PELIKAN. UNA INDUSTRIA EN LA "FRONTERA" DE NUESTRO BARRIO

 Desde su origen, la sede de Pelikan estuvo en la ciudad de Hannover, en la Baja Sajonia alemana.  Pelikan había sido fundada en 1838 en Alemania, dedicada a la fabricación de colores y tintas. En 1863 uno de sus empleados, Günther Wagner, químico, fue ascendido a director de la planta, haciéndose cargo del negocio en 1871. En esa época se registró el logo de la empresa que, después, con diversas variantes, perduró a lo largo de toda su existencia. El motivo central era el pelícano, que ya estaba presente en el escudo de la familia de Günther Wagner. 

El que sigue es una de las muchas versiones que tuvo a lo largo de la vida de la empresa. Procede de un documento del año 1910 y muestra explícitamente la leyenda sobre la generosidad del pelícano, que abre su propio cuerpo con el pico para poder alimentar a sus hijos con lo que lleva en el buche:


Logo de Pelikan a inicios del siglo XX

 La mención más antigua a actividades de Pelikan en España que hemos encontrado es un anuncio de tintas ‘fixa’ y ‘comunicativa’, de 20 de febrero de 1909, aparecido en la publicación Baix Penedès.


Primeros anuncios de tintas Pelikan en la prensa de Cataluña


Las primeras instalaciones de Pelikan en España se remontan al año 1920. Se trataba de unos almacenes ubicados en el número 107 de la calle Nàpols, entre las de Casp y Ausiàs March. Mientras permaneció allí, se limitaban a comercializar productos importados desde la central de Hannover. Durante ese tiempo, Pelikan participó como expositora en la Exposición Internacional de Barcelona de 1929, dentro del pabellón alemán. Sobrevoló entonces Barcelona una avioneta publicitaria, propiedad de la marca. Nos disculpamos por la escasa calidad de la imagen.


                      Avioneta Pelikan. La Veu de Catalunya, de 23.10.1929

En plena Segunda República, Pelikan se trasladó al número 264 de la calle que entonces se llamaba de la Mutualidad, y que hoy conocemos como Sant Antoni Maria Claret. Allí puede hablarse ya de una ‘fábrica’ en la que se elaboraban buena parte de los productos destinados al mercado español. La actividad de Pelikan en esta nueva sede se extendía a un gran número de artículos que podríamos denominar de escritorio: tinta estilográfica, tinta china, gomas de borrar, papel carbón, plumas estilográficas, lacre, goma arábiga, pasta blanca y otros pegamentos, colores acuarela, plumillas de dibujo, lápices de colores, cintas para mecanografiado y algunos otros.

En el año 1937 la casa central de Pelikan en Hannover decidió elaborar un folleto ilustrativo de las actividades de la empresa en Barcelona. Las fotos que siguen proceden de él; se tomaron el día 22 de diciembre de aquel mismo año.

Lo más sorprendente de la mayoría de ellas es que, a pesar de haber sido hechas en plena Guerra Civil, transmiten una sensación de normalidad; al menos, aparente. Y dan, además, testimonio de que la actividad de la empresa continuó sin interrupción durante todo el conflicto. Ésta era la portada de dicho folleto:


Folleto “Günther Wagner Productos Pelikan S.A. Barcelona. 1938”. Portada.


Su contenido nos permite hoy hacernos una idea bastante completa sobre cómo eran estas nuevas instalaciones de Pelikan. En primer lugar, la fachada. Se encontraba frente a los pabellones del Hospital de Sant Pau y tenía en su centro el acceso principal al edificio. La siguiente foto nos muestra la fachada del edificio:


La fachada de Sant Antoni María Claret, 264[1] .


Para la entrada y salida de los operarios y de las mercancías existía un segundo acceso, situado en el extremo opuesto del edificio. En concreto, en el lado montaña del Passatge del Dos de Maig; en el número 23-25. Más o menos, a la misma distancia de las dos calles que lo limitan: Dos de Maig y de la Independència. 

En la foto siguiente aparece el vehículo de reparto -un triciclo motorizado- que solían tener estacionado en el pequeño patio que existía, contiguo a esta entrada; curiosamente, en ese día tenía una rueda pinchada. A la izquierda había una pequeña vivienda en la que se alojaba el guarda -un empleado de la fábrica- con su familia. Este triciclo se debió ‘jubilar’ a inicios de la década de los cincuenta, haciéndose desde entonces el reparto por Barcelona con una furgoneta DKW de un llamativo color amarillo.


Patio posterior del edificio Pelikan.


  Justo tras la puerta que se ve al fondo de este patio, estaba la nave de empaquetado y expedición del producto final. Llama la atención, a la izquierda de la mesa, el fiel de la balanza en forma de pluma estilográfica de la marca.


Departamento de empaquetado y expedición.


En la que sigue, se observa el departamento de llenado de frascos de tinta. Hacia 1960, y por alguna causa que ignoramos, una de las calderas utilizadas para la fabricación de tintas salió disparada, dejando un agujero en el tejado de proporciones considerables. 


Almacén de tintas y llenado de frascos.


Siguen ahora dos vistas de las oficinas de administración y contabilidad: 


Oficinas administrativas de Pelikan.


A continuación podremos ver a la Dirección de la empresa en su despacho. El personaje de la foto de la pared del fondo era el que, en los años de la guerra civil, ocupó el cargo de presidente del Consejo de Administración de Pelikan.

