EL PASSATGE DE MARINÉ: L' ACTIVITAT INDUSTRIAL I ARTESANAL FINS A LA GUERRA CIVIL.

El Passatge de Mariné deu el seu nom als qui eren els propietaris dels terrenys, els de la Masia de Can Mariné, situada a on són avui les vivendes que dónen al carrer de Còrsega i la plaça Antoni Puigvert.

En un mapa de Barcelona de 1860 veiem el projecte del Pla Cerdà per aquesta zona, a l'esquerra, una línia diagonal que talla les illes de cases i l'hipòdrom separa Barcelona i Sant Martí de Provençals. La ubicació de l'hipòdrom, entre els carrers de Passeig de Sant Joan, Mallorca, Rosselló i Padilla ens orienta a l'hora de situar el futur Passatge de Mariné, entre el que serien Rosselló, Còrsega, Sicília i Nàpols. Veiem que a les illes de cases projectades per Cerdà hi ha dos blocs de construcció paral·lels oberts amb una zona verda al mig i no les construccions tancades que coneixem ara ni tampoc hi ha passatges.[1] 

    1860. Zona del mapa de Projecte de l'Eixample veïna al Passatge de Mariné

El nostre passatge va néixer ubicat entre dos municipis amb la línia divisòria marcada per un torrent i sembla ser que la seva urbanització es remunta al 1877.[2] Una "Escritura de Establecimiento" de 1879 ens informa de la venda d'un solar de terreny per a edificar, propietat de D. Agustín Mariné y Matas, "con fachada al pasaje en proyecto llamado de Mariné" dins "del pueblo de San Martín de Provensals".[3] En l’escriptura s’estipulava l'obligació del comprador de millorar el terreny i de construir la part de claveguera, vorera, canonada per aigua o gas, clavegueró, la reparació o conservació del passatge i la seva entrada i el pagament de l'enllumenat. El comprador podia construir un o dos pisos, que passaven a ser de la seva propietat, i que podien ser destinats a vivenda o a "fábrica para las industrias que la ley permite establecer en los barrios urbanizados". La construcció era propietat del comprador, però el terreny seguia estant propietat del venedor, que es guardava el dret de consentir en les futures transaccions de venda i cobrava anualment el Domini fins la redempció d'aquest.

El barri de la Sagrada Família, des del començament del temple que li dóna nom el 1882, va ser un important nucli de tallers i obradors d'artistes i artesans: picapedrers, fusters, escultors, serrallers, cosa que veurem reflectida en el nostre Passatge. La més antiga de les empreses de que tenim coneixement va ser la fàbrica de joguines de plom La Guerra, el 1900 Baldomero Casanellas i Nogué, serraller de formació, compra l'edificació existent en el nº 6 i el 1901 hi va establir la fàbrica i la vivenda.  

Veiem l'imprès, presidit per la deessa Minerva, on comunica als seus clients el canvi d'adreça, ara al "Pasaje de Mariné núm. 6", entrada pel carrer de Nàpols i on es dibuixen algunes de les seves produccions de més èxit: alabarders, toreros i exèrcit regular. L'empresa, com veurem amb canvis de nom i d'activitat, va estar ubicada en el mateix lloc fins a principis dels anys setanta.[4] 

            1901 Imprès de Baldomer Casanellas on informa de la nova ubicació de l'empresa.

Per la part del darrere, el pati de B.Casanellas limitava amb altres patis i jardins, un era el del taller de forja i serralleria dels germans Lluís i Josep Badia Miarnau, que s'hi van establir el 1904 al carrer de Nàpols núm. 278. Tenia una façana modernista dissenyada per Antoni Gaudí, per a qui van realitzar nombrosos treballs. Es coneix obra de la seva autoria fins 1929, un encàrrec de Josep Maria Jujol. La construcció el 1958 va quedar desfigurada per una reforma.[5] 

Fotografia del taller de forja dels germans Badia Miarnau el 1927. 

