Comissió de Memòria Històrica El Poblet-Sagrada Familia

DE FONT A PAULA FONT, 133 ANYS DESPRÉS

El març del 2025 el Ple del Consell Municipal del Districte de l’Eixample va emetre el seu informe (1) preceptiu favorable al canvi de la denominació del Passatge Font cinc anys després d’haver rebut la petició veïnal, que avantposava el nom de Paula al cognom de Font, per tal de fer realitat allò que deia i diu el nomenclàtor municipal (2):

Paula Font i Cuyàs (Barcelona, 1789-1870). Propietària de quatre mujades (3) d'una finca situada en el lloc anomenat joc de la rutlla. Era casada amb Joan Forasté i Moragas. En feu llegat dels terrenys a Paula Font i Casas, Joaquim Plans i Font, Francesc d’Assis Font i Bellsolà i Esperança Casas i Font.

Nova placa col·locada el 16.09.2025 (4)

Amb aquest article volem fer una aproximació a la història inicial del citat passatge que es va obrir a finals del segle XIX en terrenys del Sr. Juan Foraster, que n’era el propietari l’any 1853, segons consta en el mapa parcel·lari del Sr. Llorenç Presas (5) d’aquell any.

En morir el Sr. Foraster, la seva parcel·la de 4 mujades va quedar incorporada a nom de la seva vídua, amb el núm. 127, en el mapa del 1871 (6) de l’agrimensor Pedro Moreno, tal com es detalla en els fragments del mapa i llistat de propietaris que segueix a continuació:

Font AHPN / fragment mapa Pedro Moreno 1871, superposat sobre la trama Cerdà

Font: fragment llistat propietaris Mapa Pedro Moreno de 1871 (6)

A l’esmentat mapa es pot observar la parcel·la 127 superposada sobre la quadrícula d’en Cerdà, que inclou el traçat vertical del passatge actual que comunica el carrer de Mallorca amb el carrer de València.

La Sra. Font i Cuyàs, va morir l’any 1870, i en el seu testament va llegar els seus béns a nebodes i nebots, entre els quals hi havia la Sra. Paula Font i Casas, artífex junt amb el seu marit Tomàs Soler de tot el procés administratiu (1887-1892) endegat amb l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals per urbanitzar el solar delimitat pels carrers Mallorca-Sardenya-València-Marina que inclouria el futur passatge.

És la mateixa Sra. Font i Casas que l’any 1881 (7) havia venut una porció de terreny de 832 m² del llegat que havia rebut, al Sr. Josep Maria Bocabella (8), que amb aquesta adquisició completava la totalitat del solar que necessitava per a la construcció del futur temple expiatori.

Font: Arxiu de Protocols de Barcelona (6)

El 22 desembre de 1887, Paula Font i Casas va comunicar a l’Ajuntament de Sant Martí el següent (9):

“que es propietaria de una porción de terreno edificable comprendido entre las calles de Mallorca y de Valencia lindante en toda su extensión con el camino o torrente llamado d’en Pipino o de Mirambé. Que asimismo se halla ser propietaria de la mitad del terreno no viable ocupado por las calles de Marina, Mallorca y Valencia en toda la extensión que en los adjuntos planos se señala: que deseando urbanizar los solares que dan fachada a las respectivas calles de Mallorca y Valencia contiguos al citado camino o torrente, y atendido a que este debe desaparecer según el plano oficial de Ensanche de Barcelona.
SUPLICA A V.E. que: previa las mediciones y valoraciones por quien corresponda se sirvan acordar a favor de la recurrente Doña Paula Font la cesión del todo o de la mitad del referido camino mediante la compensación hecha con terreno viable del que la misma posee en las nombradas calles de Marina, Mallorca y Valencia”.

En data 8 de novembre de 1888 l’Ajuntament de Sant Martí comunica a la Sra. Font el plec de condicions suggerides per l’Arquitecte Municipal -el Sr. Pere Falqués- favorable a estudiar la petició rebuda i detallada en el plànol que segueix a continuació:

Font AMDSM (9)

Però no va ser fins al 19 de juny de 1891 (10), i a requeriment de la Sra. Paula Font i Casas, que l’Ajuntament de Sant Martí va accedir finalment a concretar els terrenys que volia a canvi del terreny ocupat pel Torrent d’en Pipino, tal com es detalla en el plànol que segueix a continuació:

Font AMDSM (8)

Malgrat aquesta concreció, a la Sra. Font Casas li va caldre encara afegir 650 ptes. a la permuta acordada, per a escripturar definitivament el 25 d’abril de 1892 (11), el sobrant de via pública generat pel Torrent d’en Pipino demanat l’any 1887.