Se trata de Faustino Ballvé Pallisé, nacido en 1887 en Barcelona, en donde se licenció y doctoró en Derecho. Trabajó también para diversas empresas industriales, como profesional libre y como traductor. Había sido afiliado de la Agrupación Socialista de Barcelona. En la época de esta foto, era dirigente de Izquierda Republicana, cuyo presidente era Manuel Azaña. Fue elegido diputado por Barcelona en las elecciones de 1936. Al término de la Guerra Civil, se exilió; primero a Francia, y luego a México, en donde dio clases en la Universidad Nacional Autónoma y publicó libros sobre economía, falleciendo en el año 1958 [1].


Despacho de la Dirección de Pelikan. Diciembre de 1937 y ampliación de la foto de la pared


Siguen ahora algunas fotos del mismo edificio, tomadas durante las décadas posteriores a la guerra civil. La primera de ellas, en un día de nevada hacia el año 1945, desde la terraza del edificio Pelikan, con el mencionado telón de fondo del Hospital. Llama la atención, al compararla con la foto de la fachada en el año 1937, la sustitución del logo y la diferente línea de la fachada superior del edificio.  


Pelikan, tras una nevada en Barcelona. Hacia 1945. Fuente familiar.


 En la segunda aparece al completo la plantilla de Pelikan -alrededor de cien personas- hacia el año 1950. El director de la empresa fue, durante las décadas de los 40’, 50’ y parte de los 60’, Heinrich Michels, alemán, que aparece en la primera fila, en quinto lugar, entre los sentados, contando desde la derecha.


Foto de grupo de la plantilla de Pelikan al completo. Hacia 1950. Fuente familiar.


Para concluir, algunos apuntes de carácter misceláneo sobre aspectos diversos relacionados con la actividad de Pelikan.

PAPELES SECANTE

Durante muchos años, una de las herramientas de ‘marketing’ más habituales en Pelikan fue una colección de papeles secantes con temáticas, en general, infantiles. El que sigue aparece, como objeto decorativo, colgado en la pared del fondo de la segunda de las anteriores fotos de las oficinas administrativas.


Papel secante creado por Pelikan en Hannover


En España, la serie más conocida tenía por tema central a los ‘gnomos --o enanos-- del bosque’. Llegó a ser muy popular y es, aún hoy, objeto de coleccionismo. Un ejemplo: 


Secante Pelikan para tinta estilográfica


PELIKAN Y EL ZOO DE BARCELONA

El primer episodio tuvo lugar en Julio del año 1954, y se quedó en apenas un intento de conseguir la donación de un elefante procedente del zoológico de Hamburgo, del que conservamos la correspondencia que se cruzó entre nuestro padre, Emilio Piñero y el alcalde de Hamburgo, Kurt Sieveking. En una carta dirigida por aquél a éste último, le sugería que dicha ciudad regalase un elefante –cuanto más joven, mejor, decía- a la de Barcelona, argumentando con la ‘tristeza de los niños barceloneses por el reciente fallecimiento de dos elefantes en nuestro Zoo’. El 28 de septiembre de ese mismo año recibió respuesta del alcalde, declinando la donación del elefante, con el argumento de que “un elefante, y en especial su transporte hasta Barcelona, es tan caro, que excede ampliamente las posibilidades de la ciudad de Hamburgo”.

Dos años más tarde, en 1956, Pelikan hizo una donación de dos pelícanos al Zoo de Barcelona – de las variedades ‘rosa’ y ‘moño rizado’-, que construyó un recinto o estanque para alojarlos, instalándose una placa en la que se hacía constar la procedencia de la donación.

DISEÑO Y PLUMAS ESTILOGRÁFICAS

Desde sus inicios, Pelikan prestó una gran relevancia al diseño; tanto de los elementos identificadores de la marca como de los productos y de sus envases. En este terreno destacaron siempre las plumas estilográficas, que fueron presentadas en España en 1929, en el marco de la Exposición Internacional a la que ya nos hemos referido. Pelikan compró en 1927 la patente del llenado por émbolo, que permitía un manejo ‘limpio’ de estos instrumentos de escritura, y lo introdujo en el mercado en 1929. El primer modelo fue el Pelikan 100.


Pluma estilográfica Pelikan 100


PELIKAN Y EL TRANSPORTE PÚBLICO

Pelikan utilizó también los medios de transporte público como soporte publicitario como podemos ver en la siguiente foto: 


Trabajos de desinfección de un trolebús tipo A con propaganda Pelikan. Hacia 1949. Fuente: Arxiu Municipal de Barcelona


CELEBRACIÓN

Pelikan tuvo su época dorada durante las décadas de los cincuenta y sesenta, coincidiendo con el tramo central de la dictadura. Las relaciones laborales tenían entonces un marcado tinte paternalista, y no eran raras las celebraciones en las que participaba todo el personal de la empresa o la mayor parte de él. Un ejemplo de ello es este banquete con la plantilla de Pelikan, celebrado en torno al año 1960 en el Hotel Falcon, que estaba situado en la parte baja de la Rambla, frente al monumento a Serafí Pitarra.


Banquete. Hotel Falcon. Hacia 1960


La fábrica Pelikan abandonó su sede de Sant Antoni Maria Claret, alejándose definitivamente de Barcelona y de las inmediaciones del barrio de la Sagrada Familia en el año 1969, dentro de una ola de traslados de industrias ubicadas en el perímetro de la ciudad de Barcelona. Se instaló entonces en Mollet del Vallès, en donde continuó hasta el fin de su actividad industrial, décadas más tarde. En el lugar que ocupaba hay hoy un edificio de viviendas, con un supermercado Bonpreu en su planta baja. 


Sant Antoni Maria Claret, 264, hoy. Fuente: Google Maps


Si buscamos al responsable principal del declive de Pelikan, probablemente lo encontraremos en un invento aparentemente tan inofensivo como el del bolígrafo, cuya popularización hizo que en 1980 el consumo de tinta fuese sólo alrededor de un 5% del que existía dos décadas atrás.