Carrer Nàpols 278

Si mirem la fotografia aèria de 1927 on s'ubica el taller dels Badia Miarnau, veiem que el Carrer de Còrsega estava tallat entre el Carrer de Nàpols i el Carrer de Sardenya per la Masia de Can Mariné i altres edificacions i horts, el nostre Passatge era un lloc obligat de pas, els veïns del barri de Gràcia hi passaven els diumenges per escurçar camí quan anaven a la plaça de toros de la Monumental inaugurada el 1916. També s'hi accedia per arribar al "mercadillo" del carrer de Sicília, segons explicava en Fèlix Ribas,[6] un dels nostres veïns amb més solera, en els portals més pròxims al carrer de Nàpols es guardaven els taulers, tendals i accessoris dels comerciants que muntaven parades de productes d’alimentació al Carrer de Sicília i pròxims: fruita, verdures, peix, quan encara no hi havia el mercat de la Sagrada Família.[7] 

Fotografia aèria de 1927 on podem apreciar en el requadre vermell el taller dels Badia Miarnau

En els anys 20 ja s'havia establert la fàbrica tèxtil Corbera i Espinal, que tenia les oficines al carrer de Casp núm. 33. Ocupava tot el que és avui la Plaça Caterina Albert i l'edificació que dóna al carrer de Sicília, on tenia l'entrada principal. Adjunt a la fàbrica i comunicada amb ella, en el núm. 8 del Passatge, hi havia la infermeria de l’empresa, tocant el que és avui la sortida del pàrquing. 

Imprès de 1929 de l'empresa Corbera i Espinal, abans Corbera Hnos. y Espinal

El 1925 el nebot de B.Casanellas, Josep Capell Coixet, continua l'empresa de joguines de plom amb el nom Sobrino de Baldomero Casanellas. El 1929 a L'Exposició Internacional de Barcelona és reconegut el seu mèrit amb una Medalla d'or. Un veí fuster del Passatge de Mariné núm. 4, el Sr. F. Cucurella, va fer la vitrina per a exhibir les figuretes i caixes.[8] La vitrina mostra - a més a més de formacions militars - caixes de futbolistes, indis i vaquers, boy scouts, zoològic i motoristes. La pintura representa les casernes de Jaume I i de Roger de Llúria (actual seu de la Universitat Pompeu Fabra). 

Vitrina de J.Capell Coixet que va rebre la Medalla d'Or de l'Exposició internacional de Barcelona el 1929

Durant la Guerra Civil, com es veu en el mapa, el passatge va passar a dir-se de Castelldefels, per evitar el nom dels antics propietaris. A la cantonada del Passatge amb el carrer de Sicília, segons en Fèlix, hi havia uns laboratoris on venien amb camions a buscar cotó, gases i altres materials. També hi va haver un refugi antiaeri al núm. 2 del Passatge, a prop del carrer de Nàpols i més d'una bomba va arribar a impactar perjudicant algunes de les edificacions [9]. Cal recordar que la no llunyana fàbrica de motors d'aviació i temporalment de bombes Elizalde era un objectiu de l’aviació italiana. 

Mapa de 1936 on podem apreciar el canvi de nom del Passatge de Mariné a P.Castelldefels

Durant la Guerra Civil les empreses varen ser col·lectivitzades. En el cas de J. Capell, al ser el plom un material necessari per a la indústria bèl·lica va cessar la seva activitat productiva, l'empresa es va col·lectivitzar i el Sindicat va pagar els treballadors fins a exhaurir els seus fons, moment en que van haver de baixar portes. No sabem què va fer l'empresa Corbera i Espinal[10], però Corbera i Bertran, també empresa tèxtil al Carrer de Romans núm. 1, sota la col·lectivització va seguir treballant, produint roba per a l'exèrcit, entre altres productes.[11]

 

Rosa Capell González, 15 desembre 2023

Notes:

[1]  Ildefons Cerdà. Plànol de Barcelona i Projecte de reforma i eixample. 1860 Litografia. Arxiu d'Història de la Ciutat de Barcelona.

