EL PASSAT TÈXTIL DEL LOCAL DE L’ATENEU EL POBLET (1a part)

  El local que actualment ocupa l’Ateneu el Poblet és propietat des del 2017 de l’Ajuntament de Barcelona, i amb aquest primer article -més un segon que seguirà- volem explicar l’activitat prèvia que s’hi va desenvolupar des del 1913 fins al 2017.

  La primera etapa, que va del 1913 al 2003, va ser protagonitzada per la família Villaronga (1) i s’inicia l’any 1911 quan la Sra. Rosa Cabezas (1872-1943), vídua de Villaronga, compra el solar del núm. 270 del c/ de Nàpols, en l’illa definida pels carrers Sicília-Nàpols-Provença-Rosselló, per a construir-hi un edifici de planta baixa i primer pis (2).

Font: Arxiu municipal Contemporani de Barcelona (AMCB)

  En aquell moment la dita illa estava molt poc construïda malgrat que al carrer de Provença 389 ja estava en funcionament des del 1909 el Patronat Social Escolar d’Obreres del Poblet (3).

  L’any 1911 la Sra. Cabezas tenia 39 anys, i en feia 14 que havia enviudat del seu marit, en Marcos Villaronga Arola (1860-1897), que l’any 1886 havia fundat al c/ de Vigatans núm. 8 de Barcelona -al barri de la Ribera- un taller de passamaneria, que en el llibre de matrícules de contribucions industrials de l’any 1893 ja constava que hi tenia 10 telers en funcionament (4).

  El Sr. Marcos va morir amb 36 anys, i és aleshores quan la seva jove vídua, de 25 anys i amb quatre fills (Emilio, Joaquín, Jaime i María Pilar), decideix continuar el negoci familiar, amb la qual cosa demostra un gran coratge en una societat del moment que tenia a la dona en molt segon pla. 

1904 foto de la plantilla del taller amb la Sra. Rosa i el seu fill Emilio. Font Arxiu personal família Villaronga.

  L’empresa, que va passar a denominar-se “Rosa Cabezas, Víuda de Villaronga”, anava creixent i la necessitat d’un local més gran fa que a partir del 1913 s’instal·li a l’acabat de construir del c/ Nàpols 270, dins d’una zona de naixent expansió industrial com era el sector del Poblet de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals on, entre altres fàbriques tèxtils, ja hi havia La Sedeta (1900). 

  Al voltant del 1915 l'empresa ja comptava amb una plantilla d’unes 40 persones, majoritàriament dones, tal com ho testimonieja la foto que segueix.  

1915 foto de la plantilla amb la Sra. Rosa i el seu fill Emilio.
Font Arxiu personal família Villaronga.

  L’any 1921 la Sra. Rosa, domiciliada al primer pis de l’edifici citat, va sol·licitar permís (4) per construir un nou immoble de 6 plantes en el solar de la seva propietat del c/ Nàpols 268. Un cop acabat aquest últim, l’any 1923, no tardaria ni un any en sol·licitar un altre permís (6), aquesta vegada per reformar l’edifici del núm. 270 i aixecar-hi quatre plantes més, amb la qual cosa el local inicial s’engrandiria fins a uns 1.400 m², tot connectant les plantes baixes dels dos edificis contigus, que és tal com ho coneixem actualment. 

1933 full llibre Balanç general. Font: Arxiu personal família Villaronga 

  L’any 1936, l’activitat com a fàbrica d’articles de passamaneria d’alta qualitat dirigida per la Sra. Rosa Cabezas continuava progressant, però havent arribat als 64 anys decideix cedir la gerència al seu fill primogènit, el Sr. Emilio Villaronga Cabezas (1891-1986). 

Foto: Arxiu personal família Villaronga.

  El canvi generacional fa que la fàbrica, coneguda com la de “La Viuda”, passi a denominar-se “Emili Villaronga”, però, poc temps després, amb l’esclat de la insurrecció franquista del 1936, s’obre un període convuls que fa que l’any 1938 sigui col·lectivitzada.

            Font: Arxiu Nacional de Catalunya; referència ANC-1-T-9424

  A principis de 1940, el nou règim restitueix les fàbriques col·lectivitzades als seus propietaris, i el Sr. Emilio Villaronga recupera la propietat i la direcció. L’any 1943 s’hi incorpora també el seu fill Leandro Villaronga Garriga (1919-2015), que n’agafaria la direcció a partir del 1965.

