En un article anterior ja s’acreditava que el passatge es va obrir l’any 1871 i que a partir d’aleshores s’inicià la construcció de cases de tal forma que segons consta a l’Anuari Estadístic de l’Ajuntament de Barcelona, l’any 1905 ja n’hi havia 14 de construïdes (1).
L’any 1905, EL
POBLET, mantenia el seu mateix estatus interí de 1897, pel que fa al nom i
als límits, tot i haver transcorregut vuit anys d’ençà l’annexió de Sant Martí
de Provençals. Era encara doncs el barri núm. 3 del districte 10 de la nova divisió administrativa de Barcelona.
Tenia una població de 4.791 habitants (2) del total de
537.000 de la ciutat, i atenent les cases construïdes al passatge, podem
estimar que aquest podia tenir una població d’entre 300 i 400 persones.
Degut a la manca de fonts anteriors prou solvents, hem triat l’any 1905 com a punt de
partida, per
explicar com era la vida de la gent que hi vivia 34 anys després de la seva
obertura, i tot fa pensar que durant aquest període inicial moltes persones
s’hi havien instal·lat atretes per l’oportunitat de treball arran de les obres
del Temple de la Sagrada Família (1882), la proximitat de la
urbanització de l’entorn del Parc de la Ciutadella amb motiu de la 1ª Exposició
Universal de Barcelona (1888), de l’inici de la construcció del l’Hospital de
Sant Pau (1902), i més endavant per la
industrialització creixent d’un barri en plena expansió.
L'Anuari Estadístic diu que l’any 1905 a la ciutat de Barcelona el nivell
d’analfabetisme era del 50% (3), i que la l’escala
salarial anava de les 12 a les 40 pessetes setmanals. i probablement aquesta
podia ser també la situació dels habitants del Poblet.
Font: Anuario Estadístico de la Ciudad de Barcelona 1905
Al
núm 6 hi havia el
safareig públic del Sr. Pasqual i de la Sra. Conxita, que completava
l’oferta dels que també existien als carrers de Sicília i de Nàpols, a l’època en
que no hi havia rentadores.
Més
endavant en una de les botigues s’hi va instal.lar una fàbrica de “resistències
elèctriques” que l’any 1953, en ple franquisme, va ser denunciada pels
veïns per perillositat segons consta a l’escrit presentat a l’Ajuntament que
s’encapçala amb el redactat propi del moment, que diu: “ Los vecinos ....tienen
a bien con todos los respetos..”, i s’acaba amb “.... con la atención de
S.E. que tan dignamente nos representa. Dios guarde a S.E muchos años”:
Al núm 7 hi havia dos locals de cabrers diferents. El de la Sra. Pepa i el de la Sra. Pepita. En un dels pisos hi vivia en Manel González i família, nascut l’any 1924, que era un bon trompetista aficionat que acostumava a amenitzar els balls de la Festa Major del Passatge. El pare d’en Manel havia estat acomodador del desaparegut Cinema Triana del c/ València 379, fundat l’any 1917 amb el nom inicial de Trianón, però que l’autoritat franquista va obligar a rebatejar amb un nom més castís.
Al
núm 8-12, ara de nova construcció, hi va viure l’any 1889 i durant uns quants
anys la Carme Grau, besàvia de l’Anna Galan, que provinent del pais Valencià va
exercir de mestra a l’Escola Can Pau del c/ Sicília, 284 (6).
Més
endavant i segons es pot llegir en un diari de l’any 1931 hi va haver un incendi
en un magatzem de palla i alfals ubicat a la planta baixa:
Al núm 11, hi va viure el Sr. Antonio Tallardà, i família, que va ser un dels fundadors de la Comissió de Festes que, a partir del 1947 i fins l’any 1962, cada any organitzava per Sant Jaume la Festa Major anual del passatge.
Font
Germanes Tallardà. 1950Al
núm 13, ara de nova construcció, en el període 1962-1968, hi va haver la
primera fàbrica de donuts de l’Estat, fruit de l’emprenedoria del Sr.
Andreu Costafreda que arran d’un viatge als Estats Units va introduir amb molt
d’èxit aquest producte al nostre país. No obstant, el veïnat, tot i poder comprar donuts directament a la
fàbrica, i de rebre’n de franc la mainada, a finals del 1967 es va revoltar
contra DONUT CORPORATION BARCELONA S.A, farts de sorolls de matinada, cues de
camionetes, i alguna que altra explosió.
Al
núm 15, hi havia un pou d’aigua que subministrava l’aigua a la casa i un
altre corral de cabres, on munyien la llet en el moment que s’hi anava. El
corral sembla que va desaparèixer quan les cabres van refusar l’aigua del pou
que pel que sembla estava contaminada.
