge de Mariner.

Al barri del Baix Guinardó un carreró sense sortida ni numeració pròpia, travessia amb el Carrer de l'Encarnació, entre els carrers Alcalde de Móstoles i Sardenya, conserva la memòria d'Agustí Mariné Molins, el Passatge de Mariné [29]

El Passatge de Mariné amb la numeració del Carrer de l’Encarnació

Resseguint una part de l'antic Torrent de Mariné, nom que ha portat fins fa poc, trobem el Carrer del Torrent de Mariner, des de la Travessera de Gràcia i tot just per sobre del Carrer de Pare Laínez. En diferents textos també el trobem escrit com "d'en Mariné", "de Mariné" , "de Mariner" i "del Mariner".[30]

El Carrer del Torrent de Mariner, fins fa pocs anys carrer Torrent de Mariné

En un espai geogràfic relativament petit trobem dues vies anomenades Passatges, amb els noms de Mariner i de Mariné per a referir-se a un pare i un fill: Agustí Mariné Matas i Agustí Mariné Molins. En els documents oficials i notarials dels s. XIX i XX,  sempre ha aparegut el cognom escrit com a Mariné,  no "Mariner".[31] Ara bé, segons informació del propi Agustí Mariné Cunill, la lletra R com a final del cognom apareix en documents anteriors al s. XIX. Ell mateix està escrivint un llibre sobre la nissaga dels Mariner, emparentats també amb els Mariner d'Horta,[32] barri on trobem la Biblioteca Horta-Can Mariner ubicada en l'antic mas, el Carrer Baix de Mariner, Passatge Alt de Mariner i Carrer del Torrent de Can Mariner. [33] 

Potser tindria sentit que el Passatge de Mariner recuperés el cognom original Mariné i que el del Baix Guinardó passés a dir-se Torrent de Delemús per a ser fidels al territori i a la seva història i evitar les tan freqüents confusions dels qui s'adrecen al Passatge de Mariné original,  o, potser respectant una història més llunyana  i el desig de la més recent branca d'aquesta família, partidària de la R final, deixar-ho tot com està.

Rosa Capell González, setembre 2024

 



[1] El nostre veí Fèlix Ribas ens va deixar el desembre del 2021.  En aquest posar  la R hi ha qui hi veu intencions de castellanitzar i també el contrari, vegis de J.M.Vilarrúbia i Estrany  Els Carrers de Gracia, Barcelona 1984, pàg.50. punt 119 Passatge de Mariné.

[2]  Arxiu Municipal Districte Sant Martí ( AMDSM) 1029_00_1876 Agustí Mariné. PDF.  En aquest context temporal, recordem que Ildefons Cerdà Sunyer, el creador de la proposta per a l’Eixample de Barcelona, havia mort aquest any  al Balneari de Las Caldas de Besaya, Cantàbria.

[4] "Escritura de Establecimiento N.5.561.283.-290Autorizada por D.Antonio de Domenech y Oliveras. Notario del Colegio territorial de Barcelona, .. a 13 de Diciembre de 1879".

[5] En la introducció del llibre de Jesús Portabella i Isidoro, Els Carrers de Barcelona.Gràcia, Ed. Ajuntament de Barcelona, Districte de Gràcia.  Barcelona, Juliol 2013.  Hi trobem les referències a la Introducció sobre el Marqués de Castellvell i l'Hospital de la Santa Creu.  També hi veiem escrit el nom de Mariné amb R final i sense ella:  esmenta el "Torrent de la Partió o d'En Mariner" com referint-se a la persona propietària i sense R un document de 1861 on llegim "Bancales, Viña frente la casa y campo de Mariné". pàg. 21 i 25.  Es pot consultar també a: https://issuu.com/bcncat/docs/carrers_de_gracia/17. 

Vegis també:  https://www.researchgate.net/profile/Jordi-Roca-Vernet/publication/267764150_-Baron_de_Castellet_Vol_1_pp_173-176_-

[6] Pau Mariné i Maria Mariné Mariné, tingueren quatre fills, Francesc, Pau, Anton i Mariangela. Anton es va casar amb una Iglesias.{PR5:36.}.19/11/1929

[7] Aquestes dades estan extretes de l'escriptura esmentada, data 13 de desembre de 1879.

