Durant bona part del segle XX, molts barris populars no disposaven de bany a l’interior dels habitatges. La higiene quotidiana —avui considerada un dret bàsic— depenia aleshores d’un servei comunitari imprescindible: les cases de banys públics. Aquests espais, gairebé esborrats de la memòria urbana, van tenir un paper fonamental en la salut pública, la dignitat de les classes treballadores i la vida quotidiana del veïnat.
En aquesta entrevista recuperem el testimoni de la Maite Abán Carrasco que va passar part de la seva infància i joventut vivint i treballant en una casa de banys públics.
Els Baños la Bahía, situats al passatge Simó número 20 (avui Francesca Simon), es van inaugurar el 1954, quan la Maite tenia onze anys.
El seu relat ens acosta tant al funcionament d’aquests establiments com al seu significat social: qui en feia ús, qui els sostenia amb el seu treball —majoritàriament dones— i com van formar part d’una xarxa informal de benestar en un context de mancances i desigualtats.
Maite Abán Carrasco. Foto de Pau Martínez
CONTEXT PERSONAL I FAMILIAR
La Maite, veïna de tota la vida del barri del Poblet, traspua una força i una positivitat que conviden a escoltar-la amb molta atenció. El seu testimoni combina memòria i vivència directa d’un negoci familiar que va ser clau al barri durant dècades. Això és perquè té moltes coses a explicar de la seva experiència en viure i co-regentar els banys públics que van oferir un servei imprescindible al nostre barri dècades.
Per què va decidir la teva família obrir uns banys públics al barri?
Arran de la seva malaltia, el meu pare va haver de tancar la fàbrica de productes químics que tenia. Els meus pares van buscar una alternativa de feina que poguessin portar les dones de la casa, i així van decidir obrir uns banys públics als baixos de casa nostra.
Qui formaven la teva família i quin paper tenia cadascun en el negoci?
A casa érem els pares, la meva germana i jo, que estudiàvem a les Dominiques. Al principi portaven el negoci entre el meu pare, Antonio, nascut a Segovia i la meva mare, Nicolasa, nascuda a Guadalajara. Però ben aviat vaig començar a ajudar. A mi m’agradava, a diferència de la meva germana, i vaig anar assumint responsabilitats fins que, quan el pare va morir —jo tenia 19 anys—, ja el portàvem entre la mare i jo.
Vivíeu en el mateix edifici on estaven els banys? Com era aquesta convivència entre llar i negoci?
La convivència entre habitatge i negoci era constant i intensa. Vivíem just a sobre. Els diumenges a la tarda ens podien trucar al timbre: "digues-li a ta mare si em puc dutxar, si us plau, que vinc de treballar".
Com que la majoria dels pisos de les persones treballadores, moltes d’elles immigrants arribats al barri, no tenien bany ni cap altra opció per la seva higiene, doncs ho agraïen moltíssim. De fet, fèiem més calaix de les propines que amb els serveis.
Durant quin període vau tenir els banys?
Des de 1954 i vam tancar l’any 1972 perquè la meva mare estava ja gran. Poc després vaig decidir llogar el local a una empresa, tot i que al pis de dalt sempre hi ha viscut la meva germana.
EL BARRI I LA NECESSITAT DELS BANYS PÚBLICS
Com era el barri en aquells anys, a nivell econòmic, d’ambient?
Jo crec que el nivell econòmic del barri, en general era mitjà baix. Recordo perfectament i amb molt d’afecte al grup de persones més properes, com el sereno i el vigilant, aquest últim es deia Juan i sovint s’asseien a la benzinera de Provença amb Marina per tal de “controlar” i poder assistir al veïnat que els demanés; els meus pares es reunien amb ells i altres veïns al bar Mir, que estava davant, on ara està la boca del metro, i mentre ells prenien un cafè o qualsevol altra cosa, ma germana i jo jugàvem al carrer perquè en aquella època passaven poquíssims cotxes per allà.
Recordo un ambient molt bonic, entenc que ho sento així perquè no vaig patir penúries econòmiques tot i que molta gent del barri sí que les va patir.
Era habitual que les cases no tinguessin bany propi? Quines mancances hi havia?
Moltes cases no tenien cambra de bany, menys com l’entenem ara, sinó que hi havia un WC, amb sort també una pica per rentar-te les mans i prou.
Quina importància tenien els banys públics per a la vida quotidiana del barri?
Crec que era un servei essencial pel barri, molt important. La gent ho agraïa molt, com us he dit.
Coneixíeu altres cases de bany per la zona?
Que jo recordi, hi havia uns altres banys públics a Travessera de Gràcia, entre passeig de Sant Joan i Bailèn, que després va albergar la piscina del Club Natació Catalunya i la famosa discoteca Trocadero. No recordo cap altra a prop. Tot i que hi havia els de Plaça Catalunya.