No hem trobat cap informació que ens permeti saber en quin moment exacte es va autoritzar l’obertura del passatge, però sí que tenim documentada l’acta (12) de l’acord municipal de l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals que en la seva sessió extraordinària del 17 de març del 1893, deia textualment entre altres, el següent:

“De conformidad con lo propuesto por la Comisión Segunda se acordó designar con el nombre de “Pasage de Font” el pasage sin nombre que existe entre las calles de Valencia y Mallorca en terrenos de Doña Paula Font”

D’altra banda, atenent el fragment del mapa de Josep M. Serra de la imatge següent, s’hi observa que l'any 1890, el passatge encara no hi constava. Amb la qual cosa una primera aproximació seria afirmar que es va obrir -sense nom- abans del 1893, tot emulant la traça del torrent de Delemús (13), també denominat torrent d’en Pipino, que anava del carrer de Mallorca al carrer de València, i que havia vist interromput el seu curs arran de les obres de construcció del Temple a partir del 1882.

1890. Fragment del Mapa de Barcelona i Rodalies de JM Serra

Cal dir que en la recerca feta sobre la sol·licitud de permisos de construcció de cases a l’esmentat passatge, el més antic trobat i concedit, correspon al Sr. Pablo Tugas (14) per construir l’any 1897 una casa de 220 m² de planta baixa i primer pis, que possiblement correspon al núm. 15 del passatge i que sortosament encara resta dempeus.

Foto JM Sans,2026 font Arxiu Municipal Districte Sant Martí (AMDSM)

Pensem que la urbanització del passatge va començar abans, atès que el 1894, l’Ajuntament de Sant Martí va autoritzar (15) a la Companyia d’aigües de Barcelona de soterrar una canonada de 120 m de longitud al llarg del passatge, la qual cosa segur que va esperonar la construcció inicial de cases amb locals i habitatges.

La situació actual és una altra: són pocs els locals amb activitat comercial o industrial, i molts habitatges allotgen turistes. Es tracta d’un exemple més de la gentrificació que pateix el nostre barri, i en el cas d’aquest passatge cal afegir-hi que està afectat pel futur incert vinculat amb el projecte de l’escalinata de la façana de la Glòria.

Gener 2026 vista del Passatge. Foto J.M.Sans

Amb aquesta aproximació hem intentat recuperar l’origen d’un altre passatge del Poblet, que ens ha de permetre animar als nostres lectors a fer-nos arribar informacions complementàries que ens ajudaran a engruixir la memòria històrica relacionada amb el nostre patrimoni local.

Josep M Sans i Aldomà

Gener 2026

Notes:

(1) La Gaseta Municipal de l’Ajuntament de Barcelona de 27 de març de 2025 publica anunci informe preceptiu favorable al canvi de denominació emès pel Ple del Consell Municipal del Districte de l’Eixample.

(2) Jesús Portavella. Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona. 1996.

(3) 4 mujades de terra equivalen aproximadament a 20.000 m². Una illa de l’Eixample Cerdà en té uns 10.000.

(4) https://ajuntament.barcelona.cat/premsa/2025/09/16/leixample-rebateja-amb-el-nom-de-pila-ocultat-pel-fet-de-ser-dones-tres-passatges-del-barri-de-la-sagrada-familia/

(5) Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). Mapa de Llorens Presas de Sant Martí de Provençals del 1853.

(6) Arxiu Municipal Districte de Sant Martí (AMDSM). Mapa parcel·lari SMP de Pedro Moreno. Expedient 022/1871

(7) Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Francesc Planas. Protocol 1881. Novembre.

(8) https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_Bocabella_i_VerdaguerArxiu

(9) Arxiu Municipal Districte de Sant Martí (AMDSM). Expedient 1131_00_1887

(10) Arxiu Municipal Districte de Sant Martí (AMDSM). Expedient 1516_00_1891

(11) Arxiu Municipal Districte de Sant Martí (AMDSM). Expedient 1532_00_1892

(12) Arxiu Municipal Districte de Sant Martí (AMDSM). Llibre d’actes de l’Ajuntament de SMP de 1893, pàg. 91.