[2] htt ps://grassot.blogspot.com/2006/01/can-marin.html

[3] El text de l'Escriptura d’Assentament especifica els veïns més pròxims i els del voltants: "Toda aquella porción de terreno para edificar situada en el término municipal del pueblo de San Martin de Provensals, comprendida dentro del perímetro del Ensanche de esta Ciudad, con fachada al pasaje en proyecto llamado de Mariné, cuya porción de terreno mide....que comprende el solar de figura regular señalado con el número veinte y cuatro en el plano....Linda dicho solar a Oriente con honores de Don Lorenzo Climent; à Poniente con las de Don José Rius y Abella; al Norte con el Pasage de Mariné en construcción; y al Sud con terreno del propio Señor Mariné, o sea el solar número veinte y nueve. Pertenece al Señor estabiliente el solar o porción de terreno que con la presente se establece procedente de una pieza de tierra campa secano de cabida....situada en el término municipal de San Martin de Provensals, cerca al antiguo Convento de Padres Capuchinos; lindante a Oriente con tierras que fueron del Hospital Provincial de Santa Cruz y antes de Don Mariano Alegre; á Mediodia con los herederos y sucesores de Don Ignacio Gayolá; a Poniente con los de Gerónimo Grasot; y a Cierzo, parte con honores del propio Señor estabiliente, parte con los de Gervasio Daura y parte con los de Juan Jumells, que se tiene por los herederos y sucesores de Juan Rovira, hortelano de las huertas de la Puerta Nueva y bajo dominio directo y alodial del Beneficio Tercero bajo invocación de Nuestra Señora instituido y fundado en la Iglesia de San Juan de Jerusalén de esta Ciudad, al censo de...anualmente pagadero el día ocho de Setiembre....."

[4] Amb anterioritat havia estat ubicada al carrer de Consell de Cent 178.

[5] Els germans Badia havien treballat en el taller d'Oñós, situat entre el Passeig de Sant Joan i Roger de Flor. Quan va morir Oñós es van traslladar a Diagonal amb Roger de Flor, però els veïns es queixaven del soroll i van haver de canviar de nou.  Les fotografies del taller i la vista aèria de Barcelona pertanyen a aquest blog:  https://historiesdebcn.com/taller-germans-badia-una-obra-oblidada-de-gaudi/ 

[6] El veí Fèlix Ribas va viure més de 90 anys al Passatge, ens va deixar el desembre de 2021.

[7] L'actual mercat de la Sagrada Família s'ubica en el que va ser la fàbrica de la General Motors.  Va ser inaugurat com a tal el 1944.

[8] Per a més informació vegi’s el blog sobre l'empresa i la seva història https://Capell.toys

[9] D'aquest refugi no hem trobat constància en els registres, però ho sabien tots els veïns: Ribas, Artigas, Molins, etc..

[10] Les direccions de les dues empreses tèxtils estaven emparentades. Corbera y Bertran va ser fundada per Jaume Corbera Puñet i Josep Bertran Margenat el 1929. El President del Consell d'Administració de Corbera y Espinal el 1963 era Luis Corbera Puñet, segons consta en una convocatòria publicada en el B.O.E. de 27 d'abril d'aquest any, nº 101, p.7077.

[11] La informació sobre aquesta època de Corbera i Bertran es deu a una trobada casual. La podem consultar a:

 https://blocpavellorepublica.ub.edu/author/provapavello/page/8/

 

XARCUTERIA SIMÓN: 4 GENERACIONS I 125 ANYS D’HISTÒRIA AL POBLET

Entrevistem a la Sra. Montserrat Codina, última representant de la família que ha regentat la Xarcuteria Simón, situada al carrer València 392, cantonada amb Sicília, que va començar a l’any 1898 fins aquest estiu de 2023, i encara que la botiga tindrà continuïtat no serà ni amb la mateixa família ni amb el mateix nom.

                 

                         Sra. Montserrat Codina. 2023

   Tal com ens explica la Sra. Montserrat, les quatre generacions podríem sintetitzar-les en el següent quadre:

   El Sr. Esteve Duran era originari del poble d’Éller a La Cerdanya, a uns 6 km de Bellver, i després de fer el servei militar, va venir a Barcelona a treballar a una vaqueria situada al mateix lloc on avui en dia s’hi troba el Col·legi Ramon Llull, fins l’any 1896 quan va decidir comprar un ramat de cabres i fer-les pasturar als voltants de la Sagrada Família. Aquell mateix any va conèixer a la que seria la seva dona i l’any següent es van casar.

   Catalina Solà era del poble de Sils, a Girona, i als 14 anys es va traslladar a Barcelona a casa de la seva germana que estava casada amb un cansalader, i allà va començar fent tasques com ara despatxar, fer botifarres i al mateix temps realitzava les feines de la casa i tenia cura dels nebots.

