El passat dimecres es va dur a terme una xerrada sota el títol de “Refugis antiaeris. La seva construcció a Barcelona ciutat i al Poblet-Sagrada Família (1937-1939)” a càrrec d’en Josep Maria Contel. El conferenciant és historiador local, fotògraf i cofundador i president del Taller d’Història de Gràcia. També és estudiós de la construcció de refugis antiaeris. Ha publicat diversos llibres i va rebre l’any 2020 la “Medalla d’Honor de Barcelona” per la seva defensa de la recuperació de la memòria col·lectiva.
Fotografia Josep Maria Sans
Per iniciar la sessió, en Josep Maria Contel, en poques paraules, posa als assistents en situació. Explica com els bombardejos van agafar a la gent de la ciutat per sorpresa, perquè sempre es pensaven que el front era lluny, com a mínim a 300 km de Barcelona. Quan comencen els bombardejos es produeix una reacció per part de la societat civil a aquesta agressió i la gent del carrer comença a organitzar la defensa passiva i el primer que es planteja és com aixoplugar-se de les bombes, siguin aèries o terrestres.
Llavors es convoca als veïns de cada zona per tal de coordinar-se per a la construcció de refugis. S’institueix una Comissió dirigida per una Junta que establirà un Reglament amb, entre altres qüestions, determinar les obligacions dels veïns, com ara: el pagament de 2 ptes. setmanals per família o la crida a dur a terme treball voluntari per part dels homes d’entre 16 a 30 anys. De la mateixa manera també s'estipula els drets sobre la utilització dels refugis.
Aquests refugis eren veïnals i només estaven pensats per a aquelles persones que fossin sòcies. Per això es distribuïen, entre els veïns, carnets acreditats per cada Junta. Això no volia dir que no es deixés entrar un veí de la zona que no portés carnet, però quan sortia se'l feia abonar la quantitat corresponent als associats, amb excepcions per aquelles persones sense recursos. Cal remarcar que aquests eren refugis “privats”.
A mesura que s’anava avançant es va establir un reglament per mantenir l’ordre i la higiene dins els refugis.
A Barcelona es van construir 1.400 refugis. D'aquests alguns els va fer l’Ajuntament, classificats en dos tipus: de claveguera o col·lector i col·lectiu; i altres eren veïnals que podien ser: familiars (eren molt petits) o d’organització veïnal. A més hi havia els refugis atípics: a les fàbriques, edificis, al metro, a les entitats, consolats…
Fotografia: Carmen Dobaño
En el transcurs de la xerrada el conferenciant ha projectat imatges de tota mena de refugis i ha anat il·lustrant les seves explicacions amb fotografies. Ha explicat la complexitat que suposa resumir com eren els refugis a causa del fet que la tipologia era molt diversa. Així, sabem que hi havia de diferents amplituds, fondària, amplada, llargada… I pel que fa als materials: maons, ciment, parets foradades… I si pensem en els bancs per seure doncs en trobem d’encastats, de fusta, de maons, d’obra… també hem pogut veure models de pous de respiració, de lavabos, de latrines, de cisternes, de zones d'infermeria, de farmaciola, etc., etc.
Tot molt interessant, ja que ell, com a estudiós ha pogut entrar en molts dels refugis de la ciutat i documentar-los. És important constatar que, com és lògic, no hi ha pràcticament cap fotografia de l’interior dels refugis durant la guerra, així doncs les que se'ns mostra són actuals, però així i tot ens proporcionen una idea molt propera a com eren en aquella època. Sí que s’han trobat algunes fotografies familiars d'entrades a algun refugi. Per això que és cabdal regirar entre les fotos familiars antigues per a poder trobar petis detalls que serveixen per a la localització de fites històriques.
Durant la xerrada l'orador ha projectat diversos planells de refugis que han ofert una idea molt concreta de la seriositat dels projectes i de l'exactitud dels treballs efectuats.
Fotografia Josep Maria Sans
Al mateix temps, mentre donava tota mena de detalls i explicacions, afegia algun comentari curiós com per exemple que s’agafaven elements de “desconstrucció” d’alguns edificis per construir els refugis, per tant, hi havia un total aprofitament dels materials.
En acabar la guerra els refugis no es toquen, ja que pensen que potser s’hauran de tornar a utilitzar, però cap als anys 60 es decideix de començar a destruir-los. Al arribar als anys 70 s'inicia la construcció de pàrquings i altres elements que faran desaparèixer la majoria d’ells.
El conferenciant s’atura en el refugi del Palau de la Generalitat, ja que s’estava al corrent de l'existència del refugi dins l’edifici però no fora. Es va descobrir sota la Plaça Garriga i Bachs. Mostra fotografies de quan es va baixar a inspeccionar, malgrat l'interès, sembla que la seva rehabilitació és força difícil.
En Josep Maria Contel ja va advertir des de bon començament que faria dues conferències, una, la relatada fins ara i una altra, centrada als refugis del barri de El Poblet-Sagrada Família. En aquesta segona part ha anat revisant una llista de refugis localitzats al barri, fent especial esment al denominat “Roger de Flor-Aragó” i que es correspon al que està situat al Passeig de Sant Joan, València, Nàpols. També ens mostrà el document gràfic del mateix: noms de les cases a dins els refugis, escales, infermeria, planells, galeries, bancs, etc., així com al refugi situat al Passatge Simó (Sardenya, entre Rosselló i Provença).
A mesura que anomenava cada un dels refugis de El Poblet ha informat sobre l’estat en què es trobava d’acord amb les informacions que ha pogut obtenir de cadascun d’ells.
Ha estat una xerrada molt interessant i il·lustrativa i que ha obert una porta del nostre passat. Un passat que tenim sota els peus i que trepitjarem ara amb més consciència. Un passat que ens fa entendre la vida dels nostres conciutadans i també de molts familiars durant la guerra i ens ajuda a mantenir la memòria per anar un pas més enllà.
Carmen Dobaño Pané
Febrer 2025