(13) Blog Pere Cowley 2017

https://www.pladebarcelona.cat/2017/05/05/delemus/

(14) Arxiu Municipal Districte de Sant Martí (ADSM), Expedient 0151_00_1897

(15) Arxiu Municipal Districte de Sant Martí (AMDSM). Expedient 1588_00_1894

UN POBLET DINS D´UNA ILLA DE EL POBLET (2ª Part)

Aquesta segona part d'aquest article, s'inicia cap al 1947, quan l'Ajuntament es plantejava la possibilitat d'eliminar aquests dos passatges, tal com es pot veure en aquests dos comunicats interns:

El primer, emès en data 7 de gener del 1947 per l'Arquitecto adjunto de Servicios i dirigit als Servicios Técnicos Urbanísticos y Valoraciones, en el qual s'al·ludien diverses raons per la seva eliminació, entre les quals estaven les següents:

• La poca longitud dels passatges.

• La poca amplada d'aquests, molt inferior a la de la resta de vials

• No disposar el passatge de Pau Hernández de sortida pròpia sinó a través del passatge de Faustino León.

• L'escassa importància de les construccions.

Per totes aquestes raons, proposava el seu desmantellament i l'eliminació d'aquests passatges.

El segon document, de data 31 de gener del mateix any, emès pel Teniente de Alcalde de Urbanismo y Reconstrucción, i dirigit a la Comisión Municipal Permanente, proposava que durant trenta dies s'exposés a informació pública al Butlletí Oficial de la Província el desmantellament d'aquests dos passatges.

Però les companyies d'Aigües i d'Electricitat van fer saber a l'Ajuntament que tenien una sèrie d'inversions realitzades als passatges, i que la seva eliminació suposarien despeses, tant d'infraestructures, com de treballs de desmantellament, a més de les indemnitzacions corresponents als usuaris, i que totes aquestes despeses les hauria d'abonar l'Ajuntament.

L'escrit de la companyia elèctrica Compañía Barcelonesa de Electricidad va ser del 18 de març del 1947, i li feia saber a l'Ajuntament que tenien instal·lades unes línies aèries de Baixa Tensió i que el seu desmantellament pujava a 548 ptes., que l'Ajuntament els havia d'abonar. Recordem que eren ptes. d'aquella època i que podrien equivaldre avui dia a uns 250 €.(1)

L'escrit de la companyia d’aigües, Sociedad General de Aguas de Barcelona S.A., va ser del 25 d'agost del mateix any, on li feia saber a l'Ajuntament que es veia en la necessitat d'interposar un recurs de reposició, però que si era d'interès per a la ciutat ho acceptarien, això sí sota la premissa que l'Ajuntament hauria d'abonar a la companyia 22.500 Ptes. Aquesta quantitat avui dia podria suposar aproximadament uns 9.600 euros.

Pot semblar molt exagerada la diferència de despeses d'una companyia a l'altra, però hem de tenir en compte que mentre una simplement tenia un traçat de cables elèctrics a l'aire lliure, l'altra tenia tot un traçat de conduccions subterrànies d'aigua neta i també d’aigües residuals que anaven cap a les clavegueres; es tractava de feines molt diferents. En qualsevol cas, aquestes dades ens mostren que els costos de fer coses han variat molt, no només en preus, sinó en conceptes de seguretat, materials, impostos, cotitzacions socials, etc., que no hi havia en aquella època. La situació espanyola en aquella època era força complicada, amb un país empobrit, un model autàrquic i amb el règim cada vegada estava més aïllat i més endeutat, amb la qual cosa les institucions públiques mancaven de recursos econòmics per fer front a despeses. Fos com fos la veritat és que l'eliminació dels dos passatges no es va dur a terme i la prova és que afortunadament encara continuen existint. Entre els anys 2017 i 2018 l'Ajuntament de Barcelona va remodelar cinc passatges d'aquesta zona, entre ells aquests dos que ens ocupen. El passatge Faustino León té una amplada de 3,60 m mentre que el passatge Pau Hernández té uns 2,80 m. Van treure les voreres, van posar terra i enllumenat nou i els van adornar com podem veure en l'actualitat:

