El CLIP és un acrònim que identifica el bloc d’habitatges situat entre els carrers Còrsega-Lepant-Indústria-Padilla. És la única illa de l’Eixample que va ser construïda -entre 1949 i 1953- tota d’un patac, seguint el disseny octagonal original.
Al tram del carrer Còrsega, concretament al número 585,
hi ha la Barberia Berbegal, oberta des del principi de l’entrega dels pisos
i botigues als nous veïns. Conversem
amb Juan Berbegal, fill del fundador de la perruqueria i pare dels
actuals titulars.
Juan Berbegal davant de la perruqueria
Bon dia i gràcies per la teva disposició.
El meu nom és Juan Berbegal Truque. Vaig néixer a
Barcelona l'abril del 1936, a la part alta del carrer Lepant, abans que
obrissin la Ronda del Mig al Passatge de Boné, per
sobre del passatge de Sant Pere. Els que vivíem allà el coneixíem com el “barrio
de los potes”.
Vinc de família de perruquers: el meu rebesavi ho era ja
al poble de La Cañada, al costat de Villena (Alacant), i entre els seus
descendents sempre hi va haver barbers. Allà va néixer el meu pare, Juan
Berbegal Rico, l'any 1907; era el petit
d’onze germans, dels quals set en total van ser perruquers treballant al mateix
poble. Com que no hi havia feina per a tothom es va venir a Barcelona l'any
1926 i va entrar a treballar en una perruqueria del carrer Llúria, entre
Provença i Diagonal -on vivia gent rica-, abans que els seus fills marxessin a
la Bonanova i les Tres Torres. Hi va estar treballant durant uns vint anys, amb
un interval durant la guerra i la immediata postguerra: va ser mobilitzat a la guerra civil -casat amb tres fills i va acabar al
camp d’Argelers. Com que alguns dels seus germans se n'havien anat a viure a la
ciutat algeriana d’Orà, on tenien una perruqueria i la nacionalitat francesa,
el van reclamar i se'n va anar a viure allà durant set anys.
Un dels clients d'aquella barberia del carrer Llúria era
el Sr. Ramon Mas Bagà, amo de la fàbrica metal·lúrgica SAESA que hi havia al
que ara són els Jardins de la Indústria, i que era l’únic que havia sobreviscut
a la tragèdia familiar de l’any 1916 [i].
Quan el meu pare va comentar que volia establir-se pel seu compte, li va
preguntar si necessitava alguna cosa, algun ajut: li va deixar 35.000 pessetes
del 1951, sense signar papers! El meu pare li va preguntar: “i si em passa
alguna cosa?”; la resposta va ser: “si et passa alguna cosa, pitjor per
a tu”.
Encapçalat d’una Factura de SAESA 1937. Font:
todocolección.net
Com van ser els primers temps de la barberia?
Es va obrir l'any 1952; vam ser dels primers a viure -i
treballar- al CLIP. Jo, després d'haver estat un temps com a aprenent en una
altra perruqueria, em vaig incorporar també com a aprenent: l’ofici s'aprenia
estant-hi a la barberia, mirant, fent una mica de tot.
Anys cinquanta. Aportació de Juan Berbegal
Vam començar amb el meu pare, un dependent i jo; de mala manera,
subsistint. Es pagaven 1.000 pessetes de lloguer per la perruqueria i
l'habitatge a la rebotiga, on vivíem tota la família. El tall de cabell costava
5,50 pessetes, així que es necessitaven uns 200 talls de cabell al mes només
per a pagar el lloguer; després calia menjar i viure. Ho vam passar malament,
les meves germanes modistes cosint... De fet ningú no ho passava bé aquells
anys; els guanyadors de la guerra sí que vivien bé.
Però el meu pare va dir: ara són 5,50, però l'any que ve
seran 7 o 8 ptes.; i així va ser, el preu del servei va anar pujant de mica en
mica. L'import del lloguer era en canvi constant, de renda fixa, fins que vam
comprar la botiga quan es va vendre el bloc als llogaters a l'any 1977.
He dit abans que a l’inici teníem només un oficial; al
cap de dos o tres anys en vam posar un altre i un altre, fins arribar a
treballar cinc persones. Hi havia dies que no podies anar ni al lavabo, era una
fàbrica de tallar cabells.
Anys seixanta. Aportació de Juan
Berbegal
La barberia ha estat reformada diversos cop, no?
Quan la va muntar el meu pare, la perruqueria era una
monada, en l’estil clàssic del que es feia a l’època: les quatre butaques de
cara a la paret, amb uns miralls al davant i les cadires al darrere. Va fer més
tard petits ajustaments i millores, sense alterar la disposició original.
El meu pare va estar afectat de arteriosclerosi i em va
traspassar la titularitat del negoci a finals dels anys seixanta. La gran
reforma la vaig fer a mitjans de la dècada dels setanta, després d'anar a París
a visitar els meus familiars d’Orà que havien obert una perruqueria a la
capital francesa. Em vaig dedicar a aprendre el tall a navalla i a veure perruqueries;
a la tornada vaig canviar tota la disposició dels mostradors, miralls, butaques
i seients d'espera. Va ser la primera vegada que a Barcelona es van fer uns
taulells de fòrmica amb el cantell arrodonit; me'ls va fer un taller que hi
havia al mateix carrer Còrsega.
Anys setanta. Juan tallant el cabell. Aportació de Juan
Berbegal
Com van canviar la clientela i els serveis demandats?