  A partir d’aquesta data l'empresa continua la seva modernització amb l’ampliació (1968) de 9 a 72 màquines, cosa que va millorar la producció, el termini de lliurament de producte acabat i l’augment de la plantilla fins a 99 persones entre interns i externs.

Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona 

  El 31 de desembre de 1970 es constitueix la societat “Villaronga Pasamanerias, S.A.” sota la direcció del Sr. Leandro, que en tot moment va saber compaginar la feina de dirigir l’empresa familiar, amb la seva gran afició per la investigació numismàtica, fundant el 1979 la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (SCEN), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (7), i essent l’únic numismàtic de l’estat espanyol que ostenta la distinció de tenir les tres medalles més importants que s’atorguen a escala mundial al treball de recerca numismàtica (8).

  Arribats a l’any 1988, i a l’edat de 24 anys, s’incorpora a l’empresa la 4a generació de la família, representada pel Sr. Gabriel Villaronga Sánchez, a qui tocarà afrontar el 2003 el trasllat de la fàbrica a un polígon industrial de Cabrera de Mar, atès que les noves normatives de l’Ajuntament de Barcelona en matèria mediambiental feien molt complicada l’adaptació per seguir al barri després de 87 anys de presència. El Maresme, amb mà d’obra tèxtil preparada i amb clients i proveïdors de proximitat és el lloc triat més adient.

  Amb molt d’encert, a les noves instal·lacions s’hi va ubicar l’antic mobiliari de la sala de Juntes de la fàbrica del c/ Nàpols, recordant així els forjadors i la trajectòria d’una empresa centenària.

Font: pàgina web Villaronga Pasamanerias S.A. Adequació de la sala NSV Arquitectura & Interiorisme

  El local del C/ Nàpols va romandre tancat fins al 2006, que és quan el va comprar l’empresa "Vidal Aymerich, S.A.", dirigida per la Família Talamàs, i que va cloure l’última etapa tèxtil (2006-2017) d’aquest local, que serà objecte de la 2a part d’aquest article.

  Josep M Sans i Aldomà 

  Carmen Dobaño i Pané

  Gener 2025

Notes

(1) Aquest relat s’ha pogut construir gràcies a les converses mantingudes amb el Sr. Gabriel Villaronga Sánchez a qui agraïm la seva col·laboració.

(2) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB) expedient 13096 /1911

(3) https://el-poblet-historia.blogspot.com/2023/09/

(4) Arxiu Corona d’Aragó / ACA, hacienda, Inv. 1 128828 

(5) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB), expedient 2312 / 1921

(6) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB), expedient 27928 / 1924

(7) https://scen.iec.cat/presentacio/ 

(8) https://ca.wikipedia.org/wiki/Leandre_Villaronga_i_Garriga

J.M.AINAUD DE LASARTE, UN VEÍ COMPROMÈS. CRÒNICA DE LA XERRADA

 

El 27 de novembre passat es va dur a terme la xerrada amb el títol que encapçala aquesta crònica, i la primera valoració que se’n pot fer és la satisfacció dels assistents per la manera com els ponents van saber transmetre la generositat, l’empatia, el compromís i el pòsit cultural del nostre il·lustre veí.

                              Angelina Cabré, Marina Comellas, Jordi Ainaud i Josep Lluís Martín

En Jordi Ainaud va intervenir en primer lloc, i es va centrar en l'àmbit més íntim i familiar del seu oncle, tot recordant el to jovial, animat i carregat d’energia positiva, amb el que en cada vesprada trucava a son germà Joan (1919-1995) per fer-la petar amb una conversa llarga que a voltes relluïa discrepàncies polítiques.

Era molt familiar, i per la diada de Reis i la de Sant Jordi era habitual anar a casa seva, al seu modest pis de lloguer del C/ Provença 500, que compartia amb la seva esposa Carme Agustí Badia, filla de Conxita Badia la gran soprano d’abans de la “guerra incivil” com li agradava dir.

En Josep Maria i la Carme es van conèixer l’any 1947 en l’acte d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, de la mà d’un amic comú: en Jordi Bonet i Armengol, arquitecte del Temple de la Sagrada Família, que va substituir a son pare Lluís Bonet, deixeble d’Antoni Gaudí, en la continuïtat de les obres de la basílica.  