Rafael y María Teresa Piñero Prat

Marzo de 2024

 

ACLARACIÓN FINAL

La relación de nuestra familia con Pelikan fue muy intensa durante décadas. Siete de sus miembros trabajaron allí entre 1928 y 1980; entre ellos, el padre de los que firmamos esta reseña.

Por este motivo, con el paso del tiempo hemos ido reuniendo objetos, recuerdos e informaciones muy variadas sobre esta empresa.

A partir de ellas hemos preparado el trabajo anterior.



[1] Todos los datos de la biografía de Faustino Ballvé proceden del website de la Fundación Pablo Iglesias: https://fpabloiglesias.es/entrada-db/2188_ballve-pallise-faustino/ 

 



EL PASSATGE GAIOLÀ I LA SEVA GENT (1905-1992)

   En un article anterior ja s’acreditava que el passatge es va obrir l’any 1871 i que a partir d’aleshores s’inicià la construcció de cases de tal forma que segons consta a l’Anuari Estadístic de l’Ajuntament de Barcelona, l’any 1905 ja n’hi havia 14 de construïdes (1).

Foto J.M.Sans. 2023

L’any 1905, EL POBLET, mantenia el seu mateix estatus interí de 1897, pel que fa al nom i als límits, tot i haver transcorregut vuit anys d’ençà l’annexió de Sant Martí de Provençals. Era encara doncs el barri núm. 3 del districte 10 de la  nova divisió administrativa de Barcelona. Tenia una població de 4.791 habitants (2) del total de 537.000 de la ciutat, i atenent les cases construïdes al passatge, podem estimar que aquest podia tenir una població d’entre 300 i 400 persones.

Degut a la manca de fonts anteriors prou solvents, hem triat l’any 1905 com a punt de partida, per explicar com era la vida de la gent que hi vivia 34 anys després de la seva obertura, i tot fa pensar que durant aquest període inicial moltes persones s’hi havien instal·lat atretes per l’oportunitat de treball arran de les obres del Temple de la Sagrada Família (1882), la proximitat de la urbanització de l’entorn del Parc de la Ciutadella amb motiu de la 1ª Exposició Universal de Barcelona (1888), de l’inici de la construcció del l’Hospital de Sant Pau (1902),  i més endavant per la industrialització creixent d’un barri en plena expansió.

L'Anuari Estadístic diu que l’any 1905 a la ciutat de Barcelona el nivell d’analfabetisme era del 50% (3),  i que la l’escala salarial anava de les 12 a les 40 pessetes setmanals. i probablement aquesta podia ser també la situació dels habitants del Poblet.

 Font: Anuario Estadístico de la Ciudad de Barcelona 1905

 A la pàgina 394 del mateix Anuari llegim que l’any 1905 el passatge era un vial de “cascajos”, és a dir de restes de construcció i desenrunaments, no gaire diferent de d’altres carrers del barri, però aixó no va frenar la vitalitat i l’empenta del seu veïnat, tal com descriuen les germanes Tallardà en el seu llibret que  van escriure l’any 1996 (4), i que juntament amb les converses personals que hem tingut amb veïns (5), relacionats d’una manera o altra amb el passatge, ens ha permès trenar el relat que segueix, i que se centra en algunes històries  vinculades, amb alguna excepció,  amb els edificis que encara resten dempeus.

Al núm 6  hi havia  el  safareig públic del Sr. Pasqual i de la Sra. Conxita, que completava l’oferta dels que també existien als carrers de Sicília i de Nàpols, a l’època en que no hi havia rentadores.

Més endavant en una de les botigues s’hi va instal.lar una fàbrica de “resistències elèctriques” que l’any 1953, en ple franquisme, va ser denunciada pels veïns per perillositat segons consta a l’escrit presentat a l’Ajuntament que s’encapçala amb el redactat propi del moment, que diu: “ Los vecinos ....tienen a bien con todos los respetos..”, i s’acaba amb “.... con la atención de S.E. que tan dignamente nos representa. Dios guarde a S.E muchos años”:

Font:  Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB)

Al núm 7 hi havia dos locals de cabrers diferents. El de la Sra. Pepa i el de la Sra. Pepita. En un dels pisos hi vivia en Manel González i família, nascut l’any 1924, que era un bon trompetista aficionat que acostumava a amenitzar els balls de la Festa Major del Passatge. El pare d’en Manel havia estat acomodador del desaparegut Cinema Triana del c/ València 379, fundat l’any 1917 amb el nom inicial de Trianón, però que l’autoritat franquista va obligar a rebatejar amb un nom més castís.

Al núm 8-12, ara de nova construcció, hi va viure l’any 1889 i durant uns quants anys la Carme Grau, besàvia de l’Anna Galan, que provinent del pais Valencià va exercir de mestra a l’Escola Can Pau del c/ Sicília, 284 (6).

Més endavant i segons es pot llegir en un diari de l’any 1931 hi va haver un incendi en un magatzem de palla i alfals ubicat a la planta baixa:

Font La Vanguàrdia 20 de maig 1931, pàg. 8

Al núm 11, hi va viure el Sr. Antonio Tallardà, i família, que va ser  un dels fundadors  de la Comissió de Festes que, a partir del 1947  i fins l’any 1962,  cada any organitzava per Sant Jaume la Festa Major anual del passatge.

Font Germanes Tallardà. 1950

Al núm 13, ara de nova construcció, en el període 1962-1968, hi va haver la primera fàbrica de donuts de l’Estat, fruit de l’emprenedoria del Sr. Andreu Costafreda que arran d’un viatge als Estats Units va introduir amb molt d’èxit aquest producte al nostre país. No obstant, el veïnat,  tot i poder comprar donuts directament a la fàbrica, i de rebre’n de franc la mainada, a finals del 1967 es va revoltar contra DONUT CORPORATION BARCELONA S.A, farts de sorolls de matinada, cues de camionetes, i alguna que altra explosió.

