Amb aquest segon relat segueixo rebuscant en la meva infantesa i com havia promès us parlaré d’una rata, cosa que em permetrà seguir amb el relat dels jocs de carrer.
Donades les circumstàncies i l’època de la qual parlem (segona meitat del segle passat) la veritat és que no hi havia rates en excés. Donat que nosaltres, des que tornàvem de l’escola i un cop acabats els deures fins a l’hora de sopar anàvem al carrer i ens hi passàvem hores, nosaltres n’havíem vist masses.
Però sí que, en relació directa a aquest animal, recordo una anècdota impactant. Era estiu i d'ençà que acabava el curs fins que marxàvem al poble, estàvem al carrer: xerrant, jugant a futbol...
A futbol jugàvem al mateix carrer Nàpols o al passatge Mariner, just a la meitat de l’illa. El poc trànsit existent ens permetia fer-ho, aturant-nos, només de tant en tant, per deixar passar als cotxes o als camions que sortien del passatge (provinents de l’empresa la Gota d’Àmbar, més endavant Henkel Ibérica, en la que vaig arribar a treballar).
Aquell dia jugàvem al carrer, els del meu grup d’edat (uns cinc o sis anys) juntament amb un parell o tres de més ganàpies. De sobte a la vorera de casa meva (cantó Llobregat, nombres senars) va aparèixer una rata de molt bon veure que, sortint del solc d’un arbre, va irrompre en mig del nostre terreny de joc. A fe de Déu que la seva audàcia o en el pitjor dels casos, falta de criteri, mereixia ser castigada. Un dels grans del grup, oblidant per un moment la pilota, va engaltar un xut al rossegador que, possiblement en aquell moment, estava saltant degut a la cridòria de la canalla i la de alguna dona que passava per aquell tros de carrer. Llavors la rata va travessar la calçada i... atenció a això: va entrar i sortir per les finestres obertes de la part del darrere d’un vehicle que en aquell moment baixava per Nàpols fins a anar-se a esclafar a la paret de l’altre cantó, el dels nombres parells.
Em pregunto què hagués ocorregut si hagués passat per les finestres del davant del cotxe, suposant que també estiguessin obertes. Potser hauria anat a parar a la cara del conductor provocant un desori de considerables proporcions. Naturalment, això no ho vàrem pensar en aquell moment.
Ens vàrem quedar glaçats mirant-nos els uns als altres. El cotxe va seguir el seu camí sense immutar-se (potser no hi havia gent al darrere). Una vegada recuperats vam travessar el carrer per constatar l'estat de l'animal i confirmar el que havíem acabat de presenciar. No va ser necessària la presència d’un forense, jo mateix hauria pogut signar el certificat de defunció: politraumatisme amb –m’atreviria a dir- infart agut de miocardi previ al cop.
Després del futbol, el joc més practicat era el “tacó”. Originàriament es jugava amb un taló de sabata masculina de goma, però degut a les carències valia un tros de fusta de les mateixes o similars dimensions. Cada jugador defensava un clot d’arbre i si el feies entrar al clot de l'altre obtenies un punt. Es llançava el “tacó” amb la mà i l’altre jugador ho impedia tapant el tir. Fèiem campionats i, sense falsa modèstia, haig de confessar que se’m donava molt bé. Hauria pogut arribar, una vegada retirat de jugador en actiu, a president de la Federació corresponent, en cas de que algú se li acudís de crear-la en el seu moment.
“Arrencar cebes” i a Cavall Fort que en aquella època li dèiem “Churro, mediamanga y mangotero” ocupaven els llocs següents a la llista de preferències, però exigien un plus d'activitat física i agressivitat que no m’acabaven de convèncer. Els possibles inconvenients superaven amb escreix els avantatges.
Churro media manga y mangotero. (Font: Yo fuí a EGB @YofuiaEGB)Deixo pel final les taques negres del nostre historial, allò que tothom taparia amb “típex” del seu expedient: trucar timbres, cosa que evidentment fèiem fora de la nostra zona d’influència, i batallar, de tant en tant, contra la colla del Camp d’en Grassot. El cert és que no recordo per què ens barallàvem, ni qui era l’ideòleg de les nostres forces, ni si havíem conquerit algun dia alguna cosa que valgués la pena, però ho fèiem... a pedres i amb pals.
El fet era que per comprar una pilota nova, havíem de fer incursions a la zona enemiga, ja que una, aleshores molt atrotinada, botiga de plats-i-olles estava ubicada al xamfrà de Grassot amb Còrsega. Fèiem el necessari per portar els diners exactes i tancar la compravenda el més àgilment possible, però la falta de reflexos del matrimoni que l’atenia, ja d'edat molt avançada, o la simple presència d’una clienta escollint un setrill que li fes joc amb l’estri del vinagre, ens feia passar moltes males estones allí dins.
Per fortuna no vàrem tenir mai cap baixa. Amb esparadrap que no “tirites” i mercromina salvàvem la situació i a sopar cadascú a casa seva.
Jordi Verniol
Novembre 2024