                 El besavi Esteve Duran amb la típica bata de “tocinaire” al 1956. Aportada per la Sra. Montserrat

  Un cop casats van muntar el seu propi negoci de cansaladeria l’any 1898 a un local del c/ Girona nº 87 de la ciutat comtal. El matrimoni va tenir una filla única de nom María Duran, que als 17 anys va llogar una parada al Mercat de la Concepció on feia de cansaladera. 

   L’any 1920, la mestressa del local de c/ Girona nº 87 els va fer marxar ja que necessitava el local per altres menesters, i es van traslladar al c/ València nº 392, on sempre han estat des de llavors. A aquest edifici, en aquella època, només hi havia la botiga i un entresòl que era on vivia la família.

        Així era la botiga l´any 1949. Aportada per la Sra. Montserrat

   La María Duran va conèixer a un altre cansalader que es deia Francisco Simón i es van casar l’any 1924, i van heretar la botiga i el negoci que a partir d’aquesta data seria la cansaladeria Simón. La segona generació va prendre possessió del negoci al 1923. 

   Aquesta segona generació va viure i va patir els efectes de la guerra civil. Durant aquest període i els anys consecutius de la postguerra escassejaven molt els productes i no es podien abastir fins el 1946 en que va començar a normalitzar-se la situació. Durant el període de guerra molt milicians entraven a la botiga i s’emportaven part del gènere, lògicament sense cap tipus de pagament; això sí, deixaven un document del partit o la institució a la que pertanyien. Malauradament mai es van poder bescanviar per diners. A continuació es poden veure alguns d’aquests documents fets en un paper qualsevol.  

Documents aportats per la Sra. Montserrat

   Es poden veure els segells de l’Ajuntament de Barcelona, la C.N.T. i d’Esquerra Republicana, en els quals queda constància que  s’enduen pernils, embotits o carn. En aquella època no tenien neveres i part del gènere ho havien de portar al mercat de la Concepció per poder conservar-lo. 

   Al 1953 aquesta segona generació va decidir la construcció de l’edifici que veiem  avui dia. El mateix Francisco Simón el va dissenyar i construir per un total de 1.200.000 ptes. També va decidir com seria el nou local del seu negoci, amb tres grans portes d’accés, tal com es mostra en el següent dibuix fet per ell mateix:

Dibuix i foto aportats per la Sra. Montserrat i per Pau Martínez

Edifici nou ja construït al 1954, i a l’actualitat.

   Al 1960 la tercera generació ja estava al carrer de la botiga amb Esteve Simón i la seva esposa Margarita. La seva dona, abans de casar-se, havia estat un temps en una polleria i coneixia bastant bé com portar un negoci. Va decidir ampliar el negoci amb nous productes sense deixar el que sempre havien fet, és a dir, les preparacions pròpies de cansaladeria, amb la qual cosa es va convertir en una xarcuteria-formatgeria. 

   Esteve Simón també va disposar canviar el logotip del negoci passant de cansaladeria a xarcuteria, tal com ens mostren les següents fotografies.

Logotip primitiu i logotip nou.  La primera foto es del Sr. Esteve Simón al 1967, i la segona del matrimoni  al 1982.  Fotografies aportades per la Sra. Montserrat 

   L’any 1994 la tercera generació va donar pas a la quarta: Carles Simón i la seva dona Montserrat Codina. Encara que la jove Montserrat no tenia experiència en cap tipus de botiga, la seva sogra li va ensenyar tots els secrets del negoci. Ella era de Barcelona però la seva família era originària del poble de Sanaüja, a Lleida, i es van conèixer amb el Carles perquè tots dos anaven a la guarderia de la Sagrada Família. Tot dos van continuar el negoci familiar fins el 2011, quan en Carles Simón va morir i la Montserrat va haver de continuar sola. El matrimoni, i després la Montserrat, van incorporar productes nous tals como plats cuinats i altres tipus de queviures.

La quarta generació. Carles i Montserrat. Fotografia aportada per la Sra. Montserrat

   El matrimoni va tenir una filla, Carla, però la seva vocació no ha estat aquest negoci sinó l’àmbit de l’administració. Per aquesta raó, quan la Montserrat ha arribat a la jubilació, la saga familiar no ha continuat amb el negoci. Tot i així la Montserrat volia que la botiga continués com a xarcuteria ja que els clients estaven contents i no volia deixar-los desatesos. 