Al núm 15, hi havia un pou d’aigua que subministrava l’aigua a la casa i un altre corral de cabres, on munyien la llet en el moment que s’hi anava. El corral sembla que va desaparèixer quan les cabres van refusar l’aigua del pou que pel que sembla estava contaminada.

Al núm 17, en una de les botigues hi havia la fusteria del Sr. Marimón que, per Sant Pere, si passava la processó de la parròquia de la Sagrada Família pel passatge, s’encarregava de muntar un altar a la vorera del davant, i l’altra botiga era d’una família valenciana que venien taronges.

En un dels pisos hi va viure en Joan Brenchat i Adell, que l’any 1946 va ser President de la Junta Directiva del Centro Excursionista POBLET que  havia estat fundat l’any 1934 al Bar Familiar del c/ de Sardenya 269, i que es va dissoldre l’any 2014.

Fons personal del Sr. Antoni Pladevila i Brenchat 

El 13 de febrer del 1937 (7) (8), l’edifici va rebre l’impacte d’un obús que havia  estat  disparat des d’un vaixell italià, i que apuntava cap a la Fàbrica Elizalde del Pg. de Sant Joan, aleshores col.lectivitzada per a fabricar motors per a l’aviació republicana. L’impacte a l’edifici va produir danys materials, però no corporals.

L’11 de febrer de 1939 (9), tingué lloc un accident molt greu dels ferrocarrils de la Generalitat, que arran de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, just havien estat militaritzats. Un tren es va desfrenar a l’estació del peu del funicular de Vallvidrera i no va parar fins arribar a l’estació de Sant Gervasi. Hi va haver 32 morts i 130 ferits. El maquinista del tren, segons recorda la memòria veïnal era veí de l’edifici i  també va ser una de les víctimes.

Al núm 19, a una de les botigues  hi vivia la l’Esperanceta que feia de podòloga, i a l’altra hi havia un venedor  de “plats i olles”. Mes endavant (1970 aprox) s’hi instal.là l’Esglèsia Evangèlica Ebenezer que va passar a ocupar les dues botigues fins traslladar-se a l’edifici d’obra nova actual del mateix passatge.

Al núm 20, hi vivia la Sra. Apolònia que venia verdura al mercat de la Sagrada Família, els origens del qual es remonten a mitjans de la dècada del 1940.

Pel que fa al núm 24, cal constatar que és l’únic edifici del passatge que té una ornamentació en ferro a la part superior del portal d’entrada que recorda l’any de construció de 1874.

Foto J.M.Sans. 2023 

El Sr. Pedro Morera i Figueras l’any 1872 va sol.licitar el permís de construcció a l’Ajuntament de St. Martí de Provençals d’acord amb el plànol que es pot veure a continuació, i que recorda el format actual de la façana.

Plànol presentat pel Sr. Pedro Morera. Font Arxiu Municipal Districte de Sant Martí (AMDSM) 

Pel que fa als antics estadants de l’edifici no en tenim cap referència, i només podem afegir que d’ençà el 2019, el local de la planta baixa és la seu de d’una Associació Cultural.

A partir de 1965 la fesomia del Passatge i dels seus carrers adjacents va anar canviant, i es deixava enrere una forma de veïnatge de molta germanor. El passatge es va anar fent vellet, deixat, fosc i trist, i ple de cotxes aparcats, fins que per fi el 16 de desembre de 1992 es va inaugurar la reforma integral que millorava l’enllumenat, el paviment, s’hi van plantar arbres i es va impedir l’aparcament de cotxes.

Foto J.M. Sans. 2023 

Aquest és el nostre petit homenatge a les diferents generacions que hi han viscut i que han contribuït a mantenir viu aquest testimoni de la nostra història local més propera, que des d’ara resta obert a més aportacions personals que es poden enviar a l'adreça:

poblethistoria@gmail.com  

Josep M Sans i Aldomà

Març 2024

 

Bibliografia

(1) Anuario Estadístico de la Ciudad de Barcelona, Año 1905, pàg. 109

(2) Idem, pàg 129

(3) Idem, pàg 225

(4) Eli i Rosa Tallardà. Breu Història novel.lada del Passatge Gaiolà i el seu entorn. 1996.

(5) El nostre agraïment al relat oral de l’ Anna Galan, l’Alexandre González, l’Antoni Pladevila i en Jordi Tallardà.

(6) Anna Galan. Entrevista jul-2023. 

https://el-poblet-historia.blogspot.com/2023/07/

(7) Laia Arañó i Mireia Capdevila. Topografia de la destrucció. Els bombardejos de Barcelona durant la guerra civil 1936-1939. Pàgines 114 i 115

(8) Roger Goncé, Joan (2018).Febrer de 1937: primer bombardeig sobre Barcelona., Ab Origine Magazine, Efemèrides(13 Febrer) [en línia].

(9) Sarai Sarroca.

     https://beteve.cat/societat/laccident-ferroviari-mes-greu-de-la-historia-de-la-ciutat-silenciat-pel-franquisme/         

 

EL POBLET EN EL LLIBRE “BARCELONA 1888-1988”

  Enredant per aquí i remenant per allà m’he trobat per casa el llibre “Barcelona 1888-1988 La construcció d’una ciutat”. Va ser publicat en fascicles setmanals pel Diari de Barcelona entre abril i desembre de 1988 y els seus autors van ser Jaume Fabre [i] i Josep Maria Huertas [ii], amb fotografies de Joan Guerrero [iii].