Tenia una gran passió pels llibres, que omplien qualsevol racó del pis, i també per les imatges de Sant Jordi. I la seva il·lusió -no acomplerta -era publicar un llibre titulat “Els meus amics els llibres”.

La família Ainaud era com un arbre tentacular amb molts contactes amb gent que feia antifranquisme cultural. Superada la dictadura va continuar recuperant espais prohibits, i l’any 1988, va ser l’assessor de “Dragui”, la primera sèrie d’animació sobre la història de Catalunya produïda i emesa per TV3.

També hi hagué un record per l’avi Manuel Ainaud i Sánchez (1885-1932), gran pedagog que va dedicar molts esforços a favor d’una escola pública, gratuïta i de qualitat, i que va estar casat amb Carme de Lasarte Karr, filla de Carme Karr (1865-1943), que fou periodista, escriptora, feminista i pacifista.

                                                                     Foto: Carmen Dobaño 

En Josep Lluís Martín va agafar el fil conductor del seu llibre publicat l’any 2015, tot confessant que quan tenia uns deu anys va veure com entrevistaven per TV3 a un senyor que ho sabia tot, i que això el va deixar molt colpit, i que poc es pensava que l’acabaria coneixent personalment.

Tot seguit va anar desgranant un munt de fets i anècdotes com la col·laboració del Sr. Ainaud al voltant de 1945 amb els serveis d’intel·ligència anglesos per ajudar a repatriar soldats i aviadors francesos refugiats a Catalunya.

Ens recordà també que va ser l'any 1945 quan en J.M. Ainaud va ingressar a la Universitat de Barcelona per cursar Dret, amb companys de classe com Joan Raventós, Josep Espart Ticó, Antoni Tàpies, Alberto Oliart, Josep M Castellet. És a dir amb persones que anys després ocuparien llocs importants en la societat catalana.

Per aquella època era també el secretari de la Delegació Universitària de la Comissió Abat Oliva, que reunia gent catalanista i fidels al règim franquista, però que compartien, entre d’altres, un espai de reconciliació. Va formar part també del Grup Torras i Bages que funcionava clandestinament a Barcelona des de l’any 1942, i que es reunia en cases particulars per organitzar conferències amb personalitats del moment.

En acabar la carrera l'any 1952, el seu cercle d’amistats ja era extens i divers, i és quan començà a pensar que calia complementar la seva militància cultural amb una mínima subsistència econòmica.

Va col·laborar amb la revista “Historia y Vida”, editada pel grup Godó, on hi escrivia articles amb diferents pseudònims, tot conspirant sempre tot el que podia. També va col·laborar en l’edició de l’Enciclopèdia Catalana i amb la Fundació Carulla com a autor de moltes Nadales. Va ser soci de moltes entitats i fundacions, tothora en defensa de la llengua i del país.

Durant el període 1980-1984 va ser diputat per Convergència Democràtica en les primeres eleccions celebrades després de la fi de la dictadura franquista. Se li va proposar de ser conseller de Cultura, però hi renuncià en favor del seu amic Max Cahner.

L’any 1987 va ser elegit regidor president del Districte de l’Eixample, i va compartir legislatura amb la seva gran amiga Maria Aurèlia Campmany que militava al PSC. No va esgotar el mandat polític municipal, i es va dedicar de nou a la difusió cultural participant en molts programes de ràdio o televisió. 

Va morir l’any 2012 havent rebut molts reconeixements públics.

La Marina Comellas recordà que va ser soci de l’Associació de Veïns del 1976 al 2012, i que en tot moment va fer costat a les reivindicacions veïnals. En destacà que l’any 1988 va donar suport a una iniciativa de la Junta de l’AVV per tenir uns gegants representatius del barri, tot posant en marxa a escala de Districte una campanya d’un any de durada a la recollida de vidre, destinant tot l’import recaptat a la construcció dels gegants: Pere “L’Home dels Coloms” i la Pepa “La Peixetera del Mercat”.

Font: www.barcelona.cat

La seva ajuda va permetre també implementar la tradició -que encara perdura- de fer arribar al nostre barri la Flama del Canigó per encendre les fogueres de Sant Joan.

Va ser un veí molt planer i accesible, amb una bonhomia reconeguda per tothom que el va conèixer, i l’any 1995 se’l va nomenar “Geganter d’Honor” amb agraïment al seu ajut d’anys enrere, i pel seu sempre tarannà amatent per escoltar la gent.