  Segons la pròpia Montserrat, els empleats que sempre han tingut han estat bons i fidels treballadors, i junts han pogut guanyar-se la vida encara que és un negoci molt esclau i requereix molta feina i temps. 

   Aquí tenim una mostra dels productes de la botiga:

Fotografia del Sr. Esteve Simón i el seu fill Carles

Fotografia de l’interior de la botiga amb els seus empleats. Fotografies aportades per la Sra. Montserrat

Pau Martínez Dalmau

Octubre 2023

DEL PASAJE DE CORADINO AL PASSATGE DE CONRADÍ

    El Pasaje de Coradino passa a dir-se Passatge de Conradí a inicis dels anys vuitanta del segle XX. Si recordem l'article anterior El Passatge i els Coradinos del segle XIX, els noms de Coradino i de Conradino es disputaven els textos impresos. Quan es catalanitzen els noms dels carrers, es podia haver optat per la formula Coradí, més pròxima a Coradino, però es va implantar Conradí. Agafem  perspectiva en aquest article sobre el naixement del nom en català en el segle XIII i fins arribar al moment actual per a valorar aquesta opció.

Els documents més antics on s'esmenta el nom de Conradí en català son les Cròniques. A totes dues el nom per a Conrad, ja sigui el rei Conrad IV o Conrad Llança, és Corral, mentre que per a Conradí és el diminutiu Coralí. La de Bernat Desclot és la més antiga, també coneguda com Llibre del Rey en Pere d'Aragó e dels seus antecessors passats on recull els fets entre el 1137 i el 1285^[1], va ser escrita entre 1285 i 1289. Els estudiosos diferencien tres parts: la primera abans de Jaume I, la segona de Jaume I i la tercera referida a Pere III i la conquesta de Sicília.^[2] Els murals del carrer de Basea, a Barcelona, són contemporanis a les gestes de Pere III.^[3]

Pintures murals del carrer de Basea, torneig i desfilada de cavallers, finals segle XIII.

Entre 1325 i 1332, Ramon Muntaner escriu la seva Crònica mentre resideix a Xirivella (València) i narra des de la concepció de Jaume I fins la coronació d'Alfons IV d'Aragó, el 1328. En el primer foli del còdex del s. XIV de la Crònica de la Biblioteca de l'Escorial, trobem una representació de l'autor assegut en l'acte d'iniciar l'escriptura.^[4] 

                        Retrat de Ramon Muntaner    

                  

                        Primer foli Còdex K-I- Biblioteca de l'Escorial

Fem esment de l'existència d'un poema en occità contemporani a la campanya italiana de Conradí, principis de 1268, quan el rei, encara no vençut, és esmentat com a Conrat, no pel diminutiu: es tracta d'un sirventès escrit per Calega Panzan Ar es sazos c'om si deu alegrar "Ara és el moment per a que cada home s'alegri", un poema on ataca Carles d'Anjou i el clergat güelf, defensa Conradí de Sicília i els gibel·lins i celebra els esforços d'Enric de Castella. Conradí és esmentat  com a Conrat. Les estrofes IX i XI comencen amb el seu nom:  

    IX   "L'aut rei Conrat qi ven per castiar." 
      XI    "Lo rei Conrat e sa gran baronia…"^[5]    

Altres textos del segle XV manuscrits i impresos, d'origen provençal per la zona o per l'impressor, mostren també l'opció Conrat  o Conratí: a  Processos relacionats amb la Lleuda de Cotlliure (1449-1454) d'Elisenda Gràcia Mont, estudi sobre el pagament de l'Impost Reial, trobem Conratí com a nom propi: llegim: "El Llibre de Provisions Verbals llista a Gabriel Arbosí, Antoni Sucre, Conratí Montparrot, Martí Olzina".^[6] 

En l'edició de Barcelona del Flos Sanctorum Romançat, de 1494 de Joan Rosenbach, trobem el nom de Conrad en diferents capítols, sempre com a Conrat, p.e. en l'apartat de la Vida de Sant Domènec de Guzmán: "Dementre que sanct Domingo se n'anà en Bulunya, havia aquí un maestre qui havia nom Conrat, lo qual era alamany..." ^[7] 

