LA FÀBRICA DE PARAIGÜES DE PÍO RUBERT LAPORTA

 Un testimoni del passat industrial de les Glòries

La plaça de les Glòries ha estat, si se'm permet l'expressió, un dels espais més «desgraciats» de Barcelona. Des de la seva concepció, fa més de 160 anys, ha acumulat una llarga història de bones intencions i despropòsits, de projectes inacabats, d'obres deixades a mig fer i, fins i tot, d'enderrocs de construccions que ja s'havien executat. (1)

 Durant dècades, les Glòries han estat un espai enmig del no-res, un gran buit urbà sense una identitat ciutadana definida. Més que una plaça, ha estat un lloc de pas: de camins, de trens, de tramvies i de vehicles. Una mena de frontera entre els barris del Fort Pienc, el Clot, el Poblet i el Poblenou.

Font: Arxiu Històric Fort Pienc. Mapa 1920

  

L'any 1860, Ildefons Cerdà va imaginar aquest indret, aleshores ocupat per terres de conreu de Sant Martí de Provençals, com un punt estratègic de la nova Barcelona. Hi havien de confluir tres de les grans vies que, segons el seu projecte, havien d'estructurar la ciutat: la Diagonal, la Gran Via i la Meridiana.

 Tanmateix, mentre la plaça esperava durant dècades trobar la seva forma definitiva, al seu voltant es desenvolupava una intensa activitat industrial.

 Entre les fàbriques que van marcar la història d'aquest sector de Sant Martí de Provençals destaquen l'Adoberia dels Riera (després coneguda com la Casa del Sucre) (2); Can Caubet, dedicada a la fabricació d'insecticides i avui desapareguda, i la Fàbrica de paraigües de Pío Rubert Laporta, que encara conserva part del seu patrimoni arquitectònic.

Font: seu virtual del Cadastre

Els seus orígens, però, no estan vinculats a la fabricació de paraigües. El recinte industrial havia estat construït l'any 1894 per Ramon Marull, un empresari dedicat a la fabricació de teixits metàl·lics de diversos tipus i de garbells per a la molineria, uns productes que comercialitzava entre les nombroses farineres que aleshores funcionaven a Sant Martí de Provençals.

L'empresa de Marull es va dissoldre l'any 1919 i tres anys més tard, el 1922, les instal·lacions van ser adquirides per Pío Rubert Laporta, fabricant de paraigües que ja disposava d'una fàbrica-botiga a la ronda de Sant Antoni, número 66.

Amb aquest canvi de propietat, l'antic recinte industrial iniciava una nova etapa que acabaria donant-li el nom amb què seria conegut popularment: la Fàbrica dels Paraigües. 

1928 mostra de factura de l’època

 

L’empresa va arribar a tenir tres fàbriques: la del c/ Dos de Maig, una altra a la Pobla de Claramunt, i una tercera a Santa Cruz de Tenerife, i les oficines centrals a la Ronda de Sant Antoni 66, tal com es detalla en la imatge que segueix a continuació.

Font: Taller d’Història del Clot-Camp de l’Arpa

 

  Un edifici industrial que ha sobreviscut a les transformacions urbanes

Un dels elements més característics del conjunt és l'edifici amb façana al carrer del Dos de Maig, que destaca pel seu paredat (3) amb franges horitzontals de maó vist, un tret arquitectònic que li confereix una personalitat singular. 

Font: Taller d’Història del Clot-Camp de l’Arpa

 

  Malgrat les profundes transformacions urbanístiques que ha experimentat l'entorn de les Glòries, aquest edifici s'ha salvat de l'enderroc. L'any 2025 es va aprovar un pla especial urbanístic que preveu destinar-lo a escola pública. D'aquesta manera, un espai que durant dècades havia acollit activitat industrial podria iniciar una nova vida al servei del barri, conservant una part de la seva memòria arquitectònica.

 

La fàbrica, els Encants Vells i el Rec Comtal

La ubicació de la fàbrica també ens permet recuperar una part de la història urbana de les Glòries que avui resulta difícil d'imaginar.