 Foto: Carmen Dobaño 

Finalment, l’Angelina Cabré, directora de la biblioteca del barri, fundada l’any 2007, va recordar com l’Associació de Veïns i altres col·lectius van engegar accions l’any 2012 per posar el nom d’en Josep Maria Ainaud a la Biblioteca, la qual cosa no es va aconseguir fins a l’any 2015 després de superar diferents entrebancs.

La biblioteca, a part de dur el seu nom conserva un important llegat de llibres de la biblioteca personal del Sr. Ainaud, i molt especialment un bon recull de llibres sobre Sant Jordi.

Va acabar la seva intervenció recordant que el “Fons Ainaud” dipositat a la Biblioteca és de lliure accés.

Foto: Carmen Dobaño 

Acabada la intervenció dels 4 ponents es va obrir un interessant torn de paraules entre els assistents, tot ratificant la profunda generositat i hospitalitat d’en Josep Maria Ainaud, que mai defugia cap tema de conversa.

El 23 de juny del 2025 s’acomplirà el centenari del seu naixement i seria avinent recordar un cop més la gran persona que fou.

Josep M Sans i Aldomà

Desembre 2024

BREU HISTÒRIA DEL PASSATGE DE MAIOL

Encapçala aquest article la foto de la placa centenària que fins al juliol d’enguany anunciava el nom del passatge al vianant que entrava des del carrer de València, i que lluïa enganxada a la paret de l’edifici del núm. 2, construït l’any 1887 (1), i enderrocat recentment. 

El Sr. Pere Mayol Pujolà (1819-1888) sol·licità a l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals l’obertura del passatge l’1 de gener de 1875 (2)  en terrenys de la seva propietat heretats de son pare Pere Mayol Babot (1775-1845). El resultat foren 25 parcel·les de 120 a 200 m² que  varen ser adquirides per diferents propietaris per a construir-hi cases  d’una a quatre plantes d’alçada destinades a habitatges i locals de lloguer, algunes de les quals -per sort- encara romanen dempeus, tal com es pot veure en les fotos que segueixen. 

     Vista des de c/ València                                      Vista des de c/ Mallorca 
                                                                  Fotos J.M.Sans                                            

La urbanització definitiva del passatge potser no es va completar definitivament fins al 1925, i a partir del 1945 el teixit veïnal, comercial, i artesanal seguia possiblement el mateix patró que el d’abans de la insurrecció franquista del 1936. Els locals de les plantes baixes oferien tota mena d’activitats: pintor (Domingo), rellotger, fuster (Marimón), marbrista (El Renzu), impressor, tintorer, sabater (Sr. Càndido), torrador de cafè, pellaires, taller mecànic, lleteria (Sra. M.Teresa), “colmado de la Pepita”, taller de modelista/maquetista, verdulaire, la botiga de l’Isidre que llogava rentadores de roba i les portava a domicili. 

Ens centrarem, però, en els  números  20 i  25  del passatge, on hi varen néixer i viure les famílies Collelldemont i Cañameras respectivament (3) qui són les que ens han donat  la informació del paràgraf anterior i la que seguirà a continuació. 

L'any 1925 el Sr. Joan Cañameras (natural de Terrassa) va inaugurar al local de la Plaça Sagrada Família núm. 20, que formava part de l’edifici del Ptge. Maiol núm. 25, la botiga Confecciones “El Barato de Tarrasa”. L’any 1929 se’n va fer càrrec el seu germà Àngel, i posteriorment les seves filles Montserrat i Maite, que van mantenir l’activitat fins al 2006. 

Arxiu personal família Cañameras

A partir del 1950 la botiga es va renovar i va passar a denominar-se “Almacenes La Sagrada Familia”, sense alterar el bon servei a la clientela habitual. 

Arxiu personal família Cañameras, on s’hi veu d’esquerra a dreta, la Montserrat Cañameras, la Pilarín del Ptge. Maiol 20, i la M. Teresa Gleisman de la lleteria del Ptge. Maiol 23.

Per aquesta botiga hi va passar més d’una vegada el futbolista del Barça Cisco Betancourt  (1913-1998) (4), durant la seva etapa en que combinava la feina d’entrenador d’alguns equips de futbol locals amb la de representant d’una empresa tèxtil, alhora que era també veí del passatge.

A la planta principal del núm. 25 s’hi va instal·lar a partir del 1925  l’Acadèmia "Bertràn-Montaner", que acollia -en classes separades -nens i nenes del Poblet, i que va tenir molt bona acollida entre el veïnat que s’ho podia pagar.  