FUNCIONAMENT DE LA CASA DE BANYS
Com era l'edifici per dins? Descriu els espais: entrada, taquilla, banyeres, dutxes, calderes.
La Maite ens mostra una foto antiga i ens assenyala: Hi havia el vestíbul i un cop dins, dues portes frontals d’accés a les dutxes, una per homes i l’altra per a dones.
Sra. Nicolasa Carrasco al vestíbul dels banys. Foto cedida per Maite Abán Carrasco
En cada una de les portes i distribuïdes mitjançant un passadís central, hi havia 15 dutxes en la secció de les senyores i 35 a la dels senyors, 50 en total. També en el vestíbul, hi havia la garita i les taquilles a on ma germana o jo ateníem la clientela. Tanmateix, a cada lateral teníem dues cambres de bany grans amb banyera i dues portes de WC, sempre separats homes i dones.
El motiu pel qual teníem menys dutxes en la part de senyores era que sabíem que les dones acostumaven a arreglar l’assumpte de la higiene amb un gibrell i una tovallola a casa seva i la majoria d’homes tenien feines manuals on s’embrutaven de greix i pols.
Com s'escalfava l'aigua? Qui s'encarregava d’això?
Mitjançant un mòdul de calderes. Al principi eren de llenya, però el problema era que costava molt cara i per resoldre’l, el meu pare i jo anàvem a les subhastes dels Encants, que es feien molt d’hora al matí, licitàvem pels mobles més vells i després venia el camió, els carregava i cap al Passatge Simó per alimentar les calderes dels banys! Havíem de descarregar-la i portar-la a la part del darrere de la casa on hi havia una concavitat a on guardàvem la llenya.
Després d’onze o dotze anys de tenir el negoci vam passar a utilitzar el gasoil. Tot i això, i depenent de l’afluència de clients, senties una veu cridar: que està freda!
Quins dies eren els que hi havia més clientela?
Clarament els divendres, dissabtes i diumenges al matí.
Quant costava un bany aproximadament?
Teníem banyeres i dutxes. El preu de la dutxa, a finals dels anys seixanta crec recordar, era de 4,50 pessetes i la banyera eren 9 pessetes, incloent-hi la tovallola i una pastilleta de sabó.
ELS USUARIS I USUÀRIES
Quin tipus de persones acudien als banys
El 90% eren homes, treballadors manuals majoritàriament, i el 10% eren dones, algunes, que donaven bastant "la tabarra".
Molts d’aquests homes vivien rellogats en habitacions de pisos del barri perquè havien vingut de lluny i estaven aquí per a treballar. El mateix que ara, que algunes persones migrants conviuen amb molta gent en un pis.
Eren persones que treballaven intensament; crec que es van deixar l’ànima per a tenir un pis i més endavant, poder comprar un 600, en definitiva, millorar.
Com era l'ambient social dins dels banys? Es parlava, es compartien confidències?
Com que la majoria dels clients eren homes, venien, es dutxaven i marxàvem ràpidament. Així que en general, no gaire.
NORMES, HIGIENE I CONVIVÈNCIA
Hi havia normes estrictes de comportament o higiene? Vau tenir situacions incòmodes?
Normes no, tot i que estàvem molt pendents que tot funcionés com cal, però sí que haig de dir que ara penso que vam tenir molta sort i em refereixo que moltes vegades, quan ens quedàvem soles la meva germana i jo perquè no havíem d’anar a classe o, en el meu cas, al conservatori—i això que érem dues jovenetes molt maques—, no vam tenir mai cap problema gros. Eren tardes molt normals, allà entraven una o dues persones i no vam tenir cap ensurt. La meva mare sí que es va trobar amb algun problema d’aquest tipus, però ella tenia una gran sang freda i sabia com entomar-ho.
Qui s'encarregava de netejar i mantenir les instal·lacions?
Teníem una noia del barri que ens ajudava amb la neteja. Per rentar les tovalloles, al principi llogàvem unes rentadores molt rudimentàries que oferien uns senyors que passaven amb carro pel passatge. Era una feina molt esclava, però aviat vam poder comprar una rentadora Crolls.
Hi havia pudor o vergonya, o es vivia amb naturalitat?
En general, la gent era bastant pudorosa i recordo que quan hi havia algun escapament d’aigua a alguna dutxa o banyera, el primer que deia la meva mare era: “póngase la toalla y salga al pasillo que ahora lo arreglaremos”. També —com jo era molt àgil— m’havia d’enfilar quan hi havia un problema. Les parets de les dutxes no arribaven al sostre, perquè el local havia sigut una nau industrial molt gran i les dutxes només feien dos metres d’alçada i totes elles tenien un petit quadrant per tal que sortís el vapor. Quan jo pujava allà dalt i havia de passar per damunt de diferents dutxes, per tal de resoldre algun problema, tancava els ulls perquè no volia veure cap senyor despullat.