Sovint les traduccions de l'italià respecten el nom original, com llegim en la primera traducció en vers al català de La Divina Comedia de Dante, obra d'Andreu Febrer i Callís (1429), en el Cant XX del Purgatori: "Karles vench puys en Ytalia star/ e victima Corradino feu/ puy mes al cel Thomas per esmenar".^[8] 

El 1558 es publica a València l'edició príncep de la Crònica de Ramon Muntaner, i el 1562 a Barcelona, a totes dues s'esmenta Coralí.^[9] El 1860 Antoni de Bofarull publica una edició bilingüe, en català i en castellà, de la Crónica Catalana de Ramón Muntaner, amb el text original i la traducció al castellà. A totes les pàgines trobem el nom en català com a Coralí i en castellà com a Conradino.^[10] 

Consta que el 1851, Adolf  Blanch i Cortada, envia a Rubió i Ors un poema titulat Venjança d'en Corradí, un poema en dos romanços que li adreça de manera particular, amb el que queda constància d'una nova versió del nom, Corradí.^[11] El 1867 Tomàs Aguiló i Forteza és guardonat en els Jocs Florals pel poema titulat Constança d'Aragò 1284, dedicat a la Reina Constança de Sicília, llegim: 

    “Del rey Coradí l'afronta  
        Hem pesat en la balansa:  
        Cap per cap es la justícia,
        Mort per mort la lley demana.”^[12]   

El 1872 el  poeta Joaquím Maria Bartrina publica al Diario de Reus el poema "Quan sento que en català..." amb motiu del comiat a Frederic Soler, més conegut com a Serafí Pitarra, i les representacions teatrals que la seva companyia havia fet a Reus. En aquest poema es fa esment de Coradí. “...parlava en català aquell que el guant va plegar que llençara Coradí.”^[13] El 1879 Víctor Balaguer publica Noves Tragèdies, quatre obres curtes en un sol acte, escrites en vers. En una d’elles Lo guant del degollat trobem Joan de Pròcida i els mariners catalans a la platja de Palerm i s'esmenta Conradí. ^[14]

El 1900 a la revista catòlica La Creu del Montseny, Lluís C.Viada i Lluch publica l'article Sant Tomás de Aquino en la Divina Comedia de Dante Alighieri ^[15], on llegim, referint-se a Carles d'Anjou: "...culpable, segons Dant, de les morts de Corradí i de Sant Tomás", text basat possiblement en l'esmentada traducció de 1429. El 1906 es publica a Barcelona la versió en català del llibre de Francesc de Moncada Los almogàvers o siga expedició de Catalans i aragonesos contra turcs i grecs, de Francesch de Moncada, comte d'Osona. Podem llegir: "Carles......després d’haver tallat el cap a Coradí..."^[16] El 1907 es publica una edició en català de la Història Crítica civil i eclesiàstica de Catalunya d'Antoni de Bofarull, on quan s'esmenta Conradí es fa com a Coradí.^[17] El 1919, a Història Popular de Catalunya d'Alfons Roure, trobem la il·lustració Conradí abans de la seva mort, llença el guant demandant un venjador, de Joan d'Ivori, pseudònim de Joan Vila i Pujol.  El seu estil és d’una gran simplicitat i basat en el contrast de línia i taca.^[18]      

 

1919, Il·lustració de Joan d'Ivori per a la Història Popular de Catalunya d'Alfons Roure.

Xocolates Riucord, va publicar en els anys 30 l'àlbum Història de Catalunya il·lustrat per Busquet, dins la sèrie "La Conquesta de Sicília"  de la que mostrem el cromo nº 4, El guant d'en Conradí. El text diu així:

Conradí, fill de Conrad, antecessor de Manfred, rei de Sicília....Al pujar al cadafal es va treure un guant i el llençà a la multitud cridant: "Per al rei d'Aragó”.^[19]

Anys 30, El guant de Conradí, cromo de l'àlbum Història de Catalunya de Xocolates Riucord, per Busquet

