Durant el segle XX, a Barcelona, hi va haver un gran nombre de fàbriques que van fer créixer la ciutat i van impulsar-la com a capital industrial. Algunes han passat desapercebudes entre l’amalgama d’edificis de la ciutat. Una d’elles és l’adoberia de Ramon Riera Planas que, dedicada a la preparació de pells, va estar en actiu durant 70 anys a Barcelona (a Sant Andreu i al Poblet) i després es va traslladar a Parets del Vallès fins a l’any 1978. Els Riera eren una família benestant amb moltes propietats. A més dos membres d’aquesta família van ser regidors de l’Ajuntament de Barcelona pel Districte IX: Ramon Riera Guardiola entre 1911 i 1914 i el seu fill Ignasi Riera Bartra, entre 1961 i 1966.
La fàbrica es va crear l’any 1900 i estava situada al costat de l’estació de ferrocarril de Sant Andreu de Palomar. Les següents fotografies ens la mostren:
Font: Barcelona
artística e industrial, 1916
Allí es va desenvolupar
fins a l’any 1917, quan va morir el Ramon Riera Planas. En aquest moment,
els seus fills van canviar el nom de l’empresa per Hijos de R. Riera Planas
i tres anys més tard van traslladar-la al carrer de la Igualtat, 64 (actual
carrer de Cartagena, 164) a tocar de la plaça de les Glòries.
L’edifici en el qual es van ubicar es va
construir el 1894 i formava part d’un complex de la societat Francesc Palés i Cia, dedicada a
l’explotació farinera. Els Riera van llogar una nau rectangular de 336 metres quadrats de
superfície i tres plantes, amb coberta a dues aigües. Els murs exteriors estaven
bastits amb paredat de pedra vista, articulat amb bandes paral·leles de maó que
recorrien en sentit horitzontal tota la façana.
Per tant, l’adoberia tenia tres pisos. Això
implicava que els processos s’havien de fer en vertical i que cada planta tenia
un ús específic. A la inferior és on entraven les pells, la zona més “bruta”, i
on hi havia els bombos i l’aigua que servia per netejar i estovar les pells que
arribaven encartonades. La tercera planta, la més ventilada, és on s’assecaven
les pells. I la segona planta, la del mig (i on s’acabava el procés) és on es
preparaven les pells: es mesuraven, tallaven i empaquetaven.
Fotos actuals de
l’adoberia on es pot veure que tenia tres pisos.
Interior de la fàbrica, setembre 1951. Font: Arxiu Joaquim Travesset
La feina d’adober en aquella època era molt dura, tècnica i manual. Majoritàriament, treballen amb pell de boví però també de cabra i xai. S’ha de pensar que arribava bruta, salada, amb cucs, greix... Pesava molt (entre 40-50 quilos) i feia pudor. S’havia de remullar, pelar, treure la carn, adobar, estabilitzar i després s’engreixava. Un cop seca, s’estovava i es pintava. Després es planxava amb una premsa. Era un procés molt delicat, llarg i perillós (per la maquinària i els gasos que s’usaven).
L’empresa es dedicava a fabricar pells per fer sabates i bosses. Tenien molt bona reputació pel que fa a la qualitat dels productes i al 1923 exportaven a Amèrica Llatina i tenien representants i agents a l’Argentina.
L’Exposició Universal de Barcelona de 1929 va ser un esdeveniment internacional que va mostrar la capacitat industrial, tecnològica i cultural a tot el món. L’adoberia Hijos de Ramon Riera Planas hi tenia un estand (el número 66) dins del pavelló “Palacio del vestido”, a l’avinguda de la Reina Maria Cristina.
Font: Exposición Internacional
de Barcelona 1929: guía oficial
El 1931 els Riera van obrir una segona fàbrica a Sant Andreu sota el mateix nom: Hijos de R. Riera Planas. En Ramon Riera Guardiola s’ocupava de la fàbrica del carrer de la Igualtat i el seu germà Francisco, de la de Sant Andreu.