Al
núm 17, en una de les botigues hi havia la fusteria del Sr. Marimón que,
per Sant Pere, si passava la processó de la parròquia de la Sagrada Família pel
passatge, s’encarregava de muntar un altar a la vorera del davant, i l’altra
botiga era d’una família valenciana que venien taronges.
En
un dels pisos hi va viure en Joan Brenchat i Adell, que l’any 1946 va ser
President de la Junta Directiva del Centro Excursionista POBLET que havia estat fundat l’any 1934 al Bar
Familiar del c/ de Sardenya 269, i que es va dissoldre l’any 2014.
Fons personal del Sr. Antoni Pladevila i BrenchatEl
13 de febrer del 1937 (7) (8), l’edifici va rebre l’impacte d’un obús
que havia estat disparat des d’un vaixell italià, i que apuntava
cap a la Fàbrica Elizalde del Pg. de Sant Joan, aleshores col.lectivitzada per
a fabricar motors per a l’aviació republicana. L’impacte a l’edifici va produir
danys materials, però no corporals.
L’11
de febrer de 1939 (9), tingué lloc un accident
molt greu dels ferrocarrils de la Generalitat, que arran de l’entrada de les
tropes franquistes a Barcelona, just havien estat militaritzats. Un tren es va
desfrenar a l’estació del peu del funicular de Vallvidrera i no va parar fins
arribar a l’estació de Sant Gervasi. Hi va haver 32 morts i 130 ferits. El
maquinista del tren, segons recorda la memòria veïnal era veí de l’edifici i també va ser una de les víctimes.
Al
núm 19, a una de les botigues hi
vivia la l’Esperanceta que feia de podòloga, i a l’altra hi havia un venedor de “plats i olles”. Mes endavant (1970
aprox) s’hi instal.là l’Esglèsia Evangèlica Ebenezer que va passar a ocupar les
dues botigues fins traslladar-se a l’edifici d’obra nova actual del mateix
passatge.
Al
núm 20, hi vivia la Sra. Apolònia que venia verdura al mercat de la
Sagrada Família, els origens del qual es remonten a mitjans de la dècada del
1940.
Pel
que fa al núm 24, cal constatar que és l’únic edifici del passatge que
té una ornamentació en ferro a la part superior del portal d’entrada que recorda
l’any de construció de 1874.
El
Sr. Pedro Morera i Figueras l’any 1872 va sol.licitar el permís de construcció
a l’Ajuntament de St. Martí de Provençals d’acord amb el plànol que es pot
veure a continuació, i que recorda el format actual de la façana.
Pel
que fa als antics estadants de l’edifici no en tenim cap referència, i només
podem afegir que d’ençà el 2019, el local de la planta baixa és la seu de d’una
Associació Cultural.
A partir de 1965 la
fesomia del Passatge i dels seus carrers adjacents va anar canviant, i es
deixava enrere una forma de veïnatge de molta germanor. El passatge es va anar
fent vellet, deixat, fosc i trist, i ple de cotxes aparcats, fins que per fi el
16 de desembre de 1992 es va inaugurar la reforma integral que millorava
l’enllumenat, el paviment, s’hi van plantar arbres i es va impedir l’aparcament
de cotxes.
Aquest és el nostre petit homenatge a les diferents generacions que hi han viscut i que han contribuït a mantenir viu aquest testimoni de la nostra història local més propera, que des d’ara resta obert a més aportacions personals que es poden enviar a l'adreça:
poblethistoria@gmail.com
Josep M Sans i Aldomà
Març 2024
Bibliografia
(1) Anuario Estadístico de la Ciudad de Barcelona, Año 1905,
pàg. 109
(2) Idem, pàg 129
(3) Idem, pàg 225
(4) Eli i Rosa Tallardà. Breu Història novel.lada del
Passatge Gaiolà i el seu entorn. 1996.
(5) El nostre agraïment al relat oral de l’ Anna Galan, l’Alexandre
González, l’Antoni Pladevila i en Jordi Tallardà.
(6) Anna Galan. Entrevista jul-2023.
https://el-poblet-historia.blogspot.com/2023/07/
(7) Laia Arañó i Mireia Capdevila. Topografia de la
destrucció. Els bombardejos de Barcelona durant la guerra civil 1936-1939.
Pàgines 114 i 115
(8) Roger Goncé, Joan (2018).Febrer de 1937: primer bombardeig sobre
Barcelona., Ab Origine Magazine, Efemèrides(13 Febrer) [en línia].
(9) Sarai Sarroca.