Llegim Conradí a Història de Catalunya de Ferran Soldevila publicada el 1934.^[20] El 1971 Ferran Soldevila  publica Les quatre grans Cròniques i opta per esmentar Conrad IV i Conrad Llança com a Corral i Conradí com a Corradí.^[21]  El  1983 es publica el monogràfic L'expansió de Catalunya en la Mediterrània coincidint amb el sisè centenari de Santa Maria del Mar (1383). En el text de Josep Maria Salrach Creixement feudal i expansió Mediterrània: una reflexió crítica, epígraf Sicília i Sardenya: el bon i el mal record, s'esmenta en el mateix paràgraf Conradí i Corrado Lancia.^[22] En el S.XX són nombroses les publicacions en català referents a Ramon Muntaner i a la història de Catalunya, de les consultades, totes elles es refereixen sempre a Conradí de Hohenstaufen, Conradí de Sicília o en alguns casos a Conrad V. Conradí és doncs l'opció que ens mostra per primera vegada Víctor Balaguer el 1879, la que ha perviscut fins els nostres dies i més valorada, que facilita la coherència entre nom i diminutiu. El resultat pondera les opcions alemanyes i occitanes, Conrad-Conradino amb la lletra  "n" després de la "o", per sobre de les italianes Corradino i les ja vistes espanyoles, en castellà Coradino i en català Coradí, sense la lletra "n" entre la  "o" i la "r". De ben segur que la Sra. Júlia, la nostra veïna del Passatge de Mariné, tot i entendre per què li van posar, fa no res, el nom de Conradí, es seguiria estimant més el de Coradino.^[23]

Rosa Capell González, 15 d'Octubre 2023

---

^[1] Segons Coll i Alentorn, el nom de Bernat Desclot amaga el del funcionari reial de la cort d'Aragó Bernat Escrivà.  https://ca.wikipedia.org/wiki/Bernat_Escrivà

^[2]  Vegis els diferents manuscrits i edicions a https://ca.wikipedia.org/wiki/Cronica_de_Ramon_Muntaner.

^[3] Alcoy i Pedrós, Rosa "Els murals del carrer de Basea i la pintura del primer gòtic a Barcelona", La Barcelona Gòtica, Museu d'Història, 1999

^[4] Primer foli del Còdex K-I-que es conserva a la Biblioteca de l'Escorial.

^[5]  El poema de Calega Panzan (Gènova 1248 i 1313) el podem llegir sencer a: https://trobadors.iec.cat

^[6] Gràcia Mont, Elisenda Processos relacionats amb la Lleuda de Cotlliure (1449-1454)  Treball Final de Màster, Universitat de Barcelona, setembre 2021.  El text esmentat,  a l'apartat "La continuïtat dels processos en altres fonts" està a la pàgina 79.

^[7]  Càmara  i Sempere, Hèctor, Tesi Doctoral  Edició Crítica dels dos incunables catalans de la Legenda aurea de Jaobus de Voragine Universitat d'Alacant, 2013. pàgina 612.

^[8] Febrer i Callís,  Andreu (Vic 1374-1441 Palerm)  Vegis: https://www.upf.edu/web/dante-traduccions/traduccions-catala.  Per a consultar el manuscrit original de la Biblioteca de l'Escorial, a l'Enciclopedia Virtual Cervantes.

^[9]  Muntaner, Ramon  (Peralada 1265- Eivissa 1336), La primera edició de la Crònica de Muntaner es fa a València el 1558, Vídua de Joan Mey Flandre. Es pot consultar el facsímil, Ed. Base, Barcelona 2006. La segona edició es fa a Barcelona, Imp. Jaume Cortey, 1562.

^[10] Bofarull i de Brocà, Antonio de  Crónica Catalana de Ramón Muntaner, Imprenta de Jaime Jepús, Barcelona 1860.  Podem consultar-la a https://books.google.com>books>about Crónica...

^[11] Consultar: Jorba, Manuel  La "pàtria" d'Aribau (1833-1859), I.E.C.Secció Històrico Arqueològica, pàg. 83,  nota 227. Barcelona,  2013.

^[12] Google books: llegim el poema de Tomás Aguiló i Forteza, a  Jochs Florals de Barcelona en 1867,  Llibreria Alvar Verdaguer.  Pàg. 107 a 114.

^[13] L'estudi de la seva poesia en català el devem a Rosa Cabré a Cor Infinit i altres poemes amb un pròleg de Joaquim Moles (Lleida 2012) .