Durant la Segona República, Barcelona vivia una època de crisi econòmica, conflictes laborals i molt d’atur. La situació política i social era convulsa. L’adoberia era propietat d’una família benestant, molt religiosa i això xocava amb el sentiment revolucionari dels anys 30. Tant és així que una nit van atemptar contra la fàbrica del Clot amb una bomba. El diari El Matí de l’1 de novembre de 1933 va publicar: “Ahir a la nit esclatà una bomba de gran potència a la claveguera de desguàs de la fàbrica de pelleteria que el senyor Ramon Riera Planas posseeix al carrer de la Igualtat, cantonada al de Consell de Cent. L’artefacte produí una explosió formidable i causà destrosses de bastanta consideració a les parets de l’esmentada fàbrica. Afortunadament no s’hagueren de lamentar desgràcies personals.”
La família Riera era carlista i quan va començar la guerra civil de 1936 els joves van anar a lluitar amb el Requeté i els altres es van amagar a causa de la persecució religiosa que hi havia. Les dues adoberies van quedar sense la vigilància directa dels propietaris. La fàbrica del carrer de la Igualtat es va mantenir oberta i en funcionament. El seu director Antonio Sánchez Sánchez se’n va fer càrrec. Alguns obrers estaven polititzats i el comitè antifeixista supervisava la feina. Segons m’ha explicat un familiar de l’Antonio Sánchez els treballadors l’avisaven quan membres de la CNT anaven a buscar-lo. En aquests moments ell s’amagava a dins dels bombos que servien per adobar les pells o a dins del pou: “Hi havia un treballador de la fàbrica que era de la CNT. Ell vigilava el meu pare però vigilava que no el fessin mal ni l’agafessin. Els treballadors se l’estimaven molt perquè els tractava bé i era bona persona. Aquest home de la CNT vivia en una barraca amb la seva família. El meu pare li estava molt agraït perquè l’ajudava i amb el permís dels Riera, suposo, va tancar una part del garatge i li van fer una petita casa”. Els fills del Sánchez també recorden jugar, de petits, amb les restes del pèl que treien els obrers i en feien pilotes.
Després de la guerra la família Riera va tornar a Barcelona i van continuar amb l’empresa Hijos de R. Riera i Planas, als dos barris de la ciutat. En aquest anunci es pot veure que tenien dues fàbriques, una dedicada a "curtidos" i una altra a "peletería": 
Font: Diario Oficial del
Ministerio del Ejército, núm. 144, de 1940
L’any 1942, de mutu acord, van decidir separar l’empresa i canviar el
nom. Van passar a dir-se: Ramon Riera
Guardiola sucesor de Hijos de R. Riera Planas per una fàbrica que estava al
carrer de Cartagena, 164 i que feia “pieles i cueros curtidos” (pells sense pèl) i una altra
empresa amb la marca Francisco Riera
Guardiola sucesor de Hijos de R. Riera Planas per una fàbrica de “pieles de
peletería” (pells amb
pèl). Aquesta, la de Sant Andreu, va tancar l’any 1958.
Els anys 50 del segle XX no van ser gaire bons per la indústria del
cuir. El focus de l’activitat adobera s’havia desplaçat cap a Igualada, Vic i Granollers.
L’adoberia dels Riera es podia mantenir segurament per la seva especialització
i en oferir productes de qualitat. A Barcelona moltes adoberies i tallers
artesanals van tancar per la manca de competitivitat i pels problemes
ambientals (males olors, contaminació).
 |
A la fotografia es pot veure el carrer de Cartagena i l’adoberia.
Font: Llorenç Badiella, 1950
|
Per celebrar el cinquantè aniversari de l’empresa, l’any 1950, els
treballadors de l’adoberia van fer un llibre de signatures que es troba a
l’Arxiu Nacional de Catalunya:
El 1955 va morir Ramon Riera Guardiola i el seu fill Juan es va fer càrrec de l’adoberia. L’empresa, amb 38 obrers, va dir-se: Ramon Riera Guardiola sucesor Juan Riera Bartra.