Passatge de Faustino León, juliol de 2025. Foto de l'autor

Al llarg de totes aquestes explicacions de les dues parts d'aquest article, hem parlat de dos personatges que a més porten el nom dels dos passatges. Qui eren aquests personatges? Poc en sabem i les dades que tenim són confuses, vegem-les:

Faustino León Arroyo:

Natural del poble navarrès de Cintruénigo, va néixer el 1879 i va morir al seu poble el 1963, a l'edat de 84 anys. Com hem vist l'any 1923/24 constava com a mandatari de la propietària la Sra. Maria de la Riva, però en escrits publicats per alguns articulistes ho descriuen com a propietari dels terrenys (2). Per una altra banda, segons el Nomenclàtor de la ciutat de Barcelona, va comprar l'esmentada finca l'any 1929, però no existeix, o no hem trobat, cap document que així ho corrobori, però sí que sabem que l'any 1930, un any després de la seva suposada compra, va retornar al seu poble per ficar-se en política del seu municipi, i que entre 1933 i 1936 va arribar a ser alcalde com candidat independent.

Pau Hernández:

En aquest punt tenim força confusió donat que alguns dels articulistes citats ens parlen de Pau Hernández Gimeno, un jesuïta, escriptor, historiador i pedagog especialitzat en missions sud-americanes de la seva ordre, que havia nascut en 1852 en la població de Rubielos de la Cérida (Teruel) i que va morir a Roma el 1921, a l'edat de 60 anys. Alguns ho descriuen com un amic personal del Sr. Faustino León, mentre que altres diuen que no tenien res a veure entre ells.

· Aquí se'ns plantejava un dubte: si el Sr. Pau Hernández Gimeno va morir l'any 1921, no va poder enviar un escrit a l'Ajuntament l'any 1924 per sol·licitar la construcció de cases barates per als obrers, és a dir, aquest últim Sr. Pau Hernández devia ser una altra persona.

La resposta la tenim a l'escrit en que aquest Pau Hernández s'identifica com Pau Hernández i Hernández, que va adreçar a l'Ajuntament on exposava la necessitat de construir cases barates a l'interior de les illes de l'Eixample. Ho podem veure a la capçalera del document:

El problema és que amb aquest nom no hem pogut localitzar cap persona que pugui correspondre. Sí que hem trobat als arxius contemporanis, altres sol·licituds d'aquest Sr. Pau Hernández Hernández, per a la construcció de cases barates als actuals passatges de Núria i de Valls, l'entrada de les quals està al c/ de la Indústria.

Per finalitzar, mostrem una sol·licitud realitzada a l'Ajuntament de Barcelona, l'any 1924, per un propietari d'un dels habitatges d'aquests passatges, amb l'ànim de mostrar com eren aquestes sol·licituds, com anomenaven els vials a l'època, així com els plànols d'aquesta, tant de planta com als alçats de façanes i la seva posició dins dels passatges.

La petició la feia el Sr. Francisco Marín Riera domiciliat a la Travessera entre Marina i Lepant, que habitava en una barraca, per construir en un solar de la seva propietat al passatge particular amb l'entrada pel c/ Igualtat.

Pau Martínez Dalmau.

Desembre 2025

Notes:

(1) Hallar el equivalente actual de un valor monetario antiguo: https://ine.es/calcula/calcula.do

Tenint en compte que aquest sistema de càlcul no va més enllà de l'any 1954, i que el nostre estudi seria del 1947, podria fins i tot ser superior a les quantitats que hem ofert a l'article.

(2) Pasaje de León y de Pau Hernández; Autor: Ramón Sales Encinas. Publicat el 21 de maig de 2016 a “Redescubriendo Barcelona y más allá”.

Faustino León i Pau Hernández. Autor Pere Cowley. Publicat el 15 de març de 2014 a “Pla de Barcelona”.

Un pueblo dentro de una isla de Ensanche.; Autor: Xavi Casinos. Publicat el 20 de juliol de 2019 a “La Vanguardia”.