Recordes olors, sons o imatges que se t'hagin quedat gravats?
Tinc records molt vívids com per exemple quan els diumenges, la meva mare li portava al meu pare, una safata amb una copeta d’anís i unes galetes. En acabar, el pare ens deixava passar el dit per la copa i aquest gust i l’olor de l’anís em porta a la meva infantesa.
També quan, als voltants de Nadal, apareixien al passatge unes persones amb molts galls dindis per vendre i s’omplia tot el carrer d’aquests animals que deixaven els ous per allà terra.
T'agradava viure allí o ho vivies com una cosa estranya respecte a altres nens?
La veritat és que jo mai he viscut desitjant coses diferents a les quals tenia i sempre he gaudit del que hi havia. Vaig viure una infància feliç i contenta i el meu caràcter curiós i emprenedor va fer que molt aviat agafés responsabilitats al negoci familiar amb gust.
LA FIGURA DE LA MARE
Com descriuries a la teva mare com a dona i com a gestora del negoci?
Crec que ma mare era perfecta. De tota la vida que la recordo impecable, sempre ben pentinada —anava dos i tres cops per setmana a la perruqueria—. Passés el que passés ella mai sortia de casa sense pentinar, era molt presumida. Va morir als 95 anys i ho va fer amb les seves sabates de taló.
Quant a la gestió del negoci, haig de dir que després de dos o tres anys d’obrir-lo, va començar a funcionar millor i jo la vaig ajudar molt, de vegades per intuïció o pel que fos... però va anar bé. En canvi, ma germana tenia un altre perfil, no li interessaven les qüestions del negoci.
La meva mare era molt bona persona i sovint, quan algú li deia que aquella setmana no tenia prou diners o li faltava per la tovallola o el sabó, ella els deixava passar igualment.
Era una figura coneguda o respectada en el barri?
Sí, molt. Fins als seus 95 anys va viure al passatge i quan jo passava per a l’avinguda Gaudí que és el lloc de reunió de moltes persones grans del barri, molta gent em preguntava per la mare i li tenien molta estima.
CANVIS I DECLIVI DELS BANYS PÚBLICS
Quan i per què van començar a desaparèixer els banys públics?
Cap al 1972, feia dos anys que m’havia casat, vam veure que hi havia disminuït molt l’afluència de públic. També va coincidir que la gent, cada cop més, s’habilitava encara que fos en un petit racó del seu pis, un espai per una dutxa, fins i tot damunt del WC. A més a més, que, afortunadament, a la meva mare no li calia econòmicament.
Ma mare va continuar vivint al pis de sobre amb la meva germana que encara hi viu.
MIRADA ACTUAL I MEMÒRIA HISTÒRICA
Creus que avui s'entén la importància que van tenir els banys públics?
Si mirem la història veiem que des de sempre els banys públics han tingut una gran importància, per tant jo crec que sí.
Quin sentiment et produeix avui recordar aquella etapa de la teva vida?
Recordo amb gran estima totes les etapes de la meva vida, llevat de les grans pèrdues, és clar, però tot el que fos una innovació o un projecte a mi m’agradava molt.
Façana actual del
antics Baños la Bahía. Foto de Maden Castillo
Hi ha alguna anècdota, història o detall que no t’hàgim preguntat i t’agradaria compartir?
Mireu, com que teníem molta clientela — molts eren homes joves— de vegades les 50 dutxes estaven ocupades i s’ajuntava força gent esperant al vestíbul. Llavors, jo agafava la meva guitarra i com sempre he tingut molt bona veu, em posava a cantar-los cançons i es feia un gran silenci. Ens ho passàvem d’allò més bé. Molta gent al barri, m’aturava i em deien: tu ets la noia que canta... Ho he continuat fent en diferents indrets. Les meves classes al conservatori!
Les cases de banys públics no eren només un lloc per rentar-se. Eren espais de trobada, de cura i de conversa; una resposta col·lectiva a la pobresa i a la desigualtat social. S’hi creuaven cossos, històries i vides marcades pel treball dur i la necessitat, sostingudes en gran manera per dones el treball de les quals rarament va ser reconegut.
Avui, quan la higiene i la salut es perceben com a qüestions individuals i domèstiques, aquest testimoni ens recorda que durant dècades van ser una responsabilitat comunitària i profundament social.
Recuperar aquesta memòria no és un exercici de nostàlgia, sinó un acte de justícia històrica: reconèixer el valor de qui va cuidar, treballar i sostenir la vida del barri des d’espais humils però essencials. Perquè entendre d’on venim també ens ajuda a imaginar quina ciutat —i quins models de cures— volem construir en el futur.
Maite, moltes gràcies pel teu temps i per compartir amb nosaltres una memòria que també és la del barri.
Maden Castillo de la Rosa
Pau Martínez
Abril 2026