Arxiu personal família Collelldemont, on hi apareix en Joaquim (nascut 1918)

L’Acadèmia participava activament en la vida social del barri, com en la Festa Major del Passatge, o en la processó que per Sant Pere organitzava la Parròquia Sagrada Família. 

Foto arxiu personal família Cañameras (1950), on hi apareix la Maite assenyalada en vermell.

El Sr. Jaume Bertràn va morir l’any 1949, i després d’un període de transició, l’Acadèmia va passar a denominar-se PLUS ULTRA -nom molt del gust del règim-, tot continuant la seva activitat pedagògica fins al tancament definitiu l’any 1970. 

Arxiu personal família Cañameras (1954) on hi apareix la Maite en el pati de l’Acadèmia Plus Ultra.

La família Collelldemont vivia a l’edifici núm. 20 del passatge on -igual que la família Cañameras del núm. 25- tenien una visió molt privilegiada de la plaça Sagrada Família i del Temple a tocar. 

         Arxiu personal família Collelldemont, on hi apareix el grup familiar al balcó de la 2a planta 

En les fotos que segueixen es pot observar el canvi que va experimentar la plaça Sagrada Família del 1928 (camp de futbol) a l’enjardinament del 1932.

La dita plaça fins al 1931 es va anomenar “plaza del General Barrera” en honor del General Barrera que en aquell moment era el “Capitán General de Cataluña”;  i abans del seu enjardinament, al voltant del 1901, va ser un camp de futbol, on hi va jugar primer el RCD Español, i al voltant del 1910, els seus primers partits el CE Europa, fundat no gaire lluny, al carrer Sicília 290 (6).

                            1928. Font Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) 

1932. Font Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB)

Per acabar, volem esmentar la presència (1973-2016) de l’Esbart Gaudí al núm. 3 del Passatge, que enguany compleix 75 anys d’existència; de cinc Agrupacions locals del PSUC al nùm 6 (1977-1995);  també L’Ateneu Popular del Poblet fundat l’any 1915 i desaparegut possiblement a finals del 1939 (6), i de la Cooperativa El Rusc, de la qual a hores d’ara no hem aconseguit més dades.

Aquesta breu història pretén retre homenatge als descendents de les primeres famílies que van donar vida a aquest passatge, i que actualment també estan patint el canvi d’usos i de veïnatge -com d’altres indrets del nostre barri de la ciutat.

Tanquem aquest article tot desitjant la restitució de la placa centenària del nom del passatge que és un testimoni d’un passat de la nostra història local que hem de preservar i difondre.

 Josep M Sans i Aldomà

Desembre 2024

Notes

(1) 1877 Sol.licitud d’Ignacio Perelló I Miguel Mariné per edificar l’edifici del núm 2 del passatge.

Expedient 1223_00-1877. Arxiu Municipal de Sant Martí (AMDSM)

(2) 1875 Sol.licitud d’obertura del passatge.  Expedient / dossier 0858_02_1875. Arxiu Municipal de Sant Martí (AMDSM)

(3) El nostre agraïment a la Maite Cañameras; als germans Lluís, Maite i Quimet  Collelldemont, i a la Felicitat Villanueva. 

(4) https://www.lavanguardia.com/encatala/20230414/8894196/ballador-i-malabarista.html

(5) https://es.wikipedia.org/wiki/Plaza_de_la_Sagrada_Familia

(6) Ramon Arnabat I Xavier Ferré, Ateneus Cultura I llibertat, 2015,  Annex pàg.45. Anglès. Federació d’Ateneus de Catalunya.

PENYA EL POBLET 290

 Aquest blog de la Comissió de Memòria Històrica El Poblet-Sagrada Família està orientat a publicar articles sobre la història del nostre barri. Però aquest petit escrit no tracta de cap assumpte històric, ni tan sols d’una temàtica estricta del nostre barri, sinó que es vol fer ressò d’un fet de recent actualitat, com és l’aparició d’uns adhesius que es poden veure en alguns fanals o pals de semàfors de l’entorn. Vegeu a continuació una imatge:  

Anuncia l’existència d’una penya europeista anomenada El Poblet 290. Es tracta d’un grup de persones del Poblet que reivindiquen els orígens del C. E. Europa, un club ara reconegut com a gracienc, però que va ser fundat en el Poblet, el 5 de juny de 1907, concretament en el carrer Sicília 290 (1). D’aquí el nom de la penya i la imatge del seu logo:  