UN POBLET DINS D'UNA ILLA DE EL POBLET (1ª PART)

Explicarem l'origen, d'acord amb documents localitzats en els arxius contemporanis de l'Ajuntament de Barcelona, dels passatges de Faustino León i de Pau Hernández, dins de l'illa formada pels actuals carrers: Castillejos, Rosselló, Cartagena i Provença.

Per començar a parlar d'aquests passatges ens hem de remuntar a l'any 1923, quan l'espai estava comprès entre els traçats de l'Eixample dels carrers Castillejos, Rosselló, Igualtat i l'antic camí d'Horta. Aquest espai estava format per una sèrie de finques al voltant d'una antiga riera coneguda com el “Torrent de Milans” (1)

El següent plànol ens mostra la disposició en aquella època de l'espai que ocupava aquesta illa:

A l'anvers es mostra aquesta petició, mentre que en el revers es poden veure les signatures de la resta de propietaris, així com la seva aprovació i un escrit a mà alçada en el qual l'Ajuntament assigna la seva aprovació i ho passa a un altre departament perquè es procedeixi a la seva realització. El dia 17 de març del 1924, l'Ajuntament de Barcelona comunica als interessats l'aprovació d'aquesta delimitació, així com la data en què es realitzaria aquesta delimitació, el dijous dia 27 de març del 1924 a les 7:30 del matí amb la presència dels regidors de torn. Ho podem veure en el següent document:

Per fi la delimitació de les finques es va dur a terme el dia previst i aquí mostrem la còpia de l'acta d'aquesta operació on al revers consten les signatures de tots els interessats:

Però per estar en condicions de poder construir, calia legalitzar que els espais que havien estat vies públiques, com el camí d'Horta, ja no ho eren i podien passar a ser privatitzats; d'una banda, s'havia de garantir que tots aquests espais estaven lliures de passos d'aigües.

Per això l'any 1930 la Comissió de l'Eixample va declarar que tota l'illa era “sobrant de via pública i vacant de pas d'aigua”, no sense l'oposició de la Companyia General d'Aigües de Barcelona que al·legava que hi posseïa una sèrie de servituds (2) a favor seu. Fos com fos va ser declarada i legalitzada l’opinió de la Comissió de l'Eixample.

Aquí mostrem l’acta d'aquesta resolució de la Comissió de l'Eixample:

Aquest document, emès en data 23 de maig de 1930, deia que el dia 27 de febrer del mateix any es va publicar al Butlletí Oficial de la Província un comunicat en què es declarava aquesta illa sobrant de via pública (3) i vacant de pas d'aigua (4). També explicava el contenciós amb la companyia d'aigües, però que al final s'havia imposat la decisió municipal.

Un cop feta la delimitació de les finques, un altre personatge va entrar en acció, el Sr. Pau Hernández, que en vista de les poques possibilitats d'habitatge que tenia la incipient població obrera de la zona, va enviar el dia 29 de juliol del 1924 a l'Ajuntament de Barcelona un projecte per a la construcció d'habitatges barats a diverses zones del barri, entre elles a l'interior d'aquesta illa. Mostrem aquí la memòria d’aquest projecte que consta de 3 fulls i va ser aprovada per la Comissió Municipal en data 30 de setembre del mateix any:

En aquest al·legat el Sr. Hernández, a més d'indicar la manca d'habitatges, feia al·lusió que es necessitaven grans quantitats de diners i recursos que havien de ser assumides pels poders públics. Interiors d'illes de l'Eixample podrien ser destinats a la construcció d'habitatges econòmics per a aquesta massa obrera, i proposava l'interior d'aquesta illa.

Un cop en poder de l'Ajuntament aquest escrit, el cap de la Secció 1a, va dirigir a la Comissió Municipal, un comunicat amb data 6 d'agost del 1924 amb recomanacions sobre la posada en marxa d’aquest projecte. Això fa pensar que no va ser rebutjat d'entrada sinó més aviat que s'iniciava un procés d'estudi sobre la viabilitat d'aquest. Entre altres coses, es proposaven portes d'accés al recinte que serien tancades a la nit, amples de via dels vials d'accés a les cases, etc.:

També mostrem l'informe de la Comissió de l'Eixample adreçat a l'Alcaldia, en data 14 de setembre del mateix any, en el que autoritza aquest projecte:

Després de l'enviament del projecte a l'Ajuntament, el Sr. Pau Hernández amb domicili al C/ Diputació núm. 26-28 – 2n pis, fa una petició a la mateixa institució, per a l'obertura i construcció dels dos passatges, en data 31 de juliol del 1924. És molt interessant veure que sol·licita aquesta petició com Pau Hernández i Hernández, cosa de vital importància per a l’última part d'aquest treball.

