Com a complement de la informació de la xerrada de la pasada setmana, transcribim íntegre l'article de la Natalia Abellán publicat al diari digital LÍNIA (1)
“A la meva àvia no li queia bé Gaudí perquè deia que feia pudor i tenia manies amb el menjar”
La construcció de la Sagrada Família a l’antic barri del Poblet. Foto: Arxiu Municipal de Barcelona
Quan el gran mestre Antoni Gaudí va decidir alçar una construcció sense precedents al cor de l’antic barri del Poblet, els veïns que vivien aleshores a la zona no s’imaginaven la transformació radical que suposaria la basílica de la Sagrada Família. Ells són part de la història del temple i constitueixen una altra narrativa que sovint passa inadvertida: la de les famílies obreres que van ajudar a fer possible la seva edificació.
Els abundants informes, fotografies i testimonis que es preserven ens han permès conèixer la relació propera que tenia Gaudí amb els residents del Poblet, llavors un barri humil del municipi de Sant Martí de Provençals delimitat pels actuals carrers Nàpols, Marina, Mallorca i València. “Gaudí era el padrí de noces dels meus pares i venia a dinar a casa un cop per setmana. La meva àvia deia que no li queia bé perquè feia pudor i tenia moltes manies amb el menjar. Ara, alguns experts afirmen que podria haver sigut vegetarià”, expressava Joan Cerc, actual veí de la Sagrada Família, en un acte celebrat fa pocs dies al barri.
A finals del segle XIX i principis del XX va haver-hi una multitud de protagonistes anònims que van formar les primeres colles d’obrers per tirar endavant el que després seria una joia arquitectònica coneguda arreu del món. Un cas que exemplifica aquesta implicació del veïnat és el d’una altra àvia d’una veïna de la Sagrada Família que va fer de model al taller de Gaudí per donar forma a l’escultura d’un dels àngels trompeters del temple.
En paral·lel a la construcció de la seva gran obra mestra, entre el 1908 i el 1909 Gaudí també va edificar les escoles provisionals de la Sagrada Família a dins del mateix recinte. Aquest edifici de parets i sostre reglats, actualment ubicat a la cantonada dels carrers Sardenya i Mallorca, es va aixecar per donar resposta a les necessitats de les famílies del barri. La construcció va servir tant per escolaritzar els fills dels treballadors de l’obra i altres infants del Poblet com per donar feina a moltes dones que residien als voltants. Una d’elles era Isabel Busquets, una veïna del barri que el 1965, amb 16 anys, va treballar a les escoles provisionals construïdes per Gaudí. “Em vaig aficionar als idiomes, perquè quan hi treballava sempre venien turistes anglesos i francesos a demanar indicacions”, recordava en el mateix acte veïnal.
Escultures amb els rostres dels veïns
Precisament van ser aquestes històries personals les que van cridar l’atenció de l’escriptor, professor i expolític Alfred Bosch fa gairebé 20 anys, quan va començar a escriure el llibre El temple dels pobres, publicat el 2022. En el marc del centenari de la mort de Gaudí, la Comissió de Memòria Històrica El Poblet-Sagrada Família ha volgut homenatjar tant el mestre com el passat del barri. I per fer-ho, l’entitat va organitzar, fa pocs dies a l’Ateneu del Poblet, una conferència a càrrec del mateix Bosch, en la qual es van poder escoltar de primera mà testimonis com els recollits més amunt.
“Jo no soc un expert en Gaudí. M’interessa sobretot la dimensió humana, per això el llibre s’allunya del valor artístic”, deia l’escriptor. La novel·la inclou tant elements ficticis com històrics per fer un viatge des que Gaudí s’instal·la per primer cop al Poblet l’any 1882 fins que, un cop l’arquitecte ja ha mort, esclata la Guerra Civil espanyola.
“La idea d’escriure el llibre em va sorgir mentre observava les escultures de les façanes del temple”, relatava Bosch. Encuriosit, va decidir buscar més informació al respecte i va descobrir que les figures humanes les va elaborar l’escultor Llorenç Matamala amb motlles fets a partir de models humans, els quals eren veïns i treballadors del barri del Poblet.