   La seva presència es fa notar també en les graderies del camp de l’Europa com dona testimoni la següent imatge:  

Aquesta nova penya neix en un entorn de creixement de l’afició a clubs de barri -alguns centenaris- que han vist augmentar el nombre d’espectadors que segueixen amb passió els partits d’un futbol molt proper a la gent. Un futbol que, com deia Albert Llimós, permeten: “Sentir un altre futbol. Trobar unes altres motivacions. Una altra militància. Els equips de poble. Els clubs de barri. El futbol que va estar a punt de morir als anys 90”.

   Ens felicitem que el nom de El Poblet estigui lligat a aquest “nou” fenomen futbolístic.

Josep Lluís Campa

Novembre 2024

 (1) Veure article d’abril de 2023 en el blog: EL CARRER VALÈNCIA. CONVERSA AMB MARTA SARRÀ I CANALS.

https://el-poblet-historia.blogspot.com/2023/05/el-carrer-valencia-conversa-amb-marta.html

El POBLET – UNA RATA I JOCS DE CARRER

Amb aquest segon relat segueixo rebuscant en la meva infantesa i com havia promès us parlaré d’una rata, cosa que em permetrà seguir amb el relat dels jocs de carrer. 

Donades les circumstàncies i l’època de la qual parlem (segona meitat del segle passat) la veritat és que no hi havia rates en excés. Donat que nosaltres, des que tornàvem de l’escola i un cop acabats els deures fins a l’hora de sopar anàvem al carrer i ens hi passàvem hores, nosaltres n’havíem vist masses.

Però sí que, en relació directa a aquest animal, recordo una anècdota impactant. Era estiu i d'ençà que acabava el curs fins que marxàvem al poble, estàvem al carrer: xerrant, jugant a futbol...

A futbol jugàvem al mateix carrer Nàpols o al passatge Mariner, just a la meitat de l’illa. El poc trànsit existent ens permetia fer-ho, aturant-nos, només de tant en tant, per deixar passar als cotxes o als camions que sortien del passatge (provinents de l’empresa la Gota d’Àmbar, més endavant Henkel Ibérica, en la que vaig arribar a treballar).

Aquell dia jugàvem al carrer, els del meu grup d’edat (uns cinc o sis anys) juntament amb un parell o tres de més ganàpies. De sobte a la vorera de casa meva (cantó Llobregat, nombres senars) va aparèixer una rata de molt bon veure que, sortint del solc d’un arbre, va irrompre en mig del nostre terreny de joc. A fe de Déu que la seva audàcia o en el pitjor dels casos, falta de criteri, mereixia ser castigada. Un dels grans del grup, oblidant per un moment la pilota, va engaltar un xut al rossegador que, possiblement en aquell moment, estava saltant degut a la cridòria de la canalla i la de alguna dona que passava per aquell tros de carrer. Llavors la rata va travessar la calçada i... atenció a això: va entrar i sortir per les finestres obertes de la part del darrere d’un vehicle que en aquell moment baixava per Nàpols fins a anar-se a esclafar a la paret de l’altre cantó, el dels nombres parells.

Em pregunto què hagués ocorregut si hagués passat per les finestres del davant del cotxe, suposant que també estiguessin obertes. Potser hauria anat a parar a la cara del conductor provocant un desori de considerables proporcions.  Naturalment, això no ho vàrem pensar en aquell moment.

Ens vàrem quedar glaçats mirant-nos els uns als altres. El cotxe va seguir el seu camí sense immutar-se (potser no hi havia gent al darrere). Una vegada recuperats vam travessar el carrer per constatar l'estat de l'animal i confirmar el que havíem acabat de presenciar. No va ser necessària la presència d’un forense, jo mateix hauria pogut signar el  certificat de defunció: politraumatisme amb –m’atreviria a dir- infart agut de miocardi previ al cop.

Després del futbol, el joc més practicat era el “tacó”. Originàriament es jugava amb un taló de sabata masculina de goma, però degut a les carències valia un tros de fusta de les mateixes o similars  dimensions. Cada jugador defensava un clot d’arbre i si el feies entrar al clot de l'altre obtenies un punt. Es llançava el “tacó” amb la mà i l’altre jugador ho impedia tapant el tir. Fèiem campionats i, sense falsa modèstia, haig de confessar que se’m donava molt bé. Hauria pogut arribar, una vegada retirat de jugador en actiu, a president de la Federació corresponent, en cas de que algú se li acudís de crear-la en el seu moment.