 El recinte industrial compartia límit amb els antics Encants Vells i es trobava al costat mateix del Rec Comtal (4), l'històric canal d'aigua que durant segles havia tingut un paper fonamental en el desenvolupament agrícola i industrial del pla de Barcelona.

Font: Taller d’Història El Clot-Camp de l’Arpa

   

     Fins als anys trenta del segle XX, el Rec Comtal discorria a cel obert pel costat de la fàbrica. Amb l'avanç de la urbanització i per motius de seguretat, aquest tram es va anar cobrint: primer amb taulons de fusta i, posteriorment, amb terra.

  El pas del temps va acabar esborrant de la superfície aquell antic paisatge d'aigua i fàbriques.

 

   Mercè Serós i una campanya publicitària singular

La història de la fàbrica també té un vessant curiós que ens acosta al món de l'espectacle i de la publicitat dels anys trenta.

L'any 1933, la popular cupletista Mercè Serós va protagonitzar una campanya publicitària radiofònica per a la marca de paraigües, enregistrada per a Ràdio Barcelona (5).

Mercè Serós (Saragossa, 1900 – Barcelona, 1970) (6) havia arribat de petita a Barcelona amb la seva família. Va començar la seva trajectòria artística interpretant cançons populars catalanes, però aviat es va orientar cap al cuplet, un gènere en què assoliria una gran popularitat.

La seva fama la va convertir en una de les grans rivals de Raquel Meller, també aragonesa, tant als escenaris com, segons les cròniques de l'època, en l'àmbit personal.

La Guerra Civil i els darrers anys de la fàbrica

Quan va esclatar la guerra, l’any 1936, a la fàbrica hi treballaven unes 270 persones (7), gairebé totes del Poblet o del Clot. Al cap de poc temps va ser col·lectivitzada i les seves instal·lacions es va destinar a la producció d'armes.

  En Pío Rubert va morir el 1938 als 67 anys en plena Guerra Civil i l’accionariat va passar a mans del seu nebot Pelayo Rubert (†1988), que s’acabaria casant més endavant amb la citada Mercè Serós.

  En acabar la guerra la fàbrica va ser retornada als seus propietaris i va reprendre la seva activitat fundacional.

  El 1961 es va aprovar definitivament el Plan parcial de ordenación de las plazas de las Glorias y de la Hispanidad y sus zonas de influencia, que afectava de ple la fàbrica, per la qual cosa els hereus de Pío Rubert hi formularen al·legacions, concretades en un Estudio para su readaptación como industria preferente al Plan Parcial de ordenación de la plaza de las Glorias, que pretenia conservar la integritat de la finca, però la proposta va ser rebutjada per l'Ajuntament de Barcelona. En aquesta dècada, després del tancament de les fàbriques de Santa Cruz de Tenerife i la Pobla de Claramunt, l'empresa canviaria de nom a La Bremshey Española, i més recentment, a Manufacturas Clima (8).

Recuperar la memòria d'un paisatge industrial desaparegut

Avui, quan contemplem la transformació de la plaça de les Glòries, costa imaginar que aquest espai havia estat envoltat de fàbriques, tallers, magatzems i centenars de treballadors que cada dia hi desenvolupaven la seva activitat.

La fàbrica de paraigües de Pío Rubert Laporta és un testimoni d'aquella Barcelona industrial que va créixer sobre els antics terrenys de Sant Martí de Provençals i que, amb el pas dels anys, ha anat desapareixent sota les successives transformacions urbanístiques.

La preservació de l'edifici i la seva futura reutilització com a equipament públic representen una oportunitat per donar-li una nova funció sense perdre el fil de la seva història.

Perquè recuperar la memòria d'un barri no consisteix només a recordar els grans esdeveniments, sinó també a reivindicar els espais quotidians on generacions de persones van treballar, viure i contribuir a construir la ciutat que avui coneixem.