Com podem veure, aquest document esmentat porta un segell a la capçalera amb la paraula INUTILIZADO. No sabem exactament què significa aquest segell, però la veritat és que no afectava l'aprovació del projecte:

Per fi, en data 21 d'agost del 1924 un comunicat de l’alcalde en funcions Sr. J. Ponsà dirigit al governador civil de Barcelona, donava permís perquè es publiqués al Butlletí Oficial de la Província aquest projecte. Aquí mostrem aquest comunicat així com la publicació del mateix emmarcada en cercle vermell.

Encara que a la fotografia no s'aprecia, sota l'emmarcat en vermell, hi ha un altre anunci al Butlletí Oficial de la Província, on també es concedeix l'obertura i construcció d'altres passatges emblemàtics del barri situats al c/ Indústria, el passatge Núria i el passatge Valls, també promoguts pel Sr. Pau Hernández.

L'any 1931 els passatges León i Hernández, ja estaven oberts i l’estructura d'aquesta zona era la que es mostra en aquests plànols.

I més concretament l’estructura en detall de l'illa i els passatges és com es veu:

Dibuix realitzat per l'autor a l'octubre 2025

Tots els passatges de Barcelona, i més concretament els del nostre barri, segueixen un traçat paral·lel a un carrer i per descomptat perpendicular a un altre, però el passatge de Pau Hernández no segueix aquesta pauta. La raó la tenim al plànol anterior en què veiem que a l'època que es va construir sí que era paral·lel a un carrer, al Camí d'Horta que actualment és inexistent.

Seguirem el tema amb un altre article

Pau Martínez Dalmau.

Desembre 2025

Nota: Els documents mostrats s'han obtingut en l'Arxiu Contemporani de l'Ajuntament de Barcelona.

(1)	En alguns documents de l'època podem veure que també a aquest torrent se'l denominava com el torrent del pecat, encara que creiem que o bé pot ser un error que es va cometre a l'època o bé també se'l coneixia per aquest nom. Per nosaltres el torrent del pecat era un altre que es trobava a la zona de Gràcia.
(2)	La servitud és un dret real basat en la facultat del seu titular, que sol ser el propietari d'un terreny o finca, per servir-se o beneficiar-se d'un altre terreny. En el cas de la Companyia d'Aigües significava que per poder accedir als seus recursos o instal·lacions podia passar o utilitzar les finques adjacents sense problemes.
(3)	El terme sobrant de via pública significa que els terrenys municipals que existien podrien ser objecte de compravenda, és a dir, passar a mans privades.
(4)	El terme vacant de pas d'aigua significa que no hi ha cap pas d'aigua en una finca, ni en superfície ni en subsol, i que, per tant, ja no hi ha cap mena de servitud en aquest aspecte.

CRÒNICA XERRADA HOSPITAL DEL PUEBLO

El passat dijous dia 19 vam poder escoltar una xerrada sota el títol de “A la recerca de l’Hospital perdut. Hospital del Pueblo al barri del Poblet 1936-1939” a càrrec del doctor Carles Hervás i Puyal. El ponent és doctor en Medicina i especialista en Anestesiologia, així com doctor en Història. Les seves línies de recerca com a historiador s'han orientat cap a la Història de la Medicina i l'estudi de la sanitat a Catalunya durant la República, la Guerra Civil i la postguerra.

Fotografia Josep Maria Padullés

El Doctor Hervás va dividir la seva conferència en dos blocs. En el primer va detallar el procés de recerca de la seva investigació sobre l’anomenat “Hospital del Pueblo”, i en el segon va aprofundir sobre la història d’aquest i la seva evolució fins als nostres dies, així com la localització d’altres centres hospitalaris durant la guerra civil.

Fotografia Josep Maria Sans

L’inici de la seva recerca -duta a terme amb moltes dificultats degut a la poca documentació existent- va ser la troballa de la següent foto, en la que es veuen llits d’hospital dins d’una capella, amb les sigles CNT a la paret del fons.

