El que escric a continuació és un relat que sorgeix de buscar en la memòria de la meva infantesa, al carrer Nàpols, entre Còrsega i Rosselló. Així doncs, el que descric és una forma de vida ja desapareguda al barri i a la resta de la ciutat.
Els brams del ruquet, entre altres sorolls, em despertaven força sovint. Serra, martell i brams. Aquest era l'ordre. La fusteria, que es dedicava exclusivament a fer caixes de fusta per embalatges, estava davant de casa i el quasi inexistent tràfic d'automòbils permetia que els sons arribessin clars i nets. Parlo de la segona meitat del segle passat.
Era un petit local a peu de carrer. Al pis, just a dalt, s’estaven la mare i la filla; el pare, ja gran (o això en semblava a mi), sempre amb la boina i l’escuradents a la boca; i en Nicanor, el fill, a la fusteria treballant.
Tallar les fustes, confeccionar les caixes i les gàbies i llavors carregar-les a un carret, al capdavant del qual esperava, pacientment el ruquet, del que deien havia actuat al Liceu.
Jo, d’altra banda, vaig acabar sent, malgrat la diferència d’edat, contertulià, als vespres d'estiu, amb en Nicanor i els altres nens del carrer. Encara avui dia veig pel carrer de tant en tant a la seva germana. Al ruquet i als altres, ja no.
Hi havia també una euga que es parava davant de l’edifici i restava pacient a que aquell senyor vestit de blau i amb gorra (aleshores molta gent portava gorra) buidés el contingut de les galledes, la majoria de plàstic que, de diferents colors, esperaven sobre la vorera. A casa, sota la cuina econòmica, teníem la galleda protegida amb papers de diari, normalment El Noticiero Universal, on llençàvem les restes del menjar. Avui dia tot aniria al contenidor marró, tots els altres colors sobrarien. Al cubell només hi anaven restes de menjar: ossos, espines, closques d'ou, pinyols, pells de fruita…, res de plàstics. Els envasos de vidre es tornaven a la botiga corresponent, allà els netejaven per tornar a omplir-los. Aquella època era un autèntic paradís pels ecologistes d'avui en dia!
El senyor vestit de blau, que no era altre que l'escombriaire, buidava les galledes dins un carro i les tornava a deixar a la vorera. Més tard, els veïns anaven baixant sense pressa a recollir-les per tornar a iniciar el cicle.
Carro d’escombreries (font: Joan Vendrell i Campmany)Un mica més avall, al cantó d’una bodega i al mateix costat de la vorera de casa nostra, hi teníem una carboneria (establiment dedicat a la venda d'aquest malèfic i contaminant mineral). A fi i efecte de fer honor a l’activitat que es duia a terme, allí tot era negre... En Guillermo sempre duia una camisa i uns pantalons sinó negres, blau molt fosc i amb ell si estava el gat que sí que era negre.
La família del Guillermo formada per la dona i la filla vivien a l’habitatge de l'interior de la botiga. Ell seia, normalment, amb un banquet a la porta llegint La Vanguardia tot esperant que arribessin els clients amb la intenció de comprar el necessari per abastir la cuina o els brasers, sense pensar ni per un moment en la capa d’ozó.
El gat (no recordo el nom) era poc sociable i anava amunt i avall sense estressar-se i deixant-nos amb el dubte permanent de saber si el negre era el seu color de naixement, o l’havia adquirit a força de dormir gairebé dins una mina.
La llet no calia anar-la a buscar a les muntanyes, estava a la vaqueria a tres minuts de casa, al carrer Rosselló entre Nàpols i Roger de Flor. Dins hi vivien uns animals anomenats vaques... Quilòmetre zero.
A la família que se’n cuidava d’extreure el líquid element del seu recipient inicial en dèiem, amb encert, els vaquers. Un matrimoni amb dos fills; el petit, que, així i tot, era més gran que jo, l'anomenaven “Vaquero” en castellà. Crec que perquè parlaven així. Puc donar fe que no li feia gens de gràcia.
Ens enviaven des de casa amb una lletera per anar a cercar-ne un litre o el que fos. També compràvem allí els iogurts en un recipient de vidre, pel que sabíem venien tots de la mateixa vaca que es deia Danone. Mentre les dones xerraven, a la canalla ens deixaven entrar a l'estable. Allí, les vaques, ordenades en bateria i de cara a la menjadora, ens oferien els quarts del darrere i nosaltres ens entreteníem observant la batalla inacabable de les seves cues amb les mosques.
De gossos, en aquell tros de carrer en recordo només un o dos com a molt, segurament la gent no se sentia tan sola aleshores. De coloms n’hi havia, més o menys els mateixos que avui en dia. Gavines, alguna de despistada molt de tant en tant, el mar quedava lluny per les seves aspiracions. Evidentment... cotorres, zero.
Al ruquet, l’euga, el gat, les vaques i a tots els altres animals se'ls veia sempre tranquils i relaxats i a nosaltres també. Diuen que el món va sempre cap endavant...
(De les rates, en parlarem en el següent article)
Jordi Verniol
Novembre 2024