“Arrencar cebes” i a Cavall Fort que en aquella època li dèiem “Churro, mediamanga y mangotero” ocupaven els llocs següents a la llista de preferències, però exigien un plus d'activitat física i agressivitat que no m’acabaven de convèncer. Els possibles inconvenients superaven amb escreix els avantatges.  

Churro media manga y mangotero. (Font: Yo fuí a EGB @YofuiaEGB)

Deixo pel final les taques negres del nostre historial, allò que tothom taparia amb “típex” del seu expedient: trucar timbres, cosa que evidentment fèiem fora de la nostra  zona d’influència, i batallar, de tant en tant, contra la colla del Camp d’en Grassot. El cert és que no recordo per què ens barallàvem, ni qui era l’ideòleg de les nostres forces, ni si havíem conquerit algun dia alguna cosa que valgués la pena, però ho fèiem... a pedres i amb pals.

El fet era que per comprar una pilota nova, havíem de fer incursions a la zona enemiga, ja que una, aleshores molt atrotinada, botiga de plats-i-olles estava ubicada al xamfrà de Grassot amb Còrsega. Fèiem el necessari per portar els diners exactes i tancar la compravenda el més àgilment possible, però la falta de reflexos del matrimoni que l’atenia, ja d'edat molt avançada, o la simple presència d’una clienta escollint un setrill que li fes joc amb l’estri del vinagre, ens feia passar moltes males estones allí dins.

Per fortuna no vàrem tenir mai cap baixa. Amb esparadrap que no “tirites” i mercromina salvàvem la situació i a sopar cadascú a casa seva.

Jordi Verniol

Novembre 2024

Propera xerrada: “J.M. AINAUD DE LASARTE, UN VEÍ COMPROMÈS”

Dimecres 27 de novembre de 19 a 20:30h 

Xerrada

J.M. AINAUD DE LASARTE, un veí compromès

En Josep M Ainaud de Lasarte (1925-2012) va viure molts anys al barri del Poblet-Sagrada Família, i la seva trajectòria vital, sempre intensa i compromesa, ha deixat empremta en molts dels àmbits en que s’hi implicà.

Per saber-ne una mica més de la seva personalitat comptarem amb 3 persones que el van conèixer de prop i recordarem també que a partir del 2015, la Biblioteca del barri porta el seu nom.

Els 4 ponents que ens acompanyaran per explicar alguns dels àmbits que es tractaran, són;

En Jordi Ainaud Escudero, nebot d’en Josep Maria, i docent a la UPF i a la UOC, que es centrarà en l’àmbit familiar.

En Josep Lluís Martín, doctor en Història per la UAB, i autor del llibre “J.M.Ainaud. Un humanista al servei de Catalunya “ (editat 2015), que es centrarà en l’àmbit polític-cultural.

Na Marina Comellas, secretària de la Junta Directiva de l’Associació de Veïnes i Veïns de la Sagrada Família, que es centrarà en l’àmbit veïnal.

N’ Angelina Cabré, directora de la Biblioteca Sagrada Família-Josep M.Ainaud de Lasarte, que ens recordarà com l’any 2015 el nom i el llegat d’en Josep Maria s’incorporà definitivament a la Biblioteca.

Activitat gratuïta i sense reserva prèvia, vine 15 minuts abans! Aforament limitat.

Organitza: Comissió Memòria Històrica Barri el Poblet

EL POBLET - BESTIARI

El que escric a continuació és un relat que sorgeix de buscar en la memòria de la meva infantesa, al carrer Nàpols, entre Còrsega i Rosselló. Així doncs, el que descric és una forma de vida ja desapareguda al barri i a la resta de la ciutat.

Els brams del ruquet, entre altres sorolls, em despertaven força sovint. Serra, martell i brams. Aquest era l'ordre. La fusteria, que es dedicava exclusivament a fer caixes de fusta per embalatges, estava davant de casa i el quasi inexistent tràfic d'automòbils permetia que els sons arribessin clars i nets. Parlo de la segona meitat del segle passat.