Fotografia extreta del llibre “La xarxa hospitalària a Catalunya durant la Guerra Civil” de Carles Hervás

La fotografia en qüestió li va cridar l'atenció mirant un llibre sobre hospitals de guerra a Catalunya i es va preguntar sobre la localització de l’edifici. Les seves investigacions el van dur a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de la CNT i allà va aconseguir un número de la revista “Umbral” on hi havia un reportatge sobre “Un hospital del Pueblo” amb la fotografia, però tampoc allà es deia el lloc exacte on es trobava.

Continuant amb la recerca, a través del diari “Solidaritat Obrera” va descobrir que hi havia un hospital al carrer de Provença 388, a la cantonada amb Roger de Flor, en ple barri del Poblet. Però El Doctor Hervás volia esbrinar què s’hi ubicava en aquell indret abans de la guerra i va trobar que estava l’Orfenat de Sant Josep gestionat per un orde religiós i que el 1909, durant la Setmana Tràgica, va ser cremat i després restaurat per en Enric Sagnier.

FotosdeBARCELONA.com

Per les fotografies de la Kati Horna [i], una important fotògrafa de guerra, tenim més d’una imatge del Hospital del Pueblo i d’altres hospitals de sang de la ciutat durant la guerra civil.

Kati Horna, Barcelona. Hospital del pueblo. Marzo de 1937. Fundación Rafael Botí

Gràcies a la conferència ens hem pogut fer una idea del funcionament dels hospitals durant la guerra. Pel que sembla, els primers dies es van omplir els hospitals existents, i per això se'n van habilitar altres espais, molts d’ells dependents d’un partit polític o un sindicat. La CNT gestionava molts d'aquests recintes. Un cop passats els primers dies de la guerra, molts d’aquests hospitals recents, van passar a funcionar com a dispensaris i policlíniques amb metges de diferents especialitats, on s’atenia a la població civil, en especial a l’afiliada als sindicats. També ens ha parlat dels costos d’explotació d'algun d’aquests centres, del personal amb què comptaven -molts metges i infermers vivien al barri- i els serveis que s'oferien.

Pel que fa als metges, durant aquella època, se’ls exigia d’estar sindicats i la majoria ho estaven a la CNT. Un cop finalitzada la guerra, molts van haver d’exiliar-se i alguns dels que es van quedar van patir represàlies per part del nou règim.

També el conferenciant ha pogut constatar l'existència d’altres hospitals de sang a la nostra ciutat:

1- Hospital de Gràcia. Al que era el Col·legi de Sant Josep de les Carmelites al carrer Gran de Gràcia 236, que va passar d'Hospital de sang a dispensari.

2- Hospital de Sang al Poblenou, a la Rambla del Poblenou 76, després hospital del Barri.

3- Hospital Central de la CNT, al carrer de Consell de Cent 393, al Col·legi de les Germanes de la Inmaculada Concepció.

Per concloure l'exposició, el doctor Hervás ens ha explicat que en acabar la guerra civil l’edifici de l'Hospital del Pueblo va passar novament a mans de la Congregació de les germanes de la Sagrada Família, fins al 1961 quan Antonio Valt, fundador de l'Editorial Herder, el va comprar i li va encarregar a l’arquitecte Josep Ribas González la seva transformació tot respectant els murs però, modernitzant la façana. El 1973 es van afegir quatre plantes i al 2014, el Goethe-Institut va llogar tres plantes.

Foto Google Maps

Durant tota la xerrada s’han mostrat diverses fotografies que han il·lustrat les explicacions del conferenciant i que, al mateix temps, van ser fonamentals en el seu procés d’investigació.

Fotografia Carmen Dobaño

Va ser una xerrada molt interessant i amena que ens ha apropat a una realitat desconeguda d’un aspecte de la nostra història. Ara caminant pel nostre barri i per la nostra ciutat de segur que pararem més atenció als edificis que potser amaguen una altra història que espera ser rescatada.

Agraïm molt sincerament la tasca d’investigació del doctor Carles Hervás que contribueix a completar un puzzle amb moltes peces perdudes.

Carmen Dobaño

Novembre 2025

[i] https://www.revistakalos.com/fotografas-guerra-civil-kati-horna/