L’any 1965 es va aprovar el Pla Parcial
rectificat de la plaça de les Glòries i la seva zona d’influència. Aquest fet
significava l’inici d’una nova urbanització i la creació d’una gran
infraestructura viària que interconnectava la Gran Via amb la Meridiana de
sortida de la ciutat i la Diagonal d’entrada. És per això que a mitjans de la dècada dels 60 moltes
indústries es van traslladar als polígons industrials.
A la
fotografia es pot veure l’adoberia i els Encants. També el nou traçat de
l’anella viària de la plaça de Glòries. Font: Trabajos aéreos y fotograméticos,
1965
L’adoberia dels Riera tenia els dies comptats a Barcelona. L’any 1968 va tornar a canviar el nom pel de Tenerías Riera Guardiola SA, amb 42 treballadors (entre obrers i administratius) i va construir una fàbrica als afores de Parets del Vallès on es van traslladar l’any 1970. Allí hi van estar fins al 1978, que després de la crisi del petroli, no van poder aguantar i van vendre l’empresa familiar.
Quan l’adoberia va marxar del carrer de Cartagena aquella nau va tenir altres usos. Per exemple, durant un temps s’hi va instal·lar l’empresa Acondicionamientos y Envasados SA (AESA), que es dedicava a envasar productes alimentaris com cereals, llegums, sucre i fruita seca. AESA era coneguda sobretot per fer els sobres de sucre que es podien trobar a bars i restaurants. L’edifici també es va utilitzar com a magatzem. Actualment, està en desús a l’espera de ser rehabilitat.
Les fàbriques no només són edificis. També són importants les persones que en van formar part. Per exemple, un dels treballadors de l’adoberia va ser l’Àngel Ribera Arnal. A més d’adober va ser un dels escaquistes catalans més reconeguts, arribant a la categoria de mestre nacional. Ell va entrar a treballar a la fàbrica el 1928 (quan tenia 19 anys) i hi va ser fins que es va jubilar. Ribera va guanyar el campionat de Catalunya d’escacs i en una entrevista feta pel Mundo Deportivo, el 19 d’octubre de 1933, va dir: “Estoy muy satisfecho de ostentar el título de campeón. Era esta una de las cosas que más ilusión me hacía. A mí me cuesta muchas horas de dormir porque cada día a las seis ya estoy de pie. Ya sabe Ud. que mi oficio es curtidor y, por tanto, a la hora con puntualidad, tengo que acudir al trabajo. Pero, no obstante, estoy contentísimo no sólo por el título, sino porque cualquier sacrificio lo hago a gusto por el ajedrez.”
Ramon Riera Guardiola (dreta) era aficionat als escacs. Aquí se’l veu jugant
una partida amb l’Àngel Ribera, l’octubre de 1950. Just al costat del Riera hi
ha el director de la fàbrica Antonio Sánchez. Font: Arxiu Joaquim Travesset
Reivindicació
Passejant per la plaça de les Glòries
encara es pot veure l’edifici de l’adoberia. L’Ajuntament de Barcelona té
previst rehabilitar-lo i fer-ne un equipament[1]. L’anomenen La casa del sucre, segurament pel seu passat més recent quan
AESA utilitzava aquelles instal·lacions, però crec que és important no perdre
la memòria històrica i no oblidar una adoberia
que va estar en funcionament 50 anys al carrer de Cartagena. Una bona
manera d’homenatjar-la seria aprofitar el bonic logotip de l’adoberia, que com hem pogut veure, consistia en una papallona, pel
nou equipament municipal:
Astrid
Solé Jordà
Octubre 2025
[1]
https://beteve.cat/politica/casa-sucre-futur-equipament-usos-comunitaris/