Josep M Sans i Aldomà

Octubre 2026

Notes complementàries

(1) Gisela Boronat-Xavier Lago- Joan Mayoral, Glòries: cruïlla de camins, Arxiu Històric fort Pienc, 2008

(2) https://el-poblet-historia.blogspot.com/search?q=astrid

(3) https://lafeixapedraseca.com/construccions-amb-pedra-seca/

(4) https://ca.wikipedia.org/wiki/Rec_Comtal

(5) https://www.youtube.com/watch?v=_ec0q8Tuw-E

(6) https://zona-sec.cat/2022/09/04/mercedes-seros-la-nina-de-porcellana/

(7) https://www.elclotenc.com/la-fabrica-de-paraigues-del-carrer-del-dos-de-maig/

(8) https://beteve.cat/economia/manufacturas-clima-100-anys-paraigues/

L’ADOBERIA DELS RIERA, AL BARRI

Durant el segle XX, a Barcelona, hi va haver un gran nombre de fàbriques que van fer créixer la ciutat i van impulsar-la com a capital industrial. Algunes han passat desapercebudes entre l’amalgama d’edificis de la ciutat. Una d’elles és l’adoberia de Ramon Riera Planas que, dedicada a la preparació de pells, va estar en actiu durant 70 anys a Barcelona (a Sant Andreu i al Poblet) i després es va traslladar a Parets del Vallès fins a l’any 1978. Els Riera eren una família benestant amb moltes propietats. A més dos membres d’aquesta família van ser regidors de l’Ajuntament de Barcelona pel Districte IX: Ramon Riera Guardiola entre 1911 i 1914 i el seu fill Ignasi Riera Bartra, entre 1961 i 1966.

  La fàbrica es va crear l’any 1900 i estava situada al costat de l’estació de ferrocarril de Sant Andreu de Palomar. Les següents fotografies ens la mostren:

   

Font: Barcelona artística e industrial, 1916

  Allí es va desenvolupar fins a l’any 1917, quan va morir el Ramon Riera Planas. En aquest moment, els seus fills van canviar el nom de l’empresa per Hijos de R. Riera Planas i tres anys més tard van traslladar-la al carrer de la Igualtat, 64 (actual carrer de Cartagena, 164) a tocar de la plaça de les Glòries.

  L’edifici en el qual es van ubicar es va construir el 1894 i formava part d’un complex de la societat Francesc Palés i Cia, dedicada a l’explotació farinera. Els Riera van llogar una nau rectangular de 336 metres quadrats de superfície i tres plantes, amb coberta a dues aigües. Els murs exteriors estaven bastits amb paredat de pedra vista, articulat amb bandes paral·leles de maó que recorrien en sentit horitzontal tota la façana.

  Per tant, l’adoberia tenia tres pisos. Això implicava que els processos s’havien de fer en vertical i que cada planta tenia un ús específic. A la inferior és on entraven les pells, la zona més “bruta”, i on hi havia els bombos i l’aigua que servia per netejar i estovar les pells que arribaven encartonades. La tercera planta, la més ventilada, és on s’assecaven les pells. I la segona planta, la del mig (i on s’acabava el procés) és on es preparaven les pells: es mesuraven, tallaven i empaquetaven.

Fotos actuals de l’adoberia on es pot veure que tenia tres pisos.

Interior de la fàbrica, setembre 1951. Font: Arxiu Joaquim Travesset

La feina d’adober en aquella època era molt dura, tècnica i manual. Majoritàriament, treballen amb pell de boví però també de cabra i xai. S’ha de pensar que arribava bruta, salada, amb cucs, greix... Pesava molt (entre 40-50 quilos) i feia pudor. S’havia de remullar, pelar, treure la carn, adobar, estabilitzar i després s’engreixava. Un cop seca, s’estovava i es pintava. Després es planxava amb una premsa. Era un procés molt delicat, llarg i perillós (per la maquinària i els gasos que s’usaven).

  L’empresa es dedicava a fabricar pells per fer sabates i bosses. Tenien molt bona reputació pel que fa a la qualitat dels productes i al 1923 exportaven a Amèrica Llatina i tenien representants i agents a l’Argentina.

  L’Exposició Universal de Barcelona de 1929 va ser un esdeveniment internacional que va mostrar la capacitat industrial, tecnològica i cultural a tot el món. L’adoberia Hijos de Ramon Riera Planas hi tenia un estand (el número 66) dins del pavelló “Palacio del vestido”, a l’avinguda de la Reina Maria Cristina.