[8] Arxiu Municipal del Districte de Gràcia. nº d'expedient 1872-256.  Respecte les diferents bòbiles del barri i els seus propietaris, podem consultar de Elsa Castellà Les Masies de Gràcia, Barcelona 2006, "Cal Mariné i la Finca de Can Grassot" pàg. 172 a 176, on esmenta les rajoleries dels Daura, en Mariné pobre i en Mariné ric, a més a més del refugi antiaeri de Cal Mariné i les sitges trobades del s.XVII.

  https://ajuntament.barcelona.cat/arxiumunicipal/sites/default/files/prov_aigua.xlsx

[9] http://pladebarcelona.cat/2016/03/03/caputxins-vells/

[10] "Escritura de firma de dominio por DªDolores Mariné y Molins a favor de José Capell y Coixet. Autorizada por D.Leopoldo Rodés Campderà, abogado. Notario...5 Noviembre de 1925"

[11] https://labarcelonadeantes.com/el-cine-cataluna-de-pueblo-nuevo

[12] https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/barcelona/tots/magatzem-de-cereals-manuel-marine-molins

[13] https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2011/11/el-pavello-de-sant-manuel.html

[14]  La fotografía de l'escultura procedeix de: https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=14674

[15]https://www.bnc.cat/fonshistorichsc/detall?id=27836&paraula=medic.%20vol._v._inv._1&camp=signatura&ordenacio=1&from=list&offset=180&orden=2

[16] https://hemeroteca-paginas.lavanguardia.com/LVE07/HEM/1896/10/02/LVG18961002-002.pdf

[17] https://dialnet.unirioja.es/servlet/tesis?codigo=278958.  Es conserva a la Biblioteca de la Universidad Complutense de Madrid, ciutat on va ser llegida.

[19]https://www.bnc.cat/layout/set/print/fonshistorichsc/detall?id=26731&paraula=%20&camp=id&ordenacio=&from=list&offset=26360&orden=

[21]  El  seu germà Agustí, era  propietari de la finca del darrera d'aquest solar, tocant al Carrer del Rosselló, així consta en la signatura de domini de Dolors Mariné Molins el 1925 a favor de J.Capell Coixet.

[22] L’Exposició Internacional de Barcelona havia estat, inaugurada pel mateix rei el 19 de maig de 1929.

[23] https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2015/07/la-inauguracio-de-lhospital.html

[24] https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/bitstream/11703/95466/1/15133.pdf, pàg.357. El mateix any, Agustí Mariné Molins reclamava un import per la transmissió d'un cens amb domini mitjà que gravava un immoble del paratge de Lligalbé, torrent del avui barri del Baix Guinardó.

[25] S'esmenta també la Revenedoria Central a la Gaseta Municipal de Barcelona del 15 de febrer de 1923, pàgines 76 i 79. https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/bitstream/11703/94935/1/15834.pdf

[26]  El plànol procedeix de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Vegis de Pere Cowley: http://pladebarcelona.cat/2017/05/05/delemus/

[27] Gaceta Municipal de Barcelona, 30/01/1961 pàg.94 Torrent de Mariné; 11/03/1968 pàg. 154 Torrent de Delemús:

https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/bitstream/11703/103442/1/GM_1961-01-30_0005.pdf

https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/bitstream/11703/103650/1/GM_1968-03-11_0007.pdf

També trobem aquests Mariné en la mateixa publicació, 1959,pàg.24, 1960, pàg.359, 1961 pàg.  292,

[28] Segons aquesta presentació va estudiar Ciències Físiques a Barcelona; Filosofia a Barcelona i Alemanya; Ciències Bíbliques al Monestir de Montserrat i Genètica a París.   Ha treballat quaranta anys en l'agricultura de regadiu, sobretot a l'Aragó. Es va especialitzar en «Diagnòstic de Sistemes Agraris» i en «Descomposició de les collites en factors» (models matemàtics).  

https://www.claret.cat/llibre/dues-sacsejades-el-big-bang-i-el-document-q-9788498469219/

[29] http://pladebarcelona.cat/2017/05/05/delemus/. Aquests terrenys eren propietat des de 1851 d'Agustí Mariné Iglesias per cessió d'un cosí,  Francesc Mariné Calvet {RP5:36.64}.01/01/1882

[30] Escrit com a "d'en Mariné" a https://enarchenhologos.blogspot.com/2014/03/els-barris-de-sant-marti-de-provencals.html;  escrit com a "de Mariné" a hattps://ca.wikipedia.org/wiki/Torrent_de_Lligalbé i finalment escrit com a Torrent del Mariner a La Circulació de les aigues del Pla de Barcelona en el passat, per Pau Vila: https://revistes.iec.cat/index.php/ciencia2/article/view/124913, finalment Jordi Corominas a https://catalunyaplural.cat/es/el-torrent-de-mariner-y-la-destruccion-de-la-barcelona-rural/ es refereix indiferentment a ell com a "de Mariner" com "del Mariner".

[31] a  http://cartaarqueologica.bcn.cat/3355  llegim: "Cal Mariné estava llindant amb la finca de Can Grassot, Cal Mariné, coneguda també com Can Mariné.. curs del Torrent d’en Mariné"

[33] També a Santa Coloma de Gramenet hi trobem un Centre Cívic i un Centre d'Atenció Primària amb el nom de Can Mariner.