   El citat llibre té ni més ni menys 567 pàgines de text i fotografies per explicar els trets més importants de l’evolució urbanística de Barcelona en els cent anys anteriors al moment en que va ser escrit.

  A continuació transcriuré les set citacions que se’n fan sobre El Poblet. Per tenir una referència comparativa, sobre el Poble Nou hi han unes seixanta, sobre el barri de Gràcia més de vuitanta i la Sagrada Família en té divuit.

  Dins del capítol 5 “Els pobles que es va menjar Barcelona” es dedica un apartat específic al Poblet, on es dona fe de l’existència de l’indret, el seu creixement durant l’època d’annexió a Barcelona i l’empitjorament dels serveis i l’increment dels impostos després de la incorporació a la ciutat:

“El Poblet, un exemple

A l’última dècada del segle passat (el XIX), als pobles del voltant de Barcelona s’hi edificava, en conjunt, aproximadament el doble del que s’edificava a l’Eixample i a la ciutat vella sumats. Un exemple il·lustratiu és el barri del Poblet, a prop d’on ara s’aixeca la Sagrada Família: pertanyia al terme municipal de Sant Martí de Provençals i a la vegada eren terrenys inclosos dintre del Pla Cerdà. Tot just aprovat aquest, els propietaris de terrenys van començar a construir trossos del carrer València, Mallorca, Nàpols, Sicília, Sardenya i Marina. No s’hi construïen encara cases de pisos, sinó casetes per obrers, de planta baixa, de les quals queda alguna mostra en passatges que han respectat l’especulació i el pas del temps. Al carrer València, enter Nàpols i Marina, hi va haver un creixement espectacular entre l’aprovació del pla Cerdà i l’agregació dels terrenys a Barcelona. Eren a prop d’un nucli de creixement barceloní -la dreta de l’Eixample- i construir-hi sortia molt més barat.

Finalment, hi havia els problemes que creaven les diferències municipals per la construcció de grans infraestructures. Barcelona tenia, doncs, raons per defensar les agregacions, però els veïns també en tenien per oposar-s’hi. De pobles amb govern propi passarien a ser suburbis deixats de la mà de Déu. Pagarien mes impostos per estar més mal servits” (Pàg. 71)

  A la pàgina 83, dins de la cronologia de l’any 1897 s’esmenta l’obertura del carrer València com a signe de l’arribada de l’expansiu procés urbanístic de Barcelona:

“28 de desembre: Obert al barri del Poblet el carrer València” (Pàg. 83)

  El capítol 7 “L’exportació de les fàbriques”, descriu el procés d’expansió fabril pel pla de Barcelona que es va donar després de la prohibició l’any 1846 de construir noves fàbriques a la ciutat, encara emmurallada. En relació a Sant Martí enumera el Poblet, aclarint que es correspon amb el que es coneix -el 1988- com a barri de la Sagrada Família; en canvi els altres noms de barris que cita mantenen el seu nom sense competir amb una nova denominació:

“A Sant Martí la dispersió va ser més gran ... les fàbriques que s’hi implantaven van crear nuclis urbans independents l’un de l’altre: el Clot, la Sagrera, el Fort Pius -agregat a Barcelona el 1893-, el Poblet -l’actual barri de la Sagrada Família- i el Camp de l’Arpa, entre els que han conservat el nom i una personalitat pròpia” (Pàg. 104).

  L’esmentat procés de pèrdua de l’ús i coneixement del nom original del barri torna a ser explicat en el capítol 12 “De la caritat als hospitals públics”, quan explica els diferents hospitals que es van construir en les dècades de canvi de segle (Hospital dels nens pobres, del Nen déu, de la Creu Roja i de Sant Pau) i diu:

“L’altra part de la ciutat que de fet formava part de l’Eixample dissenyat per Cerdà i era poc edificada es trobava cap el que deien barri de Poblet i avui es coneix més per barri de la Sagrada Família” (Pàg. 186).

  Aquest paràgraf ve complementat poc més tard pel següent mapa que situa establiments hospitalaris, presons i de beneficència, i on podem observar la ubicació a prop del Poblet. A continuació del mapa està el text que l’acompanya en el llibre.

“El quadre adjunt mostra com, en uns primers temps, la beneficència-sanitat disposava de recintes a Ciutat Vella, fins que necessitats urbanes i sanitàries els van dur cap a l’Eixample, les Corts i el Poblet, principalment” (Pàg. 191)

  El capítol 14 -sobre el tema “L’eix dels negocis: del mar al Tibidabo”- conté un apartat dedicat al Poblet on es qualifiquen els habitatges existents com d’obrers i quan encara la Sagrada Família no estava prou construïda per a poder assolir donar nom al barri.

“El barri del Poblet, a Sant Martí

L’ajuntament de Sant Martí va començar a obrir trossos de la Diagonal a la banda més pròxima a Barcelona on hi havia el barri de cases obreres del Poblet i començava a aixecar-se la Sagrada Família. El tros entre Sardenya i Sicília -és a dir, pràcticament fins al límit amb Barcelona- va ser obert el 1888 ... A Barcelona li pertanyia, de fet, un tros petit de la Diagonal (aproximadament entre Girona i Sicília, cinc mançanes) i el va anar obrint els últims anys del segle passat i primers d’aquest (S. XX) quan ja no hi havia fronteres municipals” (Pàg. 217).

  L’última menció del Poblet es fa en el capítol 20 “El retorn dels propietaris” que descriu la situació després de l’ocupació de Barcelona per l’exèrcit franquista. La cita s’inclou dins d’un paràgraf extret de l’obra “La caiguda de Barcelona” escrita per Estanislau Torres[iv] on s’explica que el Poblet no va ser ocupat el 26 de gener de 1939 sinó al dia següent.