Els clients han estat sempre en general gent del barri o
que hi treballaven a prop. Pensa que hi havia molta indústria i tallers
aleshores. Al passatge CLIP hi havia una empresa -Casadevall- que feien coses
de plàstic: broquets per a cigarretes i també botons; el seu amo em deia que
només guanyava un cèntim per botó, però com que en fabricava molts…
Encapçalat d’una Factura Fibro Plástica – Manuel
Casadevall. Font: subastaseuropa.com
La majoria dels clients –ho eren tota la família: avis,
pares i fills– venien usualment una vegada al mes, encara que molts ho feien
més sovint, cada quinze dies; ara molts venen cada quinze mesos, ja, ja. Els nens petits venien acompanyats per les mares, no
pels pares.
Un servei poc demanat era el d’afaitar barbes o bigotis;
la gent anava justa i a fi de comptes s’ho podien fer ells. L’aparició de la
maquineta elèctrica d’afaitar va ser el cop definitiu.
El gran canvi va ser quan va aparèixer el tall a navalla,
a mitjans dels seixanta. La gent va passar a deixar-se el cabell per sobre
l’orella, el que requeria més cura i venir mes sovint a la barberia. A més, va
coincidir amb la millora econòmica del país; el treballador guanyava per viure
i la gent jove intentava anar a la moda. Durant un temps, vam tenir fins i tot
dues dependentes, que a més de tallar i rentar cabells, podien fer la manicura
als clients.
També puc dir que els dissabtes i vigílies de festa eren els dies punta; en canvia ara són
els pitjors. Això va canviar amb el ‘600’ i les sortides de cap de setmana.
Anys vuitanta. Juan Luis Berbegal. Aportació de Juan Berbegal
Vas deixar aviat de ser barber.
Sí. Quan tenia uns cinquanta anys, vaig començar a veure
com es feien grans -o es morien- els primers clients que vàrem tenir. A més, la
generació dels fills dels primers ocupants del CLIP la vam perdre: molts es van
anar a viure fora de Barcelona -per necessitat o per elecció- i encara que al
principi alguns continuaven venint - doncs teníem un acord amb un pàrquing -,
van baixar els clients.
Jo portava trenta-cinc anys allà ficat. Vaig fer un acord
amb els meus dos fills -Juan Luis i Enrique Berbegal Rodríguez- perquè es
fessin càrrec del negoci i me’n vaig anar a treballar a Exclusives
Torrens-Casals, que estava en el carrer Còrsega 538, per fer de promotor dels
seus productes a les escoles; era l’època de la reintroducció del català en
l’ensenyament i havia molta feina.
Algun client famós?
En Joan Massagué, l’investigador sobre el càncer; li
tallàvem el cabell de petit i després d’anar-se’n als Estats Units sempre que
torna a Barcelona passa a fer-se el cabell. També l’Antonio Franco, el
periodista que va ser director de El Periódico; bé, ell, el seu pare i els seus
tres germans. Ho sento però no recordo dels noms d’altres: un directiu dels
Jocs Olímpics de Barcelona que va ser campió d’atletisme, un físic nuclear.
Quins altres records tens del barri i dels canvis que ha
tingut?
Ja he comentat que hi havien molts tallers i petites
indústries ubicades en el que ara són botigues. En el CLIP recordo la impremta
i llibreria Francis, gairebé veïna nostra, els cartonatges Moncada al carrer
Padilla, la papereria Maria també al carrer Padilla, el bar Dover que era una
delícia de disseny; on ara està el Senglar ja hi havia abans una botiga de
pernils amb un taller de confecció de camiseria al costat, a més de la
camiseria LYS a la cantonada de Padilla i la Juani a la de Lepant, dos botigues
de luxe. Passada l’avinguda Gaudí estava ple de tallers -un era de cargols
metàl·lics- i la fàbrica Danone.
Fins els anys noranta van haver un conjunt de cases on
vivien exclusivament militars en l’angle Avinguda Gaudí / Padilla. Eren clients
vostres?
En la meva opinió,
aquelles cases eren un càncer per a l'Avinguda i el barri: cap botiga en
els baixos, no compraven enlloc, anaven al seu economat; el barri hauria estat
millor sense ells.
Aquí venia algun Jefe pagant; un tinent coronel
dels que venia pagant va ser d’aquells militars progressistes que els van
apartar del servei: “un tío como tenía que ser”.
Els militars no venien a tallar-se els cabells perquè
tenien els servei gratuït dins de les casernes. De fet els que teníem com ofici
ser barbers, teníem el destí assegurat quan fèiem la mili: jo vaig ser el
barber dels oficials en la caserna que hi havia al carrer Tarragona, i els meus
fills també: un a Capitania i l’altre a Pontevedra.
Alguna cosa més?
Sóc rebesnét, besnét, nét, fill i pare de barbers, i penso
que l’ofici de barber ha anat a la baixa. Ara hi ha aquests perruquers de la
maquineta. S'ha perdut el perruquer autòcton: tots són pakistanesos i algun
sud-americà. Les noves barberies que obren són cadenes, totes són iguals i la
majoria duren un temps i tanquen.
Gràcies Joan pel
teu testimoni i els teus records.
La conversa ens han mostrat una
part de les memòries personals i familiars que ens ajuden a comprendre millor
la història del nostre barri: un bloc de més de set-cents pisos, botigues i
tallers que es posen en marxa el 1953, una barberia que sempre ha estat
funcionant en mans de la mateixa família, un ofici afectat pels canvis socials,
canvis en l’estructura fabril i comercial del barri proper. Petits
esdeveniments que acaben conformant part de la història.
Josep Lluís Campa Planas
Juny 2023
[i]
Riuada del Mas-Bagà 1916
http://montcadareixac.blogspot.com/2018/10/1926-riuada-dels-mas-baga.html?m=1