Era un petit local a peu de carrer. Al pis, just a dalt, s’estaven la mare i la filla; el pare, ja gran (o això en semblava a mi), sempre amb la boina i l’escuradents a la boca; i en Nicanor, el fill, a la fusteria treballant.

Tallar les fustes, confeccionar les caixes i les gàbies i llavors carregar-les a un carret, al capdavant del qual esperava, pacientment el ruquet, del que deien havia actuat al Liceu.

Jo, d’altra banda, vaig acabar sent, malgrat la diferència d’edat, contertulià, als vespres d'estiu, amb en Nicanor i els altres nens del carrer. Encara avui dia veig pel carrer de tant en tant a la seva germana. Al ruquet i als altres, ja no.

Hi havia també una euga que es parava davant de l’edifici i restava pacient a que aquell senyor vestit de blau i amb gorra (aleshores molta gent portava gorra) buidés el contingut de les galledes, la majoria de plàstic que, de diferents colors, esperaven sobre la vorera. A casa, sota la cuina econòmica, teníem la galleda protegida amb papers de diari, normalment El Noticiero Universal, on llençàvem les restes del menjar. Avui dia tot aniria al contenidor marró, tots els altres colors sobrarien. Al cubell només hi anaven restes de menjar: ossos, espines, closques d'ou, pinyols, pells de fruita…, res de plàstics. Els envasos de vidre es tornaven a la botiga corresponent, allà els netejaven per tornar a omplir-los. Aquella època era un autèntic paradís pels ecologistes d'avui en dia!

El senyor vestit de blau, que no era altre que l'escombriaire, buidava les galledes dins un carro i les tornava a deixar a la vorera. Més tard, els veïns anaven baixant sense pressa a recollir-les per tornar a iniciar el cicle.  

Carro d’escombreries (font: Joan Vendrell i Campmany)

Un mica més avall, al cantó d’una bodega i al mateix costat de la vorera de casa nostra, hi teníem una carboneria (establiment dedicat a la venda d'aquest malèfic i contaminant mineral). A fi i efecte de fer honor a l’activitat que es duia a terme, allí tot era negre... En Guillermo sempre duia una camisa i uns pantalons sinó negres, blau molt fosc i amb ell si estava el gat que sí que era negre.

La família del Guillermo formada per la dona i la filla vivien a  l’habitatge  de l'interior de la botiga. Ell seia, normalment, amb un banquet a la porta llegint La Vanguardia tot esperant que arribessin els clients amb la intenció de comprar el necessari per abastir la cuina o els brasers, sense pensar ni per un moment en la capa d’ozó.

El gat (no recordo el nom) era poc sociable i anava amunt i avall sense estressar-se i deixant-nos amb el dubte permanent de saber si el negre era el seu color de naixement, o l’havia adquirit a força de dormir gairebé dins una mina.

La llet no calia anar-la a buscar a les muntanyes, estava a la vaqueria a tres minuts de casa, al carrer Rosselló entre Nàpols i Roger de Flor. Dins hi vivien uns animals anomenats vaques... Quilòmetre zero.  

A la família que se’n cuidava d’extreure el líquid element del seu recipient inicial en dèiem,  amb encert, els vaquers. Un matrimoni amb dos fills; el petit, que, així i tot, era més gran que jo, l'anomenaven “Vaquero” en castellà. Crec que perquè parlaven així. Puc donar fe que no li feia gens de gràcia. 

Ens enviaven des de casa amb una lletera per anar a cercar-ne un litre o el que fos. També compràvem allí els iogurts en un recipient de vidre, pel que sabíem venien tots de la mateixa vaca que es deia Danone. Mentre les dones xerraven, a la canalla ens deixaven entrar a l'estable. Allí, les vaques, ordenades en bateria i de cara a la menjadora, ens oferien els quarts del darrere i nosaltres ens entreteníem observant la batalla  inacabable de les seves cues amb les mosques. 

De gossos, en aquell tros de carrer en recordo només un o dos com a molt, segurament la gent no se sentia tan sola aleshores. De coloms n’hi havia, més o menys els mateixos que avui en dia. Gavines, alguna de despistada molt de tant en tant, el mar quedava lluny per les seves aspiracions. Evidentment... cotorres, zero.

Al ruquet, l’euga, el gat, les vaques i a tots els altres animals se'ls veia sempre tranquils i relaxats  i a nosaltres també. Diuen que el món va sempre cap endavant...

(De les rates, en parlarem en el següent article)

Jordi Verniol

Novembre 2024