“Les tropes nacionals van entrar a Barcelona pels carrers i avingudes situats a la part oest i sud. Algunes barriades -Poblet, el Clot, Sant Andreu- no van ser ocupades fins l’endemà al matí” (Pàg. 315).

  Podem concloure de les citacions trobades que el nom el Poblet va ser d’us normal per a referir-se al conjunt de cases al voltant del creuament dels carrers València i Nàpols, que era una barriada petita i els seus veïns eren de classe obrera. L’annexió a Barcelona va comportar un canvi urbanístic i social a mida que l’Eixample va envoltar la barriada inicial. Per últim, l’aparició de un element singular tant rellevant com la Sagrada Família, va significar la pèrdua d’us del nom, fins i tot entre els seus habitants.

Josep Luís Campa

Febrer, 2024

 



[i] Jaume Fabre i Fornaguera (Barcelona, 1948) és un periodista i historiador català. Exerceix el periodisme en la premsa escrita. Ha publicat més de mig centenar de llibres d'història urbana, de la vida quotidiana i de les institucions, i estudis sobre comunicació, la meitat d'ells, en col·laboració amb el periodista Josep Maria Huertas Claveria. La seva obra conjunta Tots els barris de Barcelona és un llibre de referència en l'àmbit de la historiografia dels barris de Barcelona.

[ii] Josep Maria Huertas Claveria (Barcelona, 1939-2007) fou un escriptor i periodista català en llengua catalana i castellana ... Es calcula que escrigué o col·laborà en la redacció de 105 llibres i més de 5.745 articles. Considerat un dels referents contemporanis del periodisme català, Huertas practicà un periodisme social, de proximitat i servei, fortament vinculat als moviments socials i als problemes dels barris de Barcelona. Per aquest motiu és considerat un dels més importants cronistes contemporanis de la ciutat.

[iii] Joan Guerrero (Tarifa, 1940) és un fotoperiodista espanyol. És considerat un dels millors representants de la fotografia social del país ... L'any 2009 va ser guardonat amb la Medalla d'Or al Mèrit Artístic per l'Ajuntament de Barcelona.

[iv] Estanislau Torres i Mestres (Barcelona, 1926-2021) va ser un escriptor català. Va publicar el seu primer llibre l'any 1959. El seu estil es caracteritza per un llenguatge planer, però en correcte català. Abunden els diàlegs i els períodes breus. Temàticament, s'ha centrat en la Guerra Civil espanyola, que va viure directament ... El 1999 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi.

Nota: totes aquestes referències estan extretes de la wikipedia en català

EL PASSATGE DE GAIOLÀ. 1871. L’INICI.

En la conferència d’en Pere Cowley (1) del novembre passat  es va posar fil a l’agulla sobre la riquesa patrimonial que suposa tenir 22 passatges en els límits actuals del barri i uns altres més, com els de Conradí (2) i de Mariné (3), ara ubicats al barri del Camp d’en Grassot i Gràcia Nova, però que havien format part de Sant Martí de Provençals.

En aquest article ens centrarem en el que es considera el passatge més antic del barri, situat en el centre neuràlgic del sector històric conegut popularment com El Poblet. Ens referim al Passatge de Gaiolà, paral·lel al carrer de Mallorca i que comunica el carrer de Sicília amb el de Nàpols, tal com es pot veure en el mapa parcel·lari de 1871 d'en Pedro Moreno i Ramírez, on s'hi veuen en negre les poques construccions existents.

Font AHPN. Mapa parcel·lari de Pedro Ramírez

El 24 de gener de 1871 “los nobles consortes Don Mariano de Delás y Doña Matilde de Gayolá”, sol·liciten a l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals permís per obrir el passatge en uns terrenys de la seva propietat d'acord amb el plànol de parcel·lació que s'inclou en la pàgina tres de la dita sol·licitud.

Pàg. 1 de la sol·licitud d’obertura del passatge. Font AMCB

 

Pàg. 3 de la sol.licitud. Plànol d’obertura del passatge.  Font AMCB

En data 30 de gener de 1871, l'arquitecte municipal Antonio Rovira y Trias en la pàgina 2 de la mateixa sol·licitud, en signa la seva aprovació, i  l'Ajuntament de Sant Martí en la seva reunió ordinària de l’1 de febrer ho ratifica (4).

Pàg. 2 de la sol·licitud d’apertura del passatge. Font AMCB

El projecte d'obertura del passatge, d'acord amb el plànol presentat i aprovat, contemplava vint-i-dos parcel·les a dreta i a esquerra del nou vial, per a construir-hi un nombre igual de cases, de les quals malauradament a data d’avui només en queda prop de la meitat i la resta ja són noves construccions.

A partir de la citada aprovació s’inicien les sol·licituds de permís de construcció de les primeres cases, i és a la Sra. Cristina Santacana de Gabarró a qui se li concedeix el primer permís documentat el 2 de març de 1871. Seguirien Antonio Grau, Ramon Cartañá, Antonio Calvó, Pedro Morera, i uns quants més, fins que a partir de 1890 els permisos sol·licitats i concedits ja són només per ampliar l'alçaria d’alguna de les cases  ja construïdes, o bé per alguna modificació de millora.

15 febrer 1871. Sol·licitud de construcció presentada per la Sra. Cristina Santacana. Font AMDSM

Els habitatges eren majoritàriament de lloguer i utilitzats per persones nouvingudes provinents majoritàriament de la Catalunya interior, que van contribuir a poblar un territori que a partir de 1859, d'acord amb  la trama d'illes dibuixada en el pla Cerdà, ja podia passar  de ser agrícola a urbanitzable, però que l’any 1890 encara tenia un aspecte molt poc construït, tal com ho mostra el mapa que segueix.