Segons s’ha conegut més tard, l’arquitecte convidava alguns veïns al taller i Matamala els empastifava de guix per obtenir un motlle que donaria com a resultat una escultura. N’és un exemple, segons deia Bosch, un taverner del Poblet que va cridar l’atenció de Gaudí per les seves faccions particulars, amb uns rínxols i uns ossos molt marcats. Un cop li van fer el motlle de guix, Gaudí i Matamala es van adonar que el taverner tenia sis dits en un dels peus. És per això que actualment es pot veure un soldat romà representant La mort dels sants innocents amb sis dits al peu. “A les façanes hi ha multitud d’històries humanes”, afegia Bosch.
L’escriptor Alfred Bosch durant la conferència ‘El Poblet, el temple i el mestre Gaudí’ a l’Ateneu del Poblet. Foto: Línia
Els “miracles” de la jornada laboral
Les cares que van servir per narrar els passatges de la vida de Jesús al voltant del temple no eren les de les elits barcelonines de l’època. Aquesta mateixa qüestió és la que va inspirar el nom del llibre de Bosch, El temple dels pobres, que situa els orígens de la basílica en un context social i econòmic específic.
Gaudí va trepitjar per primer cop el Poblet l’any 1882. En aquella època, el barri formava part del municipi independent de Sant Martí de Provençals, que no es va agregar a Barcelona fins al 1897. “Es va decidir construir el temple fora de Barcelona perquè era molt més barat”, recalcava Bosch. L’autor apuntava que cal imaginar-se el Poblet d’aleshores com un entramat de cases baixes i barraques habitades per famílies humils, la majoria immigrants del País Valencià i de l’Aragó. Mentre molts contemporanis de Gaudí titllaven el seu projecte de “bogeria” o “d’extravagància”, els veïns del Poblet hi van veure una oportunitat per treballar-hi i poder mantenir les seves famílies. “Aquesta meravella és de la gent que la va aixecar”, reivindicava l’autor del llibre.
I ho van fer amb “sang, suor i llàgrimes”, segons Bosch, ja que les condicions de treball en aquella època eren “pèssimes”. Durant el procés d’investigació per escriure la novel·la, l’escriptor va tenir moltes dificultats per trobar arxius que parlessin dels nombrosos accidents laborals que succeïen en aquells temps. Fins que es va adonar que, en una societat fortament marcada pel cristianisme, el terme que utilitzaven per referir-se a aquests incidents era “miracle”. “Per exemple, quan queia un obrer des de dalt d’una torre, si no moria i només es quedava tetraplègic, parlaven d’un miracle”, citava Bosch. En aquest sentit, els treballadors del temple de Gaudí tendien a “donar la volta” al que en realitat eren unes condicions de treball molt precàries.
Conviure amb un edifici en obres
El finançament de les obres tampoc era com ara, que prové principalment dels ingressos generats per les entrades dels visitants i d’altres activitats organitzades per la Fundació Sagrada Família. Originalment, el ritme de construcció de la basílica estava condicionat pel volum d’almoines i donacions dels fidels, ja que la Sagrada Família va néixer com a temple expiatori per compensar els pecats. “Quan va morir Gaudí van caure en picat les recaptacions, perquè ja no hi havia aquesta figura magnètica”, destacava Bosch. Va ser aleshores quan els veïns del Poblet, on cada vegada es veia el Pla Cerdà de manera més definida, van passar a conviure amb un edifici en obres i amb una construcció “ruïnosa”.
Al llarg de les dècades, el temple va ser testimoni clau dels canvis que transformaven el Poblet. Ara, en ple Any Gaudí, les obres avancen i, després de la instal·lació, la setmana passada, de la peça més alta, la basílica ja ha aconseguit arribar als 172,5 metres d’alçada, tal com havia somiat Gaudí des d’un inici. Tanmateix, els nets dels que treballaven amb el mestre al principi ja no viuen al barri, i al temple l’envolta un bullici de turistes, supermercats 24 hores i les obres d’una gran plaça que en un futur ha de rodejar la Sagrada Família. “Jo entenc que ara els veïns siguin crítics, no com quan es va posar la primera pedra”, concloïa Bosch.