  

Font: Exposición Internacional de Barcelona 1929: guía oficial

El 1931 els Riera van obrir una segona fàbrica a Sant Andreu sota el mateix nom: Hijos de R. Riera Planas. En Ramon Riera Guardiola s’ocupava de la fàbrica del carrer de la Igualtat i el seu germà Francisco, de la de Sant Andreu.

  Durant la Segona República, Barcelona vivia una època de crisi econòmica, conflictes laborals i molt d’atur. La situació política i social era convulsa. L’adoberia era propietat d’una família benestant, molt religiosa i això xocava amb el sentiment revolucionari dels anys 30. Tant és així que una nit van atemptar contra la fàbrica del Clot amb una bomba. El diari El Matí de l’1 de novembre de 1933 va publicar: “Ahir a la nit esclatà una bomba de gran potència a la claveguera de desguàs de la fàbrica de pelleteria que el senyor Ramon Riera Planas posseeix al carrer de la Igualtat, cantonada al de Consell de Cent. L’artefacte produí una explosió formidable i causà destrosses de bastanta consideració a les parets de l’esmentada fàbrica. Afortunadament no s’hagueren de lamentar desgràcies personals.”

  La família Riera era carlista i quan va començar la guerra civil de 1936 els joves van anar a lluitar amb el Requeté i els altres es van amagar a causa de la persecució religiosa que hi havia. Les dues adoberies van quedar sense la vigilància directa dels propietaris. La fàbrica del carrer de la Igualtat es va mantenir oberta i en funcionament. El seu director Antonio Sánchez Sánchez se’n va fer càrrec. Alguns obrers estaven polititzats i el comitè antifeixista supervisava la feina. Segons m’ha explicat un familiar de l’Antonio Sánchez els treballadors l’avisaven quan membres de la CNT anaven a buscar-lo. En aquests moments ell s’amagava a dins dels bombos que servien per adobar les pells o a dins del pou: “Hi havia un treballador de la fàbrica que era de la CNT. Ell vigilava el meu pare però vigilava que no el fessin mal ni l’agafessin. Els treballadors se l’estimaven molt perquè els tractava bé i era bona persona. Aquest home de la CNT vivia en una barraca amb la seva família. El meu pare li estava molt agraït perquè l’ajudava i amb el permís dels Riera, suposo, va tancar una part del garatge i li van fer una petita casa”. Els fills del Sánchez també recorden jugar, de petits, amb les restes del pèl que treien els obrers i en feien pilotes.

  Després de la guerra la família Riera va tornar a Barcelona i van continuar amb l’empresa Hijos de R. Riera i Planas, als dos barris de la ciutat. En aquest anunci es pot veure que tenien dues fàbriques, una dedicada a "curtidos" i una altra a "peletería":  

Font: Diario Oficial del Ministerio del Ejército, núm. 144, de 1940

  L’any 1942, de mutu acord, van decidir separar l’empresa i canviar el nom. Van passar a dir-se: Ramon Riera Guardiola sucesor de Hijos de R. Riera Planas per una fàbrica que estava al carrer de Cartagena, 164 i que feia “pieles i cueros curtidos” (pells sense pèl) i una altra empresa amb la marca Francisco Riera Guardiola sucesor de Hijos de R. Riera Planas per una fàbrica de “pieles de peletería” (pells amb pèl). Aquesta, la de Sant Andreu, va tancar l’any 1958.

  Els anys 50 del segle XX no van ser gaire bons per la indústria del cuir. El focus de l’activitat adobera s’havia desplaçat cap a Igualada, Vic i Granollers. L’adoberia dels Riera es podia mantenir segurament per la seva especialització i en oferir productes de qualitat. A Barcelona moltes adoberies i tallers artesanals van tancar per la manca de competitivitat i pels problemes ambientals (males olors, contaminació).