    1890. Mapa de J.M Serra. Font ICGC

El nom del passatge, per ser exactes, l’hauríem d'anomenar Passatge Matilde de Gayolà (5) ja que l’any 1862 és qui era la propietària dels terrenys que l’envoltaven per herència rebuda del seu pare Antonio de Gayolà i de Desprat.

Els Gayolà han estat una família benestant originària de Figueres, i ens consta que el sisè avi de la Matilde, en Francisco de Gayolà, va aconseguir el 1712 el títol de Noble del Principat, concedit per un Felip V agraït pels seus serveis durant la guerra de Successió, i que  després el nomenà primer alcalde major de la ciutat de Girona del 1717 al 1724 (6).

Les diferents generacions que seguiren a Francisco de Gayolà van alternar càrrecs a l’exèrcit borbònic, Diputats a Cortes i/o Regidors d’Ajuntament (Girona o Barcelona).

El pare de la Sra. Matilde, l’Antonio de Gayolà (1811-1856), va ser acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (7) des del 1848 a 1852. Es va casar amb la Sra. Maria Dolores Casanovas i Bonell de la Seu d’Urgell, i varen tenir 4 filles (Inés, Loreto, Matilde i Conxa) que van maridar amb aristòcrates o nobles castellans o catalans.

La mateixa Matilde es va casar amb en Marià de Delàs i de Foxà (1837-1912) (8), noble gironí, quart Baró de Vilagaià, carlista actiu i convençut, i un dels fundadors de El Correo Catalán (1876-1985) (9), amb qui va tenir 4 fills (Francesc de Sales, Manuel, José Maria i Conxa). La transmissió del títol de la baronia de Vilagaià sempre va seguir  la línia masculina dels Delàs, i d'ençà l’any 2000 l’actual setè baró és el Sr. Eduardo de Delàs i Ugarte (10), que continua mantenint la propietat de la masia medieval de Can Clota (11) (Esplugues de Llobregat) que des de 1734 sempre ha estat en mans dels Barons de Vilagaià.

D’altra banda, una neboda de la Sra. Matilde, la Blanca Catalán de Ocón y Gayolà (12), filla de la seva germana Loreto, és considerada la primera botànica espanyola.

La Sra. Matilde va morir a Barcelona el 26 d’octubre de 1918 i se suposa que va ser enterrada al cementiri antic, tal com diu l’esquela publicada a la Vanguardia, però segons detallen en el seu llibre (13) en José Maria i José de Jaime, està enterrada al panteó familiar de Figueres, on diuen que hi ha gravat un llarg epitafi del qual en manllevem la part que diu:  

  “Recordémosla tal como era: de grácil senectud, tímida la voz, el carácter de firmeza incontrastable, siempre fácil a las vulneraciones de la caridad, justiciera como una noble abadesa, maternal y pía, en virtud del largo y frecuente ejercicio de su estado cuya gracia fue en ella visible y refulgente”.

                      Font: La Vanguardia de 28 octubre 1918

En un pròxim article parlarem de l’etapa de vitalitat del passatge protagonitzada per un veïnat molt arrelat, de les botigues de queviures, dels magatzems, dels corrals de cabres, dels safaretjos públics, dels tallers d’artesans, del refugi antiaeri, de la seva Festa major, i d'altres peculiaritats que ens han explicat o hem trobat documentades.

Josep M Sans i Aldomà

Febrer 2024

  

Bibliografia

(1) Anna Utiel

https://liniaxarxa.cat/liniaeixample/noticies/el-poblet-un-barri-de-passatges/ 

(2) Rosa Capell

https://el-poblet-historia.blogspot.com/2023/05/el-passatge-de-coradino-conradi.html 

(3)   Rosa Capell https://el-poblet-historia.blogspot.com/2023/12/el-passatge-de-marine-l-activitat_20.html  

(4) Llibre d’actes del l’Ajuntament de Sant Martí de provençals, pàg. 472. Font AMDSM

(5) Jesús Portavella, 1996, pàg.207, Diccionari Nomenclàtor de les Vies Públiques de Barcelona, estableix com a denominació oficial   el cognom  amb “i” llatina, tot i que al nostre entendre s’hauria de respectar el propi del  llinatge que és “Gayolà”.

(6) Cerro Nargánez, Rafael. «Lletrats al servei dels Borbons: els alcaldes majors i tinents de corregidor de Girona durant el segle XVIII». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 2007, Vol. 48, p. 287-309

(7) https://www.racab.cat/academics/historics/numeraris-h/g/gayola 

(8) Xavier Carmaniu 

https://www.diaridegirona.cat/dominical/2022/01/09/maria-delas-foxa-61384841.html 

(9) https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Correo_Catalán   

(10) https://ca.wikipedia.org/wiki/Baronia_de_Vilagaià

(11) https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=189

(12)  https://ca.wikipedia.org/wiki/Blanca_Catalán_de_Ocón_Gayolá

(13)  http://xiloca.org/data/Bases%20datos/Biblio%20electro/Catalogo_personalidades.pdf    Pàgines de 82 a 85

 

 

 

VOLS PUBLICAR EN EL BLOG?

Tens imatges o escrits que podrien formar part de la memòria històrica del barri? 
Has fet algun treball de recerca que t’agradaria compartir i difondre? 
Has llegit algun llibre, vist algun vídeo o localitzat alguna web que consideris interessant? 

El Blog de la Comissió de Memòria Històrica El Poblet-Sagrada Familia està obert a la participació de qualsevol persona amb interès en aportar coneixement sobre la història del barri de la Sagrada Família. 
Si tens alguna aportació a fer, estem a la teva disposició per a publicar-la.