^[14] Víctor Balaguer  havia escrit  Tragèdies el 1876. Noves Tragèdies, Imprenta de la Renaixensa, Barcelona, 1879.

^[15] Mossen Jacint Verdaguer era el director literari del Setmanari Católich-Regionalista La Creu del Montseny. En aquest número, el 50,  dedicat a Sant Tomás d'Aquino, Barcelona 4 de maig de 1900, el periodista, poeta, escriptor i publicista Lluís C. Viada, esmenta a Carles d'Anjou  i situa el Sant i a Corradí com a víctimes del francès.  El pare de Sant Tomàs estava emparentat amb l'emperador Frederic II.

^[16] Francesc de Moncada Los almogàvers o siga expedició de Catalans i aragonesos contra turcs i grecs, de " Francesch de Moncada, comte d'Osona", Ed. Biblioteca Clàssica Catalana, Barcelona, 1906.

^[17] Bofarull i de Brocà, Antoni de  Historia Crítica, Civil i Eclesiàstica de Catalunya. Ed. Biblioteca Clàssica Catalana, Barcelona 1907.

^[18] Roure, Alfons  Història Popular de Catalunya Ed. M.Mª de Cavanillas, Barcelona, 1919. L'il·lustrador Joan d'Ivori o Joan Vila és conegut també per ser pare de Francesc Vila Rufàs, més conegut com a "Cesc".

^[19] Podria tractar-se de Jaume Busquets i Mollera (Girona 1904-1968 Barcelona).

^[20] Soldevila, Ferran, Història de Catalunya, Ed. Alpha, Barcelona 1934, primer volum, pàg, 257-258.

^[21]  Soldevila, Ferran , pròleg i notes de.   Jaume I, Bernat Desclot, Ramón Muntaner, Pere III,   Bib. Perenne. Editorial Selecta, Barcelona 1971,

^[22]  Salrach, Josep Maria, a Expansió de Catalunya en la Mediterrània Any. XVII- Fundació Jaume I. Edigraf S.A., Barcelona 1983. pag.67

^[23]  Vegis la referència a la Sra. Júlia en el primer dels articles publicats en aquest blog el maig del 2023.El passatge de Coradino/Conradí.

NOVA CONFERÈNCIA: RURALS, OBRERS, VEÏNALS. ELS PASSATGES D'EL POBLET

Dimecres 22 de novembre de 19:00h a 20:30h

Conferència Rurals, obrers, veïnals. Els passatges d’ El Poblet

A càrrec de Pere Cowley

El barri del Poblet forma part de la trama quadriculada de l’Eixample que Ildefons Cerdà va traçar a la dècada de 1850. A més, el barri està travessat per avingudes com la de Gaudí o la Diagonal.

Tot i això, a dins de moltes de les illes de cases hi trobem passatges. Sovint amb cases baixes, d’una sola planta. A vegades els passatges són atzucacs o tenen traçats estranys que trenquen amb la quadrícula de Cerdà. Fins i tot n’hi ha que estan tancats pels blocs de pisos del voltant, tot formant un nucli aïllat.

Quin és l’origen d’aquests passatges i per què n’hi ha tants en aquest tros de l’Eixample barceloní? Resseguint aquests passatges podrem descobrir una part de la història d’aquest barri, lluny de les avingudes amples i els grans monuments. Des del passatge Conradí al de León, del passatge Gaiolà al de Vilaret, del passatge Font al de Torres: és en els passatges a on s’hi amaguen molts dels vestigis del passat de la ciutat i que sovint han passat desapercebuts. Una història en petit format que ens parla del Poblet del passat però també del futur. 

 

Pere Cowley és llicenciat en Humanitats. Fa anys que es dedica a divulgar la història de Barcelona, com a blogaire i col·laborant amb associacions per a la defensa del patrimoni de la ciutat. El que va començar com un afició ha acabat sent una feina, sobretot com a guia en museus i organitzant cicles culturals i rutes per a centres cívics i entitats veïnals.

 

Activitat gratuïta i sense reserva prèvia, vine 10 minuts abans!

Organitza: Comissió Memòria Històrica Barri el Poblet (https://el-poblet-historia.blogspot.com) i Ateneu El Poblet