A la fotografia es pot veure el carrer de Cartagena i l’adoberia.
Font: Llorenç Badiella, 1950

  Per celebrar el cinquantè aniversari de l’empresa, l’any 1950, els treballadors de l’adoberia van fer un llibre de signatures que es troba a l’Arxiu Nacional de Catalunya:

  El 1955 va morir Ramon Riera Guardiola i el seu fill Juan es va fer càrrec de l’adoberia. L’empresa, amb 38 obrers, va dir-se: Ramon Riera Guardiola sucesor Juan Riera Bartra.

  L’any 1965 es va aprovar el Pla Parcial rectificat de la plaça de les Glòries i la seva zona d’influència. Aquest fet significava l’inici d’una nova urbanització i la creació d’una gran infraestructura viària que interconnectava la Gran Via amb la Meridiana de sortida de la ciutat i la Diagonal d’entrada. És per això que a mitjans de la dècada dels 60 moltes indústries es van traslladar als polígons industrials. 

A la fotografia es pot veure l’adoberia i els Encants. També el nou traçat de l’anella viària de la plaça de Glòries. Font: Trabajos aéreos y fotograméticos, 1965

  L’adoberia dels Riera tenia els dies comptats a Barcelona. L’any 1968 va tornar a canviar el nom pel de Tenerías Riera Guardiola SA, amb 42 treballadors (entre obrers i administratius) i va construir una fàbrica als afores de Parets del Vallès on es van traslladar l’any 1970. Allí hi van estar fins al 1978, que després de la crisi del petroli, no van poder aguantar i van vendre l’empresa familiar.

  Quan l’adoberia va marxar del carrer de Cartagena aquella nau va tenir altres usos. Per exemple, durant un temps s’hi va instal·lar l’empresa Acondicionamientos y Envasados SA (AESA), que es dedicava a envasar productes alimentaris com cereals, llegums, sucre i fruita seca. AESA era coneguda sobretot per fer els sobres de sucre que es podien trobar a bars i restaurants. L’edifici també es va utilitzar com a magatzem. Actualment, està en desús a l’espera de ser rehabilitat.

  Les fàbriques no només són edificis. També són importants les persones que en van formar part. Per exemple, un dels treballadors de l’adoberia va ser l’Àngel Ribera Arnal. A més d’adober va ser un dels escaquistes catalans més reconeguts, arribant a la categoria de mestre nacional. Ell va entrar a treballar a la fàbrica el 1928 (quan tenia 19 anys) i hi va ser fins que es va jubilar. Ribera va guanyar el campionat de Catalunya d’escacs i en una entrevista feta pel Mundo Deportivo, el 19 d’octubre de 1933, va dir: “Estoy muy satisfecho de ostentar el título de campeón. Era esta una de las cosas que más ilusión me hacía. A mí me cuesta muchas horas de dormir porque cada día a las seis ya estoy de pie. Ya sabe Ud. que mi oficio es curtidor y, por tanto, a la hora con puntualidad, tengo que acudir al trabajo. Pero, no obstante, estoy contentísimo no sólo por el título, sino porque cualquier sacrificio lo hago a gusto por el ajedrez.”

Ramon Riera Guardiola (dreta) era aficionat als escacs. Aquí se’l veu jugant una partida amb l’Àngel Ribera, l’octubre de 1950. Just al costat del Riera hi ha el director de la fàbrica Antonio Sánchez. Font: Arxiu Joaquim Travesset

Reivindicació

Passejant per la plaça de les Glòries encara es pot veure l’edifici de l’adoberia. L’Ajuntament de Barcelona té previst rehabilitar-lo i fer-ne un equipament[1]. L’anomenen La casa del sucre, segurament pel seu passat més recent quan AESA utilitzava aquelles instal·lacions, però crec que és important no perdre la memòria històrica i no oblidar una adoberia que va estar en funcionament 50 anys al carrer de Cartagena. Una bona manera d’homenatjar-la seria aprofitar el bonic logotip de l’adoberia, que com hem pogut veure, consistia en una papallona, pel nou equipament municipal:

Astrid Solé Jordà

Octubre 2025

 

---

[1] https://beteve.cat/politica/casa-sucre-futur-equipament-usos-comunitaris/