Els criteris generals per a poder fer-ho són els següents:
- Les temàtiques plantejades han de tenir obligatòriament relació amb la història del barri de la Sagrada Família o del Poblet.
-  Les propostes que es facin han de ser preferentment texts d’elaboració pròpia; però també es poden considerar aportacions en base a recensions de llibres o articles publicats en altres mitjans sobre la història del barri.
- Es recomana il·lustrar els articles amb alguna fotografia, dibuix o gràfic que estigui relacionat amb el text. 
- La proposta d'article a publicar s'enviarà, per a la seva avaluació per part del Grup Editor de la Comissió, a la següent adreça electrònica:
poblethistoria@gmail.com 
- El Grup Editor realitzarà una avaluació i determinarà si l'original proposat s'ajusta als objectius del Blog
(temàtica històrica relacionada amb el barri de la Sagrada Família/Poblet (fronteres flexibles), és entenedor i compleix uns mínims de qualitat. 
- Si hi han observacions per part del Grup Editor, els autors modificaran els seus texts segons els suggeriments rebuts. 

Els criteris de format per a presentar la proposta són els següents:
- Extensió recomanada: no superior a les 1.500 paraules. Si és més gran, els autors hauran de procurar fer vàries parts, que a poder ser tinguin consistència cada una en sí mateixa.
- L’idioma preferent del blog és el català. Si per més comoditat en la redacció teniu l’original en un altre idioma, des del Grup Editor us oferim la possibilitat de traduir-lo al català. Si considereu que cal publicar-ho en un idioma diferent al català, feu la proposta, que serà sotmesa al criteri de la Comissió en ple. 
- L'article haurà de ser presentat escrit en Word. Amb interlineat simple i paràgraf amb tipus d'alineació ‘Justificat’.
- Cal entregar el text sense faltes d'ortografia (passat pel corrector de Word). Presteu especial atenció a no deixar més d’un espai entre paraules.
- Tipus de lletra suggerit “Verdana”, mida 12. Per a peus de gràfics i fotografies, mida 10 en cursiva.
- L'autor indicarà en negreta els paràgrafs que es vulguin destacar. 
- Les cites textuals es posaran entre dobles cometes i en cursiva: “Cita textual”. Els noms de publicacions, llibres en cursiva, sense cometes: Ronda de mort a Sinera.
- Situar les fotografies i/o gràfics en el lloc concret del text on es vol que surti editat, alineat al centre. Formats possibles: JPG, JPGE, GIF.
- Els avisos de Notes aniran situats a final del text (no a peu de pàgina), amb mida 10, i en cursiva.

El Grup Editor resta a disposició de qualsevol consulta o necessitat d’ajut en l’adreça electrònica anteriorment indicada:
poblethistoria@gmail.com  

Grup Editor de la Comissió de Memòria
Gener 2024

NOVA CONFERÈNCIA “Més d’un segle de cinemes al nostre barri. Del TRIANÓN al PHENOMENA”

Dimecres 28 de febrer 2024, de 19h a 20:30h

“Més d’un segle de cinemes al nostre barri. Del TRIANÓN al PHENOMENA” 

a càrrec de ROBERTO LAHUERTA

  Al llarg de la seva història, la geografia barcelonesa s’ha vist esquitxada por més de 250 sales de cinema, repartides pels diferents barris de la ciutat. La seva etapa més gloriosa fou a l’inici de la dècada dels anys seixanta en que arribaren a conviure conjuntament una mica més de 160 cinemes. Sense oblidar la important funció social dels nombrosos col·legis i sales parroquials que els caps de setmana oferiren, a un bon preu, sessions cinematogràfiques per als seus alumnes i familiars.



  De tots aquests locals barcelonins, uns es van anar tancant i altres han arribat fins els nostres dies, tot i què solament es mantenen en funcionament 4 locals amb pantalla única, un dels quals està situat al nostre barri, i uns altres 11 que funcionen com a grans complexos cinematogràfics, entre las dues i les tretze pantalles. 
  Anar  al cinema, per a diverses generacions de ciutadans, es convertí en una experiència que permetia oblidar-nos dels problemes, i submergir-nos en la història que s’estava projectant a la gran pantalla, i que, en molts dels casos, aconseguia emocionar-nos. 
   Les sales de cinema es convertiren en un refugi, un lloc de diversió, una finestra oberta al món, i una de las poques diversions a les que es podia accedir. En moltes ocasions, s’anava al cinema sense consultar la cartellera, ja que s’estava convençut  que el que es veuria a la gran pantalla seria del gust dels assistents.
  A través d’imatges i documents, tornarem a recordar els cinemes del nostre barri: Trianón (Triana), Versalles, Máximo, Venus, Núria, Niza, Nápoles, Nàpols y Phenomena. També s’esmentarà algun cinema proper, pel seu interès històric. Serà un nou exercici de memòria popular que ens portarà un agradable record. 
  En Roberto Lahuerta va néixer  a Saragossa l’any 1956, i arribà al que avui es coneix com a Nou Barris l’any 1964. Membre de l’Arxiu Històric de Roquetes – Nou Barris, col·labora habitualment a la revista “Arxiu”. És investigador de la història dels cinemes de Barcelona,  i autor d’un bon nombre de llibres, entre els quals destaquem: “Sucedió en Pamplona” (2020),  “Del Goya al Scala” (2021), “Relaciones clandestinas” (2021) i “Anécdotas de los cines de Barcelona” (2022). 
  Ha participat en nombroses activitats divulgatives sobre la història i activitat dels cinemes de Barcelona i els seus barris. 

Activitat gratuïta i sense reserva prèvia, vine 15 minuts abans! Aforament limitat.

Organitza: Comissió Memòria Històrica Barri el Poblet (https://el-poblet-historia.blogspot.com/) i Ateneu El Poblet